Arxiu d'etiquetes: Angel Wagenstein

Sala de lectura, 106: Adiós, Shanghai, d’Angel Wagenstein

Esperava, abans d’escriure l’apunt que volia dedicar a aquesta novel·la, la resposta del servei d’atenció a l’espectador de TVC a la qüestió que els havia enviat: el títol i les dades d’un documental que creia haver vist al Canal 33 que parlava sobre la dissort dels músics jueus d’una orquestra alemanya durant els anys del III Reich. Malauradament, la meva memòria m’ha jugat una vegada més una mala passada i les dades que els vaig donar no eren prou exactes —probablement vaig veure el documental en algun altre canal que trobaria casualment fent zàping durant la pausa en algun programa…

Tota aquesta introducció, que a primer cop d’ull podria semblar una divagació sense solta, té força a veure amb la novel·la Adiós, Shanghai d’Angel Wagenstein, que comença precisament amb una orquestra formada per músics jueus deportats i que descriu en un dels primers capítols com els nazis anaren capturant i enviant a un camp de concentració els músics jueus d’una orquestra, en aquest cas la Filharmònica de Dresden.  Entre ells, el violinista Theodor Weissberg i el flautista Simon Zinner. I d’altres, com la mezzosoprano Elisabeth Müller-Weissber, alemanya ària muller de Weissberg que ha de triar entre el divorci i seguir la sort del seu marit; o Hilde Braun, jueva d’aspecte ari que decideix fugir abans que algú descobreixi que és jueva; István Keleti, pianista hongarès homosexual; o Schlomo Finkelstein, jueu que la resta de jueus menyspreen però necessiten… Tots aquests personatges i d’altres que aniran apareixent al llarg de la novel·la —els uns jueus, d’altres no; metges, músics, espies, comerciants— es trobaran tots al mateix lloc: Xangai, l’única ciutat al món que no havia establert límits a l’arribada dels fugitius jueus.

Adiós, Shanghai és la tercera novel·la del cicle que Wagenstein dedica al destí dels jueus d’Europa al llarg del segle XX, cicle que comença amb El Pentateuco de Isaac i continua amb Lejos de Toledo. D’aquesta darrera encara no n’hi ha traducció, però no afecta a la lectura del cicle ja que les novel·les són independents i, pel que sembla, força diferents. A El Pentateuco… Wagenstein explicava amb molt d’humor la història d’Europa des del punt de vista d’un jueu de Galítzia que al llarg de la seva vida, sense moure’s del seu poble natal, arribava a pertànyer a cinc països diferents, vivia dues guerres i, finalment, coneixia els gulags russos.

A Adiós, Shanghai el punt de vista canvia: és una novel·la coral, l’humor pràcticament ha desaparegut i, basant-se en fets reals, Wagenstein descriu la vida dels jueus que van poder fugir dels països conquerits pels nazis i refugiar-se a Xangai abans que les autoritats de la ciutat tanquessin les portes a més refugiats.  A Xangai, però, la vida no és fàcil: els refugiats són allotjats en un dels barris més pobres i conflictius i s’han d’enfrontar a la indiferència i al rebuig dels xinesos i dels europeus de les zona occidental de la ciutat, fins i tot de les famílies jueves establertes a Xangai de tota la vida que els utilitzen com a mà d’obra barata. S’hauran d’enfrontar també als seus prejudicis i costums, per poder alimentar les seves famílies i poder, sobretot, sobreviure. La música, tan present des del començament de la novel·la, serà per a molts d’ells l’única manera de conservar el contacte amb la bellesa, amb el passat i amb l’esperança.

El llibre:

  • Angel Wagenstein. Adiós, Shanghai. Tr. Venceslav Nikólov. Barcelona: Libros del Asteroide, 2009. 416 p. ISBN 978-84-92663-00-2.

Sala de lectura, lxxix: El Pentateuco de Isaac, d’Angel Wagenstein

Diu Peter Berger al començament del llibre La rialla que salva que «[a]lguns dels millors acudits del món són jueus». I intenta donar una raó a aquest fenomen:

Es podrien adduir moltes raons. Raons històriques: els acudits són historietes que s’ha de dir amb gràcia, i la cultura jueva és probablement (per causes religioses molt fondes) la més verbal de totes les de la història humana. Raons psicològiques: els acudits alleugen els patiments, i en el decurs dels segles, quin altre poble ha patit tant com el jueu? Raons sociològiques: durant molt bona part de llur història, els jueus han viscut en els marges de les societats, i la marginalitat afavoreix la perspectiva còmica. I la raó més profunda de totes, una raó teològica: els jueus són el poble que es va inventar Déu.

