Arxiu d'etiquetes: Angela Denoke

Nits d’Òpera, XXVIII: Wozzeck, d’Alban Berg

Hi ha estils musicals amb els que no connecto i ahir em va passar amb aquesta òpera, Wozzeck, d’Alban* Berg,** que em va avorrir força tot i la bona feina d’orquestra i cantants. No va ajudargens a que me n’emportés millor impressió la posada en escena de Calixto Beito, absurda, sense cap mena de relació ni literal ni metafòrica amb l’argument de l’òpera ni amb el text del llibret, i plena dels elements propis de l’afició al «caca-cul-pet-pipí» d’aquest director d’escena: nus perquè sí, sang de tant en tant, imatges d’operacions quirúrgiques… Una posada en escena fastijosa i avorrida, en resum.

* Informació sobre el compositor (en anglès).
** Informació sobre el compositor (en castellà).

Technorati tags: ? ?

Angela Denoke, o teoria de l’aplaudiment

Nits d’Òpera, XIX: recital d’Angela Denoke

No sé d’on ha sortit la convenció que, en un recital, no s’aplaudeix a l’intèrpret després de cada peça que canta, sinó al final de cada bloc de peces amb un nexe comú. Fins i tot creia haver llegit unes línies del Roger Alier sobre aquest tema, però quan les he buscades he comprovat que només parla dels aplaudiments a l’òpera, amb una mínima menció dels recitals de lied.* Pel que he vist, però, aquesta convenció se sol respectar gairebé sempre, excepte potser en els recitals de grans estrelles o amb peces molt populars. Aquesta convenció permet marcar la divisió entre els diferents blocs d’un recital, però estableix una barrera de fredor entre l’intèrpret, que no rep de moment cap recompensa per la seva interpretació, i el públic. I provoca també algunes esbroncades quan el públic menys habituat aplaudeix a deshora…

Aquesta sensació de fredor omplia el teatre cada vegada que la soprano Angela Denoke feia una pausa entre peça i peça, tot i la bona interpretació. El recital, amb el teatre bastant buit com acostuma a passar amb recitals i ballets, no només em va servir per descobrir aquesta soprano, sinó també els Rückert-lieder de Gustav Mahler, que van constituir el segon bloc del programa: el primer, obres d’Hugo Wolf; després Mahler, Richard Strauss en tercer lloc i, per acabar, Arnold Schoenberg. I tot i que al final la cantant va rebre l’aplaudiment que es mereixia, només va fer un bis més dels habituals.

* Marcel Gorgori, Roger Alier. Paraula d’òpera. Barcelona: Pòrtic, 2003. p. 269.