Arxiu de la categoria: Uncategorized

Nits d’Òpera, 65: Król Roger, de Karol Szymanovski

A partir d’ara no em refiaré mai d’una òpera, per curta que sigui, que no tingui un entreacte: de ben segur que és un parany perquè el públic no fugi al primer entreacte. Jo ho hauria fet, ahir nit, si no fos que la música m’estava agradant molt i que la meva única via de fugida me l’havia obstruït un matrimoni de mitjana edat: com que el teatre era mig buit (no, em nego a veure’l mig ple: era mig buit), només la meitat de la meva filera estava ocupava i a la meva esquerra no hi havia ningú, fins que aquest matrimoni s’ha assegut a les dues primeres butaques lliures de la filera, tallant-me qualsevol possibilitat de fugida. Que segurament no hauria fugit, perquè m’hauria fet cosa anar-me’n d’esquitllentes. Així que he aguantat com he pogut l’escassa hora i mitja que dura aquesta òpera: Król Roger, de Karol Szymanowski.

He dit que la música m’estava agradant, i és cert. I el repartiment era força homogeni (Scott Hendricks en el paper del rei Roger; Anne Schwanewlims com a reina Roksana; Francisco Vas, que no acostuma a decebre, com a Edrisi; Wil Hartmann com a pastor i potser el més fluix de la representació; i Daniel Borowski i Jadwiga Rappé com a arquebisbe i diaconessa respectivament), de manera que no semblava no haver-hi motiu per sortir corrent… Fins que m’he adonat que els cantants semblaven seguir una melodia completament diferent a la de l’orquestra. I que hi havia moviments escènics que no entenia què coi pintaven. I ja no he tingut aturador: he desconnectat d’un espectacle que no m’estava arribant gens i he començat a pensar si trobaria merder al metro quan sortís —sabia que hi havia futbol i que per això el metro funcionaria fins la una, però no sabia, com és habitual, ni quan començava ni quan acabava—, si tindria temps de mirar el correu quan arribés a casa, com començaria a escriure aquest apunt i, també, si l’escriuria o no —no fos cas que estigui dient massa animalades juntes i algú decideixi dedicar-me un monument amb unes lletres majúscules ben grans i en relleu que diguin «ignorant!». Però darrerament no puc mossegar-me la llengua i aquí em teniu. M’he avorrit tant, que al final només tenia ganes de sortir corrent, que és pràcticament el que he fet.

Sala de lectura, 104: Balzac i la Petita Modista xinesa, de Dai Sijie

Aquesta és una d’aquelles novel·les que un dia vaig comprar perquè tothom en parlava i que va quedar desada immediatament al prestatge amb la idea de llegir-la algun dia. I han hagut de passar set anys perquè, amb l’excusa d’omplir l’escala de recomanacions del Reto 2009, la tragués del prestatge on havia anat a raure.

Espero que si dic que és una novel·leta deliciosa ningú interpreti que no m’ha agradat. Però és que és això, precisament, una novel·leta (no arriba a dues centes pàgines) deliciosa, malgrat el rerefons polític i social que amaga.

El narrador i Luo són dos joves que en sortir de l’escola són enviats a un poble de muntanya per ser sotmesos a reeducació: el seu crim, ser dos joves intel·lectuals, malgrat que ni tan sols els havien permès anar a l’institut. Per què? Perquè els pares de tots dos eren considerats enemics del poble. Som a la Xina, l’any 1971. Al poble on són enviats només es tenen l’un a l’altre, però ben aviat coneixen una noia d’un poble veí, modista, de qui s’enamoren. Més encara: en un altre poble hi ha un conegut, també per ser reeducat, en Quatreulls, que amaga una maleta plena de llibres. Aquests llibres seran no només una manera de fugir de la duresa de les tasques diàries, sinó també l’instrument que Luo utilitzarà per reeducar la Petita Modista. A la història d’amor s’hi afegeixen les anècdotes de la vida dels dos nois a la muntanya del Fènix del Cel, que és el nom de la muntanya on estan els pobles on viuen els protagonistes de la novel·la, narrades amb un estil clar i planer, sense aprofundir en els aspectes més obscurs de la dictadura del proletariat ni de la reeducació, tot i que hi surten entreteixits amb la història dels protagonistes; a vegades, també, per mostrar-ne l’absurditat.

El que més m’ha cridat l’atenció, el que més m’ha agradat, és la idea del valor dels llibres, de determinats llibres, com a instruments per a evadir-se de la realitat i com a eines per millorar com a persones. Alguns llibres, esclar: la literatura occidental oposada, en aquest cas, a la literatura oficial (Mao, Hoxha, Marx, Stalin) —i l’única permesa d’altra banda.

El llibre:

  • Dai Sijie. Balzac i la Petita Modista xinesa. Tr. Marta Marfany. Barcelona: Edicions 62, 2001. 163 p. ISBN 84-297-4812-1.

L’ària del diumenge: «Nacqui all’affanno» (Victoria de los Ángeles)

I encara estiraré una mica més la corda de La Cenerentola i abusaré de la paciència del respectable, per portar una vegada més aquí l’ària final de l’òpera. Però aquesta vegada amb una veu molt especial: la de Victoria de los Ángeles, en un enregistrament de l’any 1954. Que en gaudiu.

(vídeo pujat per Onegin65).

Mil apunts

Aquest és l’apunt número 1000. El mil públic, si més no, perquè al llarg del temps hi ha hagut altres apunts que han anat desapareixent —perquè ja no tenien sentit, o no venia a tomb mantenir-los, o simplement perquè parlaven d’eines del blog que ja no utilitzo o de coses de Blogger. Mil apunts, amb 2.533 comentaris (més els que es perderen en fallades d’aplicacions de comentaris i migracions mal fetes) i més de 50.000 visites els darrers dos anys (dels anys de Blogger en dec tenir estadístiques guardades en algun lloc, ara les hauria de trobar…).

I ara, què? Doncs ara a continuar, si més no fins que el blog faci sis anys, a seguir llegint i escrivint i compartint amb vosaltres les coses que em ve de gust. I agrair-vos la companyia, molt especialment als que esteu aquí des del començament —que encara hi ha algun lector d’aquella època.