Arxiu de la categoria: Premsa

Sobre la premsa o notícies i informacions aparegudes a la premsa.

Biblioteques: que se’n parli, sí; però que se’n parli bé

Aviso: ara em posaré dramàtic, que és aquella meva manera de posar-me seriós exagerant una mica perquè tot plegat no sembli tan seriós.

Pot semblar ben curiós que encara ara els bibliotecaris ens sorprenguem quan es parla bé de les biblioteques, i és que estem massa acostumats que no sigui així. I quan dic «parlar bé» no vull dir només que se’n parli positivament, sinó que se’n parli sabent de què es parla. Tot sovint —i en els darrers anys sembla que més que mai— apareixen a la premsa escrita articles o opinions de persones alienes al món de les biblioteques que, en to elegíac i romàntic, lamenten que les biblioteques ja no siguin el que eren; o d’altres, que en to dramàtic o catastrofista, n’auguren la desaparició —alguns fins i tot amb motius ben condemnables; i no falta qui les diu de l’alçada d’un campanar i demostra que fa uns quants dies, per no dir anys, que no ha trepitjat una biblioteca. Sigui com sigui, la visió és negativa, i quan n’hi ha una de positiva ens estranyem tant que n’hem de parlar mentre ens donem copets a l’esquena celebrant que algú, per fi, s’adoni de tota la feina que fem.

Les biblioteques, senyors meus, no estan mortes i tenen molt bona salut (bé, estan bonetes: que la crisi fa estralls per allà on passa) i, és cert, ja no són el que eren: ja no són espais morts on s’acumulen el saber i la pols, sinó espais vius que van adquirint nous usos i que es plantegen nous reptes, amb professionals ben preparats que malgrat tot fan la feina amb il·lusió, perquè ens la creiem. És igual que parlem de biblioteques públiques que de biblioteques universitàries; unes i altres, amb les seves particularitats, han evolucionat (i continuen evolucionant) per adaptar-se a les noves necessitats, als nous canals de comunicació de la informació i del coneixement, als canvis socials, als canvis educatius, etc. I encara hi podríem fer molt més, si els nostres governants apostessin fort per les biblioteques i fessin l’esforç de no retallar-ne els pressupostos quan van magres —ja he dit que em posava dramàtic; a Catalunya, si més no, els governants han apostat força per les biblioteques. Els bibliotecaris ens hi esforcem molt, per adaptar-nos, i hem fet un llarg camí en molt poc temps: però hi ha persones que continuen ancorats en concepcions del que hauria de ser una biblioteca més pròpia del passat que del present.

Jo mateix, mentre escric això, tinc una forta sensació de dejà vu: perquè no sóc l’únic que ha parlat en aquests termes i diria que ja n’he parlat aquí mateix. Ha arribat un punt que totes aquestes afirmacions que repetim sense parar sembla que les fem per convèncer-nos nosaltres mateixos que anem per bon camí, encara que «els altres» no ho vulguin veure. Ja he dit i repeteixo que exagerava: no tot són flors i violes i hi ha qui s’ho passa força malament perquè no té suport institucional i ha de fer la feina amb més il·lusió que mitjans; però tampoc no convé que ens fustiguem, que encara perdríem la il·lusió.

I parlant de perdre’s, per poc que no perdo el fil. Que al cap i a la fi tot aquest discurs venia a tomb del fet que en molt pocs dies he llegit dos articles d’aquests que ens sorprenen: dues visions diferents, però igualment positives i ben informades sobre les biblioteques. Sóc conscient que es refereixen a les públiques, cosa que des de les universitàries ens fa sentir molta enveja però del que igualment ens n’alegrem i enorgullim. I tots dos han aparegut en aquest nou diari del qual parlava abans-d’ahir… i de qui no rebo res per parlar-ne, que consti! Ho féu dijous 9 de desembre Carles Capdevila («Biblioteques, bé social, i molt bé en general»), «extensament i elogiosa» en paraules de la Gamoia; i ho tornava a fer abans-d’ahir David Cirici, més breument («Biblioteques, encara que també s’hi lligui», p. 38).

I nosaltres tan contents. Perquè ens agrada que se’n parli, sí; però encara ens agrada més que se’n parli bé.

