Arxiu de la categoria: Uncategorized

Las Cinco del Viernes, capítol xxvii

Que no heu llegit el títol? És que se us ha d’explicar tot, com sou: les cinc del divendres d’aquest divendres. Aquí les teniu…

En aquest moment mateix m’agradaria tenir… més temps per poder-lo perdre com faig ara amb el poc temps que tinc. És clar que una mica més de peles no m’anirien pas malament. I un llebrer afganès, m’encanta aquest gos… encara que el meu pastor alemany també m’agrada… d’acord, sí, no tinc ni idea que què vull!

De petit la mare sempre em deia… que caminés dret. És que el cap sempre m’ha pesat una miqueta…

Cada vegada que em miro al mirall penso… una altra vegada el ximple aquest aquí mirant-me? Què passa, que et molo o què, capullo? A que et foto un gec d’hòsties…

Qui hauria imaginat que… no se m’acudiria res per a completar aquesta pregunta…

La gent acostuma a dir-me que m’assemblo molt … en Figo. No és broma, m’ho han dit unes quantes vegades. És clar que també van dir-me una vegada que m’assemblava al Jerry Lewis, i una altra vegada em van dir Brad Pitt. I oblidava l’única semblança realment certa: amb el meu pare. A qui, per cert, de jove li deien que s’assemblava a l’Steve McQueen. I embolica que fa fort.

Las Cinco del Viernes, el dia que toca

Les cinc del divendres d’aquest divendres deixen d’interrogar per esdevenir repte. Serem capaços de sortir-nos-es? Qui sap, però si més no ho intentarem.

Érase una vez un pequeño caballito de cristal… que compartia el seu espai amb altres animalons de freda pell i lluminoses guspires. Ella els havia anat recollint de mica en mica, però aquell cavallet era el preferit i el més antic: recordava veure’l sempre sobre el tocador de l’àvia, quan era petita i els pares la deixaven amb aquella dona autoritària i alhora tan divertida. Sempre havia sabut que el cavallet acabaria essent seu, i així va ser: poc abans de morir, l’àvia li donà i li digué «potser és hora que el cavallet tingui família». Fou així que es convertí en una col·leccionista de figuretes de cristall, que buscava pertot davant la desesperació del marit i la divertida connivència del seu fill mitjà, l’únic dels tres que l’entenia, l’únic dels tres que no havia sortit al pare, l’únic dels tres en qui volcà tot el seu afecte i la passió que sentia per les figuretes de cristall. I per això quan ella morí, totes les figuretes, tancades en el seu armari de vidre amb el cavallet de cristall al capdamunt, foren per a ell, que les col·locà en un racó del dormitori on tocava el sol durant tot el matí, arrencant mil espurnes d’aquelles petites i fràgils bestioles.

Le puso sobre la cama y muy lentamente… recorregué la seva pell amb la punta dels dits, suaument, en cercles. Els ulls buscaven els ulls, i els llavis els llavis, i es fongueren en un bes que només fou el començament d’un joc que els portaria força més enllà, enllà de les fronteres del delit i del plaer, fins a caure exhausts, feliços d’estar junts, en aquell moment i en qualsevol altre. Només una cosa podia fer que aquell moment fos més perfecte: un deliciós cucurutx amb dues boles de gelat, una de xocolata, l’altra de llimona. Però això vindria més tard, quan tornés cap a casa; sí, més tard, no en auquell moment perfecte de silenci i repòs, sentint el tacte del cos tan estimat i el pes dels braços abraçant-lo, i l’escalfor de l’alè al clatell… no, no era el moment encara d’aixecar-se i marxar. Ja hi hauria temps per al gelat, però aquell moment no es tornaria a repetir: sempre era diferent.

No me lo podía creer, aquel helado de chocolate… i llimona estava boníssim! Mai abans no havia experimentat amb tanta intensitat aquella barreja deliciosa de sabors, dolç i àcid. Llepava lentament les dues boles, mossegava puntes de galeta i xuclava amb delectança les llàgrimes de gelat fos que regalimaven cornet avall, fredes i enganxoses, entestades en enfilar-se’m als dits o a llançar-se al buit amb l’esperança de tacar-me la roba. De mica en mica, el blanc trencat de la llimona es barrejava més i més amb la fosca marronor de la xocolata, i el gelat, mig fos, s’anava escolant dins del cucurutx. I anava menjant-me la galeta, no fos cas que el gelat s’acabés de fondre abans no l’hagués pogut assaborir tot.

