Arxiu d'etiquetes: Ana María Sánchez

Nits d’Òpera, XLIII: Norma, de Vincenzo Bellini

Òpera com a preludi i com a epíleg de les vacances; si més no, de la part de les vacances que m’han portat a les llunyanes terres del Kalevala. Just abans de marxar, Thaïs i Manon, i a l’endemà de la tornada, Norma.

Tot i ja haver-la vist, tenia interès en tornar a sentir l’Ana Maria Sánchez, ja que no en guardava un bon record de la primera vegada que la vaig sentir en el paper de Norma. Però al final ha cancel·lat la seva participació en l’espectacle, la qual cosa va ser la primera sorpresa de la nit, i en el seu lloc fa el paper de Norma Rachele Stanisci, que no em va fer ni fred ni calor: poca veu, un Casta diva poc memorable i sovint eclipsada per les altres veus i l’orquestra. La segona sorpresa va ser Franco Farina, de qui ja he parlat alguna vegada, que va tenir un començament bastant dolentot però que no va acabar pas malament. La tercera sorpresa no ho és tant: Dolora Zajik, immensa en el paper d’Adalgisa, immensa com totes les altres vegades que he tingut oportunitat de sentir-la.

I aquí acaba la temporada. I fins la propera… que comença d’aquí a res.

Technorati tags: ? ? ? ?

Nits d’Òpera, XXI: Roberto Devereux

Ahir van començar al Liceu les funcions de Roberto Devereux, de Gaetano Donizetti. Tot i haver estat anunciada com a versió concert —que no ho va ser, finalment, sinó que va ser semiescenificada—, el repartiment era prometedor: Ana María Sánchez com a Elisabetta; Dolora Zajick, com a Sara, duquessa de Nottingham; Josep Bros com a Roberto Devereux, comte d’Essex; i Roberto Servile com a duc de Nottingham. I tenint en compte l’excel·lent Maria Stuarda de la temporada passada, i que el conjunt de veus era bo, hom podia esperar que fos, si no superior, almenys igual.

Però no. La temporada anava massa bé i havia de passar-ne alguna: Ana María Sánchez patia «una indisposició vocal» que li impedí actuar, i va ser substituïda per una tal Maria Pia Piscitelli que, malgrat la seva veu madura i plena, no va transmetre cap mena d’emoció ni sentiment, ni semblava sentir-se còmoda en el paper. Tampoc Roberto Servile es va lluir gaire, semblava que s’anés a quedar sense aire en qualsevol moment. Sort de Dolora Zajick, brillant com a Sara, expressiva i potent, i de Josep Bros, que encara que no semblava tenir un bon dia va sortir-se’n força bé.

I, com és normal, la resposta del públic a un espectacle fred va ser més aviat freda, excepte quan van sortir a saludar Bros i, sobretot, Zajick.

L’anècdota de la nit va ser el gallec que tenia assegut al costat i que es va perdre gairebé tot el primer acte perquè no sabia encendre la pantalleta del subtitulat i no coneixia l’òpera. En una pausa, li vaig ensenyar i als entreactes vam estar fent-la petar. Fervent admirador de Wagner («para mí una cosa es Wagner y el resto es ópera»), gairebé cau de la butaca quan li vaig dir que Tristan und Isolde m’havia avorrit moltíssim. Però la seva millor frase va ser, parlant dels cantants d’avui i la mania de la gent menystenir-los i glorificar cantants morts que mai no han vist en escena, aquesta: «Maria Callas? Una gallina cascando huevos!».

De Parsifal no en vaig parlar simplement perquè va ser impressionant i vaig ser incapaç de descriure ni l’òpera ni el que havia sentit escoltant-la.

Nits d’Òpera, XVI : Le villi i Edgar

O, Buscant en Manu

Bé, no tant. Però com que ja era la segona vegada que anava al Liceu des que en Manu va dir que preguntés per ell, dijous ho vaig fer… però no hi era, o això em van dir. De tota manera, havia arribat justet i no crec que haguéssim tingut gaire temps de fer-la petar, i més tenint en compte que ell hauria estat treballant.

El post també es podria haver titulat «Dos pel preu d’una», ja que la funció de dijous va ser programa doble i, a més, estrena absoluta al Liceu: dues òperes de Puccini, de les primeres que va escriure, Le villi i Edgar, amb l’Orquestra de València dirigida amb molta energia per Miguel Ángel Gómez Martínez, el Cor de la Generalitat Valenciana i l’Escolanía de Nuestra Señora de los Desamparados.

La primera és una òpera ballet, però en representar-la en versió concert no hi va haver cap ballet (i això que la dansa hi té una part important); no obstant això, pels que l’any passat vam tenir la mala sort de sentir la soprano Ana María Sánchez esgargamellant-se i destrossant les millors àries de Norma, va ser tota una satisfacció recuperar aquesta soprano de bella veu en un bon moment, per poder-ne gaudir i sentir de què és capaç (encara que l’òpera no donés per gaire). Pel que fa a l’argument, està basat en la llegenda de les villi, criatures sobrenaturals, mortes per culpa de l’abandó, que habiten els boscos i que, segons la llegenda eslava que recollí Heinrich Heine, les nits de lluna persegueixen els enamorats culpables i els obliguen a ballar una dansa extenuadora que els porta a la mort. Roberto (Gustavo Porta), després de casar-se amb Anna (Ana María Sánchez), l’abandona i s’amistança amb una altra dona. Quan, penedit, torna amb Anna, troba que la noia és morta i, a la nit, les villi el persegueixen.

La segona és una òpera d’argument bastant rocambolesc, però amb unes melodies molt belles i que, en alguns moments, recorden melodies d’òperes posteriors de Puccini. Fidelia està enamorada d’Edgar qui, després de cremar casa seva, fuig amb Tigrana, un noia que havia sigut abandonada al poble i que havia crescut fora de les convencions socials. Temps després, ell, avorrit, s’allista a l’exèrcit (on retroba Frank, germà de Fidelia i que havia estat enamorat de Tigrana). Passa el temps i retrobem Frank al seu poble amb Fidelia, vetllant les despulles d’Edgar: però el frare que els acompanya vol impedir que s’enterri Edgar en terra sagrat i convenç Tigrana de fer un fals testimoni. Quan el fa, però, el frare es dóna a conèixer com a Edgar, que s’havia disfressat i havia fingit la seva mort per comprovar la fidelitat de Frank i Fidelia, i Tigrana és expulsada del poble, però abans apunyala Fidelia. Deixant això de banda, vam gaudir de les veus excel·lents de la soprano Marussa Xyni (Fidelia), del tenor Emilio Ivanov (Edgar), de la mezzo Leandra Overmann (Tigrana) i del baríton Mique Ramón (Frank), si bé van haver de lluitar contra una orquestra de so molt potent i uns cors que de tant en tant els tapaven.

Teniu més informació al web del Liceu: Le villi i Edgar. I si voleu més informació sobre Puccini, aquí teniu per on començar: Pucciniana.