Arxiu de la categoria: Òpera

El món de l’òpera: cantants, teatres, obres, compositors, temporada del Liceu, etc.

Nits d’òpera, 77: La bohème, o, «Trata de arrancarlo!»

Sort en tinc que mai no he pretès d’escriure un bloc d’actualitat, perquè hauria fracassat. No sempre trobo el temps per escriure, quan trobo el temps no en tinc ganes o les idees s’escapen com si em tinguessin por, i, massa vegades, les idees vénen quan no sóc davant de l’ordinador —una excusa tan dolenta com les anteriors, si tenim en compte que a la bossa sempre hi porto una llibreta i un bolígraf… I quan tens el temps, les ganes, les idees i l’ordinador, llavors t’adones que estàn pensant a escriure, per exemple, d’alguna espectacle que fa gairebé mig mes que has vist.

Fullet de La bohèmePerò com a tossut no em guanya ningú, aquí em teniu, picant tecla a veure si aconsegueixo confegir quatre línies amb algun sentit sobre La bohème que es representa aquests dies al Liceu. Una bohème que, malauradament, passarà al record per qüestions que tenen ben poc a veure amb l’art i molt amb la gestió dels diners públics. Però com que del vergonyós i trist espectacle amb què ens ha obsequiat la direcció del Liceu (amb amenaces d’ERO que no arriben a fer-se realitat, afortunadament; suspensió de funcions amb retorn de diners inclòs, que després resulta que no, que ara me’n desdic i continuem amb la programació), d’aquest espectacle, deia, se n’ha parlat a bastament i en llocs més informats, ja em perdonareu que no en parli (més) i passi a La bohème.

Una bohème sempre és motiu d’expectació i una aposta per omplir un teatre d’òpera, i més si va acompañada de noms importants. Però ni la importància dels noms, ni l’espectacularitat de la posada en escena, ni les pròpies expectatives serveixen de res quan comencen a aparèixer aquelles petites mancances que no arruïnen l’espectacle però sí l’enterboleixen. I una d’aquestes mancances va ser, precisament, la que molt bé va definir un espectador quan sortíem del teatre amb aquesta frase tantes vegades escoltada: «Trata de arrancarlo!». El primer acte, i sobretot el duet de Rodolfo i Mimì, va pecar de lentitud, de molta lentitud; més endavant, l’orquestra semblava un orquestra simfònica tocant un concert, com si els cantants no hi fossin, i només cap al final em va semblar que aconseguia arribar a un equilibri entre música i veu. Els cantants feien el que podien, és clar, sobretot en Ramon Vargas (Rodolfo) a qui massa sovint no se’l sentia: o el tapava Fiorenza Cedolins (Mimì) o el tapava l’orquestra. No diré que va cantar malament perquè no és veritat, però en més d’un moment va tallar en sec un agut, com si no hi pogués arribar. Quin no semblava tenir cap problema era Ainoha Arteta (Musetta), ni amb l’orquestra ni amb els altres cantants. La resta de cantants força bé i el cor, com sempre, intentant que se’ls pugui escoltar clarament al TNC.

Dit això, reconèixer que em va agradar i m’ho vaig passar bé, tot i que no em va emocionar tant com l’enregistrament que havia escoltat dies abans.

PS. Com deia al començament, ja en fa dies, d’aquesta funció: va ser l’1 de març i des de llavors moltes coses poden haver canviat. Fins el 19 hi ha temps per anar-hi.

L’ària del diumenge: una mica de La bohème

Entro un moment per deixar dues àries de La bohème i recordar que s’està representant aquests dies al Liceu de Barcelona. La primera, l’ària de Rodolfo «Che gelida manina» cantada per Roberto Alagna; la segona, l’ària de Mimi «Sì, mi chiamano Mimi», cantada per Montserrat Caballé (tot i que el so no és gaire bo, es pot escoltar perfectament de què era capaç).

Nits d’òpera, 76: Juan Diego Flórez

Casualitats del calendari, ahir vaig tornar al Liceu, aquesta vegada per assistir al recital de Juan Diego Flórez, acompanyat al piano per Vincenzo Scalera. D’entrada no em semblava que hagués de ser un recital d’aquells que fan aixercar el públic de la butaca: força cançons i àries d’òperes no gaire conegudes —d’un Flórez se’n sol esperar que canti àries d’òpera, encara que sigui en un recital, i de les òperes que coneixem i li hem escoltat abans—, però no va decebre. Gens ni mica. Flórez és Flórez i amb la veu i la manera de cantar que té es pot enfrontar amb tot.

