Arxiu de la categoria: Teatre i dansa

Textos sobre teatre i dansa.

La casa dels cors trencats al TNC

Foto: David Ruano / TNC

Foto: David Ruano / TNC

Si no recordo malament, l’única obra que coneixia de George Bernard Shaw era Pygmalion, i encara de manera indirecta per l’adaptació que en va fer Joan Oliver. De tota manera, l’anomenada de l’autor i, també, del repartiment d’aquesta posada en escena dirigida per Josep Maria Mestres m’ajudaren a decidir d’anar a veure l’obra. I ha valgut la pena d’anar-hi.

A la casa dels cors trencats, on viuen el vell i excèntric capità Shotover, la seva filla Hesione i el marit d’aquesta, Hector Husabye, hi arriba una colla de personatges, alguns convidats per l’amfitriona, d’altres sense haver-hi estat convidats. La primera, Ellie Dunn, una joveneta aparentment ingènua que, malgrat estar enamorada d’un altre home, ha acceptat casar-se amb Alfred Mangan, propietari de la fàbrica on treballa el pare d’Ellie, Mazzini Dunn. Tant Mangan com Dunn també han estat convidats a la casa per Hesione, que pretén evitar que Ellie es casi amb Mangan. A més d’aquests, a la casa es presenta, després de vint-i-tres anys d’absència, Lady Ariadne Utterwood, filla petita del capità Shotover, i Randall Utterwood, cunyat d’Ariadne. Sota el paraigües de les excentricitats del capità Shotover i de la seva família, de mica en mica es van revelant les veritables identitats dels diversos personatges, els seus anhels i els motius que tenen per actuar com ho fan. Ellie, no és tan ingènua com aparenta; Hesione no és tan feliç com pretén; Mazzini no és tan babau com creu la gent, ni Mangan un patró sense cor; el capità no és tan boig com aparenta. Tots ells, però tenen alguna cosa en comú: el cor trencat. L’obra, que podria ser un drama, és una comèdia brillant i intel·ligent, però també agredolça, protagonitzada per uns personatges immersos en un món que canvia ràpidament al seu voltant i que, sembla, no se n’adonen.

El repartiment l’encapçalen Pep Cruz i Carme Elias en els papers del capità Shotover i la seva filla Hesione. Pep Cruz aconsegueix crear un personatge viu i ple de matisos, amb el qual no pots evitar fer-te un fart de riure. Carme Elías, potser una de les actrius més belles i elegants que tenim al país, li fa la rèplica perfecta com a Hesione, aristòcrata frívola i manipuladora però alhora encantadora i sensible. Al seu costat, un altre actor com un castell: l’Abel Folk, en un paper de faldiller mantingut per la dona cínic com ell sol. També destaquen Pep Anton Muñoz en el paper de Mangan, i Artur Trias com a  Mazzini, actor que dota el personatge d’una senzillesa i una bonhomia emocionants. Ellie Dunn, la filla, és Anna Ycobalzeta, a qui vaig trobar una mica sobreactuada; no sé, però, si és com han volgut mostrar el personatge d’Ellie, o si realment l’actriu és així, ja que no l’havia vist actuar abans. La filla petita del capità Shotover, Ariadne, és interpretada per Sílvia Bel, a l’alçada de la resta del repartiment amb un personatge histèric i manipulador, però alhora terriblement seductor (hi ha un moment de l’obra en què Hector es pregunta què tenen les germanes Shotover per entabanar els homes com ho fan).

L’obra és llargueta, dues hores i tres quarts, sense comptar els entreactes, però no es fa gens pesada; al contrari, ens hi vam fer un tip de riure i no vam ser els únics.

Com sempre, un tastet; aquesta vegada en forma de vídeo (de la pàgina de Premsa de la fitxa de l’obra al web del TNC: La casa dels cors trencats, on hi ha altres vídeos i fotografies de l’espectacle):

[wpvideo kuofoDfB]

La casa de Bernarda Alba al TNC

Núria Espert. La casa de Bernarda Alba (foto: David Ruano / TNC)

Núria Espert. La casa de Bernarda Alba (foto: David Ruano / TNC)

L’argument de l’obra de Federico García Lorca és ben conegut: Bernarda Alba es queda vídua i es tanca a casa amb les seves cinc filles per un llarg dol. Però la vida no es pot tancar darrere les parets emblanquinades d’una casa i el tancament, la manca de llibertat, l’autoritarisme, l’enveja i les ganes de viure es converteixen en un còctel explosiu el final del qual tothom el sap.

