Sembla ser que els polítics que ens governen continuen entestats a sorprendre’ns amb pocasoltades com més grans millor. Com si a la nostra professió no tinguéssim prou problemes, entre retallades i haver d’aguantar les campanyes de publicistes pretesament graciosos que ens consideren mers vigilants de sales plenes de llibres, ara ens toca bregar amb les idees brillants d’alguns polítics il·luminats.
Tenim una megabiblioteca per inaugurar però no tenim personal amb què dotar-la? Què fem, doncs? Convoquem oposicions perquè els titulats que no tenen feina puguin començar a treballar en la professió que han escollit? Cobrim les places interinament fins que puguem convocar oposicions? Cerquem patrocini privat per contractar professionals qualificats?
Qualsevol persona amb dos dits de front i una mica de sentit comú hauria optat per qualsevol d’aquestes tres opcions (i sóc conscient que una d’elles provocarà urticària a més d’un). Però, ah no, amics, que no parlem de gent amb sentit comú, parlem de polítics. I quina se’ls ha acudit?
Doncs això: cobrir places les places vacants amb veïns voluntaris. Això sí, «personas cualificadas» que seran supervisades i tutelades pels funcionaris… que, pel que sembla, no tindran tanta feina a partir d’ara.
Res de redistribuir plantilles (segur que hi ha alguna biblioteca amb personal de més que es podria destinar a una altra biblioteca) ni de contractar professionals qualificats, no. Triem l’opció més barata.
Això sí, per «mantener “una cultura de calidad”». Una cosa que, pel que sembla, els bibliotecaris no podem oferir ni mantenir.
Com va dir un dels seus, «manda huevos».
(I entre que vaig escriure l’esborrany original a Frikitecaris, on l’apunt es publica simultàniament, i el vaig publicar, algú va patir un atac de seny i va rectificar, segons ens explicaven al blog del Colegio Oficial de Archiveros, Bibliotecarios y Documentalistas de Madrid. Tot i que em temo que hagi estat més per l’enrenou que va provocar la notícia i que tothom hagi posat la idea a parir que no pas pel convenciment dels il·lustres pròcers que aquest no era el camí correcte…).
Publicat simultàniament a Frikitecaris: «Esos políticos y sus locas ideas».
Tags: bibliotecaris, Frikitecaris, polítics
«I, ves per on, no era de Brossa», vaig escriure fa més d’un any després d’haver remenat llibres i d’haver navegat per Internet fins a l’extenuació a la recerca d’un cal·ligrama que jo creia que era de Brossa… i era de Foix. I avui, que la Catosfera (o, més ben dit, en Víctor Pàmies et al.) organitza un homenatge en record dels 25 anys que fa que va morir el poeta, em servirà per sumar-m’hi. Perquè, a més, crec que avui el desig tancat en aquell cal·ligrama és més vigent que mai… i sembla que igualment d’inassolibe. Així que, amb el vostre permís, em copio.
Poema de Catalunya, J. V. Foix
I pensar que quan vaig veure’l per primera vegada me’l va haver d’explicar un il·lustre doctor professor meu perquè jo, llavors, no l’entenia… (font)
Tags: homenatges, J. V. Foix
S’acaba l’any, i com ja és tradició a ca l’Un que passava, l’únic balanç anual serà el de les lectures. Un balanç no gaire brillant, si el comparem amb anys anteriors: només setze lectures —algunes força llargues, tot s’ha de dir. Tampoc no he aconseguit superar el repte 2011 de la Meribèlgica; a veure si l’any vinent hi ha més sort.
