Arxiu de la categoria: Nits d’òpera

Comentaris de les funcions d’òpera a què he assistit.

L’ària del diumenge: «Voi che sapete» (Joyce DiDonato)

(Nits d’Òpera, 67)

Aquesta va ser la primera torna que va oferir-nos la mezzosoprano Joyce DiDonato al seu recital del 24 de gener passat al Gran Teatre del Liceu, acompanyada al piano per David Zobel. L’angle no deixa veure del tot la immensa vis còmica de la cantant, tot i que es pot deduir de les seves paraules inicials, mentre s’està posant la corbata de llaç i diu que és una mica difícil cantar aquesta cançó vestida d’aquella manera: l’ària «Voi che sapete» de Le nozze di Figaro la canta Cherubino, personage masculí habitualment representat per mezzos. Aquí us deixo l’enregistrament de thecelticspirit:

Fauna liceista

Després d’uns quants anys d’anar al Liceu, creia que havia vist de tot: abrics de pells passejant per teatre malgrat l’escalforeta que hi fa a l’hivern; indumentàries insòlites; criatures torturades amb americana i corbata; senyors ensenyorats fent el berenar sense moure’s de la butaca; gent que el primer que fa quan arriba al teatre és fotografiar-se; i podríem continuar fent una llista dels diferents tipus humans que es poden entre el públic: les desembolicadores compulsives de caramels, les que acompanyen la percussió fent sonar tota la quincalla que porten al damunt, els que mai no recorden que han d’apagar el mòbil, els tísics —no us podeu ni imaginar la quantitat de tísics aficionats a l’òpera que hi ha!—, etc. Jo mateix dec formar part de la llista de tipus humans d’algú altre, segur.

Però el que no pensava que hi veuria mai, és un ós. Sí, sí; un ós. Un ós vestit d’etiqueta, a més a més, amb la seva armilla i la corbata de llaç. Jo ja seia a la meva localitat, i llegia tranquil·lament el programa de mà  d’aquella nit quan, de sobte, veig de cua d’ull que una senyora s’asseu a la barana i posa un osset de peluix al seu costat. I davant, un home fent fotografies. Després van asseure l’osset en una butaca, i més fotografies. I més fotografies. I jo fent cara d’estar acostumat a veure ossets de peluix al Liceu. D’ossets i ossos n’hi ha uns quants, és cert, però no de peluix. La veritat és que la curiositat se m’estava menjant de viu en viu, però no em vaig atrevir a preguntar; per sort, la parella de l’ós seia just darrere meu, i vaig escoltar la conversa que tenien amb un matrimoni que els acompanyava —sí, ho reconec: vaig escoltar la seva conversa. Parlaven d’un ós viatger que la gent s’enviava d’una punta a l’altra del planeta, el fotografiaven i després penjaven les fotografies a Internet. Vaig estar a punt dues vegades de girar-me per demanar-los l’adreça, però no em vaig atrevir.

Un cop a casa, vaig anar directe a l’ordinador a invocar el dimoni per interrogar-lo. Vaig trobar una pàgina web com la que havien descrit, però les fotografies no hi eren. La vaig encertar, tanmateix: les fotografies, finalment, han estat publicades. L’osset l’anomenen Frimpong, the travelling bear. Aquí el teniu al Liceu, i si feu clic a la imatge podreu veure tota la galeria de fotografies de l’ós a Barcelona:

Frimpong, osset de peluix, al Liceu

Frimpong al Saló dels Miralls (fotografia de Marina Alemany)