La mirada de aquella niña… saltava alternativament entre les dues escenes que tenia l’oportunitat de veure. Asseguda al banc del passeig observava amb atenció l’home que menjava amb fruïció un gelat de cucurutx, atent que no li caigués cap gota. Ella s’imaginava de què podia ser el gelat, perquè des d’on estava asseguda no el podia veure: de xocolata? De torró? Potser era un gelat de maduixa, o aquell de pistatxo que tan li agradava a la mare. Però, per sobre de tot, hi havia l’actitud d’aquell home amb el gelat, com si fos una criatura. «Quina sort», pensava ella, «si jo em mengés així el gelat el papa em renyaria…» També li semblava molt interessant l’altre escena: tres amics asseguts a la terrassa d’un bar. Dels tres, n’hi havia dos que no paraven de xerrar, aixecant la veu tot sovint i fent molts moviments de braços i de mans. El tercer no deia res, només se’ls mirava de tant en tant i la resta de l’estona deixava vagar la vista al seu voltant. Però quan els ulls d’ell van trobar-se amb els de la nena, va preferir deixar de mirar, perquè el papa sempre li deia que era de mala educació mirar fixament la gent.

Si por lo menos alguien quisiera escucharme… Però no, ells xerra que xerraràs, seguint amb les seves històries de sempre. Que si gira, que si tomba. I sense aconseguir posar-se mai d’acord. Perquè parlar és molt fàcil, però escoltar allò que t’estan dient i reflexionar-hi abans de demostrar que no hi estàs d’acord… I al cap i a la fi, saps que té raó; però no vols reconèixer-ho, perquè no vols reconèixer que, en el fons, tens enveja i et fa ràbia que se li hagi acudit abans. I allà els tens, cridant-se l’un a l’altre, dient el mateix amb paraules diferents, sense adonar-se’n. Però tant els fa el que jo digui, en això hi estan ben d’acord. I ningú no em fa cas. Però si almenys algú volgués escoltar-me… però no, i he d’estar aquí assegut igualment, com un estaquirot, com si no hi fos. Tan de bo pogués caminar tranquil·lament passeig amunt, passeig avall, potser menjant un gelat de cucurutx com el del noi de la samarreta taronja, o potser assegut en un banc observant la gent, com aquella nena pèl-roja d’allà. I ser un que passava com tots aquests que veig anar amunt i avall.

Si avui és divendres, las cinco del viernes

Endevina quina no té res a veure amb la resta.

¿Qué quitarías del mundo? La n, i el faria callar.
¿Cuál es tu sentimiento favorito? Quan m’abraça.
¿Cuál es el recuerdo más intenso que tienes? La vista sobre Lisboa des del miradouro de São Pedro de Alcântara en una nit d’estiu.
¿Cuál es el pensamiento que más se te repite a lo largo del día? Ens veurem?
¿Qué es lo que más te gusta provocar en la gente? El somriure, o encara millor, una riallada.

Las Cinco del Viernes

Les cinc del divendres, aquest divendres en dissabte un altre cop.

Visc en una casa amb una mica de jardí, que un dia va néixer com a segona residència i una altre dia es va convertir en la primera, amb la meva família i altres animals. El meu lloc preferit és l’estudi que hi vam muntar, que comparteixo amb el meu germà i és on estic més tranquil (sobretot quan ell no hi és…). Com que no es ben bé casa meva, en el sentit que no hi visc jo sol, compro poques coses per posar-hi… l’última va ser un gerro de vidre, d’Habitat, per posar-hi les roses que em va regalar per Sant Jordi algú que s’ho hauria d’haver pensat dues vegades abans de fer-ho. El tinc a l’estudi, no pas a la sala d’estar, on, d’altra banda, no hi cabria… ja que la senyora de la casa, verbigracia ma mare, ja s’ha encarregar de guarnir-lo. Però no m’importaria tenir-hi una reproducció d’El Caballero de la mano al pecho del Greco o d’algun quadre de Klimt o de Franz Marc. Potser així no sortiria amb tanta pressa tots els matins…

Las Cinco del Viernes

Tard una altra vegada. I no ha servit de res que li portés a la Betty un justificant de la meva mare. Que si ja sóc grandet perquè la mama em cobreixi les espatlles, que si cada divendres faig el mateix, que si això són les cinc del divendres i no les del dissabte, i que si ara a sobre les escric com un post, com fan altres… En fi, aquí us deixo les cinc d’aquest divendres.

