Arxiu d'etiquetes: Andreas Scholl

Nits d’òpera, 74: Andreas Scholl

Per fi. Avui era l’esperadíssim recital d’Andreas Scholl al Liceu. I l’esperava amb ànsia des que vaig saber que actuava aquesta temporada, perquè per moltes raons Scholl és força especial per mi. És clar que corria el risc que després de tanta espera, tingués una decepció, però afortunadament no ha estat així.

El recital ha estat dividit en dues parts, la diferència principal de les quals era que a la primera ha cantat acompanyat de clavicèmbal i a la segona de piano (tocats els dos per Tamar Halperin), però el nexe de totes les peces que ha interpretat ha estat l’amor, en un recorregut que anava del segle XVI al XVIII, amb un afegitó de cançó popular —a la que s’ha dedicat força. Per mi, la part més esperada eren les àries d’òperes de Händel, de les qual només n’ha ofert tres: «Ombra mai fu», de Serse; «Dove sei, amato bene?», de Rodelinda i «Se parla nel mio cor», de Giustino. El recital, emocionant de començament a final, també ha tingut el seu moment divertit: Scholl ha introduït la darrera cançó del primer bloc explicant que era una cançó de taverna d’una obra de Purcell, i que segur que a l’època el públic acompanyava els cantants… i això ha demanat: que cantéssim la tornada. I el respectable —i el no tant respectable, que també «n’hi havíem»— ens hem posat a cantar… (segur que més d’un liceista-dels-de-tota-la-vida devia estar pensant: «On hem anat a parar!»). La cançó, «Man is fot the woman made», per cert, l’ha cantada amb el seu timbre real: baríton.

Malauradament només ha ofert dos bisos, l’ària «Oh, Lord» de l’oratori Saül de Händel, i una de les cançons que havia cantat al primer bloc del recital, «Music for a while», d’Henry Purcell.

Llàstima que el bo s’acaba, i que no hàgim insistit gairé més —qui sap si ens hauria ofert algun bis.

Gran Teatre del Liceu: avanç de la temporada 2010-2011

Ja el tenim aquí: l’avanç de la temporada 2010-2011 del Gran Teatre del Liceu.

Me n’havien fet cinc cèntims (que si tornava la Gruberova, que si feien la Cavalleria rustica i Pagliacci, que si Carmen…) i quan he arribat a casa he anar de seguida a can Joaquim (que a aquestes hores encara no ha dit res, però suposo que no trigarà gaire) i després a can Liceu, evidentment. I de sobte tota la temporada se m’ha esborrat dels ulls per un sol nom: Andreas Scholl. L’Andreas Scholl, sembla, farà un recital al Liceu la propera temporada. Els que seguiu el bloc habitualment sabeu que per aquí hi ha una mena de passió per aquest contratenor, però encara no l’he escoltat mai en directe i, què voleu, em fa il·lusió.

Pel que fa a la resta, una mica de verisme (Cavalleria rusticana, de Pietro Mascagni, que inaugura aquest subgènere de l’òpera, acompanyada com és habitual de Pagliacci, de Ruggiero Leoncavallo); una mica d’ópera-comique francesa, amb la Carmen de Georges Bizet; una mica de belcantisme donizettià, amb Anna Bolena (on suposo que cantarà la Gruberova, a veure si al diari de demà confirmo la informació); continuant amb els italians, hi haurà més Verdi (Falstaff); un Händel (una altra passió) en versió concert, Tamerlano; Ifigènia a Tàuride de Gluck, i més Wagner: Parsifal una altra vegada.

Pel que fa a concerts i recitals, estem d’enhorabona: Violeta Urmana, Rolando Villazón, Jonas Kaufman (que publicà l’any passat un magnífic disc amb fragments de Mozart, Schubert, Beethoven i Wagner), Diana Damrau i Andreas Scholl.

Falta conèixer encara els repartiments de les òperes i el continguts dels recitals i els concerts. Pel que fa als títols, sembla que per la temporada 2010-2011 el Liceu ha optat per l’equilibri entre èpoques, estils i compositors, sense que hi hagi massa d’un tipus d’òpera o d’altra; tot i que segurament això també provocarà queixes entre els aficionats. A mi, que sóc de bon conformar, per ara em sembla bé: hi ha Andreas Scholl, què més puc demanar? (Sí, puc demanar bons repartiments, recitals amb programes lògics, cantants que no desafinin, posades en escena decents… però no comencem, que ja tindrem tota la temporada per despotricar).

Logotip del Gran Teatre del LiceuPS. La Mei ja n’ha parlat, també: «Avance temporada 2010-2011 del GTL». Ofereix més dades i un enllaç a la notícia apareguda al diari El País.

PPS. La mala notícia, de moment, és que la producció de Carmen és de Calixto Bieito, cosa que fa que moderi el meu entusiasme inicial i que comenci a pensar què no aniré a veure.

L’ària del diumenge: «Bel contento» (Derek Lee Ragin & Andreas Scholl)

Per l’ària d’avui buscava alguna peça que no fos de Händel o interpretada per Andreas Scholl, però finalment m’he deixat endur pels més foscos instints i he tornat a recaure: Scholl una altra vegada amb una altra ària d’una òpera de Händel un altre cop. Per a la propera setmana prometo canviar de veu, època i compositor… Tanmateix no deixaré Scholl solet: l’acompanya Derek Lee Ragin, el contratenor nord-americà amb què vaig descobrir aquesta veu. El millor hauria estat aconseguir algun fragment d’Orfeo ed Euridice, que és l’òpera on el vaig descobrir, però no hi ha hagut manera i em fa mandra «piratejar» el CD. Aquí us els deixo els dos amb la mateixa ària, «Bel contento», de l’òpera Flavio, re de’ Langobardi, de Georg Friedrich Händel (Derek Lee Ragin el primer, Andreas Scholl el segon).