Nits d’Òpera, 66: Il trovatore, de Giuseppe Verdi

L'ària d'Azucena "Stride la vampa". Foto: Antoni Bofill

D’aquesta òpera només en coneixia el cor dels gitanos —tot i que mai no l’hi associava— i l’escena de l’acte II en què Azucena explica a Manrico que, per error, quan intentava venjar la mort de la seva mare va llançar a les flames el seu propi fill en lloc del fill, que havia segrestat, del comte de Luna. Però aquesta escena la coneixia per la paròdia que feien The Grand Scena Opera a l’espectacle que presentaren a Barcelona ja fa uns quants anys, i no tenia, precisament, el to de l’original. Il trovatore és com La venganza de Don Mendo: no se salva ni l’apuntador, i l’argument és força inversemblant, tirant a fulletó —mal que pesi a algunes persones, els arguments d’òpera tendeixen al «fulletonisme». Manrico, trobador del bàndol del comte d’Urgell, està enamorat de Leonora, a qui també pretén el Comte de Luna, però ella està enamorada del primer. Aquest ha estat criat per la gitana Azucena, a qui el Comte acusa d’haver assassinat al seu germà —en venjança de la mort de la mare d’Azucena, cremada a la foguera pel pare del Comte… i embolica que fa fort. El que cap d’ells sap, és que Manrico és el germà del Comte, ja que Azucena, plena d’ira i de desesperació, havia llançat a les flames per error el seu propi fill. Azucena és empresonada pel Comte, que l’utilitza com a esquer per capturar Manrico; Leonora s’ofereix al Comte a canvi de la llibertat del trobador, però amb la idea de suicidar-se per no haver de casar-s’hi: s’enverina i mor als braços de Manrico, que és assassinat pel Comte, ple de despit. Azucena també mor. Teló —i sort, o encara acabaria morint algú més.

El públic també  corregué un cert risc, no de morir, sinó d’acabar amb un bon mal de cap, per culpa d’aquest desastre de baríton anomenat Anthony Michaels-Moore que es va dedicar a desafinar a tort i a dret, excepte al final de l’òpera, on podríem dir que va estar correcte. Passeu-me que el qualifiqui de desastre, però és que encara és hora que li escolti una funció on estigui bé del començament al final (i aquesta és ja la quarta!). Afortunadament, la resta del repartiment cantà molt bé: Krassimira Stoyanova féu una dolça i apassionada Leonora; Paata Burchuladze va fer realitat la dita que on n”hi ha sempre en queda; em sorprengué molt Ana Puche, en el paper d’Inés, l’amiga de Leonora; i si deixo pel final Manrico i Azucena no és perquè estiguessin per sota del nivell dels altres, sinó per tot el contrari: diuen que falten bons tenors, i espero que ningú no posi Alfred Kim en el sac dels dolents perquè no ho entendria. Amb Stoyanova i Irina Mishura (Azucena) van ser el millor de la nit. Mishura representà una Azucena viva, turmentada, carinyosa, venjativa, no només amb els gestos, sinó també amb la veu. Els entesos segur que posareu peròs al meu entusiasme, però jo ahir vaig gaudir com poques vegades.

I si algú espera que carregui contra l’escenografia… la no-escenografia, que segui, es posi còmode i esperi. Vet aquí que em va agradar. Partint del fet que s’han vist coses pitjors amb més decorats i que d’escenaris buits ja n’hem vist força, no entenc l’enrenou d’una escenografia que feia el fet i transmetia perfectament l’oposició dels dos mons que encarnen els dos bàndols i els gitanos. Almenys no hi havia res que molestés…

En resum, que això ja s’allarga: visca Verdi! Ara a veure si ens programen una traviata, que ja en tinc ganes (en alguns moments, per cert, el trobador traviateja. Sembla que Verdi també reciclava compassos i temes…).

PD. A can LiceuOperaBarcelona han penjat el vídeo del cor dels gitanos. Ja que són tan gentils… l’aprofito!

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=aHe3BEb7GFg]

Nits d’Òpera, 65: Król Roger, de Karol Szymanovski

A partir d’ara no em refiaré mai d’una òpera, per curta que sigui, que no tingui un entreacte: de ben segur que és un parany perquè el públic no fugi al primer entreacte. Jo ho hauria fet, ahir nit, si no fos que la música m’estava agradant molt i que la meva única via de fugida me l’havia obstruït un matrimoni de mitjana edat: com que el teatre era mig buit (no, em nego a veure’l mig ple: era mig buit), només la meitat de la meva filera estava ocupava i a la meva esquerra no hi havia ningú, fins que aquest matrimoni s’ha assegut a les dues primeres butaques lliures de la filera, tallant-me qualsevol possibilitat de fugida. Que segurament no hauria fugit, perquè m’hauria fet cosa anar-me’n d’esquitllentes. Així que he aguantat com he pogut l’escassa hora i mitja que dura aquesta òpera: Król Roger, de Karol Szymanowski.