La primera part del recital va consistir en cançons i àries de compositors italians i de seguida vam veure que el recital seria espectacular, sobretot a partir de l’ària «En butte aux fureurs de l’orage», de l’òpera Roland de Piccini. A més, semblava que el tenor se sentia molt còmode en un teatre que, segur que ho sap, té guanyat fa molt temps, i va permetre’s començar a fer alguna brometa sobre el corbatí que vestia.

A la segona part del recital va combinar l’òpera francesa i la italiana, amb cançó i sarsuela espanyoles. En aquesta segona part es va deixar anar una mica i va treure la vis còmica per il·lustrar les àries «Au mont Ida», de La belle Hélène d’Offenbach i «Allegro io son», de la Rita de Donizetti.

El recital va acabar aquí, amb un èxit guanyat a pols i el públic aplaudint a rabiar… però jo sentia aquella mena de regustet amarg de la decepció perquè no hagués cantat alguna de les àries que l’han fet famós. Però és que encara no havia començat els bisos, que van ser, més que la cirereta del pastís, la traca final. Va començar amb la romança «Bella enamorada», de la sarsuela El último romántico, de Soutullo i Vert, amb la qual semblava continuar la tònica del recital. Però llavors va llançar-se amb Rossini, amb la cabaletta del comte d’Almaviva al segon acte de Il barbiere di Siviglia —que jo no recordava, i em va tenir una estona confós, ja que té la mateixa música que el rondó final d’Angelina a La Cenerentola. Va continuar amb «Pour mon âme», de La fille du régiment, seguida de  «La donna è mobile», amb el públic ja fent ahs, i ohs, i llançant-li floretes i agraïments, i en un estat d’exaltació i d’exultació que res ja no podia fer més intens. Va deixar per al final la cançó «Granada», d’Agustín Lara, i si hagués estat per nosaltres podria haver continuat cantant tota la nit, però després de dues hores de recital i el festival de dos de pit que va oferir als bisos, era normal que volgués acabar.

I jo, avui, encara dalt del núvol que em va portar a casa des del teatre. A veure si amb Linda de Chamounix, que també canta ell, torno al núvol una altra vegada.

De torna, i per no repetir «Pour mon âme» (que si voleu, podeu veure en aquest altre apunt), us deixo l’ària «Vainement, ma bien-aimée», de Le roi d’Ys, d’Édouard Lalo, que no coneixia i em va agradar molt.

Nits d’òpera, 75: Philippe Jaroussky

Philippe Jaroussky

Philippe Jaroussky

Ahir va debutar a Barcelona, al Gran Teatre del Liceu, el contratenor francès Philippe Jaroussky i ho va fer amb una actuació d’aquelles que passen a la història. He de confessar que, jo, sóc de Scholl… però després de la nit d’ahir ja no tornaré a dir més que Jaroussky no m’agrada, ho prometo. El repertori era l’ideal perquè em seduís des d’abans d’escoltar-lo (Händel per un tub) i, a més, va cloure el concert amb dues de les àries d’òperes de Händel que més m’agraden —aquesta afirmació és completament absurda, sobretot si tenim en compte que no n’hi ha cap que no m’agradi… crec—: «Venti turbini», de l’òpera Rinaldo, i una petita joia titulada «Ombra mai fu», de l’òpera Serse. El primer bis va ser una cançó de Porpora, de la qual no en sé el nom.*

Jaroussky anava acompanyat de la Freiburger Barockorchester, a la qual no només se li nota la familiaritat amb el repertori, sinó també l’entusiasme: només calia veure com es movien i gesticulaven al tocar, principalment la concertino, un belluguet de dona que semblava que anés a perdre l’arquet en qualsevol moment. De tècnica de Jaroussky ja en parlaran els que en saben, però n’ha de tenir molta i moltes hores d’assaig per poder cantar com ho fa, amb unes coloratures que no tenen res a envejar a les de la Cecilia Bartoli o l’Edita Gruberova —esmento aquestes com en podia esmentar d’altres, però són els dos noms que em van estar ballant pel cap tota la nit mentre escoltava cantar el contratenor.

Va ser un concert espectacular, em podeu ben creure, i ben eficaç per fer fora els prejudicis que jo tenia contra aquest cantant. Ara, jo, sóc de Scholl.

