Arxiu de la categoria: Llocs

Ciutats i pobles, reals o imaginaris, concrets, físics o virtuals.

On és la Casa Fajol?

No, no és que s’hagi perdut. Que jo sàpiga, encara és al número 22 del carrer Llançà de Barcelona, com hi ha estat des que es construí l’any 1912. És aquella casa que segur que els que us moveu per Barcelona heu vist alguna vegada, al costat de la plaça de toros de Les Arenes, que té una gran papallona de trencadís com a coronament. Aquesta papallona li ha donat el nom popular, Casa de la Papallona. Una casa inclosa al catàleg del Patrimoni Arquitectònic de l’Ajuntament de Barcelona (Casa de la Papallona) i a la Ruta del Modernisme del mateix ajuntament (a la pàgina 2 de la Ruta del Modernisme de Barcelona).

No, no s’ha perdut. Ens l’han perdut. Qui? Al carallot que se li va acudir d’autoritzar la construcció d’un edifici a la vorera del davant que l’amaga completament. Un edifici que, pel que es pot veure, no té cap mena d’interès estètic. Com si no en tinguéssim prou amb l’edifici de l’hotel de la plaça, amb el nou edifici que estan construint on abans hi havia les oficines d’expedició del DNI i amb el barret que li han encasquetat a la plaça de toros, que estan convertint la plaça d’Espanya en un frankenstein arquitectònic, ara, a més, ens han amagat la casa Fajol:

Contrastos

Vista de la Casa Fajol, abans...

Desastres arquitectònics

... i després

No m’agrada el futbol



Türkiye, Türkiye!
Originally uploaded by Ferran M.

I malgrat tot, no puc evitar-lo. Les terrasses dels bars i restaurants de la riba del Bòsfor tenen grans pantalles on es pot veure el partit entre Turquia i Croàcia. A l’illa Galatasaray, on sopem aquella nit, també hi ha pantalles i tothom està pendent, menys nosaltres, del desenllaç del partit. Fins i tot els convidats d’un banquet de casament que hi ha al mateix restaurant. De tant en tant se sent els crits d’ànim quan estan a punt de marcar un gol o els sospirs de decepció quan fallen el xut. Durant la pròrroga, es reparteixen banderoles turques: fins i tot a nosaltres ens en porten els cambrers, i ja encomanats de turquicitat, aguantem l’alè a cada tirada. Finalment, guanya Turquia: els focs d’artifici il·luminen el cel més enllà del primer pont sobre el Bòsfor, sona l’himne pels altaveus i l’alegria s’escampa per tot arreu. Als carrers, cotxes i motos ocupen cada centímetre d’asfalt, amb els ocupants amb mig cos fora les finestretes dels cotxes per poder onejar millor les banderes turques.

I si algú m’hagués dit que això em passaria o que poc després seuria en un bar d’hotel veient el partit de la selecció espanyola contra la italiana, li hauria dit que deixés les drogues.

Malgrat tot, no m’agrada el futbol.

Asia a un lado, al otro Europa

Minarets i mocadors i un cert caos et diuen que no ets a casa, però res més del que veus et fa sentir estrany o en terra estrangera. De cop i volta, sobre l’eixordador soroll del trànsit, un muetzí crida els fidels a oració i quan la seva veu encara no s’ha esvaït en l’aire un altre muetzí pren el relleu, i un tercer, i un quart, fins que les seves veus se sobreposen a qualsevol altre so. A mig camí entre Europa i Àsia, amb un peu a cada banda, s’estén la ciutat per sobre set turons (per què són sempre set?) en un amuntegament de cases que sembla que hagin de caure al primer buf de vent. I quan tot just comences a fer teva una petita porció de la ciutat, t’adones que ets en un avió, de tornada a la rutina diària. I el viatge s’esvaeix com en un somni i només els braços cremats pel sol del Bòsfor i unes quantes fotografies i records et diuen que no ha estat el somni d’una nit d’estiu.

Vista de Topkapi, Hagia Sophia i la mesquita del soldà Ahmet des de la torre Gàlata.

El títol és, evidentment, un vers de la «Canción del pirata» de Espronceda.