He dit que la música m’estava agradant, i és cert. I el repartiment era força homogeni (Scott Hendricks en el paper del rei Roger; Anne Schwanewlims com a reina Roksana; Francisco Vas, que no acostuma a decebre, com a Edrisi; Wil Hartmann com a pastor i potser el més fluix de la representació; i Daniel Borowski i Jadwiga Rappé com a arquebisbe i diaconessa respectivament), de manera que no semblava no haver-hi motiu per sortir corrent… Fins que m’he adonat que els cantants semblaven seguir una melodia completament diferent a la de l’orquestra. I que hi havia moviments escènics que no entenia què coi pintaven. I ja no he tingut aturador: he desconnectat d’un espectacle que no m’estava arribant gens i he començat a pensar si trobaria merder al metro quan sortís —sabia que hi havia futbol i que per això el metro funcionaria fins la una, però no sabia, com és habitual, ni quan començava ni quan acabava—, si tindria temps de mirar el correu quan arribés a casa, com començaria a escriure aquest apunt i, també, si l’escriuria o no —no fos cas que estigui dient massa animalades juntes i algú decideixi dedicar-me un monument amb unes lletres majúscules ben grans i en relleu que diguin «ignorant!». Però darrerament no puc mossegar-me la llengua i aquí em teniu. M’he avorrit tant, que al final només tenia ganes de sortir corrent, que és pràcticament el que he fet.

Nits d’Òpera, 64: L’arbore di Diana, de Vicent Martín i Soler

Amor i Diana. Foto: Antoni Bofill

Amor i Diana. Foto: Antoni Bofill

La primera òpera de la temporada del Liceu és una obra del valencià Vicent Martín i Soler, compositor que a la seva època va fer ombra al mateix Mozart (qui en dues de les seves òperes incorporà material del valencià). Com que ja havia escoltat alguna peça del compositor, tenia ganes d’anar-hi, però com els desitjos no sempre són satisfets per la realitat, els senyors del Liceu que fan els abonaments havien decidit que no calia donar-me aquesta satisfacció i això em portà al Liceu un dia tan insòlit com un dissabte a la tarda. No sé com ha estat a les altres funcions, però aquest dissabte hi havia molt poca gent al Liceu, menys fins i tot que el dia de que vaig veure-hi actura l’English National Ballet. Pels comentaris dels abonats, sembla que n’hi ha molts que s’han donat de baixa, qui sap si per la crisi, qui sap si per complir l’amenaça que se sent sovint de donar-se de baixa si se segueixen programant segons quines òperes.

Just apagar-se els llums, es va avisar per megafonia que el tenor Charles Workman no podria cantar el paper de Silvio, i que el substituiria Andrew Goodwin. No sé com canta Workman, però la substitució no va desmerèixer l’espectacle: una història protagonitzada per personatges mitològics que defensa l’amor per sobre de les convencions, sembla que amb un missatge polític quan es va estrenar, i, per embolicar més la troca, bufa. Diana, deessa de la caça, dels boscos i de la castedat, té un arbre al jardí on viu amb les seves nimfes que detecta si alguna d’elles ha perdut la virginitat. Al jardí hi arriba Doristo, per cuidar l’arbre, però és un femeller i va darrere de totes elles; també hi arriben Silvio i Endimió, i Amor, que pretén que Diana abandoni la castedat i reconegui el poder de l’amor, cosa que aconsegueix després d’uns quants embolics.

Diana era la soprano Laura Aikin, excel·lent en el paper altiu de deessa que perd la seguretat, que cantà amb força els passatges d’ira i amb delicadesa les escenes amoroses. Doristo, el divertit Marco Vinco, per mi un dels millors de la nit, tant pel que fa al cant com a l’actuació. Endimió era Steve Davislim, que semblava poca cosa al primer acte i al segon va desbordar d’energia. Les tres nimfes, unes divertides Ainhoa Garmendia, Marisa Martins i Jossie Pérez. I el millor de tots, tan per la manera de cantar com per la seva divertidíssima interpretació del déu Amor, el sopranista Michael Maniaci, convertit en bona part de l’òpera per exigències del lilbret en dona… més aviat en divertida drag queen —malgrat que el timbre de la seva veu sembla la d’un contratenor, Maniaci no canta en falset, la seva veu és natural: això fa que sigui molt més potent i àmplia. La posada en escena és molt senzilla, amb detalls podríem dir que futuristes, però no fa cap mal al text i ajuda en els nombrosos jocs d’aparicions i desaparicions dels personatges. I la música de Martín i Soler és deliciosa; malgrat els recitatius, que cada dia que passa se’m fan més avorrits.