- Atwood, Margaret. L’any del diluvi. Tr. Marta Pera Cucurell. Alzira: Bromera, 2010. 434 p. ISBN 978-84-9824-704-6. [Repte 2011: Ga]
- Barceló, Miquel. La ciència-ficció. Barcelona: UOC, 2006. 93 p. ISBN 84-9788-519-8. [Repte 2011: El]
- Bulgakov, Mijail. Los huevos fatales. Tr. Silvia Serra. Madrid: Valdemar, 1990. 107 p. ISBN 84-7702-024-8. [Repte 2011: Os]
- Cortijo, Dani. Històries de la història de Barcelona. Barcelona: L’Arca, 2010. 238 p. ISBN978-84-936014-4-7. [Repte 2011: Co]
- Divry, Sophie. Signatura 400. Tr. Maria Enguix Tercero. Barcelona: Blackie Books, 2011. 106 p. ISBN 978-84-938745-4-4. [Repte 2011: R1]
- Eaton, Jan. Manual de todas las técnicas de ganchillo. Barcelona: Océano, 2009. 160 p. ISBN 978-84-7556-434-0. [Repte 2011: As]
- Freeman, John. Manual de fotografía digital SLR. Madrid: Akal, 2009. 256 p. ISBN 978-84-96669-25-3. [Repte 2011: Ta]
- Martin, George R. R. Juego de tronos. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2004. 798 p. ISBN 84-932250-4-5. [Repte 2011: Ar]
- —. Choque de reyes. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2005. 922 p. ISBN 84-932702-2-9. [Repte 2011: Er]
- —. Tormenta de espadas. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2005. 622 p., 604 p. ISBN 84-96208-07-7. [Repte 2011: Rg]
- —. Festín de cuervos. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2007. 860 p. ISBN 978-84-96208-59-9. [Repte 2011: Es]
- Nooteboom, Cees. Desviació a Santiago. Tr. Mariona Gratacòs Grau. Alzira: Bromera, 2010. 331 p. ISBN 978-84-9824-706-0. [Repte 2011: Ti]
- Serés, Francesc. Contes russos. Barcelona: Quaderns Crema, 2010. 222 p. ISBN 978-84-7727-481-0. [Repte 2011: Re]
- Sobrequés i Callicó, Jaume. Història de Catalunya. Barcelona: Base, 2010. 130 p. ISBN 978-84-92437-59-7. [Repte 2011: H]
- Stoller, Debbie. Stitch’n bitch : The knitter’s handbook. Nova York: Workman, 2003. 248 p. ISBN 978-0-7611-2818-2. [Repte 2011: Nb]
- Teixidor, Emili. Retrat d’un assassí d’ocells. Barcelona: Proa, 1988. 208 p. ISBN 84-7588-193-9. [Repte 2011: Li]
Després de tants anys, de vegades costa evitar que repeteixis afirmacions que ja has fet abans. Aquesta n’és un exemple, i també n’és la que vindrà a continuació. Hi ha èpoques que estan lligades a una cançó, a un cantant o a un estil de música, i aquesta cantant i aquesta cançó en concret formen part de la banda sonora d’uns anys de la meva vida. Ella ens ha deixat, però sempre ens quedarà la seva música (i perdoneu-me el tòpic).
Tags: Cesária Évora, Sodade
Després de tants anys de bloc, intentar recordar quan vaig arribar per primera vegada al bloc de l’Ike Janacek és un exercici inútil, però sí que puc dir que va ser quan Un que passava era un bloc molt jove. De l’Ike em van atraure de seguida el sentit de l’humor, la intel·ligència, la creativitat i, quan el vaig poder conèixer en persona, tot just fa set anys, la simpatia i la bonhomia. Aquell dia l’Enrique, Ike Janacek, va acabar per ficar-se’m a la butxaca.
No ens vam tornar a veure, i al cap del temps el contacte es va tallar. Com ha passat amb tants d’altres bloguers d’aquells primers anys, sigui perquè desapareixen, sigui perquè deixes de seguir-los, vaig perdre la pista de l’Ike. Només de tant en tant tornava a veure si havia pujat alguna imatge nova a Flickr, però fins i tot això es va acabar.
I, tot just ara que fa set anys d’aquella memorable visita, la Peke em dóna la trista notícia que l’Ike ha mort aquest mateix mes, després de barallar-se contra un càncer.
