Arxiu de la categoria: TIC

De russos i troians

Tot i els anys que fa que em moc per aquests mons virtuals d’Internet, algunes de les coses que hi passen encara em semblen incomprensibles: per desconeixement tècnics, d’una banda; per pura incomprensió, de l’altra. Un que passava és un bloc modest en tots els sentits i mai no ha pretès ser res més: és modest quant a visites, modest quant a contingut i modest quant a publicació (darrerament, més que modest ha estat gandul). De l’únic que es pot vantar és dels seus gairebé nou anys d’existència (d’insistència?) i d’haver aconseguit tenir un grupet de visitants fidels. Per això encara no entenc què pot treure ningú d’infectar el lloc web d’algú altre, sobretot quan aquest lloc web és més aviat modestet.

De què parlo? Alguns de vosaltres ho sabeu perquè ho heu viscut o perquè us vaig avisar. Vet aquí que un dia un amic t’avisa que el Cercador que Tot Ho Sap li ha dit que ferranmoreno.cat és un lloc atacant. I una altra amiga t’avisa del mateix. I una altra, i encara una altra. I t’has d’enfrontar a la realitat: no saps què coi passa ni com arreglar-ho. I fas el que fem tots en aquests casos: demanes ajuda a qui se suposa que en sap. Que passis l’antivirus i comprovis que l’ordinador no té instal·lat malware ni spyware ni cap coi de porqueria acabada en ware que hi pugui haver, i que actualitzis el programari del bloc. I tot continua igual i per molt que t’hi esforcis no saps què fer. I tornes a demanar ajuda i trobes, déu sigui lloat, una persona que es pres la seva feina seriosament i en pocs minuts ha esbrinat què ha passat: des d’una IP russa t’han injectat un troià. I no, res a veure amb la mítica ciutat homèrica.

Per sort, el senyor troià dels nassos estava en un lloc fàcil d’eliminar i sembla que, després d’esborrar, de restaurar, de revisar i de demanar que et tornessin a fer una diagnosi del lloc web, tot ha acabat feliçment. Ara, com tot malalt de debò, haurem de passar un període de conval·lescència, no fos cas que el senyor troià encara estigués amagat en algun racó del lloc i torni a fer la punyeta.

Que aquí som gent decent i no ens dediquem a la cria de troians.

Matar un ordinador

No és la primera vegada, confesso, que assassino un ordinador. Ara, després de tants anys i l’experiència adquirida sí que em sorprèn que ho hagi tornat a fer. Unes instruccions mal llegides i mig memoritzades, un voler fer les coses de pressa —sense cap necessitat de córrer!— i de cop i volta reinicies l’ordinador i tururut! Una pantalla negra, unes lletres blanques que no entens i reflectida a la pantalla la cara de babau que se’t queda quan has fet una cosa i no saps com… ni com arreglar-ho.

Comences a donar-hi voltes, intentes carregar l’altre sistema operatiu per poder tornar a buscar aquelles instruccions, intentes aplicar-les, no te’n surts, comença a fer-se tard, tu mateix et pressiones… i de cop i volta recordes les paraules màgiques: «disc de recuperació».

I deixes de patir i deixes que l’ordinador deixi de patir: el remates i el ressuscites. Ja tindràs temps més tard per recuperar tot el que hi havies instal·lat. Per sort, et dius, no hi havies desat cap document important, i això et consola una mica i et fa sentir menys maldestre.

