Sala de lectura, 2011

S’acaba l’any, i com ja és tradició a ca l’Un que passava, l’únic balanç anual serà el de les lectures. Un balanç no gaire brillant, si el comparem amb anys anteriors: només setze lectures —algunes força llargues, tot s’ha de dir. Tampoc no he aconseguit superar el repte 2011 de la Meribèlgica; a veure si l’any vinent hi ha més sort.

  1. Atwood, Margaret. L’any del diluvi. Tr. Marta Pera Cucurell. Alzira: Bromera, 2010. 434 p. ISBN 978-84-9824-704-6. [Repte 2011: Ga]
  2. Barceló, Miquel. La ciència-ficció. Barcelona: UOC, 2006. 93 p. ISBN 84-9788-519-8. [Repte 2011: El]
  3. Bulgakov, Mijail. Los huevos fatales. Tr. Silvia Serra. Madrid: Valdemar, 1990.  107 p. ISBN 84-7702-024-8. [Repte 2011: Os]
  4. Cortijo, Dani. Històries de la història de Barcelona. Barcelona: L’Arca, 2010. 238 p. ISBN978-84-936014-4-7. [Repte 2011: Co]
  5. Divry, Sophie. Signatura 400. Tr. Maria Enguix Tercero. Barcelona: Blackie Books, 2011. 106 p. ISBN 978-84-938745-4-4. [Repte 2011: R1]
  6. Eaton, Jan. Manual de todas las técnicas de ganchillo. Barcelona: Océano, 2009. 160 p. ISBN 978-84-7556-434-0. [Repte 2011: As]
  7. Freeman, John. Manual de fotografía digital SLR. Madrid: Akal, 2009. 256 p. ISBN 978-84-96669-25-3. [Repte 2011: Ta]
  8. Martin, George R. R. Juego de tronos. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2004. 798 p. ISBN 84-932250-4-5. [Repte 2011: Ar]
  9. —. Choque de reyes. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2005. 922 p. ISBN 84-932702-2-9. [Repte 2011: Er]
  10. —. Tormenta de espadas. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2005. 622 p., 604 p. ISBN 84-96208-07-7. [Repte 2011: Rg]
  11. —. Festín de cuervos. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2007. 860 p. ISBN 978-84-96208-59-9. [Repte 2011: Es]
  12. Nooteboom, Cees. Desviació a Santiago. Tr. Mariona Gratacòs Grau. Alzira: Bromera, 2010. 331 p. ISBN 978-84-9824-706-0. [Repte 2011: Ti]
  13. Serés, Francesc. Contes russos. Barcelona: Quaderns Crema, 2010. 222 p. ISBN 978-84-7727-481-0. [Repte 2011: Re]
  14. Sobrequés i Callicó, Jaume. Història de Catalunya. Barcelona: Base, 2010. 130 p. ISBN 978-84-92437-59-7. [Repte 2011: H]
  15. Stoller, Debbie. Stitch’n bitch : The knitter’s handbook. Nova York: Workman, 2003. 248 p. ISBN 978-0-7611-2818-2. [Repte 2011: Nb]
  16. Teixidor, Emili. Retrat d’un assassí d’ocells. Barcelona: Proa, 1988. 208 p. ISBN 84-7588-193-9. [Repte 2011: Li]

L’ària del diumenge: «Sodade», de Cesária Évora

Després de tants anys, de vegades costa evitar que repeteixis afirmacions que ja has fet abans. Aquesta n’és un exemple, i també n’és la que vindrà a continuació. Hi ha èpoques que estan lligades a una cançó, a un cantant o a un estil de música, i aquesta cantant i aquesta cançó en concret formen part de la banda sonora d’uns anys de la meva vida. Ella ens ha deixat, però sempre ens quedarà la seva música (i perdoneu-me el tòpic).

http://www.youtube.com/watch?v=RhwmyfFpmLs

Adéu, Ike Janacek

Després de tants anys de bloc, intentar recordar quan vaig arribar per primera vegada al bloc de l’Ike Janacek és un exercici inútil, però sí que puc dir que va ser quan Un que passava era un bloc molt jove. De l’Ike em van atraure de seguida el sentit de l’humor, la intel·ligència, la creativitat i, quan el vaig poder conèixer en persona, tot just fa set anys, la simpatia i la bonhomia. Aquell dia l’Enrique, Ike Janacek, va acabar per ficar-se’m a la butxaca.

No ens vam tornar a veure, i al cap del temps el contacte es va tallar. Com ha passat amb tants d’altres bloguers d’aquells primers anys, sigui perquè desapareixen, sigui perquè deixes de seguir-los, vaig perdre la pista de l’Ike. Només de tant en tant tornava a veure si havia pujat alguna imatge nova a Flickr, però fins i tot això es va acabar.

