Arxiu de la categoria: Gran Teatre del Liceu

L’ària del diumenge: «Pour mon âme» (Juan Diego Flórez)

Entenc que a qui no li agradi l’òpera li costi gaudir d’un espectacle així. Fins i tot entenc que a qui li agrada l’òpera, no li agradi un espectacle així. A mi se’m posa la pell de gallina i m’envaeix una joia tan forta cada vegada que escolto «Pour mon âme», que dijous al teatre vaig haver de concentrar-me molt per no posar-me a fer galls com un boig —la qual cosa seria en si mateixa un bon espectacle, sobretot quan em llancessin daltabaix com una pobra bomba orsini… El vídeo conté bona part de l’escena 11 del primer acte, a partir de «Messieurs son pere, écoutez-moi…». Si no el voleu veure sencer, els focs artificials comencen al minut 2:45 («Pour mon âme»).

(vídeo pujat per LiceuOperaBarcelona)

Nits d’Òpera, 68: La fille du régiment, de Gaetano Donizetti

Quan hem arribat al teatre i els veïns de butaca ens han avisat que el Juan Diego Flórez estava malalt, hem començat a patir. Quan ho han anunciat per megafonia, tothom ha aguantat la respiració: s’hauria sentit caure una agulla. I quan han dit que, tot i això, cantaria, tothom ha respirat alleujat. Més o menys, és clar: mai no havia notat tanta tensió al Liceu com avui mentre esperàvem a veure si el tenor aconseguiria cantar «Pour mon âme» amb tots els ornaments que esperàvem: i ho ha fet. Vaja si ho ha fet. La tensió acumulada s’ha traduït en ben bé vint minuts d’aplaudiments i bravos —bé, deu minuts, que ja són minuts aplaudint. Nits com aquesta són les que queden al record, i no vull ni imaginar si avui, que Flórez no es trobava bé, ha estat excel·lent, com deuen haver estat les nits anteriors.

La d’avui era la darrera funció de La fille du régiment, ópera comique en dos actes de Gaetano Donizetti. Marie va ser trobada enmig del camp de batalla pels membres del 21è regiment de l’exèrcit francès, que la van adoptar i criar. Durant les guerres napoleòniques, el regiment arriba a Tirol, on Marie coneix i s’enamora d’un tirolès, Tonio. La marquesa de Berkenfield reclama Marie com la neboda perduda fa temps, i se l’endu. Temps més tard, Marie és a punt de casar-se amb el nebot de la duquessa de Crakentorp i arriba el regiment, amb Tonio convertit en soldat, i la reclamen. Finalment, la marquesa, que reconeix que Marie no era la seva neboda, sinó la seva filla, accepta que es casi amb Tonio. És una òpera brillant, amable i divertida, i en aquesta posada en escena —juntament amb la vis còmica dels cantants— s’aconsegueix ressaltar els efectes còmics de la història. És el cas de Victoria Livengood, que canta i interpreta el paper de la marquesa amb molt d’encert i domini de l’escenari. També té una considerable vis còmica Pietro Spagnoli, en el paper de Sulpice, el sergent del regiment i pare adoptiu de Marie. No desmereix al seu costat Àlex Sanmartí, en el paper més anecdòtic d’Hortensius, el majordom de la marquesa.

Però qui realment destaca són la parella protagonista i un personatge que només apareix al segon acte. De Juan Diego Flórez n’hem parlat a bastament, i em sembla que amb la introducció ja ha quedat clar que, malgrat la intoxicació alimentària que patia, ha aguantat tota la funció i ha satisfet les expectatives, sobretot a l’ària «Ah, mes amis, quel jour de fête», la dels nou dos de pit, que a mi m’ha posat la pell de gallina, i la romança «Pour me raprocher de Marie», al segon acte. Patrizia Ciofi feia el paper principal, el de Marie, la filla del regiment. Té una veu curiosa: hom espera d’una soprano una veu brillant, i Ciofi té una veu més aviat apagada, opaca, però capaç de fer les coloratures que li demana el paper com la que més i d’emocionar en els moments més delicats. I ho ha demostrat en les seves intervencions, tant al duo «Quoi! Vous m’aimez?» amb Tonio, com a «Il faut partir» (quan s’acomiada del regiment), com a la cabaletta del segon acte, «Salut à la France».