Ara

Al llarg de la vida he llegit diversos diaris i ben diferents. Hi ha hagut El Periódico, molt abans que tingués versió catalana, i El País; hi ha hagut La Vanguardia; hi ha hagut l’Avui, i encara El Punt abans que fagocités l’altre. N’hi ha d’altres que no he llegit —si més no del començament al final, potser un o dos articles que ja me n’han donat el to— ni llegiré. Pot semblar estranya aquesta trajectòria de lector de premsa, però no m’ho sembla tant: arriba un dia que comences a copsar de quin peu es dol cadascun i quin et «molestarà» menys. Perquè amb els anys, la lectura de premsa ja molestava: titulars exagerats o directament tendenciosos, articulistes que ja no llegies perquè no deien res que m’interessés (o el que deien era tan ofensiu que preferia ignorar-los), notícies buides, seccions aparentment enginyosíssimes i del tot banals…

I ara? Doncs ara, vet aquí, que hi ha un diari nou. Un diari que potser té els mateixos defectes que criticava al paràgraf anterior, però que ha aconseguit que torni a llegir un diari del començament al final —menteixo: no hi ha diari per bo que sigui que «em faci» llegir la secció d’esports— i que el llegeixi amb ganes, amb atenció i, perquè no dir-ho, amb il·lusió. I un diari, a més, ben escrit en aquesta llengua nostra tan amenaçada per tots els «bilingüistes-no-nacionalistes» que corren per casa nostra. Passeu-me l’entusiasme inicial: qui sap si d’aquí a uns dies començaré a exercir de barrufet remugaire també contra el nou diari, però mentrestant en penso gaudir tant com pugui.

Benvingut, Ara.

L’home que encara vota

L’home que encara vota no ho fa només per no sentir-se impotent. L’home que encara vota ho fa perquè pot, perquè d’altres van lluitar perquè pogués, i perquè és conscient que la seva única participació en la política és aquesta minsa engruna de poder que li donen cada quatre anys. Que potser no són raons de gaire pes ni fruit d’una llarga i pregona reflexió, peró són raons com qualssevol altres.

(L’home que encara vota, però, ja no es casa amb ningú i diu que ja n’hi ha prou: qui vulgui el vot, que se’l guanyi amb fets i no amb promeses.)

«Un libro quiere ser tu amigo»

Afegir a aquest títol el subtítol «y un periodista tu enemigo» m’havia semblat una manera de reblar la idea que voldria transmetre, tot i que no era exactament això: no, el periodista no és enemic meu, ni de ningú, però falla i falla molt. El títol de l’apunt és el de l’article, a doble pàgina, de  Xavi Ayén a la secció de Cultura de La Vanguardia d’ahir diumenge, en el qual parla de la presència de lectors i editorials en xarxes socials i blocs. Passant per alt la barreja de plataformes i serveis que cita, hi ha dos detalls que m’han fet saltar les alarmes i pensar que no anàvem bé: o el periodista no ha fet bé la feina i no ha cercat prou, o no sap de què parla, o vés a saber què.

D’entrada m’ha sobtat i molt que en la columna on esmenta diversos serveis destinats als lectors —i on hi cap des de l’aplicació de catalogació de biblioteques personals de què ja he parlat manta vegada, LibraryThing, a webs d’editorials, i webs on compartir lectures— no hi ha Què llegeixes, el portal en català més important i més actiu pel que fa al comentari i a la recomanació de lectures. Em sorprèn que s’ignori aquest portal en un diari publicat a Catalunya i que en canvi s’esmenti Goodreads i Shelfari on la presència catalana és menor.

L’altre detall que m’ha cridat l’atenció i que és un error dels grossos, té a veure amb LibraryThing. La descripció és prou acurada, però quan diu que enllaça amb Amazon i la Biblioteca del Congrés dels Estats Units, també podria dir que enllaça amb el Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya (CCUC) i amb Aladí, el Catàleg de la Xarxa de Biblioteques Municipals. Però la cirereta del pastís és la darrera part de la descripció: «En inglés». Ai. No senyor: LibraryThing està traduït o en procés de ser traduït a una cinquantena de llengües, entre elles el català. A dia d’avui, el portal català és el setè amb més contingut traduït (un 90,9 % el diumenge 24 d’octubre) i es pot accedir a la versió que t’interessi directament, sense haver de passar per l’anglesa. La comunitat de lectors catalans a LibraryThing potser no és gaire gran, però amb 1361 membres és la catorzena comunitat (o la quinzena, si separem la portuguesa en dos com apareix al portal).

Encara hi ha més: aquesta petita comunitat de lectors catalans han aconseguit que dues editorials que publiquen en català, Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili i Bromera, s’hagin afegit al programa Crítics matiners de LibraryThing i estiguin oferint als lectors de tot el món les novetats que publiquen, a canvi només que n’escriguin un comentari.

No em direu que això no té res a veure amb el tema de l’article en qüestió, però sigui com sigui s’ha obviat o s’ignorava. I així anem fent…

L’article:

  • Xavi Ayén. «Un libro quiere ser tu amigo». La Vanguardia, 24 d’octubre de 2010, p. 46-47.