La casa de Bernarda Alba s’està representant, amb direcció de  Lluís Pasqual, al Teatre Nacional de Catalunya aquests dies, i fins el dia 28 de juny. L’havia vista fa anys, no recordo on ni qui la feia, i no només tenia ganes de tornar-la a veure, sinó veure-la interpretada per tres grans actrius com són Núria Espert, Rosa Maria Sardà i Teresa Lozano. En una obra de dones no són les úniques, és clar: hi ha les cinc filles (interpretades per Rosa Vila, Marta Marco, Nora Navas, Rebeca Valls i Almudena Lomba) i altres personatges com la criada (Tilda Espluga) i Prudencia (Marta Martorell), a més de les veïnes, les quals entre escena i escena i mentre entonen un rèquiem són les encarregades de canviar el mobiliari.

Núria Espert fa una Bernarda cínica, cruel i obsessionada amb el què diran, però cega al que passa dins les parets en què ha tancat la seva família. Imposa, realment, i només li vaig trobar un pèl d’inexpressivitat a la cara, com si se li hagués trabat algun nervi i no pugués abandonar alguna expressió. Rosa Maria Sardà és Poncia, mig criada mig majordoma, que odia la casa però la necessita per viure, i que demostra una vegada més que bona actriu que és, tot i que en algun moment més còmic surt la Maria Rosa Sardà de sempre, la que fa de Maria Rosa Sardà, per entendre’ns. També té un paper intens, però més breu, Teresa Lozano, en el paper de la mare boja de Bernarda. De les filles és difícil destacar-ne alguna, potser la que menys paper té és Amelia (Nora Navas) i passa més desapercebuda que les altres.

L’escenografia em va semblar molt encertada: un escenari rectangular, tot blanc, amb dues portes a cada extrem (la que surt al pati i la d’entrada a la casa), que tant pot ser un pati interior com una habitació d’una casa andalusa, obert pels dos costats llargs. El públic, a banda i banda, sembla un element més de l’obra: la presència opressiva de l’esguard dels veïns que rodeja dones de la casa. A cada escena canviava el decorat, i ho feien com dia més amunt les veïnes entonant un rèquiem.

Si us en voleu fer una idea, teniu alguns fragments de l’obra en vídeo a la pàgina del TNC: La casa de Bernarda Alba > Premsa.

Mort de dama al TNC

David Ruano / TNC)

Mercè Arànega i Jordi Vila (foto: David Ruano / TNC)

Divendres vam anar al TNC a veure l’adaptació de Marc Rosich i Rafel Duran de Mort de dama, la primera novel·la en català de Llorenç Villalonga. L’escriptor hi retratà la societat mallorquina dels anys vint del segle passat tot satiritzant-la, cosa que provocà un escàndol considerable. Tota l’obra gira a l’entorn d’un personatge que s’està morint, Dona Obdúlia Montcada, per la casa de la qual aniran desfilant, en saber-se la notícia, tota una sèrie de personatges representatius de la societat mallorquina de l’època, més interessats en l’herència de dona Obdúlia que en el seu estat.

L’adaptació que n’han fet Rosich i Duran és força fidel a la novel·la, manté la sàtira i n’augmenta la comicitat, i només canvia en alguns aspectes: d’una banda, donen més importància al personatge de la poetessa Aina Cohen (el més «dramàtic» de l’obra), i recuperen el llenguatge de les primeres versions de la novel·la, que conté molts més mallorquinismes i barbarismes que les versions publicades (que van patir un procés de «desmallorquinització»). La sàtira, tot i el pas del temps, no perd la seva força: és probable que Palma, avui, sigui diferent de la Palma dels anys vint, però hi ha una sèrie de personatges que són gairebé arquetipus universals i la seva satirització té sentit encara ara.