I, tot just ara que fa set anys d’aquella memorable visita, la Peke em dóna la trista notícia que l’Ike ha mort aquest mateix mes, després de barallar-se contra un càncer.

Malgrat el temps que ha passat, la notícia m’ha colpit. L’Ike és, era, una d’aquelles persones que deixen una profunda empremta en els altres. Cap dels que el vam conèixer l’oblidarem.

I el millor homenatge que li puc fer, a part d’aquestes maldestres paraules, és recuperar les caricatures que en diferents moments va fer-nos a alguns dels seus contactes blocaires: en el seu primer aniversari blocaire (a la primera imatge, amb barret i ulleres, un servidor); amb motiu de la seva visita a Barcelona; i la tercera, aquesta que acompanya l’apunt, on també apareix una altra blocaire que ens va deixar, la May.

Los chicos del coro

Los chicos del coro, d'Ike Janacek

D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Burdon, Mad, Kizz, Ferran, Brisa, Paola Vaggio i May.

Nits d’òpera, 76: Juan Diego Flórez

Casualitats del calendari, ahir vaig tornar al Liceu, aquesta vegada per assistir al recital de Juan Diego Flórez, acompanyat al piano per Vincenzo Scalera. D’entrada no em semblava que hagués de ser un recital d’aquells que fan aixercar el públic de la butaca: força cançons i àries d’òperes no gaire conegudes —d’un Flórez se’n sol esperar que canti àries d’òpera, encara que sigui en un recital, i de les òperes que coneixem i li hem escoltat abans—, però no va decebre. Gens ni mica. Flórez és Flórez i amb la veu i la manera de cantar que té es pot enfrontar amb tot.

La primera part del recital va consistir en cançons i àries de compositors italians i de seguida vam veure que el recital seria espectacular, sobretot a partir de l’ària «En butte aux fureurs de l’orage», de l’òpera Roland de Piccini. A més, semblava que el tenor se sentia molt còmode en un teatre que, segur que ho sap, té guanyat fa molt temps, i va permetre’s començar a fer alguna brometa sobre el corbatí que vestia.

A la segona part del recital va combinar l’òpera francesa i la italiana, amb cançó i sarsuela espanyoles. En aquesta segona part es va deixar anar una mica i va treure la vis còmica per il·lustrar les àries «Au mont Ida», de La belle Hélène d’Offenbach i «Allegro io son», de la Rita de Donizetti.

El recital va acabar aquí, amb un èxit guanyat a pols i el públic aplaudint a rabiar… però jo sentia aquella mena de regustet amarg de la decepció perquè no hagués cantat alguna de les àries que l’han fet famós. Però és que encara no havia començat els bisos, que van ser, més que la cirereta del pastís, la traca final. Va començar amb la romança «Bella enamorada», de la sarsuela El último romántico, de Soutullo i Vert, amb la qual semblava continuar la tònica del recital. Però llavors va llançar-se amb Rossini, amb la cabaletta del comte d’Almaviva al segon acte de Il barbiere di Siviglia —que jo no recordava, i em va tenir una estona confós, ja que té la mateixa música que el rondó final d’Angelina a La Cenerentola. Va continuar amb «Pour mon âme», de La fille du régiment, seguida de  «La donna è mobile», amb el públic ja fent ahs, i ohs, i llançant-li floretes i agraïments, i en un estat d’exaltació i d’exultació que res ja no podia fer més intens. Va deixar per al final la cançó «Granada», d’Agustín Lara, i si hagués estat per nosaltres podria haver continuat cantant tota la nit, però després de dues hores de recital i el festival de dos de pit que va oferir als bisos, era normal que volgués acabar.

I jo, avui, encara dalt del núvol que em va portar a casa des del teatre. A veure si amb Linda de Chamounix, que també canta ell, torno al núvol una altra vegada.

De torna, i per no repetir «Pour mon âme» (que si voleu, podeu veure en aquest altre apunt), us deixo l’ària «Vainement, ma bien-aimée», de Le roi d’Ys, d’Édouard Lalo, que no coneixia i em va agradar molt.

Nits d’òpera, 75: Philippe Jaroussky

Philippe Jaroussky

Philippe Jaroussky

Ahir va debutar a Barcelona, al Gran Teatre del Liceu, el contratenor francès Philippe Jaroussky i ho va fer amb una actuació d’aquelles que passen a la història. He de confessar que, jo, sóc de Scholl… però després de la nit d’ahir ja no tornaré a dir més que Jaroussky no m’agrada, ho prometo. El repertori era l’ideal perquè em seduís des d’abans d’escoltar-lo (Händel per un tub) i, a més, va cloure el concert amb dues de les àries d’òperes de Händel que més m’agraden —aquesta afirmació és completament absurda, sobretot si tenim en compte que no n’hi ha cap que no m’agradi… crec—: «Venti turbini», de l’òpera Rinaldo, i una petita joia titulada «Ombra mai fu», de l’òpera Serse. El primer bis va ser una cançó de Porpora, de la qual no en sé el nom.*

