Arxiu d'etiquetes: Aida

Nits d’Òpera, XLV: Aida, de Giuseppe Verdi

El Gran Teatre del Liceu sembla disposat a reposar Aida, l’òpera que Verdi va escriure per encàrrec del governador d’Egipte Ismail Pasha, amb l’escenografia pintada per Josep Mestres Cabanes als anys cinquanta de tant en tant. És una aposta per una manera de presentar l’òpera avui superada pels muntatges minimalistes o tecnofuturistes amb què se’ns obsequia actualment, però tot i tenir un aire carrincló encara funciona i té un cert encant, l’encant de les coses passades de moda però que encara conserven la capacitat d’atreure i de seduir. No és, és clar, un tipus d’escenografia que aprofiti tots els avenços tècnics de què disposa el teatre barceloní després de la seva reconstrucció i limita força la mobilitat dels cantants —sobretot a les grans escenes de multituds—, però, vés per on, et diuen que ets a Egipte i veus Egipte a l’escenari. El vestuari acompanya els decorats, és clar, amb uns egipcis força kitsch farcits de lluentons i teles daurades. Malgrat tot i malgrat ja haver vist abans aquest muntatge, continua agradant-me i encara el tornaria a veure. Ni que sigui per recordar que l’òpera no s’ha representat sempre com es fa actualment, en escenaris mig buits que poden representar qualsevol època i qualsevol indret.

L’atracció de la funció, a part de l’escenografia, se centrava sobretot en les veus principals: quatre aides, quatre Amneris, tres Radamès i noms com Elisabetta Fiorillo i Dolora Zajick entre les Amneris, Fiorenza Cedolins entre les aides i Roberto Alagna entre els Radamès, sense comptar l’Amonasro de Joan Pons. A la funció d’ahir havien de cantar els papers principals Roberto Alagna, Fiorenza Cedolins i Elisabetta Fiorillo, però la senyora Cedolins té, segons la informació del teatre, un hematoma a les cordes vocals i va ser substituïda per la soprano xinesa Hui He.

D’en Roberto Alagna segur que n’heu sentit a parlar fins i tot si no sou aficionats a l’òpera, perquè és un d’aquells cantants més coneguts fora de l’òpera per la seva manera de ser que pel que canta. Sense anar més lluny, no fa gaire va abandonar una funció d’Aida a la Scala de Milà enfadat perquè part del públic l’esbroncada (versió resumida i poc acurada perquè us situeu). No canta malament, però la veritat és que em va semblar que la veu li sortia escanyada i que no donava de si tot el que podia. Va cantar correctament i a part d’alguns esbroncada després de «Celeste Aida», va rebre els aplaudiments que li tocaven. L’Elisabetta Fiorillo ja l’havia sentit cantar abans, però no recordo que em donés la sensació que alguna cosa no anava a l’hora i d’irregularitat que em va donar ahir. Potser el problema, al capdavall, va ser Aida: la soprano xinesa Hui He que va ser sens dubte el millor de la representació, amb una veu plena de bells aguts i pianos subtils que es va ficar el públic a la butxaca. I com a punt de comparació, la resta perdien tots, menys el cor, tan bé com sempre.

On és Sonsy? L’altre centre d’atenció de la nit era intentar reconèixer Sonsoles Espinosa al segon quadre de l’acte segon (la rebuda triomfal dels soldats egipcis, que es, amb Celeste Aida, una de les parts més conegudes d’aquesta òpera). I no va ser difícil, malgrat quedar força amagada la major part del quadre.

 

Articles relacionats: «Una tarda a l’òpera».

Enllaços relacionats: Aida al web dels Amics del Liceu.

Technorati Tags:

«Una tarda a l’òpera»

Finalment, Aida. No crec que sigui la millor obra de Verdi, perquè té massa característiques per convertir-la en una obra menor (va ser un encàrrec per inaugurar el canal de Suez, i, per tant, havia de quedar bé amb els amfitrions), però sí que és una òpera popular, de la que tothom en coneix algun fragment (la marxa triomfal, segur que sí). La que vam veure ahir, pecava potser d’un excés de metalls i vents en els dos primers actes, que en algun moment van tapar algun dels cantants; no sé si va ser per això que al final part del públic va esbroncar el director, però hi va haver moments en que allò semblava una olla de grills, amb els timbals i les trompetes a tot drap, i els cors i els solistes cridant perquè se’ls sentís sobre el xivarri dels instruments. Afortunadament, en les escenes més intimistes i en els dos últims actes no vam haver de patir la xaranga del començament (però sí un autèntic recital paral·lel de tos, estossecs i rasperes diverses).

El muntatge tenia un handicap, i era l’escenografia. El Liceu va voler recuperar l’escenografia que Mestres Cabanes havia creat per a la representació d’aquesta ópera el 1945 i això obstaculitzava un mica la posada en escena de l’òpera. L’escenografia era bellíssima, amb una reproducció força fidel de l’antic Egipte i amb uns jocs de perspectives molt aconseguits, però no deixava de ser paper pintat. I en alguns moments, deixava tan poc espai a l’escenari que semblava que els cantants estiguessin apilotats. Aquesta escenografia, d’altra banda, només permet un muntatge historicista, i aquí sí que vam gaudir d’una explosió de gases, sedes i lamés daurats (sobretot als dos primers actes), que amb l’ajut de la música, convertien l’escenari en una explosió de llum, color i so.

