Arxiu de la categoria: Sala de lectura

Comentaris sobre els llibres que llegeixo.

Sala de lectura, 132: Love in a dark time, de Colm Tóibín

El 1993 l’editor de la London Review of Books proposà a Colm Tóibín que escrivís un article sobre la seva homosexualitat; Tóibín s’hi negà, al·legant que no podia fer-ho, que no tenia res a explicar sobre el tema. Però l’editor de la revista no es rendí i començà a enviar-li, com explica a la introducció, llibres d’escriptors homosexuals o sobre escriptors homosexuals; i alguns, confessa, eren massa interessants per resistir-s’hi: de 1994 a 2000, Tóibín no parà d’escriure sobre la vida i l’obra d’artistes homosexuals. Ell mateix diu que els personatges que més li interessaven eren els que havien patit pel fet de ser homosexuals; els que ho havien amagat; els que havien deixat que aquest fet nodrís —sense dominar— la seva obra; els que havien crescut en situacions adverses, i els que havien escrit durant els anys de l’eclosió de la sida. És, diu, un llibre sobre persones homosexuals que per elecció o necessitat deixaren aquest aspecte en un segon pla en la seva vida pública, tot i que ho era tot en la privada. És també un llibre de descobriment de l’homosexualitat d’artistes que ell no sabia que ho eren.

El llibre recull els articles que va escriure Tóibín a partir d’alguns dels llibres que li van enviar. Comença i clou el recull amb dos textos genèrics: el primer sobre la història de la literatura homosexual —si n’hi ha hagut, quan fa eclosió, quins autors s’hi haurien pogut encabir de no haver estat un tema tan ocult—* i el darrer sobre la influència de l’Església catòlica sobre la vida social, cultural i política irlandesa. Entre mig hi ha nou assaigs sobre diversos artistes homosexuals (escriptors, pintors, directors de cinema) i la relació entre la seva vida i la seva obra: Oscar Wilde, Roger Casement, Thomas Mann, Francis Bacon, Elizabeth Bishop, James Baldwin, Thom Gunn, Pedro Almodóvar i Mark Doty.

El cas d’Oscar Wilde és ben conegut; el de Roger Casement** és semblant: acusat de traïció, fou condemnat a mort i és possible que els seus diaris —d’un dels quals encara es discuteix l’autenticitat— tinguessin alguna influència en la denegació de l’indult: eren massa explícits sobre la vida privada de Casement per ser acceptats. Wilde no va tornar a escriure comèdies després dels dos anys que passà a la presó, la qual cosa podem dir que és conseqüència d’un canvi profund després de l’experiència dels treballs forçats. D’altres mantingueren oculta la seva orientació sexual, com ara Thomas Mann, però és innegable que tingué influència en la seva obra; en els casos d’Elizabeth Bishop i James Baldwin, la seva homosexualitat també influí: en l’obra, i en el cas de Baldwin en la seva vida pública. Baldwin, negre i homosexual, participà activament en la lluita pels drets civils encapçalada per Martin Luther King, però el fet que era homosexual incomodava els seus companys de viatge, que no van tenir inconvenient en anar-lo apartant. No és el cas de Mark Doty, en la poesia del qual hi ha ben palesa l’experiència homosexual i, sobretot, l’experiència de l’impacte de l’aparició de la sida: molts dels seus poemes tracten de la malaltia i la mort del seu company.

El recull és irregular. Alguns dels assajos són força llargs, d’altres són més aviat breus. Tots estableixen una relació entre vida i obra, i potser el més excepcional és el dedicat a Almodóvar, que és més aviat un retrat personal: és l’únic cas en què l’obra queda en segon pla, mentre que a la resta l’obra, la descripció i l’anàlisi de l’obra —sigui literària o pictòrica— és el principal dela articles. L’obra, sí, però també la vida de l’artista retratat, en un intent d’esbrinar si realment el fet que fossin homosexuals tingué o no alguna influència en l’obra. D’influència n’hi hagué, però potser no fou explícita —cal tenir en compte que gairebé tots els personatges retratats visqueren en èpoques en què l’homosexualitat estava perseguida legalment.