Una òpera lleugera, bella i divertida per començar la nova temporada.

http://unquepassava.wordpress.com/2009/09/04/lenglish-national-ballet-al-liceu/

Nits d’Òpera, 63: Rita, de Gaetano Donizetti

Després de drames bíblics, coloratures estratosfèriques i passions intenses, s’agraeix acabar la temporada amb una òpera petita, bonica i divertida. Un Donizetti curt, d’una horeta, còmic, amb moments de lluïment per als cantants i bona música (que sigui un Donizetti curt no vol dir que no hi hagi el gran compositor present en tot moment), interpretat per l’Orquestra de Cambra i la Jove Companyia d’Òpera del Conservatori del Liceu. És una tradició, ja, amb vint anys d’història, que el Cicle de Música a la Universitat de la Universitat de Barcelona acabi amb una òpera; però malgrat la vinculació amb la UB i l’afició a l’òpera aquest any és el primer que hi he anat… i intentaré repetir a partir d’ara: per la música i pel marc, el claustre del Pati de Lletres de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, a la plaça Universitat (bé, el ficus i algun taronger no semblaven compartir el meu entusiasme i s’han dedicat a bombardejar el públic i l’orquestra amb fulles i taronges…).

Els protagonistes de la funció de divendres eren la soprano Beatriz Álvarez, de veu bonica i potent i una considerable vis còmica; el tenor Álvaro Andrés, una mica cridaner al començament i sovint tapat per l’orquestra i la soprano; i el baríton Jorge Tello. Tots tres han fet bones interpretacions i han dotat els personatges de la comicitat que calia. També hi participaven com actors Hugo Bolívar i Anna Guixé, el primer amb un petit paper extra com a «director d’escena» que interromp l’obra per canviar el final tràgic que han representat els cantants pel final còmic adient a una òpera còmica. El resultat més que satisfactori, divertit i lleuger.

Més informació a: «L’òpera “Rita, de Gaetano Donizetti”, clourà enguany el Cicle de Música a la Universitat».

Nits d’Òpera, 62: Salomé, de Richard Strauss

Aquests dies que és notícia l’actitud de Leo Nucci, que va anar a cantar un funció del Rigoletto del Teatro Real i passà olímpicament de les indicacions del director d’escena per fer exactament el que deia el text del llibret i el que ell ha fet durant tota la seva carrera (vegeu «El bis de Nucci, no es parla d’altra cosa», a can Joaquim), anar a veure la Salomé del Liceu pot provocar que acabis dient pestes de directors escènics i tutti quanti.

D’entrada, resulta que vas a veure un drama bíblic ple de luxúria i violència i ja al primer episodi trobes un motiu per riure. I al segon, un altre. Al tercer, el més macabre, no, per sort: només faltaria. I per què ho dic? Jochanaan està empresonat en un aljub, sota terra, i tots els personatges s’hi aboquen per veure’l… i ell apareix passejant tranquil·lament per la part de darrere del l’escenari, com si passés per allà i s’hagués perdut. No són menys risibles les eternes diputes entre els representants jueus del banquet d’Herodes, amb una certa facilitat de treure l’arma i apuntar l’altre; la imatge d’Herodes caracteritzat com Karl Lagerfeld (de quina ment recargolada ha sortit aquest… «homenatge»?), i la risible figura d’Herodies, fent equilibris beguda sobre la taula (sort de Jane Henschel, que broda el personatge malgrat les collonades que li fan fer). I per acabar-ho d’adobar, uns capellans! Vejam, senyors: està bé que descontextualitzin les òperes per demostrar que el missatge que contenen és vigent encara avui i bla bla bla… però capellans quan estem veient la mort de Joan Baptista, Jesucrist encara corre per Galilea i l’Església catòlica encara no existeix? Au va, demà m’afaitaràs! I sort que Salomé és un drama musical, arriba a ser una òpera còmica i no sé què hauríem vist… Que ni hi hagués dansa dels set vels ja no passa d’anècdota, vist el que vèiem.