El millor de la nit, sens dubte, els cantants. Em van sorprende Fabio Armiliato i Elisabetta Fiorillo, en els papers de Radamés i Amneris, encara que la Daniela Dessì, com a Aida, no em va acabar d’agradar. I de Joan Pons només diré que sentir-lo cantar és una experiència única.

No em va desagradar, però tampoc em va entusiasmar. Massa diferència entre els dos primers actes i els dos últims. Massa metall i percussió.

I com sempre, als entreactes, a veure el personal que circula pel Liceu. Que a les funcions del vespre es vegin vestits de nit té excusa, però que una funció de les sis de la tarda vegis senyores vestides com si fossin a un sopar de gala… bé, a vegades em sembla que en fan un gra massa. Als altres dos entreactes ens vam desentendre del personal, i ens vam dedicar a xerrar… ah, és veritat, no he dit que no hi vaig anar sol, sinó amb el meu amic JC.

Feia temps que no ens vèiem, i després vam anar a sopar. La tria del restaurant va ser tan ràpida com sempre: anem a sopar? sí? on anem? no sé… vols anar a algun lloc en concret? no, no sé, tria tu; jo, no sé, ajuda’m…; no sé, on vulguis… Al final, veient que ens hi podíem estar tota la nit, vaig proposar d’anar al Lupino, un lloc que volíem conèixer i que encara no havíem pogut visitar, tot i que no tenia gaire clar que hi poguéssim sopar, perquè no teníem reserva. Però el local no estava ple, i vam aconseguir una taula a la terrassa (i va ser una sort, perquè al local no els funcionava l’aire condicionat). Vam sopar força bé, i ens vam posar al dia de les nostres respectives i atzaroses vides laborals i sentimentals. («vaya dos patas pa un banco», que diria la meva cosina, per consolar-nos mútuament).

I després, a caseta a dormir. Principalment perquè les vacances encara no han arribat i avui havia d’anar a treballar, encara.

De fons: The best of Ute Lemper.

«Celeste Aida, forma divina»

Pertanyo a aquella generació. La que va néixer quan encara regnaven Paquito I de Una, Grande y Libre i Carmen Collares. La que veia el món en blanc i negre i només per dos canals. La que va veure per primera vegada totes les sèries de televisió i de dibuixos animats que encara avui podem veure a la televisió.

La generació que va plorar amb Marco (que havia perdut la seva mare), amb Heidi (que havia perdut la seva mare) i amb Pinotxo (que no tenia mare). Era un temps de robots que llançaven punys (puños fuera) i altres parts de la seva anatomia (pechos fuera), i de jovenets que anaven en naus espacials i salvaven el món dels dolents (comando g, comando g, siempre alerta estáááá). Ploràvem amb les desgràcies de la família Ingalls a La casa de la pradera o passàvem una bona estona d’acció amb Los hombres de Harrelson, Starsky & Hutch i Los ángeles de Charlie. Per no parlar de programes mítics com Pista libre, La Clave, La bola de cristal o Un, dos, tres.

Podria seguir amb més exemples, però em passaria de pesat i això començaria a recordar massa un d’aquells correus electrònics que corren per la xarxa. En aquell temps la programació televisiva era diferent, i hi havia molts programes de qualitat. Fins i tot, i sembla mentida, es compraven sèries de qualitat a les televisions estrangeres: quantes excel·lents sèries angleses no vam veure? És clar que aquestes van venir després, però no les han repetides mai, tot i l’èxit que van tenir. O fins i tot les de producció pròpia… quina diferència amb les que fan ara.

Però no vull fer un plany per la televisió perduda, sinó parlar d’una sèrie que per a mi va ser molt important. Encara recordo el seu començament, amb imatges de color sípia, i una música impactant de fons… Una música bellíssima, que no havia sentit mai abans. Una música de la qual ja no m’he pogut desprendre. La sèrie era Verdi, la biografia del compositor italià, i va significar per a mi el descobriment d’un gènere musical que no coneixia o coneixia poc: l’òpera.

Sí, per més que algun wagnerià s’estripi els vestits, Verdi va ser durant molt temps el compositor d’òpera. I tampoc no és que en conegués totes les obres, però els fragments que sentia m’agradaven tant que em van portar a anar descobrint, de mica en mica, aquest gènere. La primera òpera sencera que vaig sentir, però, no va ser de Verdi, sinó de Puccini: Madama Butterfly, en una versió amb Mirella Freni, Josep Carreras i Teresa Berganza. I després, l’òpera que més m’ha marcat: La Traviata, aquesta sí, de Verdi. Aquesta, a més, va ser la primera òpera que vaig veure en directe, al Gran Teatre del Liceu, ara farà dos anys [09.08.2003. En realitat, fa un any i mig. Acabo de descobrir-ho mirant l’agenda de l’any passat. Tot i això, com passa el temps!].

Des de la meva primera estada al Liceu (i fa molt poc que hi vaig), m’he immergit en el món de l’òpera, descobrint un munt de compositors i d’obres de diferents èpoques que han fet que minvés una mica la passió verdiana. Però encara hi ha alguna cosa, alguna cosa que m’empeny a voler redescobrir què va significar per mi en el seu moment la música de Verdi. Encara que això signifiqui desmitificar el mite, i haver de reconèixer (que ja ho faig, eh?) que no conec prou l’obra de Verdi per continuar considerant-lo el meu compositor preferit.

Aquest diumenge, Aida al Liceu.