Arxiu de la categoria: Òpera

El món de l’òpera: cantants, teatres, obres, compositors, temporada del Liceu, etc.

L’ària del diumenge: «Ah, mes amis… Pour mon âme» (Alfredo Kraus)

Diuen els entesos que Flórez és l’hereu de Kraus; jo no ho sé, però escoltant això, entenc que ho diguin. Ara, no crec que el superi. Alfredo Kraus canta l’ària «Ah, mes amis» de l’òpera La fille du régiment de Donizetti, el 1983 al MET («Pour mon âme» a partir del minut 4:10, per si algú hi vol anar directament).

http://www.youtube.com/watch?v=l06lQ4dyF-I

(vídeo pujat per coloraturafan)

L’ària del diumenge: «Pour mon âme» (Juan Diego Flórez)

Entenc que a qui no li agradi l’òpera li costi gaudir d’un espectacle així. Fins i tot entenc que a qui li agrada l’òpera, no li agradi un espectacle així. A mi se’m posa la pell de gallina i m’envaeix una joia tan forta cada vegada que escolto «Pour mon âme», que dijous al teatre vaig haver de concentrar-me molt per no posar-me a fer galls com un boig —la qual cosa seria en si mateixa un bon espectacle, sobretot quan em llancessin daltabaix com una pobra bomba orsini… El vídeo conté bona part de l’escena 11 del primer acte, a partir de «Messieurs son pere, écoutez-moi…». Si no el voleu veure sencer, els focs artificials comencen al minut 2:45 («Pour mon âme»).

(vídeo pujat per LiceuOperaBarcelona)

Nits d’Òpera, 68: La fille du régiment, de Gaetano Donizetti

Quan hem arribat al teatre i els veïns de butaca ens han avisat que el Juan Diego Flórez estava malalt, hem començat a patir. Quan ho han anunciat per megafonia, tothom ha aguantat la respiració: s’hauria sentit caure una agulla. I quan han dit que, tot i això, cantaria, tothom ha respirat alleujat. Més o menys, és clar: mai no havia notat tanta tensió al Liceu com avui mentre esperàvem a veure si el tenor aconseguiria cantar «Pour mon âme» amb tots els ornaments que esperàvem: i ho ha fet. Vaja si ho ha fet. La tensió acumulada s’ha traduït en ben bé vint minuts d’aplaudiments i bravos —bé, deu minuts, que ja són minuts aplaudint. Nits com aquesta són les que queden al record, i no vull ni imaginar si avui, que Flórez no es trobava bé, ha estat excel·lent, com deuen haver estat les nits anteriors.

La d’avui era la darrera funció de La fille du régiment, ópera comique en dos actes de Gaetano Donizetti. Marie va ser trobada enmig del camp de batalla pels membres del 21è regiment de l’exèrcit francès, que la van adoptar i criar. Durant les guerres napoleòniques, el regiment arriba a Tirol, on Marie coneix i s’enamora d’un tirolès, Tonio. La marquesa de Berkenfield reclama Marie com la neboda perduda fa temps, i se l’endu. Temps més tard, Marie és a punt de casar-se amb el nebot de la duquessa de Crakentorp i arriba el regiment, amb Tonio convertit en soldat, i la reclamen. Finalment, la marquesa, que reconeix que Marie no era la seva neboda, sinó la seva filla, accepta que es casi amb Tonio. És una òpera brillant, amable i divertida, i en aquesta posada en escena —juntament amb la vis còmica dels cantants— s’aconsegueix ressaltar els efectes còmics de la història. És el cas de Victoria Livengood, que canta i interpreta el paper de la marquesa amb molt d’encert i domini de l’escenari. També té una considerable vis còmica Pietro Spagnoli, en el paper de Sulpice, el sergent del regiment i pare adoptiu de Marie. No desmereix al seu costat Àlex Sanmartí, en el paper més anecdòtic d’Hortensius, el majordom de la marquesa.

Però qui realment destaca són la parella protagonista i un personatge que només apareix al segon acte. De Juan Diego Flórez n’hem parlat a bastament, i em sembla que amb la introducció ja ha quedat clar que, malgrat la intoxicació alimentària que patia, ha aguantat tota la funció i ha satisfet les expectatives, sobretot a l’ària «Ah, mes amis, quel jour de fête», la dels nou dos de pit, que a mi m’ha posat la pell de gallina, i la romança «Pour me raprocher de Marie», al segon acte. Patrizia Ciofi feia el paper principal, el de Marie, la filla del regiment. Té una veu curiosa: hom espera d’una soprano una veu brillant, i Ciofi té una veu més aviat apagada, opaca, però capaç de fer les coloratures que li demana el paper com la que més i d’emocionar en els moments més delicats. I ho ha demostrat en les seves intervencions, tant al duo «Quoi! Vous m’aimez?» amb Tonio, com a «Il faut partir» (quan s’acomiada del regiment), com a la cabaletta del segon acte, «Salut à la France».

