Arxiu de la categoria: Uncategorized

Manifest per l’alliberament de la cultura

Per via d’Error 500:

Manifiesto por la liberación de la cultura

Los abajo firmantes,

Manifestamos,
que al calor de los resultados fruto del esfuerzo en la creación de contenidos culturales, existe una floreciente industria de difusión y distribución de dichos contenidos.

que la extrema vigencia temporal de los denominados “derechos de autor” tal y como están establecidos en la actualidad representan una barrera a la incorporación de la cultura al dominio público, bien común, en una época histórica análoga a la que acompaña la revolución de la imprenta.

que desde determinadas organizaciones se viene incurriendo en un proceso de demonización de la red de difusión, distribución e intercambio de información más igualitaria jamás concebida, así como en un afán recaudatorio injusto, abusivo y a todas luces excesivo.

que la mera edición impresa, o publicación de cualquier contenido audiovisual disfruta de unos derechos de explotación comercial cuyo plazo de duración, ampliado artificialmente, amenaza el ejercicio del derecho de acceso universal a la cultura.
que la historia reciente muestra, con ejemplos como los logros obtenidos por el software libre, que el poder creativo, intelectual y cultural de los inmensos colectivos a que dan lugar las redes de telecomunicaciones no puede ser despreciado.
que el acceso universal a la cultura beneficia tanto al público como a los creadores.
que nadie posee ni nuestros pensamientos, ni nuestras ideas.

Renegamos,
de los argumentos falaces que equiparan la cultura con la explotación comercial, industrial o que la degrada a un mero elemento de consumo.

Reivindicamos,
que acorde a los tiempos, se garantice el acceso universal y la distribución masiva, de forma libre y gratuita de todos los contenidos culturales propiedad del estado en sus fondos, bibliotecas o almacenes de depósito legal.

que la sociedad, la industria y los autores busquen un nuevo modelo de relaciones económicas que, en vez de constreñir el uso de las tecnologías de la comunicación, potencie y se aproveche de su desarrollo y multiplique sus beneficios.

que este nuevo acuerdo entre los autores y el público garantice las recompensas necesarias para incentivar la creación sin impedir la difusión de la cultura.

la limitación temporal de los llamados “derechos de autor” en unos términos más acordes con el derecho de acceso a la cultura reconocido por la Constitución Española y la Declaración Universal de Derechos Humanos.

La recuperación de las funciones originariamente atribuidas al Ministerio de Cultura en detrimento de la actual actitud de salvaguardia a la industria del entretenimiento.

Exigimos a nuestros representantes y poderes públicos,
que lleven a cabo las medidas ejecutivas y legislativas necesarias para llevar a la práctica las reivindicaciones arriba expuestas tanto en el ambito nacional, como especialmente en el ámbito de la Unión Europea.

e Invitamos a la ciudadanía a que haga suyo este Manifiesto

Aquí, a Culturalibre.org.

12-M

06:00. Me’n vaig anar a dormir tard, i aquest matí no faig cas al despertador. Perdo l’autobús directe. «No aniràs en tren, oi?» em pregunta el meu pare. No m’ho penso ni un segon: és clar que hi aniré. A l’estació, més o menys les mateixes cares de sempre esperant el tren de les tres quarts menys cinc de vuit. Com que no hi ha classes a les universitats, el tren arriba més buit que altres dies, però no és això el més sorprenent (a l’estació següent s’omplirà com en un dia normal), el més sorprenent és el silenci. Les mirades furtives els uns als altres i als diaris que tots portem. Ningú dorm. Però a Sants tot és igual, gent amunt i avall, cap al metro o cap als trens.

12:00. Hi ha convocades concentracions davant els llocs de treball. Ahir no hi vaig poder anar, em vaig haver de quedar vigilant la biblioteca: us semblarà estrany (almenys a mi m’ho sembla) però hi ha gent que no només no volia manifestar-se, sinó que a més es va encara als que sí que ho volíem fer. Avui, però, no tinc intenció de quedar-me a dalt: vull ser a baix, amb la gent, manifestant el meu rebuig a aquesta massacre. No sé quantes persones ens hi reunim: dues-centes? tres-centes? Tot el personal administratiu de la facultat hi és, molts professors, també molts estudiants que tot i no tenir classe eren per la facultat, metges interns residents i moltes persones que sortien de l’ambulatori o que passaven pel carrer i han decidit afegir-se als quinze minuts de silenci. Som allà xerrant fins que algú demana silenci, i llavors les dues-centes? tres-centes? persones que ens hem reunit allà al carrer restem en silenci durant quinze minuts que tanquem amb un fort aplaudiment.