Els personatges principals de l’obra estan interpretats per Mercè Arànega (Dona Obdúlia Montcada), Margarida Minguillón (Dona Maria Antònia de Bearn), Eva Barceló (Remei Huguet) i Nies Jaume (Aina Cohen), que destaco no només perquè són el nucli de personatges «principals» de l’adaptació, sinó també perquè són els que destaquen més (amb Llum Barrera com a Violeta de Palma, la neboda corista de Dona Obdúlia). Mercè Arànega broda el paper de Dona Obdúlia, xarona i pagada de si mateixa; no és la primera vegada que la veig al teatre i sempre que l’he vista interpretar algun paper he sortit amb la sensació d’haver vista una gran actriu. És un monstre de l’escenari, molt lluny dels papers televisius a què ens té acostumats —ja sé que els actors han de menjar, però segons quins interminables serials estan fent més mal que bé, i s’acaba coneixent més els actors pel paper que hi fan que pel seu nom, fins i tot. I un exemple: ahir, al teatre, a l’Eva Barceló ningú li deia Eva Barceló: tothom li deia Catalina Tomàs, el nom del personatge que feia al programa Les 1001. Barceló és el segon gran monstre d’aquesta obra, en el paper de la llagotera Remei, que cuida Dona Obdúlia… i «s’herenci». Margarida Minguillón fa una Dona Maria Antònia digna, greu, adusta, continguda, que no es deixa commoure per res i fa com si no passés res; tanmateix, potser pel personatge que interpreta, se la veia molt encarcarada tota l’estona i és la que mostra un accent mallorquí més artificial, més forçat. També destacaria Nies Jaume en el paper de la poetessa Aina Cohen, convertida contra la seva voluntat en glòria mallorquina i condemnada a recitar una vegada i una altra fins a l’extenuació la poesia que l’havia fet famosa, «La camperola mallorquina».

L’escenografia reflecteix força fidelment els espais on transcorre l’acció i, també, la decadència d’una aristocràcia que ha anar perdent pes social i paper públic, a més d’influència econòmica, i que s’ha anat aïllant al barri antic de Palma, en oposició al barri del Terreno on comencen a aparèixer els primers turistes i els costums nous i estranys que porten (representats per Carlota Nell, personatge interpretat per Àurea Márquez).

No tinc cap mena de dubte a recomanar-vos que l’aneu a veure, ni que sigui amb l’excusa de veure Mercè Arànega.

Més informació a Mort de dama (Teatre Nacional de Catalunya). A l’apartat «Multimèdia» hi ha el vídeo del tràiler de l’obra. Si es pogués l’incrustaria aquí, però aquesta vegada no deixen fer-ho.

Aloma, al Teatre Nacional de Catalunya

Carme Sansa i Julia Möller

Carme Sansa i Julia Moller (foto: David Ruano / TNC)

Encara em balla pel cap la musiqueta amb què entonen a l’Aloma en versió musical la frase leitmotiv de la novel·la: l’amor em fa fantàstic. És clar que encara m’esgarrifo cada vegada que recordo que en aquesta mateixa cançó feien rimar «tonto» amb «toronto»… que no una és mala rima, d’altra banda, només que no és català (podríem dir que és «jonosóctontès»). I tractant-se de l’adaptació d’una novel·la d’una escriptora que estimava i cuidava tant la seva llengua, aquest tonto i algun altre barbarisme dels grossos que s’hi poden sentir tenen més de poca cura i falta de respecte per l’obra de Rodoreda (i pel català) que d’altra cosa. Com deia en Joan Solà aquest dissabte al suplement Cultura de l’Avui: si nosaltres no respectem la nostra llengua, com volem que la respectin els que no hi tenen cap interès?

Però deixem enrere aquest atac de rabiola lingüística i anem per feina. Mentre veia l’espectacle divendres passat no podia deixar de pensar en el prejudici que em va portar, quan vaig saber que es faria un musical sobre Aloma, a pensar que era una idea de bomber i que seria un desastre. I això sense tenir en compte que hi ha grans musicals basats en no menys grans novel·les (pensava en Cabaret, però també en La Traviata… va, deixeu-me passar bou per bèstia grossa i ficar l’òpera al sac dels musicals). I pensava en tot això mentre no podia deixar de repetir-me que Aloma, el musical, és un bon espectacle.