Fauna liceista

El col·lega que aplaudeix compulsivament i llança bravos a tort i a dret vingui a tomb o no (batejat per en Joaquim, magistralment, com a Bravo-Bravo), hi era ahir, evidentment. I va aconseguir captar l’atenció del nombrós públic jarousskià que hi havia ahir. Un públic, tot s’ha de dir, que m’ensumo que el Liceu no el trepitja gaire i que només hi va anar perquè hi cantava en Jaroussky. I ja que hi som, senyors i senyores modernets hipermegafashionsdelamuerte que correu pel món: mireu-vos al mirall de tant en tant. Us ho dic de debò, de tot cor, per ser modern i fashion no cal anar fent el ridícul pel món.

L’escena tendra: la senyora d’abric de pells que intentava donar una propina a l’acomodadora i li va caure la moneda a terra. Recordi, la segona vegada que vagi al Liceu: els acomodadors del Gran Teatre no accepten propines.

*Llegeixo al bloc d’en Joaquim, In fenem land, que era l’ària «Alto Giove», de Polifemo.

L’ària de diumenge: «Benchè mi sprezzi» (Max Emanuel Cencic)

El final de la temporada 2010-2011 porta una sorpresa i un descobriment: el contratenor Max Emanuel Cencic, que va oferir un (per mi) magnífic Andronico al Tamerlano de Händel que s’ha programat enguany al Liceu. Com sempre, un tast de mostra: l’ària «Benché mi sprezzi».

http://www.youtube.com/watch?v=y0TQEyJB8ZI

(vídeo pujat per ilcodega)

Nits d’òpera, 74: Andreas Scholl

Per fi. Avui era l’esperadíssim recital d’Andreas Scholl al Liceu. I l’esperava amb ànsia des que vaig saber que actuava aquesta temporada, perquè per moltes raons Scholl és força especial per mi. És clar que corria el risc que després de tanta espera, tingués una decepció, però afortunadament no ha estat així.

El recital ha estat dividit en dues parts, la diferència principal de les quals era que a la primera ha cantat acompanyat de clavicèmbal i a la segona de piano (tocats els dos per Tamar Halperin), però el nexe de totes les peces que ha interpretat ha estat l’amor, en un recorregut que anava del segle XVI al XVIII, amb un afegitó de cançó popular —a la que s’ha dedicat força. Per mi, la part més esperada eren les àries d’òperes de Händel, de les qual només n’ha ofert tres: «Ombra mai fu», de Serse; «Dove sei, amato bene?», de Rodelinda i «Se parla nel mio cor», de Giustino. El recital, emocionant de començament a final, també ha tingut el seu moment divertit: Scholl ha introduït la darrera cançó del primer bloc explicant que era una cançó de taverna d’una obra de Purcell, i que segur que a l’època el públic acompanyava els cantants… i això ha demanat: que cantéssim la tornada. I el respectable —i el no tant respectable, que també «n’hi havíem»— ens hem posat a cantar… (segur que més d’un liceista-dels-de-tota-la-vida devia estar pensant: «On hem anat a parar!»). La cançó, «Man is fot the woman made», per cert, l’ha cantada amb el seu timbre real: baríton.

Malauradament només ha ofert dos bisos, l’ària «Oh, Lord» de l’oratori Saül de Händel, i una de les cançons que havia cantat al primer bloc del recital, «Music for a while», d’Henry Purcell.

Llàstima que el bo s’acaba, i que no hàgim insistit gairé més —qui sap si ens hauria ofert algun bis.

L’ària del diumenge: Pagliacci

L’ària de la setmana passada la dedicava a Cavalleria rusticana, i aquesta toca Pagliacci. Probablement les dues àries més conegudes d’aquesta òpera siguin «Recitar… Ridi, pagliaccio», de Canio, i «Qual fiamma avea nel guardo», de Nedda. L’argument d’aquesta òpera, que posa en escena el tòpic de la tràgica vida del pallasso, és una història d’amor i gelosia: Canio i Nedda estan casats; Nedda té un amant, Silvio, i és pretesa per Tonio, el geperut de la companyia. Canio és molt gelòs, Nedda menysprea Tonio i aquest, que ha descobert l’affaire de la dona amb Silvio, fa que Canio els descobreixi. No us desvetllaré el final, tot i que és previsible.