La citació: «Elogio de la lectura» (Pilar Rahola)

Días de fiesta, días de libros. La lectura es un ejercicio muy señor, que no ama los tiempos acelerados, ni las cuitas nerviosas, ni tolera bien los excesos humanos. Amante apasionada de la soledad, la lectura requiere el espacio conquistado a uno mismo, y sólo triunfa allí donde triunfa nuestro propio tiempo. Pero cuando encuentra su momento, entonces reina más allá de todo placer. Libros para leer, amontonándose en los sofás de los días ganados, en las mesitas de las noches sin despertador, en las arenas de nuestros sueños con playa.

Pilar Rahola. «Elogio de la lectura». La Vanguardia, 3 de març de 2010.

La citació: Enric Faura sobre el llibre electrònic

I al lector, què li aporta aquest canvi? Què passarà amb els llibres de paper? Pot millorar la seva experiència lectora? Cal recordar que el llibre és un invent tecnològic formidable, amb més de 500 anys de vida. A més a més el llibre té un força simbòlica, una càrrega cultural i un contingut totèmic evident; per tant, no hem de pensar que aviat veurem la desaparició del paper. Hi ha paper per molts anys, encara. Però és evident que el paper ha arribat al seu sostre i a poc a poc anirà minvant. Anirem cap a un entorn híbrid, on conviuran el paper amb el llibre digital, com ja passa amb les enciclopèdies, els mapes o molts llibres tècnics, professionals o de text. A poc a poc s’anirà imposant el llibre digital per les seves millores funcionals. Moltes de les crítiques que es fan al llibre digital parteixen de la repetició de tòpics. El fet de no ocupar espai, l’extraordinària facilitat de transport i trasllat, i la comoditat en la compra aniran fent créixer de manera significativa els e-books. A mes a més, per als lectors els llibres digitals aporten una disminució de preus que els fan molt atractius.

  • Enric Faura. «Llibre digital. L’hora de la veritat». Cultura Avui (7 gener 2006), p. 10

La citació: Albert Sánchez Piñol

No acostumava —noti’s l’imperfet— a llegir la secció d’Albert Sánchez Piñol al suplement Cultura de l’Avui, però dijous passat alguna cosa em cridà l’atenció i vaig llegir-la. Què em cridà l’atenció? Doncs no sé si fou el títol («Molt més que uns texans») o si fou la il·lustració (un home assegut el cap del qual s’ha convertit en un caragol que li baixa per la cama) o si fou llegir per sobre el nom de Lévy-Strauss, mort darrerament. Sánchez Pinyol parla de la invenció de l’home de dos enginys d’ànima (la cursiva és seva) per accedir a mons fantasiosos: el xamanisme i la mediumnitat, dos mecanismes que encara avui es mantenen en la literatura. L’home, explica, té una «necessitat compulsiva d’històries», que Lévy-Strauss atribuïa a l’avorriment tot i que hi ha teories del segle XIX que afirmen «que els autors escriuen per canviar el món». La intenció d’aquesta paràfrasi del text no és comentar-la, sinó introduir la citació d’aquest diumenge, que no és altra que el darrer paràgraf del text, que, diguem-ho així, m’ha tocat. Aquí us el deixo.

Jo apostaria per ell [per Lévy-Strauss]: els humans s’inventen històries per avorriment. Per omplir l’exasperant vacuïtat de la lletgesa i la bellesa, el pas del temps, de tot plegat. L’herba només és herba; els crepuscles, crepuscles, i les onades, onades. Però la narrativa permet oferir esperances i sentits, falsos però bonics, als immensos espais somorts que apareixen entre els riscos quotidians. I anar fent.

  • Albert Sánchez-Piñol. «Molt més que uns texans». Cultura, 19 de novembre de 2009, p. 9-10.

La citació: Juan Eslava Galán

Una altra perla trobada a la secció «Tema del mes» de la revista Qué leer, aquesta vegada sorgida de la ploma de Juan Eslava Galán, que parla sobre el premi Nobel de literatura: «El premio que le dieron a Cela».

El Premio Nobel de Literatura es como una miss. Reina durante un año y después nombran a otro y los periódicos se olvidan de él y, con ellos, los lectores y los editores. Pervive sólo en las enciclopedias.

Més endavant, pasa per sobre del tret més problemàtica del premi i que sol generar discussions sempre que surt: què es premia? La qualitat literària de l’obra? Cal tenir en compte la personalitat i la ideologia de l’autor premiat?