I ho és. Un bon espectacle i una bona adaptació de la novel·la. Curiosament, amb el mateix recurs que es va veure a Un dia. Mirall trencat, de posar en escena alhora el mateix personatge en dos moments de la seva vida. A Aloma, l’Aloma gran que ens explica la història (Carme Sansa) i l’Aloma jove que la viu (Julia Möller); molt ben acompanyades per Josep Julien (Joan), que em sembla que és l’únic que no canta; Anabel Totusaus (Anna); Carlos Gramaje (Robert); Gisela (Coral); Ferran Farruca Frauca (el vell Cabanes); Anna Moliner (Maria), Marc Pujol (Daniel) i la nena Maria Codony (el petit Dani). L’escenografia està ben aconseguida i mostra el petit món d’Aloma (les quatre parets de casa seva) i el vestuari també evoca els diferents mons (el d’Aloma i la seva família, per una banda; el de Coral, per l’altra). I que la música sigui en directe encara fa l’espectacle més interessant. Música (d’Alfonso de Vilallonga) que ret un homenatge als musicals de tota la vida (spoiler: el número de ball d’Aloma i Robert imitant Ginger Rogers i Fred Astaire a Roberta) i a la música popular, amb un cuplet amb totes les lletres i totes les lectures que se n’espera.

Una de les coses que més em va sobtar fou com de diferent havia vist el personatge de Joan quan vaig llegir la novel·la respecte de com el representen a l’obra. Per mi, en Joan és un pobre home que fracassa perquè no es pot enfrontar a unes responsabilitats que li vénen grans; a l’adaptació de Lluís Arcarazo, en canvi, és un personatge més aviat cínic al qual només li importa el que li passi a ell, i que li és igual sacrificar la família si ell se salva. En fi, lectures diferents que no afecten l’essència del drama d’Aloma.

Si no l’heu vista encara i el que hi ha al web del TNC us enllamineix, no us la perdeu. Aquí en teniu un tast: La pantomima de l’amor, cantada per Anna Totusaus, Carlos Gramaje i Julia Möller.

Enllaços relacionats:

Un dia, Mirall trencat, al Teatre Borràs

Un dia, Mirall trencat, al Teatre BorràsNo va ser premeditat. De fet, ni m’havia adonat de la coincidència quan vam comprar les entrades per anar a veure Un dia, Mirall trencat al Teatre Borràs. Fou divendres mateix, en treure les entrades del «sobre de les entrades» (com que no tinc un bon cap, quan compro una entrada per Internet de seguida la recullo al caixer i la deso a casa, que alguna vegada m’ha passat que he hagut de córrer al teatre perquè ja no podia recuperar l’entrada pel caixer automàtic), deia que fou divendres en mirar l’entrada que hi vaig caure: anàvem a veure l’obra el mateix dia del centenari.

La vetllada prometia: al nostre voltant, dos grups diferents d’espectadors d’aquests que van al teatre en bloc. No em sembla malament, que consti; però no sé perquè sempre que he coincidit amb grups d’aquests han estat dels que fan xivarri gairebé fins que els actors comencen a parlar. I bromes, perquè vull pensar que ho deia en broma, com el que cridava que «l’any del centanari era l’any passat, que aquest era l’any de l’astronomia».¹ Per què ha de cridar tant, la gent, sempre? Misteris de la naturalesa humana.

Deixant de banda aquesta anècdota, de cop vam veure un moviment estrany, aquell girar el cap consecutiu que demostra que l’ésser humà és curiós de mena i sempre segueix algú altre. Totes les mirades van convergir en el mateix punt: el senyor alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, assistia a la funció, acompanyat d’en Ricard Salvat i de Manuel Royes, expresident de la Diputació de Barcelona qui, per una confusió en l’agenda, arribava tard. I mentrestant, no sé si per fer temps que arribés o perquè era el dia del centenari, en Ricard Salvat va pujar a l’escenari i va fer un breu discurs sobre Mercè Rodoreda i la seva obra.