El segon acte és més divertit que el primer, i el secret és la persona que interpreta el paper de duquessa de Crakentorp, un paper parlat: Ángel Pavlovsky. Un dels encerts d’aquesta òpera és haver adaptat els moments còmics al teatre on es representa: hi ha força rèpliques i contrarèpliques en català i en castellà; i, en una escena del segon acte en què Sulpice i la marquesa són caçats abraçats per Hortensius, per dissimular ell toca el piano i ella canta. Què? «Rosó». El cop d’efecte és sensacional. Doncs l’entrada de la duquessa supera totes les expectatives i Pavlovsky es converteix, durant una bona estona, en la diva i la protagonista de l’acte.

Aquesta nit no hi ha hagut bis de l’ària dels nou dos, però no ha fet falta. Estic segur que molts guardarem aquestes representacions de La fille du régiment al calaixet de les grans nits d’òpera.

Entrada de la Duquessa. Foto: Antoni Bofill

Entrada de la Duquessa. Foto: Antoni Bofill

L’ària del diumenge: «Voi che sapete» (Teresa Berganza)

Teresa Berganza no és una cantant que acostumi a fer aparèixer per aquí; de fílies i fòbies n’hi ha a cabassos i, per alguna raó, no he estat mai gairere aficionat a la mezzo madrilenya. En la seva segona visita a ca l’Un que passava, ens porta dues interpretacions de l’ària amb què dono la tabarra aquests dies, «Voi che sapete», una en un concert i l’altra en una representació operística. Aquí us les deixo.

(vídeo pujat per medicitv)

http://www.youtube.com/watch?v=JgfX4m5A9bg

(vídeo pujat per coloraturafan)

L’ària del diumenge: «Voi che sapete» (Cecilia Bartoli)

Cecilia ataca de nou. Després del «Voi che sapete» mig còmic de Joyce DiDonato, un altre de la més còmica Cecilia Bartoli, tot i que aquí no fa gala de tot el repertori de ganyotes que és capaç de fer mentre canta:

http://www.youtube.com/watch?v=rJtr0xq1uI0

(vídeo pujat per smoothiw)

L’ària del diumenge: «Voi che sapete» (Joyce DiDonato)

(Nits d’Òpera, 67)

Aquesta va ser la primera torna que va oferir-nos la mezzosoprano Joyce DiDonato al seu recital del 24 de gener passat al Gran Teatre del Liceu, acompanyada al piano per David Zobel. L’angle no deixa veure del tot la immensa vis còmica de la cantant, tot i que es pot deduir de les seves paraules inicials, mentre s’està posant la corbata de llaç i diu que és una mica difícil cantar aquesta cançó vestida d’aquella manera: l’ària «Voi che sapete» de Le nozze di Figaro la canta Cherubino, personage masculí habitualment representat per mezzos. Aquí us deixo l’enregistrament de thecelticspirit:

L’ària del diumenge: «Casta diva» (Cecilia Bartoli & Montserrat Caballé)

Cecilia Bartoli enregistrà un disc fa uns anys d’homenatge a la soprano María Malibrán, amb un conjunt d’àries i cançons que havien fet famosa Malibrán i alguna que haviat compost; i malgrat no ser soprano es va atrevir amb una de les àries més famoses per a soprano: «Casta diva», de l’òpera Norma de Vincenzo Bellini. És el primer vídeo (no n’he trobat cap de prou qualitat on surti ella cantant). El segon, és Montserrat Caballé una altra vegada, en l’enregistrament d’aquesta òpera al Théâtre Antique d’Orange el juliol de 1974: si teniu la possibilitat de veure l’enregistrament sencer, no us el perdeu; la guerra dels cantants contra el vent és èpica.

http://www.youtube.com/watch?v=jndSU3r6TeM

(vídeo pujat per dvedas)

(vídeo pujat per Onegin65)

Fauna liceista

Després d’uns quants anys d’anar al Liceu, creia que havia vist de tot: abrics de pells passejant per teatre malgrat l’escalforeta que hi fa a l’hivern; indumentàries insòlites; criatures torturades amb americana i corbata; senyors ensenyorats fent el berenar sense moure’s de la butaca; gent que el primer que fa quan arriba al teatre és fotografiar-se; i podríem continuar fent una llista dels diferents tipus humans que es poden entre el públic: les desembolicadores compulsives de caramels, les que acompanyen la percussió fent sonar tota la quincalla que porten al damunt, els que mai no recorden que han d’apagar el mòbil, els tísics —no us podeu ni imaginar la quantitat de tísics aficionats a l’òpera que hi ha!—, etc. Jo mateix dec formar part de la llista de tipus humans d’algú altre, segur.