Què entenem per viure en un lloc? El lloc on tenim el domicili o el lloc on passem la major part del temps de les nostres vides, treballant, estudiant, estimant, gaudint…

Perquè si ens decantem per la primera resposta, llavors us diré que visc en un poble d’uns 10.000 habitants, V, del qual en surto a abans de les set del matí i habitualment hi torno passades les deu de la nit… i on no hi faig vida, bàsicament perquè la nostra casa està fora del nucli urbà. A vegades, en broma, he dit que és només un decorat creat per poder-hi posar la parada de l’autobús… No en conec els restaurants, ni els bars, ni pràcticament les botigues (sé quines hi ha, però no les utilitzo gairebé mai). M’agrada que no és gaire gran, i que estem envoltats de boscos, però no deixa de ser un lloc petit i amb poca vida… interessant més enllà de certes manifestacions folclòriques en època de festes majors (sí, en plural, que encara que sigui petit en celebrem dues!). Pel que fa a monuments, l’alcalde ens acaba de regalar un magnífic monument que cada vegada que el veiem ens fa exclamar: «Benvinguts a Nairobi».

Però si ens decidim per la segona, llavors us diré que és Barcelona (a Catalunya, Espanya), ciutat on vaig néixer i on ha transcorregut gran part de la meva vida. I com a gran ciutat que és, hi podeu trobar de tot… De car i de barat, de bo i de dolent; però si em demaneu exemples concrets, podeu menjar molt bé de preu a El racó d’en Baltà, o si us agrada la pizza (sí, sí, pizza) hi ha unes quantes pizzeries excel·lents, com la Pizza Nostra o el Montibello. De cars, també n’hi ha: el Lupino, per exemple, o el Cosmopolita (encara que no són dels més cars). El que més m’agrada de la ciutat és que no és massa gran com perquè no puguis anar a molts llocs caminant, però té l’inconvenient del soroll i la brutícia, més fruit de la mala educació i de l’incivisme que d’altres coses. I de monuments, n’hi ha tants com vulgueu, i també de racons: com els del Barri Gòtic, al voltant de la Catedral (no deixeu d’anar a prendre un cafè al pati del Museu Marès…). De mites… bé, ni ha molts: que si la ciutat la fundaren els cartaginesos Barca; que sí a Santa Eulàlia la martiritzaren llançant-la dintre d’un bót ple de claus per una pendent (que avui es diu, precisament, Baixada de Santa Eulàlia) o que la Mare de Déu de la Mercè va salvar la ciutat d’unes pestes i per això es va convertir en copatrona (relegant Santa Eulàlia, que diuen que sempre plora per les festes de la Mercè, habitualment plujoses).

I m’he deixat moltes coses…

Las Cinco del Viernes

De viatge amb les cinc d’aquest divendres.

Si ell m’acompanyés, aniria a qualsevol lloc. Tornaria a Lisboa, una vegada més, potser en tren aquesta vegada, per arribar a Santa Apolònia; o fins a Venècia, travessant França i Itàlia en tren. O potser només fins al bar de la cantonada, donant força voltes pels carrers de la ciutat per poder estar més estona junts. Un cop allí, fos on fos, deixaria que les nostres passes ens guiessin per descobrir racons fora dels mapes on poder gaudir del silenci tranquil del vespre o del brogit diari del matí. I buscaríem un racó tranquil, una terrassa al Largo do Carmo, si fos Lisboa, per aprofitar que a la maleta hi portava l’agenda i escriure unes quantes postals als amics.