Quant a l’obra en si, em va agradar. No conec Un dia, però el que recordo de Mirall trencat estava prou ben reflectit en el text. I dic prou ben reflectit amb tota la intenció, perquè hi va haver un detall que no em va fer el pes, que em va xocar: la riallera i sarcàstica Teresa gran, ja invàlida i alcohòlica. Potser em cal una nova lectura de la novel·la, però recordo Teresa més aviat com un personatge greu, melangiós. En tot cas, Rosa Novell fa una actuació magnífica, igual que l’Enric Majó (el notari Riera), la Rosa Vila (Armanda), Anna Sahun (Teresa jove), Araceli Bruch (Eulàlia) i Daniela Freixas (Sofia). D’aquesta, sobretot, em va agradar l’aire trastocat que dóna a Sofia, la filla de Teresa.

Vaig trobar molt encertada la posada en escena: la casa i el jardí són el centre de l’acció, i els altres escenaris als laterals, en una mena de llotges (teatre dins del teatre?). L’únic inconvenient és en algun moment on hi ha personatges als tres llocs i has d’anar movent el cap com en un partit de tennis. També em van agradar els canvis d’escena, amb els personatges entrant mig a les fosques a l’escenari per retirar attrezzo ben coreografiats (en algun moment semblava que dansessin). Només em va sembla una mica excessiu el recurs al nu, que no sempre semblava ser-hi adient.

En resum, que em sembla que l’obra reflecteix bé l’univers rodoredià i les obres en què es basa el text, si més no Mirall trencat. I és un text assequible a tothom, fins i tot a persones que no coneixen l’obra de Mercè Rodoreda.

1. O feia broma o no sabia de què parlava, perquè l’any de l’astronomia és el 2009. O que la frase, descontextualitzada i dita a crits, obeïa al comentari d’algun altre membre del grup…

K. L. Reich, de Joaquim Amat Piniella, al teatre

Hem parlat força, darrerament, de novel·les que tenen com a rerefons la Segona Guerra Mundial i els camps d’extermini nazis, però potser perquè la seva lectura és anterior a l’existència d’aquest blog, no hem parlat mai de K. L. Reich, la novel·la on Joaquim Amat Piniell descrivia els anys que va ser presoner al camp de concentració de Mathausen. La novel·la, escrita entre 1945 i 1946, no es va publicar fins el 1963, i continua reeditant-se encara ara. La recordo com una lectura incòmoda, com un testimoni que no estalvia la brutalitat, però caldria una relectura per fer-ne una comentari més acurat.

Doncs bé, ara se n’ha fet un muntatge teatral que es podrà veure al Teatre del Raval fins el dia 5 d’octubre. En trobareu més detalls a la notícia aparegura a Cultura21.com i al web del Teatre del Raval.

Enllaços relacionats:

Giselle

En la mitologia eslava hi ha un tipus de fada anomenada willi o wili. Són dones vampir, els esperits de joves núvies que han mort abans de la nit de noces i que són incapaces de restar a les seves tombes, empeses per l’ànsia de ballar i de venjar-se dels homes, al quals obliguen a ballar fins que moren. La primera òpera de Giacomo Puccini, Le villi, les té com a protagonistes i foren un element força present en el Romanticisme. Théophile Gautier s’inspirà en les willi que apareixen en una obra de Heinrich Heine per escriure l’argument d’un ballet amb què pretenia que es lluís una ballarina de l’Opéra de Paris, Carlotta Grisi. Va ajudar-lo el llibretista Jules-Henry Vernoy de Saint-George i la música la posà Adolphe-Charles Adam. El ballet, titulat Giselle, esdevingué amb els anys peça del repertori dels teatres d’arreu, amb nombrosos afegits musicals i generà coreografies diverses.

El ballet té dos actes, al primer dels quals coneixem Giselle, una jove pagesa sensible i enamorada del ball promesa amb el caçador Hilarion. Al poble, però, hi apareix Loys —el duc de la contrada, Albrecht, convenientment disfressat, que està promès a una jove aristòcrata—, de qui la noia s’enamora. Hilarion descobreix l’engany i Giselle embogeix i mor, i es converteix en una willi com havia profetitzat la seva mare. Al segon acte ens trobem al bosc, a la clariana on hi ha enterrada Giselle i veiem una partida de caçadors, entre els quals hi ha Hilarion, que fugen quan comencen a aparèixer les willis. Hilarion s’acosta a la tomba de Giselle i les willis el fan ballar fins que mor; després hi arriba Albrecht, a qui les willis volen fer ballar. Però Giselle, que encara n’està enamorada, balla amb ell i aconsegueix distreure les willis fins a l’alba, moment en què han de marxar totes. L’amor pur de la noia salva Albrecht, encara que ella sigui morta.