Jaroussky anava acompanyat de la Freiburger Barockorchester, a la qual no només se li nota la familiaritat amb el repertori, sinó també l’entusiasme: només calia veure com es movien i gesticulaven al tocar, principalment la concertino, un belluguet de dona que semblava que anés a perdre l’arquet en qualsevol moment. De tècnica de Jaroussky ja en parlaran els que en saben, però n’ha de tenir molta i moltes hores d’assaig per poder cantar com ho fa, amb unes coloratures que no tenen res a envejar a les de la Cecilia Bartoli o l’Edita Gruberova —esmento aquestes com en podia esmentar d’altres, però són els dos noms que em van estar ballant pel cap tota la nit mentre escoltava cantar el contratenor.

Va ser un concert espectacular, em podeu ben creure, i ben eficaç per fer fora els prejudicis que jo tenia contra aquest cantant. Ara, jo, sóc de Scholl.

Fauna liceista

El col·lega que aplaudeix compulsivament i llança bravos a tort i a dret vingui a tomb o no (batejat per en Joaquim, magistralment, com a Bravo-Bravo), hi era ahir, evidentment. I va aconseguir captar l’atenció del nombrós públic jarousskià que hi havia ahir. Un públic, tot s’ha de dir, que m’ensumo que el Liceu no el trepitja gaire i que només hi va anar perquè hi cantava en Jaroussky. I ja que hi som, senyors i senyores modernets hipermegafashionsdelamuerte que correu pel món: mireu-vos al mirall de tant en tant. Us ho dic de debò, de tot cor, per ser modern i fashion no cal anar fent el ridícul pel món.

L’escena tendra: la senyora d’abric de pells que intentava donar una propina a l’acomodadora i li va caure la moneda a terra. Recordi, la segona vegada que vagi al Liceu: els acomodadors del Gran Teatre no accepten propines.

*Llegeixo al bloc d’en Joaquim, In fenem land, que era l’ària «Alto Giove», de Polifemo.

Va de llibres… i d’autobombo

Ara fa uns dos anys en Daniel Gil em sorprengué amb una petició molt peculiar: volia que li escrivís un pròleg. Un pròleg, ni més ni menys, per un llibre que li publicaria l’Editorial Petròpolis de l’amic blocaire Jaume Llambrich basat en textos del seu bloc, Bauen_blog: La biblioteca angular. Val a dir que el llibre ja estava llest el 2010, però per causes diverses no se n’havia fet la presentació pública. I això és el que van fer divendres passat a can Petròpolis: la presentació, virtual com és habitual, del llibre. I no se’ls acut altra manera de fer-la que aquesta: la lectura del pròleg que vaig escriure amb música de Vivaldi de fons. Espero que no els sàpiga greu que enganxi el vídeo aquí mateix, però us recomano que passeu pel web de Petròpolis per veure el catàleg de llibres publicats fins ara.

Gràcies, Daniel, per la confiança i enhorabona.

Art pertorbador

Fa uns dies vaig assistir de manera involuntària a una exposició de quadres d’un pintor que no coneixia, en Daniel Torrent. Dic de manera involuntària perquè jo anava a la festa del tercer aniversari del gimnàs on vaig cada setmana a a) suar la cansalada, b) treure el fetge per la boca, c) totes les respostes són correctes, i em vaig trobar que acabaven de canviar l’exposició de quadres que hi havia hagut fins aleshores. Després de saludar i agafar una copa, ens vam dedicar a veure els quadres i la conclusió que en vam treure fou que eren pertorbadors: uns dimoniets alats de cares infantils, unes noies escardalenques de cares torbadores, corbs, xemeneies de fàbriques… tot plegat feia una barreja força pertorbadora i inquietant. Més tard em van presentar el Daniel, que va explicar-nos que aquella sensació era la que cercava i ens va donar algunes pistes sobre els quadres: el perquè dels elements industrials —on acaba el que és natural i el que és artificial? La presa d’un castor és natural, però la presa que construeix l’home és artificial… però castor i home són animals— i el perquè d’elements com ara els corbs —un interès per l’alquímia i tot el món simbòlic que l’acompanya. Sigui com sigui, aquelles imatges, tan allunyades de la mena d’art que a mi m’agrada, encara no me les he pogut treure del cap: aquell dimoniet d’ulls grossos em persegueix a totes hores…

L’exposició no es pot visitar, però suposo que no li sabrà greu que reprodueixi a continuació una de les pintures. I en podeu veure més al seu bloc, Dani Torrent Ilustración i a la seva pàgina web. Per cert, que també il·lustra (i escriu) contes infantils, menys pertorbadors, com El abuelo Carmelo.