He de dir que, malgrat que no coneixia molts dels artistes de què parla Tóibín, és un llibre força interessant que ajuda a comprendre una mica més no només la vida i obra d’aquests autors, sinó també l’època en què visqueren.

*Podeu llegir aquest primer capítol en línia a London review of books: «Roaming the greenwood».

**De casement no n’havia sentit parlar mai, i en poc temps en trobo el nom per tot arreu: en aquest llibre, sí, però ve’t aquí que és el protagonista de la propera novel·la de Mario Vargas Llosa. I sento curiositat per saber com tractarà Vargas Llosa el tema de l’homosexualitat de Casement…

El llibre:

Sala de lectura, 131: L’aventura del català, d’Albert Branchadell

Coberta de L'aventura del català

Albert Branchadell. L'aventura del català

Tot sovint fires llibres per impuls, potser perquè un dia n’has llegit una ressenya elogiosa o perquè t’ha semblat interessant, però un cop el tens a casa penses: «uf, ara m’he de llegir això?». Passa, em passa, sovint amb llibres que no són de ficció: m’ha passat amb L’aventura del català d’Albert Branchadell, que ha viscut abandonadet durant uns quants anys entre molts altres llibres sense que m’atrevís a obrir-lo. «Uf, ara m’he de llegir una altra història de la llengua?».

Estava equivocat. De fet, de bon començament Branchadell ja aclareix que aquest llibre no és una «història de la llengua catalana», de les quals se’n poden trobar moltes a biblioteques i llibreries. També diu que no és un llibre per a especialistes, sinó per al públic en general: i l’estil, fluid, informal a vegades, amarat d’ironia i amb unes bones càrregues de sarcasme de tant en tant, ho demostra. És un llibre fàcil de llegir, tot i les giragonses i les anades i vingudes endavant i endarrere que anem trobant de tant en tant.

No és una història de la llengua, d’acord; què és llavors? És la descripció del que l’autor anomena «l’aventura del català», les vicissituds a què s’ha hagut d’enfrontar al llarg de la seva història, a què ha arribat i a què no, però prescindint de la sovint feixuga descripció de variants, dels canvis fonològics i gramaticals, etc. Se centra en aquells aspectes històrics, polítics i culturals que van fer que el català seguís un camí d’expansió territorial i d’usos fins a un cert moment en què comença a retraure’s, fins arribar a la situació actual de la llengua.

Branchadell juga a la ucronia, a imaginar què podria haver passat en un determinat moment, però sense perdre de vista en cap moment que el que li interessa no és fer ficció si no descriure què va passar realment i per què. És un llibre desmitificador, també: les dates dels primers textos escrits, quins són realment, els mites del monolingüisme medieval o de la decadència i la renaixença de la llengua, per exemple —alguns dels quals no fa gaire anys només s’insinuaven, així com de passada, no fos cas que algú pensés que qui els defensava era mereixedor de ser cremat en una bona foguera…

Una de les tesis de l’assaig i, em sembla, un dels motius pels quals fou escrit, és la repetida discussió sobre la vitalitat de la llengua i la seva esperança de vida. Branchadell és clar i categòric: el català morirà, com han mort moltes altres llengües, però no morirà d’aquí a pocs anys, com vaticinen alguns «experts». En resum i pel boc gros: el català continuarà viu perquè els catalans som una mica torracollons (la paràfrasi, evidentment, és meva!), que és si fa no fa el que diu en el fragment que clou aquest apunt.

L’únic punt en què sembla que no s’ha acomplert allò que esperava l’autor, és el que fa referència a l’Estatut, al nou Estatut de tan problemàtica gestació, tan trista infantesa i tan decebedora fi (una vegada més, en aquests línies parla l’autor de l’apunt, no el del llibre). Sembla, per la introducció i el capítol final, que l’autor esperava que aquest Estatut fos una bona eina per acabar d’assentar la normalització de la llengua. Tots sabem més o menys com ha acabat el tema, oi?

