Arxiu de la categoria: Música

Sobre música de qualsevol tipus.

L’ària del diumenge: Pagliacci

L’ària de la setmana passada la dedicava a Cavalleria rusticana, i aquesta toca Pagliacci. Probablement les dues àries més conegudes d’aquesta òpera siguin «Recitar… Ridi, pagliaccio», de Canio, i «Qual fiamma avea nel guardo», de Nedda. L’argument d’aquesta òpera, que posa en escena el tòpic de la tràgica vida del pallasso, és una història d’amor i gelosia: Canio i Nedda estan casats; Nedda té un amant, Silvio, i és pretesa per Tonio, el geperut de la companyia. Canio és molt gelòs, Nedda menysprea Tonio i aquest, que ha descobert l’affaire de la dona amb Silvio, fa que Canio els descobreixi. No us desvetllaré el final, tot i que és previsible.

A l’ària de Nedda, l’angoixa inicial per la gelosia de Canio desapareix de seguida davant la sensualitat del sol d’agost i el desig de llibertat de la dona, simbolitzat en el vol dels ocells. Aquí la deixo en la veu de Victòria dels Àngels:

(vídeo pujat per Addiobelpassato)

A la de Canio, en canvi, trobem el drama en què viu immers el personatge, condemnat a riure i a fer riure encara que la seva vida sigui una tragèdia. Aquí amb Roberto Alagna (per no repetir Plácido Domingo):

(vídeo pujat per gabex17)

Hi ha un detall d’aquesta ària que no coneixia i que em va fer saber en Miguel la setmana passada: els primers compassos de «Ridi pagliccio» els utilitzà Queen a la cançó «It’s a hard life», amb la lletra canviada: «I don’t want my freedom/there’s no reason for living/with a broken heart»:

L’ària del diumenge: Cavalleria rusticana

Ja arribarà el moment d’anar fent boca per la propera nit d’òpera, una nit molt esperada: el recital d’Andreas Scholl —del qual, com ja sabeu els habituals, sóc força fan. Mentrestant, continuaré donant la tabarra amb el duet operístic d’aquests dies: Cavalleria rusticana i Pagliacci. Començaré pel primer, i ja que no he trobat cap vídeo amb els cantants que vaig veure, tirarem cap a una altra de les habituals del bloc: Victòria dels Àngels. En aquesta romança, «Voi lo sapete, o mamma», Santuzza explica a la mare de Turiddu que l’ha festejada i l’ha deshonrada, i que s’entén amb Lola, casada amb Alfio.

(vídeo pujat per tenorisimo1975)

Tot i la tragèdia, aquesta òpera té algun moment alegre, com el brindis de Turiddu, «Viva el vino spumeggiante», que dóna pas al dramàtic final. I aquí la teniu, amb Jonas Kaufmann:

(pujat per DeccaMusicGroup)

La setmana vinent, una mica de Pagliacci.

Senyores que xerren…

Nits d’òpera, 73: Cavalleria rusticana, de Pietro Mascagni, i Pagliacci, de Ruggiero Leoncavallo

—Que l’has vist, el del timbal, quina gràcia que té quan toca? … I ara ell li explica al marit de l’altra que l’enganya … I quins decorats tan bonics …

I així durant les tres hores de la representació de dijous de Cavalleria rusticana i Pagliacci. Durant, sí: ni abans ni després ni a l’entreacte, sinó durant la representació. Mentre sobre l’escenari la pobra Santuzza (una magnífica Ildiko Komlosi a qui escoltava per primera vegada) cantava les penes i els martiris d’amor a què la sotmetia el penques de Turiddu (Marcello Giordani, que ens va fer posar la pell de gallina més d’una vegada amb la seva emotiva interpretació), que s’entenia amb Lola (Ginger Costa-Jackson), casada amb Alfio (Marco di Felice), les senyores xerra que xerraràs a la filera del darrere, sense que alguns ens atrevíssim a dir-los res i sense que elles fessin gaire cas dels «xit» dels que sí s’hi atrevien.