I penses que potser la propera vegada que algú vingui amb la cançoneta aquella de «tu que en saps tant d’ordinadors…», podries explicar-li que ja n’has mort un parell…

L’addicció

Ja tenia a punt el telèfon de l’especialista per demanar hora. Havia arribat a un punt sense retorn: hores i hores mirant la pantalla de l’ordinador per veure si ja havien crescut les carabasses, si ja podia munyir les vaques i recollir els préssecs. Hores i hores perdudes davant la pàgina en blanc del processador de textos perquè havia d’escriure alguna cosa pel bloc. Mentrestant, es clar, anava piulant a twitter i dient collonades al feisbuc, mentre escoltava música en línia i rebia les actualitzacions dels blocs que seguia i les notícies. Havia connectat tots els navegadors dels diferents ordinadors que utilitzava per no haver de recordar adreces, i així si guardava una pàgina a la feina estaria segur de tenir-la a casa. Traduïa tot el que veia i el que li passava en idees per futurs apunts pel bloc. I va ser navegant per Internet que va trobar la resposta: era addicte a Internet! Encara no en tenia tots els símptomes, però n’estava segur: n’era addicte. Havia de fer-hi alguna cosa. Cercar un especialista, algú que l’ajudés.

Ja tenia a punt el telèfon de l’especialista per demanar hora. Abans de sortir, però, va fer una darrera ullada al lector de feeds. Va fer uns ulls com taronjes. No podia creure-s’ho, no, de cap de les maneres. «El mito de la adicción a Internet». Clicà l’enllaç per llegir el text complet. Era veritat. No hi havia una tal addicció. Tot era una broma.

Se sentí alleujat. Llençà el paper on tenir apuntat el telèfon de l’especialista a la paperera. Com podia haver estat tan ximple, pensava. Agafà un llibre, s’assegué còmodament al sofà i començà a llegir. A la quarta pàgina que llegia trobà una paraula que no coneixia. Hi picà dues vegades amb el dit índex…

La citació: «Lastres y mentiras» (Fernando Juárez)

Pel que vaig veient em temo que les biblioteques, pel que fa al llibre electrònic, tornarem a patir la manca de previsió de les editorials. Ja va passar amb les revistes electròniques: durant un temps, editoris i distribuïdors feien i desfeien sense encomanar-se a déu ni al diable, canviant llicències, preus i condicions sense avisar. Amb el llibre electrònic sembla que passarà una cosa semblant: els editors de llibre «universitari» continuen oferint PDF (sense adaptar als diversos dispositius de lectura, és a dir, pensats per llegir-los en pantalla) o HTML només llegible directament al seu portal; continuen venent l’accés al llibre complet tot i que, com va dir Núria Gallart a les 12es Jornades, en l’àmbit universitari moltes vegades només cal tenir accés a un capítol determinat. Els editors, amb poques excepcions, no saben cap a on anar i sembla que no s’acaben de creure que el llibre electrònic no desapareixerà: a la Feria del Libro de Madrid han prohibit la presència d’editorials que només treballen amb llibre electrònic perquè el reglament no ho permet… però el llibre electrònic no ha nascut el 2010, han tingut temps de sobra per canviar… I això denuncia Fernando Juárez a l’apunt que volia citar avui: la cultura i, sobretot, els mitjans de transmissió de la cultura han canviat, però el sector editorial (amb excepcions, insisteixo) no sembla disposat a canviar. Copio el primer paràgraf de l’apunt, titulat «Lastres y mentiras»:

La actual producción editorial no está siendo creada para ser leída sino para ser impresa. Las editoriales, sobre todo las grandes, venden papel  y se encuentran ante un panorama complicado ya que en este momento no es necesario manchar papel para transmitir ideas, sentimientos…

Book

Jo en vull un, immediatament, ja! Com pot ser que fins ara no hagi tingut a les meves mans un invent revolucionari com aquest? Us imagineu biblioteques plenes d’artefactes com aquest? Això és el futur, i no les mandangues que ens volen vendre els gurus de les TIC…

[vist a Addenda & Corrigenda i publicat simultàniament en un to més adient al costat fosc: «El futuro ya está aquí» a can Frikitecaris]

Aventures i desventures d’un lector d’ebooks

Tot començà ja fa uns quants anys, la primera vegada que vaig veure un lector de llibres electrònics. Com a lector empedreït i com a bibliotecari, aquella visió no em va deixar indiferent; i això que aquell lector, del qual no recordo la marca, era un objecte més aviat poc usable. Però anà passant el temps, els llibres electrònics eren cada vegada més una realitat i no una utopia, i fa una mica més d’un any, ell va entrar a la meva vida: el PRS-700 de Sony.