14:00. La Universitat s’ha afegit al tancament de serveis que ha convocat la Generalitat, i a les dues es tanquen tots els serveis de suport a la docència, les unitats administratives, les facultats… Ens hem de barallar una altra vegada amb persones que no volen marxar de la biblioteca. Jo he quedat per dinar amb uns amics, i només parlem dels atemptats. De qui s’hi pot amagar al darrere, de l’escandalosa manipulació informativa a què ens estan sotmetent alguns mitjans de comunicació, a la responsabilitat del partit del govern en tot l’afer… No estem segurs d’anar a la concentració; un dels motius és aquest lema unitari amb el qual es vol fer callar les veus que demanen responsabilitats i transparència. Ja se sap que no és clar que ETA hi estigui al darrere, per tant, què hi pinta la referència a la Constitució en el lema de la manifestació? I si ha sigut ETA, com el govern en ple repeteix contínuament —inclosa la ministra d’afers externs, que ara sabem que ha intentat obligar els ambaixadors a condemnar ETA com a única responsable de la matança, tot i que hi ha indicis que podria no haver estat la banda terrorista—, no havien promès que acabarien amb el terrorisme? I si no ho ha estat, si ha estat algun grup vinculat a Al Qaida, l’herència que deixa el senyor Aznar és la d’una doble amenaça terrorista…

19:00. Arribem a la cantonada de la Rambla de Catalunya amb Aragó. Finalment, ens hem decidit a anar a la manifestació; la nostra idea és pujar per la Rambla de Catalunya i intentar arribar al passeig de Gràcia per algun lateral… però és impossible. Els carrers són plens a vessar de gent, gent amb pancartes de tota mena contra el terrorisme, de solidaritat amb les víctimes de l’atemptat i la ciutat de Madrid… i contra el govern. No és una multitud trista i espantada, és una multitud trista, angoixada i enrabiada pels atemptats, sí, però també enrabiada per la manipulació informativa cada vegada més clara. No passarem d’aquest punt. No es pot. El passeig de Gràcia és ple de gent des de la plaça de Catalunya fins als jardinets de Gràcia, i tots els carrers que el creuen igual: Diagonal, Aragó, Gran Via… i només cito els tres més grans. De cop i volta, la gent que hi havia al carrer Aragó comença a venir cap a la Rambla de Catalunya, i la manifestació paral·lela anirà baixant cap a Gran Via. Quan hi arribem, sentim una gran xiulada que no sabem què l’ha provocat. Després, el Cant dels Ocells. Són les vuit. La concentració s’ha acabat.

21:00. Aconseguim arribar a casa. La meva cosina, per telèfon, em diu que ETA ha dit que no han estat ells, i que a TV1 encara no ho han dit, encara que fa estona que se sap. Veiem a les notícies la magnitud de la manifestació de Barcelona, el motius de les xiulades, la gentada que ha sortit al carrer a Madrid. Veiem el ministre d’interior que segueix insistint amb l’autoria d’ETA; fins i tot la guàrdia civil ha hagut de desmentir declaracions del ministre. Fora d’Espanya es dóna per segura la responsabilitat d’algun grup islàmic. Aquí segueixen insistint cap a una altra banda.

Ara per ara no podem saber qui ha estat. Només tenim indicis, declaracions dels uns i dels altres, i el pitjor és que som molts els que estem convençuts que no sabrem res del cert fins que hagin passat les eleccions. Que ens estan enganyant com han fet abans i que s’està manipulant la informació. Però hi ha una cosa que és certa: van prometre acabar amb el terrorisme i no ho han fet. I en el pitjor dels casos, hauran aconseguit que Espanya sigui objectiu d’una altra banda terrorista.

I encara hi ha una cosa pitjor: 200 morts i 1400 ferits. No els oblidem.

Sembla que Haloscan està fallant aquests últims dies. Si voleu dir alguna cosa, feu servir el correu electrònic, ja afegiré els comentaris quan tornin a funcionar.

Las Cinco del Viernes, capítol xxx

Les cinc d’aquest divendres. En diumenge aquesta vegada. Què hi farem.

Si pudieras viajar 7 años hacia el pasado ¿Qué advertencia te darías a tí mismo(a)? Si pogués viatjar set anys enrere… a veure, fa set anys era 1997, encara no havia acabat la carrera, encara era becari… potser l’única que em faria seria deixar estar els cursos de doctorat, que no em van aportar cap satisfacció ni em van servir de res. Potser també m’hauria recomanat no anar tan de pressa sempre, deixar que les coses fluïssin al seu ritme i no intentar obligar-les a anar més de pressa.