Las Cinco del Viernes… el dissabte

Habitualment començaria aquesta entrada al quadern dient «un divendres més…» però com que he fet campana els dos últims divendres, aniré directe al gra i respondré les cinc d’aquest divendres

Si tuvieras el poder de dar la inmortalidad a sólo una persona de la Tierra, ¿a quién se la darías?¿Crees que le gustaría? Quina temptació, ser immortal: conèixer com serà el futur, tenir l’oportunitat de començar sempre coses noves i tenir prou temps per acabar-les… Sembla bonic, oi? I l’altra cara de la moneda, renunciar contínuament a qualsevol mena de sentiment, no poder establir cap vincle perquè tard o d’hora hi hauries de renunciar, passar per la vida com un fantasma, sol, sense ningú… No, no faria la mala passada de fer ningú immortal.

Si tuvieras el poder de hacer volver a la vida a una persona, ¿a quién elegirías?¿Por qué motivo? Què en trauríem de ressuscitar ningú? Cadascun de nosaltres hem de donar un sentit a la nostra vida en el temps que aquesta duri, però després… tornar a un món que ja no coneixem, en el qual som una relíquia d’una passat que no s’entén? No, no ressuscitaria ningú.

Si pudieras hablar durante horas con la persona que quieras del mundo, ¿con quién lo harias?¿De qué hablarías? Per poder acomplir aquest desig, hauria d’incomplir el segon i ressuscitar algú. Perquè l’única persona amb qui m’agradaria poder parlar durant hores, en aquests moment, és una persona que va morir, que va morir massa aviat, quan encara quedaven massa coses pendents d’explicar-nos.

Si pudieras cambiarte por otra persona, ¿por quién sería?¿Por qué? No em canviaria per ningú. Ara que he après a conviure amb mi mateix i a acceptar-me tal com sóc, seria una pèrdua d’esforços i energia canviar-me per algú altre.

Y si alguien te eligiera en alguna de las cuestiones anteriores, ¿qué harias?¿Cómo te sentirías? Si algú decidís fer-me immortal, m’asseguraria de fer-li la vida impossible durant tant de temps com fos possible. Si algú em ressuscités, m’asseguraria de fer-li la vida impossible durant tant de temps com fos possible.Si algú m’escollís per parlar amb mi, suposo que hi parlaria fins que un dels dos ens canséssim. Si algú decidís canviar-se per mi… jo seria ell? O continuaria essent jo mateix? Seria un canvi total (com sabríem llavors que ens hauríem intercanviat) o seria un canvi parcial…?

Las Cinco del Viernes

«Con los niños por delante / nos vamos al hiper. / Mi marío tiene, por fin, / la tarde libre, / y a empujar los carritos, que ole, / nos vamos al hiper.»

¿Qué prefieres, carrito con hoja de lechuga o con folleto? Buit, si pot ser, ja l’ompliré jo amb el que em faci falta. La fulleta marcida d’enciam sempre m’ha fet una mica d’angúnia, la veritat.

¿Crees en la existencia de las «cajas rápidas» o piensas que es un mito como lo de «el tamaño no importa»? Mite, mite! Sempre hi ha algú a la caixa ràpida amb més productes del límit, o que no porta canvi i paga amb un bitllet gran (i la caixera ha de demanar canvi perquè no en té tant), o quan arriba el teu torn ha de canviar el rotlle de paper de la màquina…

¿Cuál es la distancia de seguridad que mantienes entre la compra anterior, la barra de «cliente siguiente» y tu compra? ¿Eres de los que tiene miedo a que el de antes de ti te pague tus croquetas o acosas a la pobre barra? A mí el que em fan por són les iaies que es distreuen i intenten emportar-se la teva compra quan ja l’has pagada…

¿Alguna vez has sido capaz de guardar los productos a la misma velocidad que la cajera los pasa por el láser o crees que no lo conseguirían ni los de Matrix? Estàs de broma? Una caixera ràpida? Digue’m on, que em mudo!

¿Qué le diríais al que tuvo la idea de redistribuir periódicamente los pasillos para que cada 15 días te vuelvas loco al encontrar los zapatos donde antes estaba la leche? De fet, no li diria res: sempre em perdo dins els supermercats, i ni tan sols noto si han canviat les coses de lloc.

«El ascensor, se ha roto el ascensor, / ¡ay, cómo pesan las bolsas, / pero qué gusta da ver / los forladys que rebosan!»

PD. Vull trencar una llança a favor de les caixeres de supermercat: els caixers de supermercat tenen exactament els mateixos comportaments que elles.