Arxiu d'etiquetes: Ambroise Thomas

Una nit a l’òpera, II (20.10.2003)

Amb els peus sobre el sofà, abraçada als genolls, Ofèlia s’ha tret el virginal vestit nupcial que portava; del casament promès amb Hamlet només en queda la corona de flors que li cenyeix els cabells. A part del sofà, entre les dues parets que marquen l’espai, només hi ha rams de flors. S’estira al sofà i comença a cantar. La seva solitud fa més palès el desequilibri a què l’ha arrossegat el rebuig de Hamlet i canta, canta a uns companys que no hi són, i els ofereix flors, i els diu que és la muller de Hamlet. I els canta la història de la dama del llac blau… Finalment, desesperada, treu un ganivet, s’obre les venes i cau desmaiada a terra. Se sent un brava i el teatre sencer es posa a aplaudir, interrompent la bellíssima ària de la bogeria d’Ofèlia al Hamlet d’Ambroise Thomas.

Tot i l’afonia del barí­ton protagonista, Jean-Luc Chaignaud, i d’uns moments inicials en què l’orquestra no semblava anar gaire a l’hora, va ser una nit especial, de descobrir una òpera molt bella, i escoltar veus magní­fiques com les de Mary Dunleavy (Ophélie), Alain Vernhes (Claudius), Markus Hollop (el difunt rei), Lluís Sintes (Horatio) i Béatrice Uria-Monzon (la reina Gertrude), que va protagonitzar una molt realista caiguda a l’escenari.

Aquesta temporada el Liceu sembla haver apostat per posades en escena senzillí­ssimes: si a Wintermarchern hi havia poc decorat, enaquesta òpera encara n’hi havia menys: nomé dues parets flexibles, mòbils, que per un costat simulaven la paret (buida) d’una cambra i per l’altra la muralla exterior d’un palau. I res més, només els cantants.

Va ser una llàstima, però, que el barí­ton tingués la veu tan malament. I, també, que la Nathalie Dessay, que feia el paper d’Ophélie, només cantés fins el dia 15.

Hamlet, de Charles Louis Ambroise Thomas. Òpera en cinc actes. Llibret de Jules Barbier i Michel Carré, basat en la tragèdia homònima de William Shakespeare. Amb Jean-Luc Chaignaud (Hamlet), Alain Vernhes (Claudius), Daniil Shtoda (Laërte), Markus Hollop (l’espectre del rei difunt), Gustavo Peña (Marcellus), Lluí­s Sintes (Horatio), Celestino Varela (Polonius), Joan Martí­n-Royo (primer enterramorts), Francesc Garrigosa (segon enterramorts), Béatrice Uri­a-Monzon (la reina Gertrude) i Mary Dunleavy (Ophélie). Direcció musical, Bertrand de Billy. Direcció d’escena, Patrice Courier i Moshe Leiser. Producció del Grand Théâtre de Genève. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Barcelona, dilluns 20 d’octubre del 2003.

Amors fatals

La mort per amor és un tema recurrent a la literatura, encara que l’amor, directament, no sigui el causant de la mort (vaja, almenys no crec que sigui així). Si de cas, serien les conseqüències del desamor les que portarien els enamorats abandonats a tota mena de comportaments autodestructius (i aquí els amics experts en la cosa psicològica ja posaran els punts a les i que facin falta). El motiu literari va passar a la realitat sobretot amb el Romanticisme (encara que estrictament no hi pertany, la llegenda diu que després de la publicació de Les desventures del jove Werther de Goethe van augmentar els suïcidis entre el jovent alemany, o podem recordar el cas de Mariano José de Larra, que es va suïcidar als vint-i-vuit anys) però, afortunadament, no deixa de ser un motiu literari en la majoria dels casos.

D’herois i heroïnes que hagin mort per amor n’hi ha molts. Des de Dido, que s’immolà en una pira quan Enees l’abandonà; passant per Romeu i Julieta, la també shakespeariana Ofèlia; la romàntica Lucia de Lammermoor, i en certa manera també Marguerite Gautier/Violetta Valery… i fins m’arriscaria a introduir el cinema amb el personatge de Bette Davis a Jezebel, Julie Marsten sacrificant-se per l’amor de Preston Dillard (Henry Fonda [sobre gustos…]).

El tema de la mort per amor també ha arribat a l’òpera, sigui de manera original, o sigui per mitjà de l’adaptació d’obres literàries. Shakespeare, per exemple, és un autor especialment afotunat, en aquest sentit (Macbeth, Otel·lo, Hamlet, El conte d’hivern, El somni d’una nit d’estiu, per dir-ne algunes que han estat convertides en òperes), però no és l’únic, és clar. També algunes obres de Walter Scott, per exemple, han estat convertides en òperes, com per exemple La núvia de Lammermoor, font de l’òpera de Donizetti Lucia di Lammermoor.

Tant Hamlet, d’Ambroise Thomas, que estan fent aquests dies al Liceu, com Lucia di Lammermoor, comparteixen una característica força comú en les òperes romàntiques, moltes de les quals se centren en amors impossibles que, sovint, acaben amb la mort d’algun dels protagonistes: la protagonista, convençuda que ha perdut l’amor del seu estimat (o, simplement, que delira en somnis o perquè és sonàmbula), expressa els seus sentiments i la seva desesperació, en llargues i belles àries de lluïment, les àries de la bogeria.

La de Lucia («Il dolce suono…») és, de lluny, la més coneguda, i fins i tot serví fou utilitada en una pel·lícula de ciència-ficció on la canta una extraterrestre blava anomenada Diva Plavalaguna davant un embadalit Bruce Willis. Però no és l’única, és clar: també al Hamlet de Thomas Ofèlia té una llarga i bella ària de bogeria («A vous yeux, mes amis… Pale et blonde»), després de la qual la protagonista es llança al riu.

Vet aquí una altra vegada la mort com a única sortida…