Marcello Giordani repetia presència a l’escenari a Plagiacci, en el paper de Canio. Aquí és ell l’enganyat per la muller, Nedda (Ángeles Blancas), pretesa alhora per Tonio (Andrzej Dobber) i Silvio (Jean-Luc Ballesta). També aquí Giordani aconseguí emocionar-nos, i tot i que la partenaire la vaig trobar inferior a Komlosi, no va estar malament.

No sé perquè aquestes dues òperes acostumen a representar-se juntes, però fer-ho així permet acostar-se a dos plantejament de la infidelitat i de les seves conseqüències en societats tancades, rurals, on l’aparença ho és tot i la tafaneria i el safareig són presents arreu (molt ben representat a Cavalleria amb aquelles cortines per les quals sorgeixen de tant en tant els caps dels tafaners). En el primer és l’home deshonest (Turiddu) que enganya la dona a qui diu que estima (Santuzza) i a la que ha deshonrat. En el segon, la infidel és la dona (Nedda) i l’home l’enganyat (Canio). El resultat en tots dos casos és el mateix, la mort dels deshonestos. A Cavalleria la tensió va creixent tot al llarg de l’òpera, amb el clímax final del crit de la vilatana («Hanno ammazzato compare Turiddu»); a Pagliacci està més repartida, i atenuada amb la commedia que representen… i que acaba en tragèdia.

Cavalleria té, a més, les intervencions del cor, impressionants —cosa que ja comença a ser un lloc comú, parlant del cor del Liceu, que sempre impressiona. Dijous, però, tenien la competència de les senyores de la filera de darrere, que es feien sentir fins i tot per sobre el cor. I no diré que no tinguessin raó en alguns comentaris, però se’ls podrien haver estalviat per un altre moment.

Cavalleria rusticana i Pagliacci es representaran encara fins el dia 20 d’abril, i són dues òperes que val la pena veure. I adients pels poc avesats a l’òpera.

La torna: Ildiko Komlosi a Cavalleria rusticana, canta «Dite, mamma Lucia» (vídeo pujat per operatemoinage).

L’ària del.. de l’Any nou: Marxa Radetzky, de Johann Strauss

Com no pot ser d’altra manera, no es pot dir que l’any nou ha començat fins que no hem vist el Concert d’Any Nou de l’Orquestra Filharmònica de Viena. I quina millor manera de començar l’any a ca l’Un que passava que recordar el de l’any passat? La marxa Radetzky s’ha convertit sens dubte en la cirereta del pastís d’aquest concert, i aquí us la deixo, dirigida per Georges Prêtre.

Molt bon any a tothom!


(vídeo pujat per goodefellas2005)

L’ària del diumenge: This is Halloween

Sí, sí: ja sé que això del Halloween no té gaire a veure amb nosaltres ni amb la nostra castanyada i Tots Sants i tota la pesca, però aquest Halloween m’agrada; m’agrada molt. El pitjor de tot? Que no sé quin m’agrada més: si l’original de la pel·lícula The nightmare before Christmas o la versió de Marilyn Manson. Sí, sí, heu llegit bé: Marilyn Manson… Aquí teniu les dues versions, trieu la que més us agradi…

(vídeo pujat per Schmarvin)

(vídeo pujat per whatsinyrwallet)

L’ària del diumenge: «Près des remparts de Séville» (Béatrice Uria-Monzon)

Més o menys on sóc aquests dies (perdoneu si algun comentari queda sense resposta). Béatrice Uria-Monzon canta la seguidilla de Carmen «Près des remparts de Séville».