El segon acte és més divertit que el primer, i el secret és la persona que interpreta el paper de duquessa de Crakentorp, un paper parlat: Ángel Pavlovsky. Un dels encerts d’aquesta òpera és haver adaptat els moments còmics al teatre on es representa: hi ha força rèpliques i contrarèpliques en català i en castellà; i, en una escena del segon acte en què Sulpice i la marquesa són caçats abraçats per Hortensius, per dissimular ell toca el piano i ella canta. Què? «Rosó». El cop d’efecte és sensacional. Doncs l’entrada de la duquessa supera totes les expectatives i Pavlovsky es converteix, durant una bona estona, en la diva i la protagonista de l’acte.

Aquesta nit no hi ha hagut bis de l’ària dels nou dos, però no ha fet falta. Estic segur que molts guardarem aquestes representacions de La fille du régiment al calaixet de les grans nits d’òpera.

Entrada de la Duquessa. Foto: Antoni Bofill

Entrada de la Duquessa. Foto: Antoni Bofill

L’ària del diumenge: «Voi che sapete» (Joyce DiDonato)

(Nits d’Òpera, 67)

Aquesta va ser la primera torna que va oferir-nos la mezzosoprano Joyce DiDonato al seu recital del 24 de gener passat al Gran Teatre del Liceu, acompanyada al piano per David Zobel. L’angle no deixa veure del tot la immensa vis còmica de la cantant, tot i que es pot deduir de les seves paraules inicials, mentre s’està posant la corbata de llaç i diu que és una mica difícil cantar aquesta cançó vestida d’aquella manera: l’ària «Voi che sapete» de Le nozze di Figaro la canta Cherubino, personage masculí habitualment representat per mezzos. Aquí us deixo l’enregistrament de thecelticspirit:

Fauna liceista

Després d’uns quants anys d’anar al Liceu, creia que havia vist de tot: abrics de pells passejant per teatre malgrat l’escalforeta que hi fa a l’hivern; indumentàries insòlites; criatures torturades amb americana i corbata; senyors ensenyorats fent el berenar sense moure’s de la butaca; gent que el primer que fa quan arriba al teatre és fotografiar-se; i podríem continuar fent una llista dels diferents tipus humans que es poden entre el públic: les desembolicadores compulsives de caramels, les que acompanyen la percussió fent sonar tota la quincalla que porten al damunt, els que mai no recorden que han d’apagar el mòbil, els tísics —no us podeu ni imaginar la quantitat de tísics aficionats a l’òpera que hi ha!—, etc. Jo mateix dec formar part de la llista de tipus humans d’algú altre, segur.

Però el que no pensava que hi veuria mai, és un ós. Sí, sí; un ós. Un ós vestit d’etiqueta, a més a més, amb la seva armilla i la corbata de llaç. Jo ja seia a la meva localitat, i llegia tranquil·lament el programa de mà  d’aquella nit quan, de sobte, veig de cua d’ull que una senyora s’asseu a la barana i posa un osset de peluix al seu costat. I davant, un home fent fotografies. Després van asseure l’osset en una butaca, i més fotografies. I més fotografies. I jo fent cara d’estar acostumat a veure ossets de peluix al Liceu. D’ossets i ossos n’hi ha uns quants, és cert, però no de peluix. La veritat és que la curiositat se m’estava menjant de viu en viu, però no em vaig atrevir a preguntar; per sort, la parella de l’ós seia just darrere meu, i vaig escoltar la conversa que tenien amb un matrimoni que els acompanyava —sí, ho reconec: vaig escoltar la seva conversa. Parlaven d’un ós viatger que la gent s’enviava d’una punta a l’altra del planeta, el fotografiaven i després penjaven les fotografies a Internet. Vaig estar a punt dues vegades de girar-me per demanar-los l’adreça, però no em vaig atrevir.

