Arxiu d'etiquetes: Albert Dohmen

Nits d’Òpera, 59: Die Meistersinger von Nürnberg, de Richard Wagner

O, com se n’ha dit tota la vida, «els mestres cantaires de núremberg». O, aiaiai que patirem. O, menys vuit, ja que hi som…

Acte tercer, escena cinquena

Acte tercer, escena cinquena*

Dilluns, dilluns tocava Wagner. Havia escoltat a casa l’enregistrament de 1970 amb direcció de Herbert von Karajan amb Theo Adam, Geraint Evans, René Kollo i Helen Donath, i m’havia semblat que era un Wagner una mica diferent als que havia escoltat o vist fins ara; fins i tot hi anava amb ganes: el preludi (cosa ben normal, d’altra banda) i alguns fragments dels dos primers actes m’havien agradat força. L’únic que fa una mica de recança és la durada: cinc hores i mitja «aproximades» segons el web del Liceu, que són en realitat sis hores de teatre, amb un mega-acte de dues hores al final… i això es nota: teatre gairebé ple al començament, i gairebé només la meitat del públic inicial al tercer acte, amb força gent fent una dormideta. Potser la direcció del Liceu s’hauria de replantejar una altra vegada l’hora d’inicia dels Wagners i altres òperes llargues, i deixar sortir el públic a les 12 h en lloc de fer-ho a la 1 h.

Però anem al que toca: Die Meistersinger von Nürnberg de dilluns, amb Véronique Gens (Eva), Stella Grigorian (Magdalene), Albert Dohmen (Hans Sachs), Reinhard Hagen (Veit Pogner), Bo Skovhus (Sixtus Beckmesser), Robert Dean Smith (Walther von Stolzing) i Norbert Ernst (David). No esmento la resta no perquè no tinguin gaire presència a l’escenari ni perquè no m’agradessin, sinó perquè no acabaríem i prefereixo centrar-me en els personatges principals. Que recordi —memòria de blog—, d’aquests ja havia escoltat Véronique Gens (a La clemenza di Titto), que dilluns em va agradar molt, i això que em va semblar que té una veu més fosca que el que el personatge sembla demanar; Albert Dohmen, de qui em vaig tornar a emportar una molt bona impressió, com a Elektra, i Bo Skovhus, a qui ja he vist tres vegades pel cap baix i que fa molt bé el paper de Sixtus Beckmesser. De la resta, em va agradar molt Norbert Ernst, en el paper omnipresent del perepunyetes de David, l’aprenent de sabater de Hans Sachs, i també Reinhard Hagen. Deixo per al final Robert Dean Smith; que em va agradar molt, tot i que em va semblar que tenia una veu una mica curta; segurament devia ser cosa de l’efecte de la música, potent malgrat que l’orquestra no era gaire gran, ja que Smith té uns quants Wagners a l’espatlla. El cor, com ja és habitual al Liceu, impressionant.

En resum, que tot i el cansament, vaig sortir del Liceu com aquell personatge de Viqui el víquing: «en-tu-sias-mat», però sense saltironet. Fent abstracció, això sí, d’una escenografia que, sense ser lletja i tenint prou relació amb el que es veu a escena, no em va semblar pas res de l’altre món (i això que em va fer l’efecte que, tècnicament, deu ser cosa complicada de manegar), i d’alguns moviments a escena que resolts com estan resolts no acaben de funcionar: Sachs descobreix l’intent de fuga d’Eva i Walther, però dilluns no ho vaig veure per enlloc. L’aldarull al final del segon acte també em va semblar una mica caòtica, però ja és això, suposo. En canvi, la missa del començament, la prova de cant i el concurs em van semblar molt eficaços i ben coreografiats. I paro, que a petits detalls que vaig recordant no acabaré mai; només queda afegir uns quants enllaços d’altres blogaires que n’han parlat:

*En la mudança de web, el Gran Teatre del Liceu ha perdut els crèdits de les imates, o estan tan amagats que, per ara, no els he trobats. Així que no els poso, tot i que els drets són del Liceu i del fotògraf, el nom del qual no estaria malament que constés en algun lloc…

Nits d’Òpera, XLVII: Elektra, de Richard Strauss

No fa gaire em deia una amiga que fa molt que no parlo d’òpera al blog, i tenia tota la raó. Per diverses raons, les últimes vegades que hauria d’haver-hi anat (a La Cenerentola, que tenia moltes ganes de veure, i al concert Stravinsky-Brahms de fa poc) a última hora van sorgir imprevistos que em van impedir d’anar-hi. Per sort, res no ha impedit que pogués anar a la funció d’ahir dijous de l’Elektra de Richard Strauss i res no impedirà que vaig aquesta nit a la Lucrezia Borgia de Donizetti.