Define tu vida en solo 3 palabras. Tres paraules. Sempre cap endavant? No ho sé, és difícil definir una vida. A vegades és com una muntanya russa, i d’altres com els meandres d’un gran riu. A vegades solitària, trista i avorrida, i d’altres plena de gent, alegre i interessant. La qüestió és viure-la i intentar superar sempre els mals moments, perquè només en tenim una.

Tu casa se está incendiando.Todos tus seres queridos y mascotas ya están a salvo,y sólo falta que salgas tú.Sólo hay tiempo de cargar con un objeto de tu habitación ¿Qué cosa rescatas? Si la meva casa s’estigués incendiant el més probable és que tingués un atac d’histèria. Però posats en el cas que no fos així, no sé què rescataria. Els llibres seria impossible intentar rescatar-los; les fotografies, potser. O potser un ós de peluix que em van regalar quan vaig néixer i que encara m’acompanya (sí, sí, tot això ja ho han dit el Pau, l’Aura i la Raquel). No ho sé, la veritat, i espero no haver de pensar-ho mai.

¿Qué tienes actualmente como wallpaper en tu monitor? Doncs una imatge en blanc i negre amb el Jack Skellington a un costat i la inscripció «Jack Skellington, the pumpkin king».

¿Qué es lo más aterrador que podría sucederte? En un altre temps potser hauria dit que se’m morís algú estimat. Però això ja m’ha passat, i més que aterridor és trist. Quedar-me impossibilitat de manera que hagués de dependre d’algú altre per sempre més i ser una càrrega.

Las Cinco del Viernes, capítol xxix

O, què has begut a l’hora de sopar, tu?

Ha començat el segon semestre… Sí, ja veus, quina novetat, ni que fossis l’únic. D’acord, ja ho sé que no sóc l’únic, però alguna excusa hauré de posar, no? Excusa? Per què? Per ser tan gandul? Ei, ei, ei, això no, eh? Però si surto de casa abans que surti el sol i torno quan les bruixes comencen a fer la ronda… què vols? Que no dormi ni una miqueta? Home, si m’ho poses així… però almenys avui respondràs les cinc del divendres… ja ho ha fet tothom menys tu. Però vols deixar d’una vegada de dir-me què he de fer i què no? És que fill, últimament, ni cinc, ni quatre, ni tres, ni dues… Que callis. Que les cinc les responc perquè em surt dels… perquè vull, i no perquè tu m’ho diguis.

I amb què em surt la Betty aquest divendres? Un dia lliure? Déu et senti filla meva. Doncs depèn de l’humor… Sempre has sigut un llunàtic Però vols callar d’una vegada? Deia que depèn de l’humor, potser quedar-me a casa, llegir una mica, escoltar música… o sortir, quedar amb algun amic, anar a fer un tomb i a prendre alguna cosa. Livin’ la vida loca, tu, eh? Vols callar que em desconcentres? Per començar el dia… no és que ho necessiti, però m’he acostumat a prendre un cafè amb llet, tot i que quan no en prenc, tampoc el trobo a faltar. I el fostprint? Que no els dius que prens fostprint? Home no crec que això sigui gaire interessant, no? Ah, vostè perdoni, és que m’ha enlluernat la profunditat de l’experiència matinera amb els cafès amb llet… Vés a la… tercera pregunta. Home, les coses em duren bastant, però tampoc acumulo coses velles… bé, hi ha un parell de jerseis de llana que m’agraden força i em poso per estar per casa. I quina és la propera? Ep, no dissimulis: ficades de pota, pijades fora de test… que n’ets un gran expert, tu.. No exageris, home, que tampoc no n’hi ha tantes… I la que tu mateix vas explicar fa uns dies, per la nostra vergonya? Tampoc no n’hi havia per tant… «Doncs em sembla que hi ha un error… veus?» Ho havies de dir en aquest to tan burleta? Com podeu comprovar, per poder-me relaxar i sentir-me bé amb mi mateix, hauria de matar aquesta veueta que sento… Intenta-ho. Ja m’agradaria veure com ho fas sense fer-te mal…. Prou, vols? No, no vull, nye nye nye nye. T’odio. I jo a tu, però no has respost l’última pregunta. És que no se m’acut res. No hauries de donar tantes voltes sempre a les coses, mira que t’ho he dit vegades…. Ja ho sé, però saps que em costa. I tant, que ho sé. Ei, al final les has respost totes. I això que deies que no podria… Apa, bona nit, doncs. Bona nit? Nois, no sabeu què m’espera… Bona nit tingueu.