Òbviament la cultura jueva no és l’única en què s’ha desenvolupat el sentit de l’humor, la comicitat, però aquesta afirmació de Berger pot ajudar a justificar la constant presència de l’humor en la novel·la de Wagenstein. Perquè els cinc llibres d’Isaac Jacob Blumenfeld, a través dels quals ens explica els atzars de la seva vida, estan plens d’acudits, d’anècdotes, de facècies protagonitzades entre altres per un tal Mendel de Berdichev, que apareixen oportunament per assuaujar i també per fer més intensos, els episodis més tristos de la història europea del segle XX i, concretament, la dels jueus europeus.

El subtítol de la novel·la és força il·lustrador del contingut: «Sobre la vida de Isaac Jacob Blumenfeld durante dos guerras, en tres campos de concentración y en cinco patrias». Un subtítol que, alhora, resumeix la història d’Europa: les dues guerres son la Primera Guerra Mundial i la Segona Guerra Mundial; els tres camps de concentració són dos alemanys i un gulag soviètic; les cinc pàtries són les que tindrà successivament Isaac Blumenfeld sense moure’s del poble on va néixer, «Kolodetz, prop de Drogobich» (crossa que es va repetint al llarg de la novel·la, gairebé com a sinònim de qualsevol lloc), que primer pertany al l’Imperi Austrohongarès, després a Polònia, després al III Reich i finalment a la Unió Soviètica, i Àustria, la pàtria que tindrà un cop acabada la guerra. Els mateixos atzars històrics que fan que Kolodetz vagi pertanyent a diferents estats són els que fan que Isaac visqui dues guerres sense participar-hi i vagi a parar a tres camps de concentració. A l’últim, sota l’acusació de traïció a una pàtria que s’havia trobat al damunt sense ni pensar-s’ho i de ser un criminal de guerra nazi; ell, un jueu tancat en un camp de concentració. Un absurd que podria simbolitzar perfectament l’absurd de les guerres i els dogmatismes de tota mena.

El mateix protagonista reconeix que no li agrada descriure les escenes patètiques i lletges, perquè la vida ja ens ofereix prou patiment (p. 243). Tanmateix, ni els acudits ni el passar de puntetes, només insinuant-les, les atrocitats de la guerra, dels camps de concentració, impedeixen que puguem veure darrere de les seves aventures i desventures la tragèdia que s’està desenvolupant. I així, una lectura aparentment lleugera i carregada de sentit de l’humor i de l’absurd, amaga i ens ofereix a petites dosis la tristesa d’una vida marcada profundament pels esdeveniments històrics més terribles.

I per acabar, us en deixo dues mostres. Potser no són les més humorístiques de la novel·la, però donen una mica el to del que hi trobareu si decidiu llegir-la.

Quien entienda de estas cosas se habrá percatado de que estas pocas palabras y los silencios [intercanviats entre Isaac i Sara, la seva promesa] contenían toda la ternura de Shir Hashirim, el Cantar de los Cantares del rey Salomón, toda la poesía del universo, toda la música, todas las maneras ingeniosas que han sido inventadas a lo largo de los siglos para expresar la palabra «amor». Pero para que no te enternezcas demasiado y —¡Dios no lo quiera!— para que no te eches a llorar, te permitiré echar una miradita adentro, en los retretes, donde me vas a encontrar con el culo al aire y el pantalón bajado, y enseguida se te esfumarán los cantos del rey Salomón. [p. 65-66]

I una altra per acabar:

Sin embargo con los soviets las cosas cambiaron radicalmente, yo diría incluso que de un modo revolucionario. Si no, ¿qué sentido habría tenido todo aquel traqueteo de Octubre de 1971?

[…]

En líneas generales, nuestra transición de pequeñoburgueses sin conciencia de clase, esclavos del capital (me refiero al que estaba en la caja fuerte de Rotschild y no a El capital de Karl Marx) a vanguardia de los trabajadores del mundo entero transcurrió sin especial dramatismo. [p. 120-124]

Els llibres:

  • Angel Wagenstein. El Pentateuco de Isaac. Tr. Liliana Tabákova. Barcelona: Libros del Asteroide, 2008. 316 p. ISBN 978-84-935914-6-5.
  • Peter L. Berger. La rialla que salva. La dimensió còmica de l’experiència humana. Barcelona: La Campana, 1997. 381 p. ISBN 84-88791-46-1. [Aquest llibre, m’avergonyeix reconèixer que l’he començat tres vegades i tot i el seu interès, no he arribat mai a acabar-lo. Potser hauré de començar-lo per quarta vegada…]