Que fos aquest, i no el que jo hauria triat en primer lloc, fou un accident, un malentès entre els reis d’Orient i un servidor. El PRS-700, tanmateix, era la segona opció, i no ha estat un mal regal, tot i els problemes amb què vaig ensopegar de seguida. No eren —són, encara— problemes de l’aparell, sinó d’aquest món absurd en què vivim que permet que algú que està de viatge en un altre país hi compri un aparell, que arribat al país de destinació es converteix en un desterrat: com que en aquest país nostre no es comercialitza —encara, fa temps que es diu que el 2010 el Sony arribaran aquí—, no el podia registrar al web de l’empresa fabricant; però tampoc no el podia registrar a la del país d’origen, perquè demanen tenir adreça postal allí. El mateix problema el vaig tenir a l’hora de firar llibres a la llibreria en línia del fabricant: si no hi ha adreça del país d’origen, no hi ha compra-venda. L’absurd encara creixeria una mica més: no hi va haver cap problema per descarregar els 100 títols gratuïts amb què t’obsequiaven. Un altre problema, tampoc provocat per l’aparell ni pel fabricant, era la manca de continguts en la nostra llengua: els editors, aquí, han trigat una mica a posar-se en marxa; i els primers que ho van fer no la van encertar: el format dels llibres electrònics només era compatible amb un altre lector (em ve al cap la iniciativa de l’agent literària Carmen Balcells amb e-leer.es, que començaren oferint llibres en un únic format, mobipocket, que no tots els lectors poden llegir).

En un any, però, les coses han canviat molt. Ara ja tenim unes quantes iniciatives que ofereixen llibres en català i en diversos formats, entre els quals s’està implantant amb força un format nascut amb vocació d’esdevenir estàndard, l’epub. D’una banda, podem esmentar edi.cat, iniciativa impulsada per les editorials Angle, Bromera i Cossetània; leqtor.com, la llibreria en línia de la distribuïdora 36L Books SL, que té darrere Abacus, Vicens Vives, Ara Llibres i ha subscrit un pacte amb el Grup 62; de l’altra, iniciatives petites però no menys lloables com la de Jaume Llambrich i la seva Editorial Petrópolis. Tanmateix, és l’anglès la llengua que sembla que, de moment, va guanyant la partida: no només amb nombroses llibreries en línia, sinó també amb nombrosos llocs web d’on es poden descarregar gratuïtament versions electròniques de llibres que, suposadament, estan lliures de drets: en aquests, però, a part del poc nombre d’obres en català que hi acostuma a haver, les conversions no ha estat fetes amb massa cura i el resultat final sovint és decebedor (podeu trobar un recull de cercadors de llibres electrònics al Bloc de la Biblioteca de Farmàcia: «Cercadors de llibres electrònics (ebooks)».

Quant a la lectura, té avantatges i té inconvenients. Superada la recança inicial a portar un lector de llibres electrònics al damunt i utilitzar-lo en públic, i superat el llast romàntic que tots arrosseguem de tants anys de llegir llibres en paper, l’experiència és positiva. D’entrada, hi ha una qüestió de comoditat: un llibre de 500 pàgines de paper té un pes, el mateix llibre en format electrònic té el pes de l’aparell. I 500 llibres tenen el mateix pes. És una obvietat, ho sé, però s’agraeix no haver d’anar sempre carregant pes. Això també fa que sigui molt més senzill i còmode utilitzar-lo amb una mà, una bona característica per als lectors de transport públic: pots anar agafat a la barra i continuar passant pàgines sense haver-te de deixar anar. Pel que fa a la pantalla, és veritat, no cansa la vista; en contrapartida, com que no està retroil·luminat necessites una font de llum, sigui externa, sigui la que porta incorporada (encara que en el cas del Sony, els leds estan situats als laterals de la pantalla, i deixen una zona una mica fosca al centre de la pàgina). Té inconvenients, és cert: has d’anar amb compte amb la bateria; el PRS-700 no permet prendre notes (només subratllar i marcar pàgines); i segons com hi incideix la llum, no es llegeix bé.