Presentació de Rodoreda. Exili i desig

Una cinquantena de persones, comptant llarg, omplíem l’auditori de l’FNAC de l’Illa Diagonal ahir al vespre. Ens hi havia reunit l’esquer de la presentació del llibre de Mercè Ibarz Rodoreda. Exili i desig, publicat per Empúries, presentació que faria l’autora mateixa acompanyada d’Imma Monsó i Jordi Cornudella. Va començar Mercè Ibarz donant la benviguda als assistens i presentant els seus companys de taula, a qui havia reunit més com a escriptors que com a altra cosa: volia, va dir, que a la presentació hi hagués escriptors que parlessin de Rodoreda, més que no pas estudiosos de la literatura.

Imma Monsó va ser la primera en parlar, primer del llibre, del qual va dir que tenia un to sobri, elegant, el mateix de la narrativa de Mercè Ibarz; després de la seva experiència com a lectora de l’obra de Mercè Rodoreda: va reconèixer no haver-la llegit en la seva època de lectora voraç, influïda pel prejudici que La plaça del Diamant era una obra cursi, però que quan va llegir-la es va adonar que no ho era ni de bon tros, sinó una novel·la d’atmosfera inquietant, sinistra i trista.

Jordi Cornudella va parlar sobretot dels prejudicis que han marcat la recepció i la lectura de l’obra de Mercè Rodoreda, el que ell anomena molt gràficament la «crosta»: la capa de prejudicis i de lectures «canòniques» de l’obra, d’una part de l’obra de Mercè Rodoreda, molt sovint basades en factors extraliteraris, que molt de mica en mica, en els darrers anys, els lectors actuals estan aconseguint eliminar, en part gràcies a obres com el llibre de Mercè Ibarz. Un llibre que conjuga la màxima reserva respecte de les qüestions íntimes de la vida de l’autora, però sense obviar tot allò que té a veure amb el procés creatiu i el bastiment de l’obra de Rodoreda.

A continuació els tres autors van iniciar un petit debat, en el qual van sortit altres aspectes de l’obra rodorediana, com el fet que els temes que tracta són els temes que tractava la literatura europea de la seva època (Cornudella), igual que l’estil corresponia al de la literatura de la seva època (puntualització d’Ibarz); l’aïllament de l’escriptora a l’exili; o el fet que li imposessin creu i ratlla, en paraules d’Ibarz, la Guerra Civil i l’exili que la van allunyar del món que coneixia, però la creu i ratlla que ella mateixa es va imposar, rebutjant tot el que havia escrit abans de la guerra i, més tard, rebutjant el que havia escrit a l’exili.

La presentació va acabar amb la lectura que va fer la Tina Vallès de «Flor negra» i la que féu Mercè Ibarz de «Viatge al poble de vidre». Curiosament la participació del públic començà amb una pregunta sobre la vida privada de Mercè Rodoreda, tot i la voluntat expressa de defugir d’aquesta mena de detalls si no tenien a veure amb el procés creatiu. Per sort, la cosa no anà més enllà i es parlà de la relació de Julio Cortázar amb Mercè Rodoreda, o més ben dit, amb Joan Prat.

Abans d’acabar he de dir que encara vaig tenir temps de parlar una mica amb la Tina Vallès, autora de la traducció al català del llibre, sobre la presentació, sobre la miqueta de llibre que ja he llegit i sobre  el fet que ja ens coneixíem —encara que, mal m’està el dir-ho, ella ho recordava millor que no jo. Serveixi de disculpa que quan ets darrere del taulell d’una biblioteca, et passen per davant tantes persones que no les recordes totes. Al Copilot de la Tina sí que no el coneixia i avui n’he tingut la oportunitat.

El llibre:

  • Mercè Ibarz. Rodoreda. Exili i desig. Tr. Tina Vallès. Barcelona: Empúries, 2008. 258 p. ISBN 978-84-9787-292-8.

Enllaços relacionats:

Sant Jordi (punt i final)

Passada la ressaca de Sant Jordi cal tornar a la normalitat. Només és un dia, però renoi quin enrenou! No es pot negar que, amb tots els malgrats i els peròs que vulgueu posar-li, és una gran festa: qui vol que sigui festiu, si com a festa és un èxit tal com es fa ara?