(vídeos pujats per civileso)

L’ària del diumenge: «Caro… Bella…» (Inger Dam-Jensen & Andreas Scholl)

Malgrat que el Summertime encara no ha acabat, tornem una mica a la normalitat amb dues de les meves debilitats amb què us dono la pallissa habitualment: Händel i Andreas Scholl. Avui, el contratenor acompanyat de la soprano Inger Dam-Jensen en el duet final de l’òpera Giulio Cesare, «Caro… Bella…».

(Vídeo pujat per palcika1).

L’ària del diumenge: «Che farò senza Euridice» (Andreas Scholl & Jennifer Larmore)

L’ària «Che farò senza Euridice» de l’Orfeo ed Euridice de Gluck ja ha aparegut altres vegades per aquí: no fa gaire cantada per Janet Baker i la setmana passada en la versió etilicohumorística de Wenarto. Per evitar que a algú li pogués quedar gravada la versió vinatera, avui us la torno a portar, per partida doble: la primera, cantada per un altre habitual d’aquests verals, el contratenor Andreas Scholl; la segona, cantada per la mezzosoprano Jennifer Larmore al Liceu la temporada 2002-2003 (aquest blog encara no existia, si no us hauria parlat d’ella, de l’Euridice de Leontina Vaduva i de l’àngel embarassat de la María José Moreno).

En fi, prou batalletes i al gra:

http://www.youtube.com/watch?v=Zhda-E4l7ck

(vídeo pujat per LoRau)

(vídeo pujat per BearcubRom)

L’ària del diumenge: Il duello amoroso (Maria Cristina Kiehr i Andreas Scholl)

Per l’ària dominical d’avui hem cercat una miqueta de Händel, una miqueta de Scholl i una miqueta de Kiehr i hem trobat, gràcies a la col·lecció d’OedipusColoneus aquesta cantata de Georg Friderich Händel titulada Il duello amoroso, interpretada per Andreas Scholl i Maria Cristina Kiehr, amb l’Ensemble Il Teatro Armonico, dirigits per Alessandro de Marchi. El vídeo és del final de la cantata: el recitatiu «Or su, giacché ostinato» i el duet amb ritornello «Sì, sì, lasciami, ingrata … Su, su, restati in pace»:

http://www.youtube.com/watch?v=44_dVs90_iI

Si la voleu escoltar sencera, ho podeu fer a Il duello amoroso, chez unquepassava.

L’ària del diumenge: «Dall’ondoso periglio… Aure, deh, per pietà» (Andreas Scholl i David Daniels)

I el «duel» anunciat: Andreas Scholl i David Daniels amb l’ària «Aure, deh, per pietà» de l’òpera Giulio Cesare de Händel.

http://www.youtube.com/watch?v=AyZJhP1GQuM

(El primer de la col·lecció de BaroqueFever i el segon de la de Hillevifan. I tots dos recollits a la d’unquepassava).

L’ària del diumenge: «Cara sposa» (Ewa Pod łes i Andreas Scholl)

La primera sèrie de l’ària del diumenge acabava amb la veu femenina més greu, la contralto, amb la polonesa Ewa Podłes. La mateixa ària, «Un voce poco fa», l’havíem sentida amb tres veus diferents: soprano, mezzosoprano i contralto; que una peça escrita per a una veu determinada acabés cantada per altres veus semblants no és estrany a l’òpera i el cas més típic és segurament el dels castrats,¹ la veu dels quals no té equivalent actualment i els seus papers acostumen a ser cantants per contraltos o mezzosopranos, i més modernament per contratenors.² De contratenors n’hi ha molts, i com en totes les veus, cadascú té les seves preferències: per aquests verals preferim Andreas Scholl i David Daniels, exactament en aquest ordre, tot i que n’hi ha molts d’altres dels quals en salvaríem algun.

Avui i el proper diumenge escoltarem l’ària «Cara sposa» de l’òpera Rinaldo de Georg Friedrich Händel, del qual enguany se celebra el 250è aniversari de la seva mort.  Avui, amb Ewa Podłes i Andreas Scholl.

http://www.youtube.com/watch?v=p-svi2L03uY

Enllaços relacionats:

Notes:

1. «Els castrati no eren més que homes que, de natural, podien cantar amb una veu semblant a la de la dona i que, per tant, podien cantar sense problemes les filigranes i els aguts que feien les sopranos i les mezzosopranos, amb la potència i la capacitat toràcica pròpia del gènere masculí. Això sí, per aconseguir aquesta veu tan especial era necessari que, essent nens, els fessin una petit operació que consistia a tallar la via d’unió entre els testicles i el cos». A: Marcel Gorgori; Roger Alier. Paraula d’òpera. Barcelona: Pòrtic, 2003. p. 226. Vegeu també: «Castrato» [en] a la Wikipedia.

2. «La veu de contratenor és un tipus de veu del tot artificial, creada a partir dels anys cinquanta, per a fer front als papers d’òpera i música religiosa que originàriament havient estat pensats per als castratti. És una veu que consisteix en l’emissió d’una mena de falset entrenat, al qual, a través d’una tècnica específica, s’aconsegueix donar una certa potència i una certa sonoritat que, sense ser-ho de cap manera, vol recordar la mena de so que aconseguien els castrats». Ibid., p. 224-225. També: «Countertenor» [en] a la Wikipedia.