danitorrent_01_psicopompo

 

Focs artificials

Amb el cap recolzat al marc de la finestra, espero que comencin a esclatar els focs artificials. De mica en mica, entre esclats de colors i formes ben diverses, la fumera comença a escampar-se cap a Hostafrancs, i Sants, i més enllà, i anirà escolant-se per portes i finestres tancades dins dels pisos, sense que els veïns puguin fer res per evitar-ho. Encara recordo l’olor de pólvora cremada que per Sant Joan i per la Mercè, i per Sant Pere quan encara hi havia qui en celebrava la revetlla, entrava dins de casa encara que haguéssim tancat finestres i abaixat persianes. Boscos de palmeres daurades, cèl·lules amb nucli i tot, cascades d’espurnes, cors vermells i espirals violetes, explosions blau-grana, ràfegues de llums blancs que m’enlluernen malgrat la distància, els coets van esclatant sense aturador. No recordo, o millor dit, no estic segur d’haver anat mai a veure el piromusical a l’avinguda de Maria Cristina; potser una vegada, no ho puc afirmar amb certesa. Recordo haver-lo mirat, com molts de nosaltres, per televisió; o, a distància, des del balcó o una finestra, només aquells coets que s’enlairaven més. Avui, des d’on me’l miro, ho veig gairebé tot; si veiés les fonts, seria gairebé com ser-hi, sense l’inconvenient del fum. De cop, un esclat de llum i color, fa que la veueta aquella que fa tants anys que viu mig amagada en algun racó del cervell s’exclami embadalida: «Ooooooh!». I em pregunto si allà a Montjuïc hi haurà algú que ho digui en veu alta, com quan érem petits i tot era una meravella; o si preferirà recórrer a la conyeta fàcil d’un «ho haveu vist!», no sigui cas que els amics el prenguin per bleda.

I un altre esclat. I aquesta vegada, la veueta fa el seu camí i s’escola lentament i fluixet fluixet entre els llavis: «Oooooh!».

Parc de la Ciutadella

Ve bé, de tant en tant, redescobrir la ciutat, tornar als llocs que havies visitat temps enrere i descobrir-ne de nous.

Amb l’excusa de la Setmana del Llibre en Català planifiquem passar el matí, i si cal la tarda, al Parc de la Ciutadella. Farem tot el recorregut: el Zoo, el Parlament, la Setmana, la cascada monumental, el llac, el mamut… El Zoo el recordava més decadent, més desendreçat, més brut. Ha canviat, o m’ho sembla a mi: després de tants anys, és probable que no hagi canviat tant. Potser hi ha més animalons fora de les gàbies: animalons sobrealimentats que t’empenyen; tapen les cartel·les amb els seus cossets rodons i et miren amb cara d’haver vist un extraterrestre quan els demanes que s’apartin, que no pots llegir què hi posa; que piquen els vidres de les gàbies tot i els cartells que diuen ben clar que no s’ha de fer, que els animals s’estressen… I tot sota la mirada divertida dels seus pares, això si no els ignoren completament: pares el comportament dels quals explica el dels fills.

D’allà, al veure el Parlament —de fora, és clar, que arribem tard per la jornada de portes obertes. Sí que era oberta la capella castrense, i hi vam entrar: austera, capelles amb talles petites i els penons de les armes de l’exèrcit de les quals són patrons. Hi trobo una talla de Sant Ferran, patró de l’arma d’enginyers de l’exèrcit de terra, figura que no recordo haver vist mai en cap altra església.

La Setmana del Llibre en Català és la propera parada. Enguany en forma de petits cubicles de fusta situats sobre un terra de palés, a ple sol. Són les quatre i no hi ha gairebé ningú; passegem tranquil·lament, sense cues ni empentes, recollint alguns punts de llibre i xerrant una mica amb les noies del Què llegeixes. Compres? Sí, és clar: Jo confesso. Per allò de no haver passat per la Setmana sense comprar res, però enguany no porto llista la compra…

La propera parada és la cascada monumental, però en enduen una sorpresa monumental: s’hi està muntant l’escenari i les fileres de cadires per als actes actes oficials de la Diada i no ens hi podem acostar i ens hem d’acontentar de mirar des de lluny els daurats de la quadriga de l’Aurora; baixem cap al llac i li donem la volta fins al mamut. Els voltants del llac, com la resta del parc, és plena de gent: gent que jeu a l’herba, gent que mira, gent que llegeix, gent que pren el sol, gent que passeja, gent que xerra, gent que fa el pícnic, gent que rema al llac, gent que es fa fotografies, gent que fa fotografies, gent que mira mapes… Un refresc al costat del Castell dels Tres Dragons tanca el dia al parc. Hem passat calor, molta calor, però ha valgut la pena.

Mandril

Feu clic al mandril per veure les fotografies