Arxiu d'etiquetes: Alan Turing

Sala de lectura, 108: El hombre que sabía demasiado, de David Leavitt

No recordo si havia sentit mai a parlar d’Alan Turing abans de llegir al Bloc de la Biblioteca de Matemàtiques la notícia de la petició en línia perquè el govern anglès rehabilités el matemàtic que, entre d’altres coses, fou un dels científics que posà les bases que portaren al desenvolupament dels ordinadors i tingué un paper important durant la Segona Guerra Mundial en aconseguir desxifrar el codi de la màquina de xifratge que utilitzaven els alemanys per xifrar les seves comunicacions, l’Enigma. El nom em sonava, però ves a saber per què. La història, però, em cridà l’atenció: un científic brillant, una tasca heroica… i una condemna a seguir un tractament de repressió de la libido que li va provocar forts efectes secundaris i que fou, probablement, la causa que se suïcidés. Quin havia estat el seu «crim»? Ser homosexual.

Em recordava força el cas d’Oscar Wilde. I gràcies a la recomanació d’en Josep, vaig dedicar una dies a la lectura d’El hombre que sabía demasiado. Alan Turing y la invención de la computadora. Leavitt dedica la major de la biografia a situar Turing en el context científic en què va viure i les seves teories en relació amb les teories anteriors i contemporànies per mostrar-ne la singularitat i el camí que el portà a posar les bases del que en el futur serien els ordinadors i a descobrir el funcionament de la màquina Enigma. Hi intercala, això sí, la descripció de l’actitud que Turing tenia respecte de l’homosexualitat i aventura que la seva situació podria haver influït en el desenvolupament de les seves teories. No sembla que Turing fos conscient de les amenaces que assetjaven un homosexual reconegut en la societat en què vivia —«Turing era ingenuo, distraído y vivía completamente de espaldas a las fuerzas que lo amenazaban» (p. 12)—, possiblement perquè no creia que hi hagués res de dolent en ser homosexual (p. 13). Curiosament, dedica ben poques pàgines als fets que portaren a la detenció i judici de Turing, si més no en comparació amb les que dedica a la trajectòria científica i tenint en compte que aquests fets foren tan transcendentals en la vida del matemàtic, però la brevetat del descripció d’aquest fets potser els fan més punyents: un dia que havia anat al cinema, lliga amb un home jove que es prostituïa i que li roba diners. Turing denuncia el robatori però és ell qui acaba detingut i acusat d’indecència greu i perversió sexual (com Wilde anys abans). És condemnat i només pot evitar la presó acceptant sotmetre’s a un tractament de reducció de la libido mitjançant estrògens, tractament que li provocarà forts efectes secundaris. Només dos anys després, Turing se suïcidà i fou pràcticament oblidat, i algunes des les seves teories foren atribuïdes a altres matemàtics:

La secuela de su detención y de su suicidio fue que durante años su contribución al desarrollo de la computadora moderna fue minimizado y en algunas ocasiones obviada por completo, atribuyéndose a John von Neumann, su profesor en Princeton, la paternidad de ideas que en realidad tenían su origen en Turing. [p. 14]

He de reconèixer que aquesta lectura se m’ha fet una mica feixuga, sobretot alhora de seguir les argumentacions filosòfiques i matemàtiques de les teories de Turing i d’altres protagonistes de la seva història; no crec ni que n’hagi entès la meitat, sincerament. No obstant això, queda clara la singularitat de la figura de Turing d’una banda, i la seva pertinença —per anomenar-ho d’alguna manera— al context científic en què va viure. Singularitat i èxits que, en canvi, no el salvaren de ser enviat a la picota per una societat força hipòcrita que només tolerava determinats comportaments i orientacions si es vivien en secret.

El llibre:

  • David Leavitt. El hombre que sabía demasiado. Alan Turing y la invención de la computadora. Barcelona: Antoni Bosch, 2007. 304 p. ISBN 978-84-95348-30-2.

Enllaços relacionats:

L’«antimoni» de Russell

Hom no és gaire aficionat a les matemàtiques; de fet, hom va patir les matemàtiques durant força temps. No pas per manca de capacitats cognitives, sinó, segons un professor que hom tingué quan els televisors encara eren en blanc i negre, per desinterès: com que no m’agradaven, m’esforçava el mínim per aprovar. No en faig gala, al contrari: potser m’hi hauria d’haver esforçat més… però fins que no inventin la màquina de viatjar en el temps o vingui el Doctor Who a convidar-me a fer un volt en la seva cabina telefònica, no hi ha res a fer per canviar-ho —i ara, ho reconec, em fa mandra.

Però vet aquí que de cop i volta les matemàtiques m’interessen. O, més ben dit, m’ha agafat la pruïja de conèixer la trajectòria vital d’un matemàtic, Alan Turing, a qui sembla que devem, entre altres coses, l’existència d’aquestes màquines endimoniades que s’han apoderat de les nostres llars i llocs de treball: els ordinadors. Aquest bon senyor, com manaven els cànons vigents a la Gran Bretanya a la seva època, fou jutjat i condemnat per un únic crim: ser homosexual.

I gràcies a una recomanació ara tinc a les meves mans la biografia de Turing que escriví David Leavitt i, com no podia ser d’altra manera, a poques pàgines del començament han començat a aparèixer les matemàtiques: no res que demani una especial preparació en el camp, si més no de moment, ni que impedeixi continuar la lectura. Però, ai las, vet aquí l’errata. Hom va llegint tan tranquil, intentant de no perdre el fil del que llegeix, quan de sobte… paf! Un mot del tot correcte però del tot incorrecte. Un mot parany, d’aquells que en un dia de poca atenció pots obviar completament… malgrat que no fa sentit. O que, desconeixedor del tema del text que tradueixes o corregeixes, no t’atures a comprovar. Un mot que, malgrat no ser matemàtic, saps que no hi ha de ser.

I així la paradoxa de Russell, també coneguda com a paradoxa del barber o antinòmia de Russell, es converteix, per obra i gràcia d’una distracció, en l’«antimoni de Rusell».* I el senyor Russell, pobret, sense haver dit ni piu, passa de filòsof a químic en un dir Jesús. I hom, escombrant cap a dintre, té un motiu per divagar una mica al blog.

* En castellà, esclar: on hauria de dir «antinomio de Russell», diu «antimonio de Russell» (p. 38). En català és un error difícil de cometre.