Aquest és més o menys l’argument del ballet que s’ha programat al Liceu com a inici de la temporada 2006-2007. Dansa clàssica, ballet romàntic amb coreografia de Mary Skeaping —ballarina clàssica que en féu diversos muntatges i que estudià a fons el ballet per eliminar-ne els elements espuris afegits al llarg dels anys amb la intenció d’apropar el públic al ballet tal com s’entenia a l’època en què es va crear aquesta peça—, amb decorats i figurants que explica una història mitjançant la música, les evolucions dels ballarins i la mica de mímica necessària per transmetre la història. Dansa que explica un història que s’entén, a diferència de molts muntatges de dansa contemporània en què moltes vegades l’espectador no sap ben bé que li intentaven explicar o transmetre; tot i que, en contrapartida, tot el muntatge tenia un regust antic, carrincló.

Ara, la dansa és dansa, i amb ballarins com els de l’English National Ballet i músics com els de l’Orquestra de l’Acadèmia del Gran Teatre del Liceu, l’argument pot deixar-se en un segon pla per gaudir de la dansa i de la música.

Altres fonts: Gran Teatre del Liceu. English National Ballet. Barcelona: Fundació Gran Teatre del Liceu, 2006.

Technorati tags:

La setmana japonesa d’Un que passava

Malgrat tot, vaig anar a veure la pel·lícula Memoirs of a geisha. Malgrat tot perquè de la novel·la en tinc un record vague; malgrat tot perquè ja vaig dir què em semblava que el paper principal el fes una actriu xinesa, encara que sigui una bona actriu com Zhang Ziyi. I malgrat tot ha valgut la pena, perquè la pel·lícula no és pas dolenta. D’acord, serà comercial i serà un Japó passat per un filtre determinat, però com a retrat de l’ambició, de l’enveja i de l’afany de destacar no està malament. En qualsevol cas, no em va avorrir, que és dir molt. Us recomano, per acabar-vos de decidir a veure-la o no, el comentari que li va dedicar la Judith a l’Espai Isidor: «Melodrama exòtic».

Ara, si voleu de debò passar una bona estona amb una obra ambientada al Japó… aneu a veure El Mikado. Japó d’opereta còmica, Japó de Dagoll Dagom, però un Japó diferent amb bona música i un text molt divertit i molt… actual. He de destacar el personatge de Ko-Ko, honorable senyor botxí de la ciutat de Titipú, interpretat per Josep M. Gimeno, que va fer riure el públic a cor què vols en totes les seves intervencions… fins i tot quan no parlava ni cantava.

Technorati tags: , , ,

Escalfant motors

Dilluns vaig descobrir que tinc les habilitats socials sota zero. Després de fer aquest descobriment, em vaig adonar que ara hi ha almenys una persona a la Ciutat que deu pensar que sóc un idiota integral. Després de tant de temps sense cap mena d’interacció amb la fauna liceista, just quan trenco la bombolla jo mateix esguerro l’acte comunicatiu. Què hi farem.

Si més no, l’espectacle del Nederlands Dance Theater va valer la pena. Almenys les dues peces amb coreografia de Paul Lightfoot i Sol León (Safe as houses, amb música de Bach, i Signing off, amb música de Philip Glass), perquè la que van ballar entre aquestes dues (Anomaly one) no em va agradar gens: ni la coreografia, agressiva i obscura, de Jacopo Godani, ni la música, estrident i molesta com els grinyols d’un engranatge sense greixar, de Thom Willems. No diré, com una senyora del públic, que la música estava a punt de provocar-me un atac de nervis, però entenc què volia dir la bona senyora. Per acabar-ho d’adobar, algú altre va comparar-ho amb 2001, una odissea a l’espai: és veritat que els ballarins es movien com si fossin els simis d’El planeta dels simis, però jo el monòlit no el vaig veure per enlloc. Ni al de verd, posats a buscar.

I què té a veure el títol d’aquesta nota amb el contingut? Doncs res. És només una manera com una altra d’animar-me a superar aquesta apagada «creativa» dels últims dies i veure si així m’hi torno a posar.