Un cop a casa, vaig anar directe a l’ordinador a invocar el dimoni per interrogar-lo. Vaig trobar una pàgina web com la que havien descrit, però les fotografies no hi eren. La vaig encertar, tanmateix: les fotografies, finalment, han estat publicades. L’osset l’anomenen Frimpong, the travelling bear. Aquí el teniu al Liceu, i si feu clic a la imatge podreu veure tota la galeria de fotografies de l’ós a Barcelona:

Frimpong, osset de peluix, al Liceu

Frimpong al Saló dels Miralls (fotografia de Marina Alemany)

Gran Teatre del Liceu: avanç de la temporada 2010-2011

Ja el tenim aquí: l’avanç de la temporada 2010-2011 del Gran Teatre del Liceu.

Me n’havien fet cinc cèntims (que si tornava la Gruberova, que si feien la Cavalleria rustica i Pagliacci, que si Carmen…) i quan he arribat a casa he anar de seguida a can Joaquim (que a aquestes hores encara no ha dit res, però suposo que no trigarà gaire) i després a can Liceu, evidentment. I de sobte tota la temporada se m’ha esborrat dels ulls per un sol nom: Andreas Scholl. L’Andreas Scholl, sembla, farà un recital al Liceu la propera temporada. Els que seguiu el bloc habitualment sabeu que per aquí hi ha una mena de passió per aquest contratenor, però encara no l’he escoltat mai en directe i, què voleu, em fa il·lusió.

Pel que fa a la resta, una mica de verisme (Cavalleria rusticana, de Pietro Mascagni, que inaugura aquest subgènere de l’òpera, acompanyada com és habitual de Pagliacci, de Ruggiero Leoncavallo); una mica d’ópera-comique francesa, amb la Carmen de Georges Bizet; una mica de belcantisme donizettià, amb Anna Bolena (on suposo que cantarà la Gruberova, a veure si al diari de demà confirmo la informació); continuant amb els italians, hi haurà més Verdi (Falstaff); un Händel (una altra passió) en versió concert, Tamerlano; Ifigènia a Tàuride de Gluck, i més Wagner: Parsifal una altra vegada.

Pel que fa a concerts i recitals, estem d’enhorabona: Violeta Urmana, Rolando Villazón, Jonas Kaufman (que publicà l’any passat un magnífic disc amb fragments de Mozart, Schubert, Beethoven i Wagner), Diana Damrau i Andreas Scholl.

Falta conèixer encara els repartiments de les òperes i el continguts dels recitals i els concerts. Pel que fa als títols, sembla que per la temporada 2010-2011 el Liceu ha optat per l’equilibri entre èpoques, estils i compositors, sense que hi hagi massa d’un tipus d’òpera o d’altra; tot i que segurament això també provocarà queixes entre els aficionats. A mi, que sóc de bon conformar, per ara em sembla bé: hi ha Andreas Scholl, què més puc demanar? (Sí, puc demanar bons repartiments, recitals amb programes lògics, cantants que no desafinin, posades en escena decents… però no comencem, que ja tindrem tota la temporada per despotricar).

Logotip del Gran Teatre del LiceuPS. La Mei ja n’ha parlat, també: «Avance temporada 2010-2011 del GTL». Ofereix més dades i un enllaç a la notícia apareguda al diari El País.

PPS. La mala notícia, de moment, és que la producció de Carmen és de Calixto Bieito, cosa que fa que moderi el meu entusiasme inicial i que comenci a pensar què no aniré a veure.