A l’ària de Nedda, l’angoixa inicial per la gelosia de Canio desapareix de seguida davant la sensualitat del sol d’agost i el desig de llibertat de la dona, simbolitzat en el vol dels ocells. Aquí la deixo en la veu de Victòria dels Àngels:

(vídeo pujat per Addiobelpassato)

A la de Canio, en canvi, trobem el drama en què viu immers el personatge, condemnat a riure i a fer riure encara que la seva vida sigui una tragèdia. Aquí amb Roberto Alagna (per no repetir Plácido Domingo):

(vídeo pujat per gabex17)

Hi ha un detall d’aquesta ària que no coneixia i que em va fer saber en Miguel la setmana passada: els primers compassos de «Ridi pagliccio» els utilitzà Queen a la cançó «It’s a hard life», amb la lletra canviada: «I don’t want my freedom/there’s no reason for living/with a broken heart»:

L’ària del diumenge: Cavalleria rusticana

Ja arribarà el moment d’anar fent boca per la propera nit d’òpera, una nit molt esperada: el recital d’Andreas Scholl —del qual, com ja sabeu els habituals, sóc força fan. Mentrestant, continuaré donant la tabarra amb el duet operístic d’aquests dies: Cavalleria rusticana i Pagliacci. Començaré pel primer, i ja que no he trobat cap vídeo amb els cantants que vaig veure, tirarem cap a una altra de les habituals del bloc: Victòria dels Àngels. En aquesta romança, «Voi lo sapete, o mamma», Santuzza explica a la mare de Turiddu que l’ha festejada i l’ha deshonrada, i que s’entén amb Lola, casada amb Alfio.

(vídeo pujat per tenorisimo1975)

Tot i la tragèdia, aquesta òpera té algun moment alegre, com el brindis de Turiddu, «Viva el vino spumeggiante», que dóna pas al dramàtic final. I aquí la teniu, amb Jonas Kaufmann:

(pujat per DeccaMusicGroup)

La setmana vinent, una mica de Pagliacci.

Senyores que xerren…

Nits d’òpera, 73: Cavalleria rusticana, de Pietro Mascagni, i Pagliacci, de Ruggiero Leoncavallo

—Que l’has vist, el del timbal, quina gràcia que té quan toca? … I ara ell li explica al marit de l’altra que l’enganya … I quins decorats tan bonics …

I així durant les tres hores de la representació de dijous de Cavalleria rusticana i Pagliacci. Durant, sí: ni abans ni després ni a l’entreacte, sinó durant la representació. Mentre sobre l’escenari la pobra Santuzza (una magnífica Ildiko Komlosi a qui escoltava per primera vegada) cantava les penes i els martiris d’amor a què la sotmetia el penques de Turiddu (Marcello Giordani, que ens va fer posar la pell de gallina més d’una vegada amb la seva emotiva interpretació), que s’entenia amb Lola (Ginger Costa-Jackson), casada amb Alfio (Marco di Felice), les senyores xerra que xerraràs a la filera del darrere, sense que alguns ens atrevíssim a dir-los res i sense que elles fessin gaire cas dels «xit» dels que sí s’hi atrevien.

Marcello Giordani repetia presència a l’escenari a Plagiacci, en el paper de Canio. Aquí és ell l’enganyat per la muller, Nedda (Ángeles Blancas), pretesa alhora per Tonio (Andrzej Dobber) i Silvio (Jean-Luc Ballesta). També aquí Giordani aconseguí emocionar-nos, i tot i que la partenaire la vaig trobar inferior a Komlosi, no va estar malament.

No sé perquè aquestes dues òperes acostumen a representar-se juntes, però fer-ho així permet acostar-se a dos plantejament de la infidelitat i de les seves conseqüències en societats tancades, rurals, on l’aparença ho és tot i la tafaneria i el safareig són presents arreu (molt ben representat a Cavalleria amb aquelles cortines per les quals sorgeixen de tant en tant els caps dels tafaners). En el primer és l’home deshonest (Turiddu) que enganya la dona a qui diu que estima (Santuzza) i a la que ha deshonrat. En el segon, la infidel és la dona (Nedda) i l’home l’enganyat (Canio). El resultat en tots dos casos és el mateix, la mort dels deshonestos. A Cavalleria la tensió va creixent tot al llarg de l’òpera, amb el clímax final del crit de la vilatana («Hanno ammazzato compare Turiddu»); a Pagliacci està més repartida, i atenuada amb la commedia que representen… i que acaba en tragèdia.

Cavalleria té, a més, les intervencions del cor, impressionants —cosa que ja comença a ser un lloc comú, parlant del cor del Liceu, que sempre impressiona. Dijous, però, tenien la competència de les senyores de la filera de darrere, que es feien sentir fins i tot per sobre el cor. I no diré que no tinguessin raó en alguns comentaris, però se’ls podrien haver estalviat per un altre moment.

Cavalleria rusticana i Pagliacci es representaran encara fins el dia 20 d’abril, i són dues òperes que val la pena veure. I adients pels poc avesats a l’òpera.

La torna: Ildiko Komlosi a Cavalleria rusticana, canta «Dite, mamma Lucia» (vídeo pujat per operatemoinage).