El Nobel es un premio mediático, pero… ¿garantiza al menos la excelencia de la obra? No necesariamente, porque los criterios de la Academia sueca son más políticos que literarios: intentan que esté representada la literatura mundial como ellos la perciben. Algún escritor oriental (indio, chino, japonés…), de vez en cuando algún musulmán, un judío, un hispano… Es un premio políticamentecorrecto en el que priman consideraciones extraliterarias y a veces decididamente políticas. A borges lo excluyeron el año que elogió al tirano Pinochet[.]

Segurament se’n parlarà durant els propers dies i se’n tornarà a parlar l’any vinent, igual que se’n parlà l’any passat. Hi ha qüestions sobre les quals sembla que estem condemnat a no posar-nos d’acord.

  • Juan Eslava Galán. «El premio que le dieron a Cela». Qué leer, núm. 147 (2009), p. 4.

La citació: Mario Vargas Llosa

Tenia preparada una altra citació per dissabte i l’atzar féu que no la publiqués: afortunadament, diria, perquè així tinc l’excusa perfecta per copiar aquí dos paràgrafs de la pàgina que Mario Vargas Llosa dedica a la trilogia Millennium de Stieg Larsson a l’edició d’avui d’El País. No us limiteu als dos paràgrafs, val la pena dedicar una estona a la lectura de tot l’article.

¿A qué viene este preámbulo? A que acabo de pasar unas semanas, con todas mis defensas críticas de lector arrasadas por la fuerza ciclónica de una historia, leyendo los tres voluminosos tomos de Millennium, unas 2.100 páginas, la trilogía de Stieg Larsson, con la felicidad y la excitación febril con que de niño y adolescente leí la serie de Dumas sobre los mosqueteros o las novelas de Dickens y de Victor Hugo, preguntándome a cada vuelta de página “¿Y ahora qué, qué va a pasar?” y demorando la lectura por la angustia premonitoria de saber que aquella historia se iba a terminar pronto sumiéndome en la orfandad. ¿Qué mejor prueba que la novela es el género impuro por excelencia, el que nunca alcanzará la perfección que puede llegar a tener la poesía? Por eso es posible que una novela sea formalmente imperfecta, y, al mismo tiempo, excepcional. Comprendo que a millones de lectores en el mundo entero les haya ocurrido, les esté ocurriendo y les vaya a ocurrir lo mismo que a mí y sólo deploro que su autor, ese infortunado escribidor sueco, Stieg Larsson, se muriera antes de saber la fantástica hazaña narrativa que había realizado.

Repito, sin ninguna vergüenza: fantástica. La novela no está bien escrita (o acaso en la traducción el abuso de jerga madrileña en boca de los personajes suecos suena algo falsa) y su estructura es con frecuencia defectuosa, pero no importa nada, porque el vigor persuasivo de su argumento es tan poderoso y sus personajes tan nítidos, inesperados y hechiceros que el lector pasa por alto las deficiencias técnicas, engolosinado, dichoso, asustado y excitado con los percances, las intrigas, las audacias, las maldades y grandezas que a cada paso dan cuenta de una vida intensa, chisporroteante de aventuras y sorpresas, en la que, pese a la presencia sobrecogedora y ubicua del mal, el bien terminará siempre por triunfar.

L’article sencer el podeu llegir fent clic a l’enllaç: «Lisbeth Salander debe vivir».

La citació: Lluís Amiguet

Hi ha paraules que no se sap si obeeixen a la desinformació, a la banalitat, al menyspreu… Que un escriptor es queixi que un corrector maldestre li canviï sense motiu un mot, és respectable; que un periodista en conclogui que més val enviar els correctors a pastar fang, passa de taca d’oli. Hi ha mals correctors, sí; però també n’hi ha molts de bons.

¿El catalán de sus obras es localista?

Yo respeto su cotxe del sur como espero que respeten mi vutura del norte.

Su vutura me parece correctísima.

Y a mi su cotxe.

Pues a correr los dos.

Pero hay correctores que creen que la solución léxica de un territorio —el suyo— debe prevalecer sobre cualquier otra.

Mientras nos entendamos nosotros, que se vayan ellos a corregir a su pueblo.

En eso comulgo con Josep Pla: «Mentre saludis amb un bon dia i et contestin bon dia, estàs en terra de parla catalana».

La resposta a la darrera pregunta em fa l’efecte que és una fugida d’estudi: segur que l’escriptor té més idea de la feina que fan els correctors que no pas el periodista. De la ximp… qualitat d’algunes preguntes, millor no parlar-ne.

  • Lluís Amiguet. «Joan-Lluís Lluís, escritor de la Catalunya Nord». La Vanguardia, 11 d’agost de 2009 (La Contra).