Nits d’Òpera, 66: Il trovatore, de Giuseppe Verdi

L'ària d'Azucena "Stride la vampa". Foto: Antoni Bofill

D’aquesta òpera només en coneixia el cor dels gitanos —tot i que mai no l’hi associava— i l’escena de l’acte II en què Azucena explica a Manrico que, per error, quan intentava venjar la mort de la seva mare va llançar a les flames el seu propi fill en lloc del fill, que havia segrestat, del comte de Luna. Però aquesta escena la coneixia per la paròdia que feien The Grand Scena Opera a l’espectacle que presentaren a Barcelona ja fa uns quants anys, i no tenia, precisament, el to de l’original. Il trovatore és com La venganza de Don Mendo: no se salva ni l’apuntador, i l’argument és força inversemblant, tirant a fulletó —mal que pesi a algunes persones, els arguments d’òpera tendeixen al «fulletonisme». Manrico, trobador del bàndol del comte d’Urgell, està enamorat de Leonora, a qui també pretén el Comte de Luna, però ella està enamorada del primer. Aquest ha estat criat per la gitana Azucena, a qui el Comte acusa d’haver assassinat al seu germà —en venjança de la mort de la mare d’Azucena, cremada a la foguera pel pare del Comte… i embolica que fa fort. El que cap d’ells sap, és que Manrico és el germà del Comte, ja que Azucena, plena d’ira i de desesperació, havia llançat a les flames per error el seu propi fill. Azucena és empresonada pel Comte, que l’utilitza com a esquer per capturar Manrico; Leonora s’ofereix al Comte a canvi de la llibertat del trobador, però amb la idea de suicidar-se per no haver de casar-s’hi: s’enverina i mor als braços de Manrico, que és assassinat pel Comte, ple de despit. Azucena també mor. Teló —i sort, o encara acabaria morint algú més.

El públic també  corregué un cert risc, no de morir, sinó d’acabar amb un bon mal de cap, per culpa d’aquest desastre de baríton anomenat Anthony Michaels-Moore que es va dedicar a desafinar a tort i a dret, excepte al final de l’òpera, on podríem dir que va estar correcte. Passeu-me que el qualifiqui de desastre, però és que encara és hora que li escolti una funció on estigui bé del començament al final (i aquesta és ja la quarta!). Afortunadament, la resta del repartiment cantà molt bé: Krassimira Stoyanova féu una dolça i apassionada Leonora; Paata Burchuladze va fer realitat la dita que on n”hi ha sempre en queda; em sorprengué molt Ana Puche, en el paper d’Inés, l’amiga de Leonora; i si deixo pel final Manrico i Azucena no és perquè estiguessin per sota del nivell dels altres, sinó per tot el contrari: diuen que falten bons tenors, i espero que ningú no posi Alfred Kim en el sac dels dolents perquè no ho entendria. Amb Stoyanova i Irina Mishura (Azucena) van ser el millor de la nit. Mishura representà una Azucena viva, turmentada, carinyosa, venjativa, no només amb els gestos, sinó també amb la veu. Els entesos segur que posareu peròs al meu entusiasme, però jo ahir vaig gaudir com poques vegades.

I si algú espera que carregui contra l’escenografia… la no-escenografia, que segui, es posi còmode i esperi. Vet aquí que em va agradar. Partint del fet que s’han vist coses pitjors amb més decorats i que d’escenaris buits ja n’hem vist força, no entenc l’enrenou d’una escenografia que feia el fet i transmetia perfectament l’oposició dels dos mons que encarnen els dos bàndols i els gitanos. Almenys no hi havia res que molestés…

En resum, que això ja s’allarga: visca Verdi! Ara a veure si ens programen una traviata, que ja en tinc ganes (en alguns moments, per cert, el trobador traviateja. Sembla que Verdi també reciclava compassos i temes…).

PD. A can LiceuOperaBarcelona han penjat el vídeo del cor dels gitanos. Ja que són tan gentils… l’aprofito!

