Arxiu d'etiquetes: Angela Marambio

«O ciel! Mirate, uomini in casa nostra!»

Nits d’òpera, IV (09.12.2003)

Aquest dimarts, em tocava funció al Liceu. És una mica empipador que comencin a dos quarts de nou, perquè em queda la tarda un mica penjada. A vegades, me’n vaig al cinema; però igualment em queda una bona estona abans no comenci la funció. D’altres aprofito per fer algun encàrrec, com en aquesta ocasió: havia planejat fer uns quants encàrrecs, i en acabar, si tenia temps, anar a prendre un cafè amb en D. Els encàrrecs, però, a les cinc ja estaven fets… i això que n’hi havia dos que m’obligaven a sortir de Barcelona. El cas és que el cafè amb en D. va començar abans de temps, es va allargar i va fer que, per primera vegada, no arribés al Liceu amb temps de sobra. En certa manera va ser una sort, perquè no em va donar temps a mirar el programa i d’aquesta manera em vaig enfrontar al muntatge de Così fan tutte sense tenir ni idea de què ens havia preparat en Josep Maria Flotats.

I a mí em va agradar. Començo amb aquesta afirmació perquè hi ha hagut força crítiques al muntatge, algunes de les quals comentaré, però vull deixar clar que aquestes primeres línies intenten reproduir les sensacions que em va produir l’òpera. Flotats canvia d’època i de lloc el desenvolupament de l’acció, però el canvi és tan subtil que no em vaig adonar que també havia introduït un canvi geogràfic. El text de l’òpera, a més, no dóna prou elements com per arribar-ho a deduir. És cert que sobtava una mica que en lloc del saló d’una casa més o menys noble, més o menys burgesa, l’acció transcorregués en una mena de magatzem; però tampoc això estorbava… m’estorbava.

Les veus eren força correctes. Carlos Chausson, Manuel Lanza i Angela Marambio em van semblar excel·lents; el tenor Jeffrey Francis bastant millor al que ens té acostumats el Liceu, amb poques excepcions (per una vegada no puc criticar el tenor, què hi farem); la Heidi Brunner em va semblar correcte, si bé en algun moment crec es va perdre una mica; i l’Ofelia Sala, que té una veu bonica i va cantar bé (i va estar molt divertida quan ha de disfressar-se de metge i de notari, i cantar estrafent la veu), gairebé no se la sentia, com ja vam poder comprovar a La flauta màgica. Em sembla que el Liceu és un teatre massa gran per la seva veu…

… i no només per a la veu de la Sala. El problema principal de l’escenografia d’Aleksander Beliaev és que és massa sòbria i deixa massa espai per a una òpera amb pocs personatges (sis, de fet) i poques intervencions del cor (que a més no és massa gran), i que a més necessita en alguns moments una mica més d’intimisme. I això no es va aconseguir. Si tenim en compte a més, que no es va treure prou suc dels moments còmics d’aquest dramma giocoso i que els personatges estaven bastant estàtics, és normal que la sensació fos de fredor i que no arribés a entusiasmar. Ni tan sols quan va sortir una manifestació de dones al ritme dels acords de «La Internacional», amb unes pancartes que deien: llibertat, igualtat per a les dones i un gran «Così fan tutti» (que sembla que és l’únic element feminista que s’ha pogut introduir a la representació). Almenys hi va haver alguns moment picants, però no massa: els justos per fer riure discretament les persones de bé, però sense escandalitzar-les.

Tot això es va traduir en una considerable xiulada a Josep Maria Flotats quan va pujar a l’escenari a saludar. Segons he llegit, ell ho atribueix al fet que situa l’obra a Catalunya, en una colònia tèxtil durant la revolució industrial; els comentaris que vaig sentir al teatre criticaven més la fredor del muntatge que no pas el canvi de localització. Ara, no només va rebre xiulades: com sempre, hi va haver un sector del públic que el va xiular, i un altre que el va aplaudir.

I avui, quan he llegit la crítica del Roger Alier (de fet, l’he llegida després d’escriure això, al matí només he llegit un paràgraf en què coincidíem, però no he volgut seguir llegint), veig que, més o menys, diem el mateix. Ell té més experiència i coneixements per jutjar les veus i l’orquestra; però pel que fa al muntatge veig que en vaig aprenent. Poso l’enllaç, però només serà consultable durant set dies…

Così fan tutte, de Wolfgang Amadeus Mozart. Dramma giocoso en dos actes. Llibret de Lorenzo da Ponte basat en textos de Boccaccio, Shakespeare i Cervantes. Amb Angela Marambio (Fiordiligi), Heidi Brunner (Dorabella), Jeffrey Francis (Ferrando), Manuel Lanza (Guglielmo), Ofelia Sala (Despina) i Carlos Chausson (Don Alfonso). Direcció musical, Bertrand de Billy. Direcció d’escena, Josep Maria Flotats. Escenongrafia, Aleksander Beliaev. Vestuari, Lena Rivkina. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Coproducció Gran Teatre del Liceu i Teatro Real.

He canviat el títol d’aquesta secció a «Nits d’òpera». No és gaire original (l’altre ho era menys), però no se m’acudia res millor. L’altra opció era una frase que vaig llegir en referència a l’òpera, i que és bastant divertida: «It’s not over till the fat lady sings». Potser més endavant…