Salomé, Herodes i Herodias (foto: Antoni Bofill)

Salomé, Herodes i Herodias (foto: Antoni Bofill)

L’escenografia, per continuar, de crisi. Sí, sí: de crisi. Una estructura de fusta recoberta de plàstic que podrien haver arreplegat de l’obra de construcció d’un edifici, per simular el palau del tetrarca. Amb tots els respectes per uns i altres, tenia més gràcia l’escenografia de la Rita de l’endemà al Pati de Lletres de la Universitat de Barcelona, que la d’aquesta Salomé.

Per sort, les veus sí que estaven a l’alçada d’una òpera professional. Nina Stemme, com a Salomé, va fer gaudir el públic d’una nit memorable, donant al personatge tots els matisos per fer-nos veure una noia luxuriosa, una mica immadura, cruel, venjativa i d’una passió malaltissa. Jane Henschel va oferir una Herodias divertida en la seva borratxera, malgrat les dificultats d’haver-se d’enfilar a la taula i rodolar per terra, però alhora cruel. També Robert Brubaker fa una composició extraordinària d’Herodes. Mark Delavan, en canvi, és un Jochanaan més aviat modest, de poca veu, sovint oculta rere l’orquestra o els altres cantants. Són els cantants i l’orquestra els que salven, si pots fer abstracció de l’escenografia, un muntatge més aviat discret i poc encertat.

En fi, que es podria haver acabat la temporada d’una manera més lluïda. Sort de les veus, que si no…

Entrades relacionades:

Nits d’Òpera, 61: recital d’Edita Gruberova

Edita Gruberova

Edita Gruberova (foto del web del Liceu)

Avui era el recital d’Edita Gruberova al Liceu. Acompanyada al piano per Friedrich Haider, director musical de l’Oviedo Filarmonía, i pel clarinetista Juanjo Mercadal en una peça, Gruberova ha ofert un recital centrat en músics de diferentes èpoques pertanyents a l’antic imperi austrohongarès: Wolfgang Amadeus Mozart, Franz Schubert, Antonín Dvorak i Richard Strauss.

El recital ha començat, com no pot ser d’altra manera quan es tracta d’Edita Gruberova, amb una gran ovació. Ha començat amb les cançons de Mozart, que li han valgut la primera tongada d’aplaudiment i bravos. Ha continuat amb Franz Scubert, bloc del recital amb un fals final després de «Gretchen am Spinnrade» que ha provocat que algunes persones sortissin de la sala quan quedava encara una peça del bloc: «Der Hirt auf dem Felsen», on l’acompanyava el clarinetista Juanjo Mercadal. La segona part del recital ha consistit en Vuit cançons d’amor d’Antonín Dvorak i quatre peces d’Acht Gedichte aus Letzte Blätter von Hermann von Gilm de Ricard Strauss, que se’ns han fet una mica curtes. Aplaudiments i més aplaudiments, bravos i braves, durant estona i estona… però em sembla que jo no era l’únic que tenia l’estranya sensació que allò que acabava d’escoltar i veure no era Edita Gruberova, que em faltava alguna cosa.

No vull dir que el recital m’hagi decebut: al contrari, m’ha servit per descobrir un altre vessant de la cantant. Un vessant tirant a plàcid, sense les pirotècnies vocals que acostuma a lluir a les òperes; cosa normal, d’altra banda, tenint en compte que era un recital de lieder. Lieder bellament cantants, també. Però hi faltava alguna cosa: hi faltava el que ha vingut als bisos.