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=aHe3BEb7GFg]

Nits d’Òpera, 65: Król Roger, de Karol Szymanovski

A partir d’ara no em refiaré mai d’una òpera, per curta que sigui, que no tingui un entreacte: de ben segur que és un parany perquè el públic no fugi al primer entreacte. Jo ho hauria fet, ahir nit, si no fos que la música m’estava agradant molt i que la meva única via de fugida me l’havia obstruït un matrimoni de mitjana edat: com que el teatre era mig buit (no, em nego a veure’l mig ple: era mig buit), només la meitat de la meva filera estava ocupava i a la meva esquerra no hi havia ningú, fins que aquest matrimoni s’ha assegut a les dues primeres butaques lliures de la filera, tallant-me qualsevol possibilitat de fugida. Que segurament no hauria fugit, perquè m’hauria fet cosa anar-me’n d’esquitllentes. Així que he aguantat com he pogut l’escassa hora i mitja que dura aquesta òpera: Król Roger, de Karol Szymanowski.

He dit que la música m’estava agradant, i és cert. I el repartiment era força homogeni (Scott Hendricks en el paper del rei Roger; Anne Schwanewlims com a reina Roksana; Francisco Vas, que no acostuma a decebre, com a Edrisi; Wil Hartmann com a pastor i potser el més fluix de la representació; i Daniel Borowski i Jadwiga Rappé com a arquebisbe i diaconessa respectivament), de manera que no semblava no haver-hi motiu per sortir corrent… Fins que m’he adonat que els cantants semblaven seguir una melodia completament diferent a la de l’orquestra. I que hi havia moviments escènics que no entenia què coi pintaven. I ja no he tingut aturador: he desconnectat d’un espectacle que no m’estava arribant gens i he començat a pensar si trobaria merder al metro quan sortís —sabia que hi havia futbol i que per això el metro funcionaria fins la una, però no sabia, com és habitual, ni quan començava ni quan acabava—, si tindria temps de mirar el correu quan arribés a casa, com començaria a escriure aquest apunt i, també, si l’escriuria o no —no fos cas que estigui dient massa animalades juntes i algú decideixi dedicar-me un monument amb unes lletres majúscules ben grans i en relleu que diguin «ignorant!». Però darrerament no puc mossegar-me la llengua i aquí em teniu. M’he avorrit tant, que al final només tenia ganes de sortir corrent, que és pràcticament el que he fet.

Nits d’Òpera, 64: L’arbore di Diana, de Vicent Martín i Soler

Amor i Diana. Foto: Antoni Bofill

Amor i Diana. Foto: Antoni Bofill

La primera òpera de la temporada del Liceu és una obra del valencià Vicent Martín i Soler, compositor que a la seva època va fer ombra al mateix Mozart (qui en dues de les seves òperes incorporà material del valencià). Com que ja havia escoltat alguna peça del compositor, tenia ganes d’anar-hi, però com els desitjos no sempre són satisfets per la realitat, els senyors del Liceu que fan els abonaments havien decidit que no calia donar-me aquesta satisfacció i això em portà al Liceu un dia tan insòlit com un dissabte a la tarda. No sé com ha estat a les altres funcions, però aquest dissabte hi havia molt poca gent al Liceu, menys fins i tot que el dia de que vaig veure-hi actura l’English National Ballet. Pels comentaris dels abonats, sembla que n’hi ha molts que s’han donat de baixa, qui sap si per la crisi, qui sap si per complir l’amenaça que se sent sovint de donar-se de baixa si se segueixen programant segons quines òperes.

