Arxiu d'etiquetes: Ángeles Blancas

Senyores que xerren…

Nits d’òpera, 73: Cavalleria rusticana, de Pietro Mascagni, i Pagliacci, de Ruggiero Leoncavallo

—Que l’has vist, el del timbal, quina gràcia que té quan toca? … I ara ell li explica al marit de l’altra que l’enganya … I quins decorats tan bonics …

I així durant les tres hores de la representació de dijous de Cavalleria rusticana i Pagliacci. Durant, sí: ni abans ni després ni a l’entreacte, sinó durant la representació. Mentre sobre l’escenari la pobra Santuzza (una magnífica Ildiko Komlosi a qui escoltava per primera vegada) cantava les penes i els martiris d’amor a què la sotmetia el penques de Turiddu (Marcello Giordani, que ens va fer posar la pell de gallina més d’una vegada amb la seva emotiva interpretació), que s’entenia amb Lola (Ginger Costa-Jackson), casada amb Alfio (Marco di Felice), les senyores xerra que xerraràs a la filera del darrere, sense que alguns ens atrevíssim a dir-los res i sense que elles fessin gaire cas dels «xit» dels que sí s’hi atrevien.

Marcello Giordani repetia presència a l’escenari a Plagiacci, en el paper de Canio. Aquí és ell l’enganyat per la muller, Nedda (Ángeles Blancas), pretesa alhora per Tonio (Andrzej Dobber) i Silvio (Jean-Luc Ballesta). També aquí Giordani aconseguí emocionar-nos, i tot i que la partenaire la vaig trobar inferior a Komlosi, no va estar malament.

No sé perquè aquestes dues òperes acostumen a representar-se juntes, però fer-ho així permet acostar-se a dos plantejament de la infidelitat i de les seves conseqüències en societats tancades, rurals, on l’aparença ho és tot i la tafaneria i el safareig són presents arreu (molt ben representat a Cavalleria amb aquelles cortines per les quals sorgeixen de tant en tant els caps dels tafaners). En el primer és l’home deshonest (Turiddu) que enganya la dona a qui diu que estima (Santuzza) i a la que ha deshonrat. En el segon, la infidel és la dona (Nedda) i l’home l’enganyat (Canio). El resultat en tots dos casos és el mateix, la mort dels deshonestos. A Cavalleria la tensió va creixent tot al llarg de l’òpera, amb el clímax final del crit de la vilatana («Hanno ammazzato compare Turiddu»); a Pagliacci està més repartida, i atenuada amb la commedia que representen… i que acaba en tragèdia.

Cavalleria té, a més, les intervencions del cor, impressionants —cosa que ja comença a ser un lloc comú, parlant del cor del Liceu, que sempre impressiona. Dijous, però, tenien la competència de les senyores de la filera de darrere, que es feien sentir fins i tot per sobre el cor. I no diré que no tinguessin raó en alguns comentaris, però se’ls podrien haver estalviat per un altre moment.

Cavalleria rusticana i Pagliacci es representaran encara fins el dia 20 d’abril, i són dues òperes que val la pena veure. I adients pels poc avesats a l’òpera.

La torna: Ildiko Komlosi a Cavalleria rusticana, canta «Dite, mamma Lucia» (vídeo pujat per operatemoinage).

Nits d’Òpera, XL: Le portrait de Manon, de Jules Massenet, i La voix humaine, de Francis Poulenc

Seguim amb Manon. Anys després de la seva Manon, Massenet va escriure una breu òpera en què recupera els personatges de la primera: Le portrait de Manon. Des Grieux viu apartat del món i té cura del seu pupil, el vescomte de Jean de Morcerf, que està enamorat d’Aurore, pupila de Tiberge, amic fidel de Des Grieux. Aquest viu obsessionat pel record de Manon, de la qual en guarda un retrat (el retrat del títol), tot i que prohibeix a Tiberge que l’anomeni. Com que Aurore i Jean són de classes socials diferents, Des Grieux s’oposa a la relació i Tiberge hi intervé. Com? Accidentalment descobreixen el retrat de Manon i, en adonar-se de la semblança d’Aurore i Manon, Tiberge fa vestir la noia com Manon i la porta davant de Des Grieux, que finalment accepta la relació entre els dos joves quan Tiberge li explica que la semblança no és casual, ja que Aurore és filla de Lescaut, el germà de Manon.

Amb els anys, els personatges han canviat: Des Grieux s’ha convertit en un cavaller conservador i prudent, mentre que Tiberge s’ha convertit en un eixelebrat que es dedica a viure la vida. El canvi és palès també en el canvi de veu de Des Grieux, que a Manon era un tenor i a Le portrait és un baríton. L’òpera és molt breu, uns cinquanta minuts, però té moments destacables; alguns de més aviat còmics (com el duet d’Aurore i Jean en què busquen la manera de suïcidar-se sense que cap de les que troben els semblin bé), d’altres de més emotius (com l’ària «L’amour, ineffable mystère» que canta Aurore).

El més interessant, però, va ser La voix humaine, de Poulenc, basada en l’obra de teatre homònima de Jean Cocteau (que va escriure el llibret de l’òpera). Durant uns cinquanta minuts, una dona parla per telèfon amb el seu amant, que l’ha deixada. La dona, interpretada per Ángeles Blancas, es passa tota l’estona anant amunt i avall d’una cambra del seu pis amb el telèfon a l’orella, parlant amb l’home i discutint quan altres trucades interfereixen en la seva línia. La dona intenta salvar la relació i utilitza tots els recursos al seu abast —fer veure que no està afectada, intentar que l’amant senti pena per ella, recordar els moments feliços, insinuar que se suïcidarà si no el pot tenir— perquè l’home s’ho repensi. Tots els sentiments, les emocions, van sorgint al llarg de la conversa, subratllats per la música sense caure en l’excés en cap moment però marcant-ne la intensitat. Ángeles Blancas va brodar tots els matisos d’aquesta conversa irregular i la va omplir d’intensitat —massa potser, al final semblava esgotada—, cosa que li va valer el reconeixement del públic.

Technorati tags: ? ? ? ? ?