El primer bis ha estat «L’hirondelle» (de Jean-Louis Daquin? No he sentit bé el nom) «Vilanelle» d’Eva Dell’Acqua (vist a can Joaquim), on ja ha començat a sortir la Gruberova que tots esperàvem escoltar. Ha costat una mica que sortís a fer el segon bis, suposo que forma part de l’espectacle que la senyora es faci pregar una mica, i llavors ha anunciat de Gaetano Donizetti, Linda di Chamounix.: si no m’erro, l’ària de l’escena tercera del primer acte «Ah! tardai troppo, e al nostro … O luce di quest’anima». Aquí ha tret la Guberova belcantista, la de la pirotècnia que deia més amunt, i ha aconseguit que una mica més s’ensorrés el teatre. Una altra estona d’aplaudiments i bravos, i un nou bis: de Vincenzo Bellini, Beatrice di Tenda, anunciat després de tocar-se el coll i dir ben clar «Vediamo si va bene». I vaja si ha anat bé! No exagero, encara que ho sembli, si dic que el teatre semblava que s’hagués d’ensorrar, entre aplaudiments i bravos, rams de roses caient del cinquè pis a l’escenari, paperets de colors llançats per alguns admiradors i ella sortint de l’escenari i tornant-hi a entrar a saludar. No sé quanta estona devem haver estat aplaudint, però finalment han tornat a sortir, el pianista s’ha assegut al piano i ha avisat que no tenien res més preparat i que improvisarien —si allò era improvisar, no sé què deu entendre aquest home per preparar-se una peça… En fi, la improvisació ha estat una cançó en alemany que, per la gesticulació i l’expressió de la soprano, devia ser alguna cosa picant (només n’he entès una frase, «ich bin eine königin», amb la qual he estat incapaç de trobar què era, així que si algú ho sap que ho digui als comentaris) i en la qual ha mostrat la seva vis còmica (eren, llegeixo a can Joaquim, els cuplets del tercer acte de l’Adele del Fledermaus de Johann Strauss).

En resum, que finalment hem tingut dos recitals en un: el recital de lieder i el recital d’Edita Gruberova. Tots dos espectaculars a la seva manera i dels que queden en el record.

Nits d’Òpera, 60: Fidelio, de Ludwig van Beethoven

Dijous vaig anar a veure Fidelio, l’única òpera de Beethoven, al Liceu. Hi anava sense conèixer l’òpera però amb bones expectatives que m’agradés: m’havia estat escoltant algun fragment i m’havia agradat força. D’altra banda, hi anava amb una mica de recança pels comentaris d’en Joaquim sobre els cantants («Fidelio al Liceu: sort de la Mattila»), però potser per això no em va semblar que cantessin tan malament. Elena de la Merced (Marzelline) va brillar des del començament, ben acompanyada al primer acte Mathias Klink (Jaquino), i després per Stephen Milling (Rocco) i, sobretot, per Karita Mattila (Leonore/Fidelio). Mattila té una veu potent i amb un to vellutat molt bonic i va ser la protagonista de la nit (sí, d’acord ÉS la protagonista de l’òpera, però també ho va ser de la funció). Clifton Forbis (Florestan) va cantar bé, potser sí com diu en Joaquim una mica escanyat en algun moment, però no em va semblar que la seva actuació fos dolenta. El cor, reforçat pel Cor de Cambra del Palau de la Música, brillant com sempre, i l’orquestra correcta. Per una vegada no tinc cap queixa de l’escenografia: em va agradar (que és el menys important) i s’adeia al que vèiem a l’escenari i al que es cantava.

Per si us en voleu fer una idea, aquí teniu un vídeo del mateix muntatge, l’any 2003, amb Karita Mattila (Fidelio), René Pape (Rocco) i Jennifer Welch-Babidge (Marzelline) a la Metropolitan Opera de Nova York. És el quartet del primer acte, un dels moments més bonics de l’òpera:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=g0PveisO9ok]

Fidelio, com diu el nom, és una obra sobre la veritat, sobre l’amor i sobre la fidelitat. Florestan és a la presó que dirigeix Don Pizarro, a qui havia denunciat. Leonore, muller de Florestan, disfressada d’home i amb el nom de Fidelio, s’hi ha llogat com a vigilant i s’ha guanyat la confiança del carceller, Rocco, i l’amor de la filla d’aquest, Marzelline. Florestan és a les masmorres del soterrani de la presó, i Fidelio aconsegueix baixar-hi quan acompanya Rocco a cavar la tomba on Don Pizarro vol enterrar Florestan abans no arribi la visita del ministre. Un cop a baix, Fidelio es dóna a conèixer, salva Florestan i Rocco intercedeix per ells davant del ministre, que condemna Don Pizarro i allibera Florestan.