En molts aspectes, la lectura en un llibre electrònic i la lectura en paper és igual. Crec que les diferències, fora de les indicades, són més fruit del costum i de totes les connotacions que té associades el llibre en paper en la nostra cultura, que no en criteris objectius. A vegades, quan s’argumenta que es trobarà a faltar l’olor del paper, recordo uns llibrets que tenía, impresos en paper setinat i a tot color, que pudien com una mala cosa.

Vol dir tot això que abandono el paper? Que crec que el paper desapareixerà d’un dia per l’altre? No. Es llegeixen moltes coses a la premsa i a Internet, i la majoria em semblen exageracions. El llibre en paper coexistirà encara amb l’electrònic; quant de temps no ho sé, a mi la bola de vidre no em funciona tan bé com als gurus. Però el llibre electrònic és aquí, i per quedar-se entre nosaltres. Com evolucionarà, no ho sé; ja ho veurem.

Dia de la Llibertat del Programari 2009

Temps era temps hi havia un navegador anomenat Netscape que ben aviat va ser atropellat i arraconat per l’Internet Explorer; aquell navegador fou la meva primera experiència amb programari lliure, quan ni tan sols coneixia l’existència d’aquest concepte. L’experiència amb IE era, però, cada vegada més insatisfactòria i cercant solucions al problema de tota la merda que sense adonar-te’n acabava instal·lada al navegador, vaig començar a entrar en el món del programari lliure: el navegador llavors anomenat Firebird (l’actual Firefox) fou la porta d’entrada a aquest món. De mica en mica, altres aplicacions de programari lliure anaren entrant al meu ordinador: el gestor de correu Thunderbird, Mozilla un temps (més tard anomenat SeaMonkey i avui encara utilitzo com a navegador alternatiu), el paquet ofimàtic Openoffice.org, el programa de manipulació d’imatge Gimp, els programes de missatgeria instantània Miranda i Gaim (Pidgin)… fins que em vaig atrevir a fer el gran salt: instal·lar una distribució del sistema operatiu GNU/Linux, Ubuntu, que des de llavors s’ha convertit en el SO principal, amb tot el programari que porta associat. I sempre tenint com a referent la comunitat de Softcatalà.org, d’on es pot descarregar molt d’aquest programari i que fan una tasca excel·lent de traducció al català de molt programari.

He de reconèixer, però, que sóc poc fonamentalista i força infidel, i que sempre he pensat que les eines són per emprar-les. I si la necessitat m’obliga a emprar una eina que no és de programari lliure, ho faig. Poc però ho faig.

No m’estendré més amb la meva experiència amb el programari lliure, que, a manera de resum, diré que ha estat prou positiva com perquè avui no em plantegi en cap moment tornar enrere i desfer el camí; el que volia era compartir la informació sobre la celebració del Software Freedom Day.

És la sisena vegada que se celebra i aquí serà la cinquena, el proper 19 de setembre, amb una sèrie d’activitats al Centre Cívic de Les Cort organitzades per Caliu. El Dia de la Llibertat del Programari és

una celebració mundial del programari lliure. L’objectiu d’aquesta celebració anual és d’educar el públic general sobre els beneficis d’usar Programari Lliure d’alta qualitat en l’educació, el govern, a casa, i a les empreses, és a dir, arreu!

Al llarg del dia es faran tutorials i tallers de diferents aplicacions, programari i projectes de programari lliure i es repartiran distribucions de GNU/Linux. Si us interessa, trobareu més informació al wiki del Dia de la Llibertat del Programari 2009 i al web de l’equip català del Software Freedom Day.

Dia de la Llibertat del Programari 2009