No coneixia aquesta òpera d’Strauss: n’hi l’havia vista abans, si l’havia escoltada. Sí havia vist Ariadne auf Naxos i no mal predisposat, ja que aquesta m’havia agradat. La mica d’aprensió que tenia era fruit de les crítiques i comentaris que han anat apareixent des de la primera funció, sobretot les que tenien a veure amb la posada en escena, l’escenografia i l’actuació d’Eva Marton. Però anem a pams i no comencem a barrejar, que si no això es convertirà en un poti-poti.

Elektra és l’adaptació de la tragèdia clàssica de Sòfocles feta a través de l’adaptació que en féu Hugo von Hofmannsthal per al teatre. La història d’Electra és una història de violència, d’odi i desig de venjança: Electra viu al palau dels Atrides, la seva família, amb la seva germana Crisotemis, la seva mare Clitemnestra i el marit d’aquesta, Egist. Només té un desig, venjar la mort d’Agamèmnon, el seu pare, que va ser assassinat per Clitemnestra i Egist, i per això vaga pel palau, ferotge i mig embogida, esperant el retorn d’Orestes, el seu germà, perquè porti a terme la venjança. Però el que arriba és un missatger amb la notícia de la mort d’Orestes i Electra decideix portar a terme la venjança ella mateixa. El missatger és Orestes, però; descobreix la seva veritable identitat a Electra i porta a terme la venjança. Electra, alliberada i exultant de felicitat, es posa a ballar per celebrar-ho, però el seu cor no pot suportar l’esforç i la tensió i mor.

En la representació d’ahir, Deborah Polaski feia el paper d’Electra; Eva Marton el de Clitemnestra; Ann-Marie Backlund el de Crisotemis; Albert Dohmen el d’Orestes, i Graham Clark el d’Egist. Van cantar molt bé, sobretot em va sorprendre la força d’Ann-Marie Backlund, capaç de fer sentir la seva veu per sobre de l’orquestra. No recordava l’actuació de la Deborah Polaski a Götterdämmerung fa uns anys, però llavors sembla que em va entusiasmar força: ahir no em va desagradar, però en algun moment, no sé si per exigència del personatge, se’m va fer una mica desagradable sentir-la. Clark té un paper molt petit i Dohmen em va agradar molt, amb aquella seva veu profunda. I Eva Marton. D’Eva Marton se n’ha parlat molt aquests dies, i no pas sempre positivament: que si ja no té veu per segons quins papers, que si més que cantar recita i crida, que si gira que si tomba. Amb aquestes idees al cap, pensava que veuria una mala actuació d’una cantant que seria millor que es retirés de segons quins papers i suposo que això va fer que al final la sensació que tingués fos: doncs déu-n’hi do, per estar tan malament! La veritat és potser sí que en algun moment li faltava potència i que en algun moment parlava més que no pas cantava, però no va estar tan malament (de fet, n’he sentit cantar pitjor estant en plena forma…). És clar que no tinc cap punt de referència, perquè era la primera vegada que sentia cantar Eva Marton i no sé com ho feia abans…

L’altra qüestió era la posada en escena. En lloc del palau dels Atrides l’acció transcorre en una mena de camps de concentració o de presó, on les serventes del palau s’han convertit en guardianes de presó i infermeres. És una constant canviar l’època en què transcorren les òperes i traslladar-les al món contemporani, no sé si amb la idea de fer-les més properes al públic o amb la idea de demostrar que hi ha conflictes, valors i sentiments que són universals i que van més enllà d’èpoques i societats; això a vegades funciona i aporta noves lectures a les històries que es representen i a vegades no. I al meu parer aquesta és una d’aquestes últimes vegades: el missatge de la història d’Electra hauria estat igual de fort, de punyent, de dramàtic, de violent, si s’hagués mantingut l’acció en un palau de la Grècia antiga.

Sigui com sigui, afortunadament aquesta va ser una d’aquelles funcions en què cantants i músics aconsegueixen que puguis prescindir de la resta d’elements de la representació sense que això disminueixi ni una miqueta la intensitat del gaudiment.

I si algú vol veure Elektra i no vol comprar-se una entrada, la funció del proper dilluns es podrà veure en directe als cinemes Cinesa, pes 14 €: «Retransmissió en directe de l’òpera Elektra als cinemes Cinesa».

Per cert, sembla que el Liceu comença a prendre’s seriosament els problemes que ocasionen els nombrosos i sorollosos atacs de tos que acompanyen habitualment les òperes. Al fullet que acompanya el programa de mà, en aquesta ocasió hi han afegit un parell de línies en negreta sobre la tos: «Els estossecs i altres sorolls poden desconcertar els intèrprets i molestar la resta del públic. Un mocador atenua la intensitat d’una simple tos». Ja veurem si això ajuda…

Enllaços relacionats: