Arxiu de la categoria: Òpera

El món de l’òpera: cantants, teatres, obres, compositors, temporada del Liceu, etc.

Nits d’Òpera, 66: Il trovatore, de Giuseppe Verdi

L'ària d'Azucena "Stride la vampa". Foto: Antoni Bofill

D’aquesta òpera només en coneixia el cor dels gitanos —tot i que mai no l’hi associava— i l’escena de l’acte II en què Azucena explica a Manrico que, per error, quan intentava venjar la mort de la seva mare va llançar a les flames el seu propi fill en lloc del fill, que havia segrestat, del comte de Luna. Però aquesta escena la coneixia per la paròdia que feien The Grand Scena Opera a l’espectacle que presentaren a Barcelona ja fa uns quants anys, i no tenia, precisament, el to de l’original. Il trovatore és com La venganza de Don Mendo: no se salva ni l’apuntador, i l’argument és força inversemblant, tirant a fulletó —mal que pesi a algunes persones, els arguments d’òpera tendeixen al «fulletonisme». Manrico, trobador del bàndol del comte d’Urgell, està enamorat de Leonora, a qui també pretén el Comte de Luna, però ella està enamorada del primer. Aquest ha estat criat per la gitana Azucena, a qui el Comte acusa d’haver assassinat al seu germà —en venjança de la mort de la mare d’Azucena, cremada a la foguera pel pare del Comte… i embolica que fa fort. El que cap d’ells sap, és que Manrico és el germà del Comte, ja que Azucena, plena d’ira i de desesperació, havia llançat a les flames per error el seu propi fill. Azucena és empresonada pel Comte, que l’utilitza com a esquer per capturar Manrico; Leonora s’ofereix al Comte a canvi de la llibertat del trobador, però amb la idea de suicidar-se per no haver de casar-s’hi: s’enverina i mor als braços de Manrico, que és assassinat pel Comte, ple de despit. Azucena també mor. Teló —i sort, o encara acabaria morint algú més.

El públic també  corregué un cert risc, no de morir, sinó d’acabar amb un bon mal de cap, per culpa d’aquest desastre de baríton anomenat Anthony Michaels-Moore que es va dedicar a desafinar a tort i a dret, excepte al final de l’òpera, on podríem dir que va estar correcte. Passeu-me que el qualifiqui de desastre, però és que encara és hora que li escolti una funció on estigui bé del començament al final (i aquesta és ja la quarta!). Afortunadament, la resta del repartiment cantà molt bé: Krassimira Stoyanova féu una dolça i apassionada Leonora; Paata Burchuladze va fer realitat la dita que on n”hi ha sempre en queda; em sorprengué molt Ana Puche, en el paper d’Inés, l’amiga de Leonora; i si deixo pel final Manrico i Azucena no és perquè estiguessin per sota del nivell dels altres, sinó per tot el contrari: diuen que falten bons tenors, i espero que ningú no posi Alfred Kim en el sac dels dolents perquè no ho entendria. Amb Stoyanova i Irina Mishura (Azucena) van ser el millor de la nit. Mishura representà una Azucena viva, turmentada, carinyosa, venjativa, no només amb els gestos, sinó també amb la veu. Els entesos segur que posareu peròs al meu entusiasme, però jo ahir vaig gaudir com poques vegades.

I si algú espera que carregui contra l’escenografia… la no-escenografia, que segui, es posi còmode i esperi. Vet aquí que em va agradar. Partint del fet que s’han vist coses pitjors amb més decorats i que d’escenaris buits ja n’hem vist força, no entenc l’enrenou d’una escenografia que feia el fet i transmetia perfectament l’oposició dels dos mons que encarnen els dos bàndols i els gitanos. Almenys no hi havia res que molestés…

En resum, que això ja s’allarga: visca Verdi! Ara a veure si ens programen una traviata, que ja en tinc ganes (en alguns moments, per cert, el trobador traviateja. Sembla que Verdi també reciclava compassos i temes…).

PD. A can LiceuOperaBarcelona han penjat el vídeo del cor dels gitanos. Ja que són tan gentils… l’aprofito!

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=aHe3BEb7GFg]

L’ària del diumenge: «Ombra mai fu» (Ildebrando d’Arcangelo)

Havia escoltat nombroses vegades aquesta ària de l’òpera Serse de Händel, sobretot cantada per Andreas Scholl, i n’estava ben enamorat. Després d’escoltar-la cantada per Ildebrando d’Arcangelo, l’enamorament ha esdevingut passió, i tot per dos minuts de música i un missatge tan senzill: «Mai no fou l’ombra de cap arbre tan grata, tan amable ni tan suau». Bé, sí, aquests versets els dedica a un arbre, però ja se sap, ningú no és perfecte…

(vídeo pujat per operalover9001)

En trobareu més versions, inclosa la de Scholl, a la selecció de peces «Ombra mai fu».

Nits d’Òpera, 65: Król Roger, de Karol Szymanovski

A partir d’ara no em refiaré mai d’una òpera, per curta que sigui, que no tingui un entreacte: de ben segur que és un parany perquè el públic no fugi al primer entreacte. Jo ho hauria fet, ahir nit, si no fos que la música m’estava agradant molt i que la meva única via de fugida me l’havia obstruït un matrimoni de mitjana edat: com que el teatre era mig buit (no, em nego a veure’l mig ple: era mig buit), només la meitat de la meva filera estava ocupava i a la meva esquerra no hi havia ningú, fins que aquest matrimoni s’ha assegut a les dues primeres butaques lliures de la filera, tallant-me qualsevol possibilitat de fugida. Que segurament no hauria fugit, perquè m’hauria fet cosa anar-me’n d’esquitllentes. Així que he aguantat com he pogut l’escassa hora i mitja que dura aquesta òpera: Król Roger, de Karol Szymanowski.

He dit que la música m’estava agradant, i és cert. I el repartiment era força homogeni (Scott Hendricks en el paper del rei Roger; Anne Schwanewlims com a reina Roksana; Francisco Vas, que no acostuma a decebre, com a Edrisi; Wil Hartmann com a pastor i potser el més fluix de la representació; i Daniel Borowski i Jadwiga Rappé com a arquebisbe i diaconessa respectivament), de manera que no semblava no haver-hi motiu per sortir corrent… Fins que m’he adonat que els cantants semblaven seguir una melodia completament diferent a la de l’orquestra. I que hi havia moviments escènics que no entenia què coi pintaven. I ja no he tingut aturador: he desconnectat d’un espectacle que no m’estava arribant gens i he començat a pensar si trobaria merder al metro quan sortís —sabia que hi havia futbol i que per això el metro funcionaria fins la una, però no sabia, com és habitual, ni quan començava ni quan acabava—, si tindria temps de mirar el correu quan arribés a casa, com començaria a escriure aquest apunt i, també, si l’escriuria o no —no fos cas que estigui dient massa animalades juntes i algú decideixi dedicar-me un monument amb unes lletres majúscules ben grans i en relleu que diguin «ignorant!». Però darrerament no puc mossegar-me la llengua i aquí em teniu. M’he avorrit tant, que al final només tenia ganes de sortir corrent, que és pràcticament el que he fet.

Nits d’Òpera, 64: L’arbore di Diana, de Vicent Martín i Soler

Amor i Diana. Foto: Antoni Bofill

Amor i Diana. Foto: Antoni Bofill

La primera òpera de la temporada del Liceu és una obra del valencià Vicent Martín i Soler, compositor que a la seva època va fer ombra al mateix Mozart (qui en dues de les seves òperes incorporà material del valencià). Com que ja havia escoltat alguna peça del compositor, tenia ganes d’anar-hi, però com els desitjos no sempre són satisfets per la realitat, els senyors del Liceu que fan els abonaments havien decidit que no calia donar-me aquesta satisfacció i això em portà al Liceu un dia tan insòlit com un dissabte a la tarda. No sé com ha estat a les altres funcions, però aquest dissabte hi havia molt poca gent al Liceu, menys fins i tot que el dia de que vaig veure-hi actura l’English National Ballet. Pels comentaris dels abonats, sembla que n’hi ha molts que s’han donat de baixa, qui sap si per la crisi, qui sap si per complir l’amenaça que se sent sovint de donar-se de baixa si se segueixen programant segons quines òperes.

Just apagar-se els llums, es va avisar per megafonia que el tenor Charles Workman no podria cantar el paper de Silvio, i que el substituiria Andrew Goodwin. No sé com canta Workman, però la substitució no va desmerèixer l’espectacle: una història protagonitzada per personatges mitològics que defensa l’amor per sobre de les convencions, sembla que amb un missatge polític quan es va estrenar, i, per embolicar més la troca, bufa. Diana, deessa de la caça, dels boscos i de la castedat, té un arbre al jardí on viu amb les seves nimfes que detecta si alguna d’elles ha perdut la virginitat. Al jardí hi arriba Doristo, per cuidar l’arbre, però és un femeller i va darrere de totes elles; també hi arriben Silvio i Endimió, i Amor, que pretén que Diana abandoni la castedat i reconegui el poder de l’amor, cosa que aconsegueix després d’uns quants embolics.

Diana era la soprano Laura Aikin, excel·lent en el paper altiu de deessa que perd la seguretat, que cantà amb força els passatges d’ira i amb delicadesa les escenes amoroses. Doristo, el divertit Marco Vinco, per mi un dels millors de la nit, tant pel que fa al cant com a l’actuació. Endimió era Steve Davislim, que semblava poca cosa al primer acte i al segon va desbordar d’energia. Les tres nimfes, unes divertides Ainhoa Garmendia, Marisa Martins i Jossie Pérez. I el millor de tots, tan per la manera de cantar com per la seva divertidíssima interpretació del déu Amor, el sopranista Michael Maniaci, convertit en bona part de l’òpera per exigències del lilbret en dona… més aviat en divertida drag queen —malgrat que el timbre de la seva veu sembla la d’un contratenor, Maniaci no canta en falset, la seva veu és natural: això fa que sigui molt més potent i àmplia. La posada en escena és molt senzilla, amb detalls podríem dir que futuristes, però no fa cap mal al text i ajuda en els nombrosos jocs d’aparicions i desaparicions dels personatges. I la música de Martín i Soler és deliciosa; malgrat els recitatius, que cada dia que passa se’m fan més avorrits.

Una òpera lleugera, bella i divertida per començar la nova temporada.

http://unquepassava.wordpress.com/2009/09/04/lenglish-national-ballet-al-liceu/

L’ària del diumenge: «Addio del passato» (Victòria dels Àngels i Darina Takova)

Com vaig dir la setmana passada, s’han acabat Händel i Scholl (per uns dies, que em conec: avui he estat a punt de recaure!), i canviem de compositor (Verdi) i de veu (soprano), amb una ària de la que és (amb totes les cometes necessàries quan es fa una afirmació com aquesta) la meva òpera favorita: La traviata. Per si algú no la coneix, explica la història d’una senyoreta de vida alegre que comet l’error d’enamorar-se d’un senyoret burgès que també s’enamora d’ella i, contra el sentit comú imperant a l’època, ho abandonen tot per viure junts. Un escàndol en majúscula per la bona i benpensant burgesia que acaba, com no pot ser d’altra manera, amb la mort de la protagonista, Violeta Valéry. L’òpera es basa en la novel·la La dama de les camèlies d’Alexandre Dumas fill, que recollí una història real.

L’ària d’avui és «Addio del passato», en la qual Violeta, que ja sap que s’ha de morir, s’acomiada de la seva vida i del seu amor, Alfredo, i li desitja que sigui feliç. La canten Victòria dels Àngels al primer vídeo i Darina Takova al segon: la primera, perquè m’agrada (i ja perdonareu que el so no sigui gaire bo, però m’ha semblat més interessant aquest enregistrament en directe que el d’estudi que enllaço al final), i la segona perquè la primera Traviata que vaig veure la cantava ella. I ara em deixo de batalletes i us poso els vídeos.

http://www.youtube.com/watch?v=w04F0h2hutg#t=1m46s

(vídeo pujat per Klassizimsus)

http://www.youtube.com/watch?v=zULDWLXWn24

(vídeo pujat per coloraturafan)

I la torna, un enregistrament de Victòria dels Àngels el 1959 de la mateixa ària.

L’ària del diumenge: «Bel contento» (Derek Lee Ragin & Andreas Scholl)

Per l’ària d’avui buscava alguna peça que no fos de Händel o interpretada per Andreas Scholl, però finalment m’he deixat endur pels més foscos instints i he tornat a recaure: Scholl una altra vegada amb una altra ària d’una òpera de Händel un altre cop. Per a la propera setmana prometo canviar de veu, època i compositor… Tanmateix no deixaré Scholl solet: l’acompanya Derek Lee Ragin, el contratenor nord-americà amb què vaig descobrir aquesta veu. El millor hauria estat aconseguir algun fragment d’Orfeo ed Euridice, que és l’òpera on el vaig descobrir, però no hi ha hagut manera i em fa mandra «piratejar» el CD. Aquí us els deixo els dos amb la mateixa ària, «Bel contento», de l’òpera Flavio, re de’ Langobardi, de Georg Friedrich Händel (Derek Lee Ragin el primer, Andreas Scholl el segon).

(vídeos pujats per civileso)

L’English National Ballet al Liceu

Dijous 3 de setembre començava la temporada 2009-2010 del Gran Teatre del Liceu i ho feia, per segon any consecutiu, amb una companyia de ballet, l’English National Ballet, amb un espectacle de dansa clàssica en celebració del centenari de la fundació dels Ballets Russes, companyia que va canviar el rumb de la dansa clàssica —no ho dic jo, que ho diu el programa de mà: de fet, de dansa, clàssica o contemporània, hi entenc poquet. Em feia una certa gràcia veure dansa clàssica al Liceu, perquè fins ara gairebé tota la programació de dansa ha estat contemporània. A més, oh sorpresa, la música era en directe, amb l’Orquestra de l’Acadèmia del Gran Teatre del Liceu. El que no va ser una sorpresa va ser que el teatre estigués mig buit, com és habitual quan hi ha espectacles de dansa.

El programa consistia en petites píndoles de coreografies dels Ballets Russes: una mica de Les Sylphides, amb música de Frédéric Chopin; Le spectre de la Rose, amb música de Carl Maria von Weber; La mort del cigne, de Camille Saint-Saëns; Faun(e), amb música de Claude Debussy; i Schéhérazade, amb música de Nikolai Rimski-Kórsakov. Veient l’espectacle no podia deixar de pensar: «que fàcil que ho fan semblar», però veient la coordinació dels ballarins, l’equilibri, la força i la resistència que els cal per mantenir les postures, no pots deixar d’admirar-te i de valorar encara més l’esforç que cal per ballar com ballen. D’alguna manera es podria dir que l’espectacle és bellesa en moviment, bellesa i delicadesa (sobretot a Les sylphides).

Perquè us en feu una idea, crec que el millor és deixar les paraules de banda i que ho veieu: és un fragment de Shéhérazade; hauria preferit posar-ne un de Faun(e), però no n’hi ha…

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=4jqYgNVgaM4]

(A la pàgina web de l’English National Ballet, hi ha una galeria de vídeos de la temporada actual, dels assajos i de temporades anteriors.)

L’ària del diumenge: «Caro… Bella…» (Hong & Larmore; Kožená & Mijanovic)

L’ària del diumenge de la setmana passada era el duet final de Giulio Cesare interpretat per una soprano i un contratenor, però aquesta no és l’única combinació de veus que podem trobar que cantin aquest duet. Les d’avui son una soprano (Hei-Kyung Hong) i una mezzosoprano (Jennifer Larmore) en primer lloc, i una mezzosoprano (Magdalena Kožená) i una contralto (Marjana Mijanovic) en segon. No sabria amb quina de les tres quedar-me…

(vídeo pujat per napat14)

http://www.youtube.com/watch?v=-CpqhSC3yfQ

(vídeo pujat per Crindoro)

Actualització 01.04.2010: el segon vídeo ja no està disponible.

L’ària del diumenge: «Caro… Bella…» (Inger Dam-Jensen & Andreas Scholl)

Malgrat que el Summertime encara no ha acabat, tornem una mica a la normalitat amb dues de les meves debilitats amb què us dono la pallissa habitualment: Händel i Andreas Scholl. Avui, el contratenor acompanyat de la soprano Inger Dam-Jensen en el duet final de l’òpera Giulio Cesare, «Caro… Bella…».

(Vídeo pujat per palcika1).