Nits d’Òpera, 59: Die Meistersinger von Nürnberg, de Richard Wagner

O, com se n’ha dit tota la vida, «els mestres cantaires de núremberg». O, aiaiai que patirem. O, menys vuit, ja que hi som…

Acte tercer, escena cinquena

Acte tercer, escena cinquena*

Dilluns, dilluns tocava Wagner. Havia escoltat a casa l’enregistrament de 1970 amb direcció de Herbert von Karajan amb Theo Adam, Geraint Evans, René Kollo i Helen Donath, i m’havia semblat que era un Wagner una mica diferent als que havia escoltat o vist fins ara; fins i tot hi anava amb ganes: el preludi (cosa ben normal, d’altra banda) i alguns fragments dels dos primers actes m’havien agradat força. L’únic que fa una mica de recança és la durada: cinc hores i mitja «aproximades» segons el web del Liceu, que són en realitat sis hores de teatre, amb un mega-acte de dues hores al final… i això es nota: teatre gairebé ple al començament, i gairebé només la meitat del públic inicial al tercer acte, amb força gent fent una dormideta. Potser la direcció del Liceu s’hauria de replantejar una altra vegada l’hora d’inicia dels Wagners i altres òperes llargues, i deixar sortir el públic a les 12 h en lloc de fer-ho a la 1 h.

Però anem al que toca: Die Meistersinger von Nürnberg de dilluns, amb Véronique Gens (Eva), Stella Grigorian (Magdalene), Albert Dohmen (Hans Sachs), Reinhard Hagen (Veit Pogner), Bo Skovhus (Sixtus Beckmesser), Robert Dean Smith (Walther von Stolzing) i Norbert Ernst (David). No esmento la resta no perquè no tinguin gaire presència a l’escenari ni perquè no m’agradessin, sinó perquè no acabaríem i prefereixo centrar-me en els personatges principals. Que recordi —memòria de blog—, d’aquests ja havia escoltat Véronique Gens (a La clemenza di Titto), que dilluns em va agradar molt, i això que em va semblar que té una veu més fosca que el que el personatge sembla demanar; Albert Dohmen, de qui em vaig tornar a emportar una molt bona impressió, com a Elektra, i Bo Skovhus, a qui ja he vist tres vegades pel cap baix i que fa molt bé el paper de Sixtus Beckmesser. De la resta, em va agradar molt Norbert Ernst, en el paper omnipresent del perepunyetes de David, l’aprenent de sabater de Hans Sachs, i també Reinhard Hagen. Deixo per al final Robert Dean Smith; que em va agradar molt, tot i que em va semblar que tenia una veu una mica curta; segurament devia ser cosa de l’efecte de la música, potent malgrat que l’orquestra no era gaire gran, ja que Smith té uns quants Wagners a l’espatlla. El cor, com ja és habitual al Liceu, impressionant.

En resum, que tot i el cansament, vaig sortir del Liceu com aquell personatge de Viqui el víquing: «en-tu-sias-mat», però sense saltironet. Fent abstracció, això sí, d’una escenografia que, sense ser lletja i tenint prou relació amb el que es veu a escena, no em va semblar pas res de l’altre món (i això que em va fer l’efecte que, tècnicament, deu ser cosa complicada de manegar), i d’alguns moviments a escena que resolts com estan resolts no acaben de funcionar: Sachs descobreix l’intent de fuga d’Eva i Walther, però dilluns no ho vaig veure per enlloc. L’aldarull al final del segon acte també em va semblar una mica caòtica, però ja és això, suposo. En canvi, la missa del començament, la prova de cant i el concurs em van semblar molt eficaços i ben coreografiats. I paro, que a petits detalls que vaig recordant no acabaré mai; només queda afegir uns quants enllaços d’altres blogaires que n’han parlat:

*En la mudança de web, el Gran Teatre del Liceu ha perdut els crèdits de les imates, o estan tan amagats que, per ara, no els he trobats. Així que no els poso, tot i que els drets són del Liceu i del fotògraf, el nom del qual no estaria malament que constés en algun lloc…