Malgrat tot, les crítiques són comprensibles. Potser s’hauria de rebatejar la festa com el «Dia del Màrqueting Llibreter», perquè és evident que els triomfadors d’aquest dia són els escriptors que tenen al darrere una potent màquina publicitària.

No tenia intenció de parlar més de Sant Jordi, però aquests dies em ressonaven a les orelles les paraules sentides i llegides aquí i allà que posen en dubte la viabilitat de la festa, i les paraules que vaig llegir a l’Avui de dijous criticant aquesta dèria sembla que tan nostra, de trobar sempre un però a qualsevol cosa, i més si té èxit (Salvador Cot, «Quan convé matem aranyes», Avui [24 abril 2008], p. 4). I hi pensava sobretot per la reacció d’una bibliotecària argentina que he conegut aquest cap de setmana, que estava meravellada per la manera com celebrem el dia de Sant Jordi, amb una festa centrada, sobretot, en el llibre i que és capaç de moure tanta gent.

És un negoci? No més que altres «dies de» que celebrem o intenten que celebrem la resta de l’any i això no canviarà perquè donem un altre significat a la celebració. Potser no es llegiran tots els llibres que s’hauran venut aquest dia, o potser sí; això no depèn del Dia del Llibre. En tot cas, hi ha almenys un dia a l’any en què molta gent pensa a comprar un llibre per regalar i potser hi haurà qui se sentirà obligat a llegir el llibre que li han regalat i s’aficionarà a la lectura.

I ara podeu dir-me que sóc un il·lús, si voleu; ja sabeu on fer-ho.

Llibres, roses, gent… i Sant Jordi i el drac

La rosaRambla de Catalunya avall, des de Rosselló, la càmera a la mà, intentant copsar algun moment interessant d’aquest dia. La Rambla és plena a vessar: roses i llibres i gent i llibres i roses. Roses de tots colors, vermelles, grogues, taronges, grogues i vermelles, negres. També n’hi ha de verdes, blaves i multicolors: lletges com pecats, haurien d’estar prohibides. Roses de debò i roses de ceràmica, de feltre, de caramel, de filferro i de paper. I gent i més gent: petits i grans; gent sola, en parella i en grup; grups d’escolars i gent que es troba i s’atura al mig del pas. Quanta gent hi deu caber, a la Rambla de Catalunya? Passo justament per davant de la parada de Proa quan comença a signar l’Emili Teixidor; però no porto el seu llibre al damunt. Tothom hi és, per Sant Jordi, a la Rambla: els partits polítics; les esglésies i les sectes; els grups de minyons escoltes; les oenagés; els estudiants que recullen diners pel viatge de final de curs; les escoles d’educació especial; els venedors de globus i els músics de carrer.

El dracTrobo la parada de la cunyada i m’hi estic una estona. Encara no hi toca el sol que hi tocarà a la tarda i s’hi està bé. Després segueixo Rambla avall i de cop començo a veure polítics: en Duran i Lleida que reparteix roses davant l’estand d’Unió; en Ridao que conversa amb altres persones davant Le Meridien. I un moviment estrany i tumultuós de gent al voltant de l’estand dels socialistes indica que alguna patum s’hi acosta: i tan patum, el Molt Honorable!

De pujada, pel passeig de Gràcia, el panorama és ben diferent. Al costat Llobregat les parades són més escasses però hi destaquen les grans parades d’Abacus, La Central i Happy Books. A l’altra banda albiro les de Laie i la Casa del Llibre. A la tarda, quan hi tornaré a passar, a la parada d’Abacus s’hi agombola un munt de gent: de puntetes puc veure amb prou feines en Mathew Tree i, més amunt, la Carmen Posadas —dubtava que fos ella, ho he hagut de comprovar al web d’Abacus: canvia, en viu.

De sobte sento una veu al meu darrere: «és que no treballa ningú, avui, o què?». I és que malgrat ser dia feines, les Rambles i el passeig de Gràcia són plens a vessar de gent que passeja i bada, i mira els llibres i les roses i en compra.

I a la tarda, quan tornaré a fer el mateix passeig, ara acompanyat, no haurà canviat gairebé res: gent i llibres i roses i llibres i gent. De tota mena i de tots colors. I llibres i roses i gent.