Però el que no pensava que hi veuria mai, és un ós. Sí, sí; un ós. Un ós vestit d’etiqueta, a més a més, amb la seva armilla i la corbata de llaç. Jo ja seia a la meva localitat, i llegia tranquil·lament el programa de mà  d’aquella nit quan, de sobte, veig de cua d’ull que una senyora s’asseu a la barana i posa un osset de peluix al seu costat. I davant, un home fent fotografies. Després van asseure l’osset en una butaca, i més fotografies. I més fotografies. I jo fent cara d’estar acostumat a veure ossets de peluix al Liceu. D’ossets i ossos n’hi ha uns quants, és cert, però no de peluix. La veritat és que la curiositat se m’estava menjant de viu en viu, però no em vaig atrevir a preguntar; per sort, la parella de l’ós seia just darrere meu, i vaig escoltar la conversa que tenien amb un matrimoni que els acompanyava —sí, ho reconec: vaig escoltar la seva conversa. Parlaven d’un ós viatger que la gent s’enviava d’una punta a l’altra del planeta, el fotografiaven i després penjaven les fotografies a Internet. Vaig estar a punt dues vegades de girar-me per demanar-los l’adreça, però no em vaig atrevir.

Un cop a casa, vaig anar directe a l’ordinador a invocar el dimoni per interrogar-lo. Vaig trobar una pàgina web com la que havien descrit, però les fotografies no hi eren. La vaig encertar, tanmateix: les fotografies, finalment, han estat publicades. L’osset l’anomenen Frimpong, the travelling bear. Aquí el teniu al Liceu, i si feu clic a la imatge podreu veure tota la galeria de fotografies de l’ós a Barcelona:

Frimpong, osset de peluix, al Liceu

Frimpong al Saló dels Miralls (fotografia de Marina Alemany)

Gran Teatre del Liceu: avanç de la temporada 2010-2011

Ja el tenim aquí: l’avanç de la temporada 2010-2011 del Gran Teatre del Liceu.

Me n’havien fet cinc cèntims (que si tornava la Gruberova, que si feien la Cavalleria rustica i Pagliacci, que si Carmen…) i quan he arribat a casa he anar de seguida a can Joaquim (que a aquestes hores encara no ha dit res, però suposo que no trigarà gaire) i després a can Liceu, evidentment. I de sobte tota la temporada se m’ha esborrat dels ulls per un sol nom: Andreas Scholl. L’Andreas Scholl, sembla, farà un recital al Liceu la propera temporada. Els que seguiu el bloc habitualment sabeu que per aquí hi ha una mena de passió per aquest contratenor, però encara no l’he escoltat mai en directe i, què voleu, em fa il·lusió.

Pel que fa a la resta, una mica de verisme (Cavalleria rusticana, de Pietro Mascagni, que inaugura aquest subgènere de l’òpera, acompanyada com és habitual de Pagliacci, de Ruggiero Leoncavallo); una mica d’ópera-comique francesa, amb la Carmen de Georges Bizet; una mica de belcantisme donizettià, amb Anna Bolena (on suposo que cantarà la Gruberova, a veure si al diari de demà confirmo la informació); continuant amb els italians, hi haurà més Verdi (Falstaff); un Händel (una altra passió) en versió concert, Tamerlano; Ifigènia a Tàuride de Gluck, i més Wagner: Parsifal una altra vegada.

Pel que fa a concerts i recitals, estem d’enhorabona: Violeta Urmana, Rolando Villazón, Jonas Kaufman (que publicà l’any passat un magnífic disc amb fragments de Mozart, Schubert, Beethoven i Wagner), Diana Damrau i Andreas Scholl.

Falta conèixer encara els repartiments de les òperes i el continguts dels recitals i els concerts. Pel que fa als títols, sembla que per la temporada 2010-2011 el Liceu ha optat per l’equilibri entre èpoques, estils i compositors, sense que hi hagi massa d’un tipus d’òpera o d’altra; tot i que segurament això també provocarà queixes entre els aficionats. A mi, que sóc de bon conformar, per ara em sembla bé: hi ha Andreas Scholl, què més puc demanar? (Sí, puc demanar bons repartiments, recitals amb programes lògics, cantants que no desafinin, posades en escena decents… però no comencem, que ja tindrem tota la temporada per despotricar).

Logotip del Gran Teatre del LiceuPS. La Mei ja n’ha parlat, també: «Avance temporada 2010-2011 del GTL». Ofereix més dades i un enllaç a la notícia apareguda al diari El País.

PPS. La mala notícia, de moment, és que la producció de Carmen és de Calixto Bieito, cosa que fa que moderi el meu entusiasme inicial i que comenci a pensar què no aniré a veure.

L’ària del diumenge: Cecilia Bartoli a Semele

Sí, sí, ja sé que havia dit que menys Händel… però no puc evitar-ho. I menys si qui canta és Cecilia Bartoli fent… «ceciliades», que és el que millor sap fer després de cantar. Aquí en el rol principal de l’òpera Semele de Georg Friedrich Händel: primer, «My self I shall adore» i després «No no, I’ll take no less».

(vídeo pujat per olaig100)

(vídeo pujat per dolcioy)