Les preguntes d’aquest divendres eren: 1) Tienes el día libre, sin obligaciones ni recados pendientes. ¿A qué lo dedicas? 2) ¿Que necesitas para empezar bien el día? 3) ¿Hay algún objeto que sigas utilizando por viejo, roto o sucio que esté?¿Por qué? 4) Cuenta alguna metedura de pata tuya que sea memorable. 5) ¿Qué haces para sentirte relajado y bien contigo mismo?

Las Cinco del Viernes, capítol xxviii

O, Millor que torni a respondre-les abans no m’esborrin de la llista.

Durant aquests dies que no he escrit res, una de les idees que em voltava pel cap era escriure sobre els blocs. Sobretot per causa dels textos que van sortint aquí i allà pontificant sobre què és i què no és un bloc. I vet aquí que les cinc del divendres d’aquest divendres pregunten sobre els blocs… doncs aprofitem-ho.

Les dues primeres preguntes tenen una resposta ràpida i poc compromesa: entre els meus enllaços no n’hi ha cap que no m’agradi, però també n’hi ha que m’agraden que no els tinc enllaçats. És una mica difícil triar un bloc que t’agradi més o que t’agradi menys, per la senzilla raó que n’hi ha molts i molt diferents. N’hi ha amb bons continguts i disseny deficient, de disseny excel·lent i contingut molt pobre, de disseny i contingut excel·lent i també de molt pobres en els dos aspectes. I no tots són regulars: tots podem tenir un mal dia, o estar menys inspirats…

Ja hi ha massa gurús (o almenys ells creuen que ho són) a la xarxa pontificant sobre què és un bloc i què no. Crec que cadascú ha de ser lliure d’expressar-se com vulgui i de parlar del que vulgui, sempre, és clar, que no es dediqui a insultar o fer mal d’alguna altra manera. Per tant, l’únic criteri imprescindible hauria de ser les ganes de fer-lo, les ganes d’escriure i compartir amb els possibles lectors allò que t’interessa, la teva vida, els coneixements informàtics que puguin ser útils, notícies d’actualitat, etc. El meu podria definir-se com a calaix de sastre, perquè hi ha una mica de tot.

No crec que visites i comentaris siguin els únics factors que indiquen si un bloc és bo o és dolent. Hi ha blocs excel·lents sense sistema de comentaris, i no per això deixen de ser bons. I també hi ha el factor de la subjectivitat, que pot fer que una persona consideri molt bo un bloc que una altra considera que és una merda.

Classisme? Espera que rigui una estona abans de respondre. Només has de donar una volta per veure que hi ha blocs que només enllacen blocs de la mateixa comunitat, i parlen dels blocs com si no n’hi hagués altres que els seus. Però bé, si són feliços mirant-se el melic, endavant. Al cap i a la fi, cadascún de nosaltres crea la seva petita comunitat, no?

Les preguntes són aquestes: 1) Dejando a un lado amistades, ¿cuál es el blog que más te gusta por diseño y/o contenidos? 2) ¿Cuál es el que menos y por qué? 3) ¿Crees que debería haber algún criterio imprescindible para hacer un blog? ¿Cómo definirías el tuyo? 4) ¿Un blog es bueno por el número de comentarios en un post y/o visitas al día? 5) ¿Hay clasismo en el mundo de los blogs? ¿Crees que hay demasiados grupos cerrados sujetos a diferentes intereses? Algo más que decir sobre este mundillo?

Forcanejant d’enyor

Versos aliens, III

«Tu»

Per la finestra del tren
un arbre en flor goteja pluja.
He recordat el teu rostre
somriure entre les llàgrimes.

De sobte em pregunten quina hora és.
Dic el teu nom.

(De Manuel Forcano, a De nit. Palma de Mallorca: Moll, 1999.)

Històries

Avui fa seixanta-cinc anys, la meva rebesàvia havia sortit de casa per anar a buscar una de les seves filles. Avui fa seixanta-cinc anys, a la meva rebesàvia la van metrallar, ferint-la a les cames, i la van deixar abandonada —suposo que amb molts d’altres— a l’estadi olímpic de Montjuïc.

Avui fa seixanta-cinc anys que les tropes franquistes van envair Barcelona. És clar que, per a alguns, van «conquerir-la» i «alliberar-la». És una llàstima que no ens haguem pogut alliberar encara d’aquells «alliberadors».