Just apagar-se els llums, es va avisar per megafonia que el tenor Charles Workman no podria cantar el paper de Silvio, i que el substituiria Andrew Goodwin. No sé com canta Workman, però la substitució no va desmerèixer l’espectacle: una història protagonitzada per personatges mitològics que defensa l’amor per sobre de les convencions, sembla que amb un missatge polític quan es va estrenar, i, per embolicar més la troca, bufa. Diana, deessa de la caça, dels boscos i de la castedat, té un arbre al jardí on viu amb les seves nimfes que detecta si alguna d’elles ha perdut la virginitat. Al jardí hi arriba Doristo, per cuidar l’arbre, però és un femeller i va darrere de totes elles; també hi arriben Silvio i Endimió, i Amor, que pretén que Diana abandoni la castedat i reconegui el poder de l’amor, cosa que aconsegueix després d’uns quants embolics.

Diana era la soprano Laura Aikin, excel·lent en el paper altiu de deessa que perd la seguretat, que cantà amb força els passatges d’ira i amb delicadesa les escenes amoroses. Doristo, el divertit Marco Vinco, per mi un dels millors de la nit, tant pel que fa al cant com a l’actuació. Endimió era Steve Davislim, que semblava poca cosa al primer acte i al segon va desbordar d’energia. Les tres nimfes, unes divertides Ainhoa Garmendia, Marisa Martins i Jossie Pérez. I el millor de tots, tan per la manera de cantar com per la seva divertidíssima interpretació del déu Amor, el sopranista Michael Maniaci, convertit en bona part de l’òpera per exigències del lilbret en dona… més aviat en divertida drag queen —malgrat que el timbre de la seva veu sembla la d’un contratenor, Maniaci no canta en falset, la seva veu és natural: això fa que sigui molt més potent i àmplia. La posada en escena és molt senzilla, amb detalls podríem dir que futuristes, però no fa cap mal al text i ajuda en els nombrosos jocs d’aparicions i desaparicions dels personatges. I la música de Martín i Soler és deliciosa; malgrat els recitatius, que cada dia que passa se’m fan més avorrits.

Una òpera lleugera, bella i divertida per començar la nova temporada.

http://unquepassava.wordpress.com/2009/09/04/lenglish-national-ballet-al-liceu/

L’English National Ballet al Liceu

Dijous 3 de setembre començava la temporada 2009-2010 del Gran Teatre del Liceu i ho feia, per segon any consecutiu, amb una companyia de ballet, l’English National Ballet, amb un espectacle de dansa clàssica en celebració del centenari de la fundació dels Ballets Russes, companyia que va canviar el rumb de la dansa clàssica —no ho dic jo, que ho diu el programa de mà: de fet, de dansa, clàssica o contemporània, hi entenc poquet. Em feia una certa gràcia veure dansa clàssica al Liceu, perquè fins ara gairebé tota la programació de dansa ha estat contemporània. A més, oh sorpresa, la música era en directe, amb l’Orquestra de l’Acadèmia del Gran Teatre del Liceu. El que no va ser una sorpresa va ser que el teatre estigués mig buit, com és habitual quan hi ha espectacles de dansa.

El programa consistia en petites píndoles de coreografies dels Ballets Russes: una mica de Les Sylphides, amb música de Frédéric Chopin; Le spectre de la Rose, amb música de Carl Maria von Weber; La mort del cigne, de Camille Saint-Saëns; Faun(e), amb música de Claude Debussy; i Schéhérazade, amb música de Nikolai Rimski-Kórsakov. Veient l’espectacle no podia deixar de pensar: «que fàcil que ho fan semblar», però veient la coordinació dels ballarins, l’equilibri, la força i la resistència que els cal per mantenir les postures, no pots deixar d’admirar-te i de valorar encara més l’esforç que cal per ballar com ballen. D’alguna manera es podria dir que l’espectacle és bellesa en moviment, bellesa i delicadesa (sobretot a Les sylphides).

Perquè us en feu una idea, crec que el millor és deixar les paraules de banda i que ho veieu: és un fragment de Shéhérazade; hauria preferit posar-ne un de Faun(e), però no n’hi ha…

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=4jqYgNVgaM4]

(A la pàgina web de l’English National Ballet, hi ha una galeria de vídeos de la temporada actual, dels assajos i de temporades anteriors.)