Arxiu d'etiquetes: A midsummer’s night dream

Nits d’Òpera, XXIII: A midsummer night’s dream, de Benjamin Britten

No sé si s’acomplirà la previsió, però la buidor del cafè del Liceu fa pensar que no hi haurà gaire gent a la sala. Si no recordo malament, a les altres representacions de Britten tampoc no aconseguiren gaire públic. I no serà perquè en aquesta A midsummer night’s dream no hi hagi bons cantants —el contratenor nord-americà David Daniels i la soprano valenciana Ofèlia Sala—, ni perquè les crítiques hagin estat dolentes —la de Roger Alier de la setmana passada era elogiosa, encara que deia que el primer acte era una mica avorrit—, sinó que diria que és més aviat perquè l’òpera contemporània costa una mica al públic. Ja ho veurem. De moment, sec al cafè, esperant el moment de pujar, mentre prenc aquests apunts i observo la gent que va arribant.

I vaig demanant, a qui sigui que s’encarrega d’aquestes peticions, que no m’agafi un atac de tos enmig de la representació. No és broma, no: que porto un refredat a sobre que m’ha convertit en una arma biològica amb potes, i que en aquest punt de la seva evolució es manifesta en: una percepció atenuada dels sons, una considerable pèrdua líquida per les fosses nasals i tos de gos. O cavernosa. De fet, l’estat ideal per cantar el tercer acte de La Traviata. Si fos soprano, és clar. I si sabés cantar, també.

I sí, el primer acte es fa una mica avorrit, tot i les magnífiques veus del repartiment. Una mica fluix en Daniels, no que canti malament, sinó que no sembla tenir una veu gaire potent: si canta sol el sentim bé, però a la que canta a duo amb l’Ofèlia Sala o acompanyat de l’Escolania de Montserrat, costa de sentir-lo. La soprano valenciana cada vegada que la sento m’agrada més. Però fer seguits dos actes de cinquanta minuts sense entreacte és una mica massa dur… més per a mi, que de cop i volta em converteixo en un d’aquells tossidors que tan he blasmat en altres ocasions: a la mitja hora de funció començo a nota una coïssor al coll que va augmentant d’intensitat, i per molt que intento convènce’m que no tinc tos i que no tossiré, al final he de tossir. No serà l’única vegada, però he criticat prou per saber com fer-ho i quan fer-ho perquè no es noti massa.

Al segon acte es va animant l’acció, i al tercer el públic riu i tot amb la representació de la comèdia de Píram i Tisbe, molt divertida. El muntatge remarca força el contingut sexual de l’obra, i al segon acte em sorprèn força veure que en Bottom, convertit en ase i vestit amb uns calçotets d’aquells de cos sencer, mostra una considerable dotació ubicada al camal esquerra dels calçotets. Primer penso que el pobre cantant, amb tan de fregament, ha tingut una reacció prou natural, d’altra banda, però cap al final el mateix text fa veure que no, que era un postís… Ja deia jo que la soprano s’ho prenia amb molta naturalitat! El més divertit de tot, però, va ser l’únic paper parlat d’aquesta òpera, que és el del personatge de Puck, interpretat per Emil Wolk.

Ara, a l’entreacte la sala, que no era plena al començament, va buidar-se considerablement. I no puc deixar de donar la raó al senyor que seia al meu costat, que li va dir a la seva muller: «Ells s’ho perden». I tenia tota la raó, perquè va ser un Somni d’una nit d’estiu divertit, refrescant i ben cantat.