(vídeo pujat per myyellowlabfan)

Nits d’Òpera, 72: Carmen, de Georges Bizet

Coberta del programa de mà de Carmen

Carmen, programa de mà

A vegades penso que els aficionats a l’òpera ens ho hauríem de fer mirar. Ens passem la vida criticant allò que no ens agrada i quan ens ho posen al davant hi correm com si ens hi anés la vida. Des que es va fer pública la temporada 2010-2011 del Liceu i sabíem que ens hi «queia» una òpera amb direcció escènica d’aquest enfant terrible (passeu-me el francès, que queda més fi: en realitat, ni és enfant ni terrible) d’en Calixto Bieito, un senyor amb una flaca per la sang, el fetge, el porno amateur i la violència, i una tendència al lletgisme quan es tracta de posar una òpera en escena, des que ho vam saber, deia, que no hem parat d’especular què ens oferiria i de criticar el que ja ens ha ofert abans. Però, ah amics, que dimarts hi érem tots, «a veure què». I la veritat és que comparat amb altres muntatges seus, aquesta Carmen que s’està representant al Liceu no està tan malament.

Vejam, que l’òpera està plena de tòpics i canviar-los per altres tòpics, per reals que siguin, tampoc no trobo que sigui el súmmum de l’originalitat: que els Dragons del Regiment d’Alcalà es converteixen en uns legionaris una mica passats de volta, passi; que les cigarreres podrien ser senyores de fer feines o treballadores d’una maquila, passi (una de les apostes era que la fàbrica de tabac s’hauria reconvertit en laboratori il·legal de drogues); i els contrabandistes no deixen de ser contrabandistes. Ara, no espereu que text i escenari coincideixin: la famosa taverna de Lillas Pastia no és altra cosa que un descampat amb un arbre de Nadal, una gandula i un cotxe. De fet, hi va haver qui després del segon acte encara esperava que aparegués la taverna… La posada en escena es lletjota, ordinariota, grollerota… vaja, és el que podríem esperar de Calixto Bieito, però rebaixat: tinc pitjor record de Don Giovanni i, fins i tot, de Wozzeck. Una mamada, una pallissa molt violenta, una violació i un torero nu completaven el quadre. Ara, vam riure i molt; l’escena de la reunió dels contrabandistes és hilarant: l’un comptava els cotxes que apareixien, l’altre anava exclamant «el saló de l’automòvil, la fira del cotxe d’ocasió» i el tercer pensava que allò semblava un «botellón».

Tanmateix, res d’això no molestava ni semblava sobrer en una òpera a la qual la violència no li és aliena.

Quant als cantants, tant Béatrice Uria-Monzon com Roberto Alagna va cantar molt bé, més passionalment ella que no pas Alagna —que acostuma a deixar-me bastant indiferent, malgrat tot—; l’Havanera va ser una mica desangelada, però la resta de moments estelars de Carmen no. Marina Poplavskaya no em va agradar al començament: potser perquè el personatge de Micaëla el veig més innocent i pur del que es veia a l’escenari; per contra, al tercer acte la seva veu madura i plena no desdibuixava el personatge. De la resta, qui més destaca és el personatge d’Escamillo, que ahir el cantava Erwin Schrott. El cor, com sempre, magnífic, tot i que desfermat en molts moments. I el Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya, deliciós.

Val a dir que Carmen té moments de musicalitat brillant i abassegadora, d’aquells que t’empenyen a posar-te dret i a cridar i saltar, i l’energia que venia de l’escenari en aquests moments era irresistible. Tanmateix, potser l’orquestra s’encomanava d’aquests moments i semblava una mica escassa de matisos en d’altres.

Sigui com sigui, l’espectacle valia la pena. Les posades en escena de Calixto Bieito continuen sense agradar-me, tot i que no diré que no m’agradaran mai, qui sap. Potser el dia que faci una mica més de cas al text —si Carmen diu que Don José la porti amb el seu cavall, i no hi ha cavall i hi ha un cotxe… bé, fa estrany— i deixi d’intentar épater le bourgeois (més francès, tu: deu ser cosa de la inflació)*, potser llavors m’agradarà. Ara, siguem justos: aquest pecat, ignorar el text, Bieito no és l’únic que el comet. Sembla que darrerament el text de les òperes no importa gaire als directors d’escena.

* Aquest «txist», perquè això no arriba ni a la categoria d’acudit, aviat no tindrà sentit… millor il·lustar-lo: la inflació de l’exministra.