Enllaços relacionats:

Sant Jordi

Rosa, 5Mig adormit encara, he tingut esma de dir-li que el drac li havia portat un paquetet. He sentit del llit estant cruixir el paper que embolicava els llibres i les exclamacions de sorpresa davant del contingut. I com cada Sant Jordi, quan m’he llevat m’esperaven a la cuina les roses i els llibres.

No sé si avui compraré algun llibre o no. Que els llibreters em perdonin si, un dia a l’any, no surto de la llibreria amb una bossa curulla de llibres; els ho compensaré la resta de l’any. Sant Jordi és un dia especial, mai no ho he negat; però prefereixo passejar pels carrers atapeïts de parades de llibres i roses, entre la gernació que els haurà omplert, a tancar-me entre les quatre parets d’una llibreria a passar calor i rebre empentes i cops de colze.

Sí, avui és un dia especial; potser l’únic dia de l’any en què sortim tots al carrer amb la intenció de comprar un llibre. El que sigui i per qui sigui. L’únic dia l’any en què no ens creiem les veus malastrugues que dia sí, dia també, prediuen la desaparició del llibre.

Un dia especial. I, a més, fa sol. Que rebeu moltes roses i molts llibres.

Percepció turística

La percepció del turista sobre el lloc que ha visitat és completament subjectiva i depèn únicament de l’experiència personal, més enllà de la fama real o tòpica del lloc visitat (sí, ho sé, això és una obvietat de l’alçada d’un campanar). A la cua d’entrada a l’Òpera Garnier un matrimoni català comenta que no han trobat ningú, ni a l’hotel ni fora, que parli castellà… i tu alces la cella incrèdul perquè des que has arribat al país no has deixat de trobar gent que parlava prou castellà per poder-t’hi entendre.

A l’aeroport, ja de tornada, no deixes de sentir comentaris sobre la mala educació dels francesos… comentaris provinents de pares i mares que comenten a crits el viatge mentre els seus dolços fillets es dediquen a desordenar els prestatges de la botiga de l’aeroport, a posar els peus a sobre els seients i a llençar a terra el paper del caramel que els han comprat, tot i tenir una paperera al costat. I no deixes de pensar en aquella dita: «tal faràs, tal trobaràs».

N’oubliez pas de lire

Potser era en un dels carrers que desemboquen al boulevard Henri IV, no ho recordo amb exactitud. Era a la tarda, això sí: estava núvol i començaven a caure quatre gotes. De cop i volta la vaig veure, quan ja estava a mig travessar el carrer: una petita llibreria que ens exhortava a llegir, a no oblidar la lectura. Ni tan sols sé quina mena de llibreria era, perquè no m’hi vaig apropar: des de la vorera del davant, cap a on havia reculat, vaig fer la fotografia. «N’oubliez pas de lire», la imatge i l’exhortació que he escollit perquè acompanyi el blog durant el mes d’abril.

Tot el contrari del que semblen voler les autoritats d’Oviedo, decidides en nom de qui sap quins motius a tancar algunes biblioteques públiques de la ciutat i a acomiadar-ne els bibliotecaris. Potser volen que la gent oblidi la lectura; ja se sap, si no hi ha ciutadans crítics, no hi ha oposició al poder. Més informació a FrikitecarisEx-Bibliotecarios ovetenses») i a El Documentalista Enrededado¿Qué está pasando con los bibliotecarios de Oviedo?»).

Gregarisme turístic

Per pujar a la basílica de Sacré-Coeur des del boulevard de Rochechouart hom pot optar per diversos carrers; curiosament, però, tots són buits excepte un, el carrer d’Steinkerque, que comença a l’alçada de la parada de metro i desemboca a les escales que porten a la basílica. Tant se val que anem per un carrer o altre dels que hi ha al costat, perquè hi arribarem igualment… és igual, perquè tots agafem el carrer més atapeït, el més ple de botigues de souvenirs, el carrer on carteristes i altres timadors intenten fer el seu agost particular (o pensàveu que el joc de les boletes que omple les Rambles de Barcelona era únic?). I és quan tornes de la visita de rigor i decideixes no tornar a passar per aquell carrer intransitable que t’adones que el més bonic no estava en aquell camí…

O tots portem la mateixa guia o el turista tendeix al gregarisme més del que hi tendeix l’espècie humana en general…