Malgrat el temps que ha passat, la notícia m’ha colpit. L’Ike és, era, una d’aquelles persones que deixen una profunda empremta en els altres. Cap dels que el vam conèixer l’oblidarem.
I el millor homenatge que li puc fer, a part d’aquestes maldestres paraules, és recuperar les caricatures que en diferents moments va fer-nos a alguns dels seus contactes blocaires: en el seu primer aniversari blocaire (a la primera imatge, amb barret i ulleres, un servidor); amb motiu de la seva visita a Barcelona; i la tercera, aquesta que acompanya l’apunt, on també apareix una altra blocaire que ens va deixar, la May.
Los chicos del coro, d'Ike Janacek
D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Burdon, Mad, Kizz, Ferran, Brisa, Paola Vaggio i May.
Tags: Ike Janacek
Casualitats del calendari, ahir vaig tornar al Liceu, aquesta vegada per assistir al recital de Juan Diego Flórez, acompanyat al piano per Vincenzo Scalera. D’entrada no em semblava que hagués de ser un recital d’aquells que fan aixercar el públic de la butaca: força cançons i àries d’òperes no gaire conegudes —d’un Flórez se’n sol esperar que canti àries d’òpera, encara que sigui en un recital, i de les òperes que coneixem i li hem escoltat abans—, però no va decebre. Gens ni mica. Flórez és Flórez i amb la veu i la manera de cantar que té es pot enfrontar amb tot.
La primera part del recital va consistir en cançons i àries de compositors italians i de seguida vam veure que el recital seria espectacular, sobretot a partir de l’ària «En butte aux fureurs de l’orage», de l’òpera Roland de Piccini. A més, semblava que el tenor se sentia molt còmode en un teatre que, segur que ho sap, té guanyat fa molt temps, i va permetre’s començar a fer alguna brometa sobre el corbatí que vestia.
A la segona part del recital va combinar l’òpera francesa i la italiana, amb cançó i sarsuela espanyoles. En aquesta segona part es va deixar anar una mica i va treure la vis còmica per il·lustrar les àries «Au mont Ida», de La belle Hélène d’Offenbach i «Allegro io son», de la Rita de Donizetti.
El recital va acabar aquí, amb un èxit guanyat a pols i el públic aplaudint a rabiar… però jo sentia aquella mena de regustet amarg de la decepció perquè no hagués cantat alguna de les àries que l’han fet famós. Però és que encara no havia començat els bisos, que van ser, més que la cirereta del pastís, la traca final. Va començar amb la romança «Bella enamorada», de la sarsuela El último romántico, de Soutullo i Vert, amb la qual semblava continuar la tònica del recital. Però llavors va llançar-se amb Rossini, amb la cabaletta del comte d’Almaviva al segon acte de Il barbiere di Siviglia —que jo no recordava, i em va tenir una estona confós, ja que té la mateixa música que el rondó final d’Angelina a La Cenerentola. Va continuar amb «Pour mon âme», de La fille du régiment, seguida de «La donna è mobile», amb el públic ja fent ahs, i ohs, i llançant-li floretes i agraïments, i en un estat d’exaltació i d’exultació que res ja no podia fer més intens. Va deixar per al final la cançó «Granada», d’Agustín Lara, i si hagués estat per nosaltres podria haver continuat cantant tota la nit, però després de dues hores de recital i el festival de dos de pit que va oferir als bisos, era normal que volgués acabar.
I jo, avui, encara dalt del núvol que em va portar a casa des del teatre. A veure si amb Linda de Chamounix, que també canta ell, torno al núvol una altra vegada.
De torna, i per no repetir «Pour mon âme» (que si voleu, podeu veure en aquest altre apunt), us deixo l’ària «Vainement, ma bien-aimée», de Le roi d’Ys, d’Édouard Lalo, que no coneixia i em va agradar molt.
Tags: GTL, Juan Diego Flórez, temporada 2011-2012, tenor, Vincenzo Scalera