En resum, una lectura interessant i amena, per a l’especialista i per a qui no n’és.*

El català va néixer fa més de mil anys, i en tots aquests anys les ha passades de tots colors. Ha conegut l’esplendor i ha conegut la misèria. Ha arraconat altres llengües i ha estat arraconat al seu torn. Va arribar a Atenes i s’ha deixat de parlar a Oriola. S’hi va escriure la millor novel·la del món i qui sap si potser la pitjor. Quina conclusió en podem treure, de tot plegat? Aquesta: si alguna cosa ha caracteritzat la vida del català és la seva resiliència. Resiliència? Si agafeu el diccionari, trobareu que la resiliència és la «resistència que presentes els sòlids al trencament per xoc». De l’enginyeria mecànica al concepte ha saltat a la psicologia i es pot definir com l’aptitud per afrontar amb èxit una situació d’estrès intens per adaptar-se positivament a les circumstàncies desfavorables que se’n deriven. Si això e la resiliència us sembla massa rebuscat a aquestes alçades del llibre, penseu en un saltamartí, aquest ninot que tots hem tingut a casa de petit —i que alguns, ves per on, anomenàvem «tentetieso». El català no és una llengua pijana, com deia l’internauta ocurrent, sinó una llengua saltamartí, ve’t-ho aquí. O una llengua tossut, que és un sinònim de saltamartí. És a dir, una llengua tossuda, obstinada en la seva pervivència. [p. 183]

El llibre:

*Tenint en compte que en aquest bell país nostre es dóna un fenomen molt curiós: tothom pot pontificar sobre la llengua, sobre el que és correcte i el que no, malgrat no saber-ne un borrall. Som un país de filòlegs en potència, pel que sembla.

Sala de lectura, 130: Dissabte, d’Ian McEwan

Sempre he sentit dir que no podem estar segurs de res i que la vida pot canviar en un segon; tanmateix, no crec que siguem realment conscients de la nostra fragilitat i de la debilitat de les coses que creiem certes i immutables. Em pregunto si Henry Perowne era de les persones que creien això, que la seva vida, establerta, segura, sòlida, no canviaria mai: m’atreviria a afirmar que sí, i que no s’esperava tot el que li passaria… i m’adono que estic parlant d’un personatge de ficció com si fos real, i això és gràcies (o per culpa de) Ian McEwan, que ha sabut crear tan bé aquest personatge.

A Henry Perowne només una lleu angoixa no el deixa dormir, i, desvetllat, assisteix atònit a l’aterratge d’emergència d’un avió que passa per sobre de Londres. A partir d’aquell moment res no serà normal —entenent per normal la rutina diària a què tots, més o menys, ens anem avesant— i de mica en mica la seva vida anirà canviant, i l’aparent seguretat en què viu desapareixerà. I tot en un únic dia, aquest dissabte que dóna títol a la novel·la.

Un dia, sí, però tota una vida: aquest dia dóna prou temps a Perowne per repassar tota la seva vida, des de la infantesa fins a la maduresa, a parlar-nos de la seva mare, de la seva muller i dels seus fills, dels seus amics i la seva professió, a mesura que la tensió augmenta i que un fet aparentment banal va creixent com la bola de neu llançada muntanya avall fins que esclata contra un obstacle.

He de confessar que les conseqüències d’aquest fet banal les he esperades durant pàgines i pàgines, però tot i això, tot i saber que aquell episodi —del qual no en revelare més detalls per no espatllar la lectura de la novel·la a ningú— «havia de» tenir alguna conseqüència en la vida de Henry Perowne, la manera com McEwan va desenvolupant la història, amb els flàixbacs que ens permeten conèixer la vida de Perowmn i una sensació creixent d’angoixa en el personatge que ens diu que ha de passar alguna cosa més, m’ha tingut amb l’ai al cor i el desig de passar a la pàgina següent a veure què succeïa durant moltes hores.

El llibre:

  • Ian McEwan. Dissabte. Tr. Dolors Udina. Barcelona: Anagrama; Empúries, 2007. 366 p. ISBN 978-84-96863-03-3.

Sala de lectura, 130: Vida i obra de Màrius Torres, de Mercè Boixareu

Tal dia com avui, fa cent anys, naixia un dels nostres poetes de més anomenada, Màrius Torres. Com ja és habitual, la catosfera s’ha posat en marxa per retre-li homenatge i recordar-lo, i, també, per donar-lo a conèixer a qui no el conegués. No és el meu cas, per una vegada: avisat amb temps he fet els deures, uns deures pendents des que vaig llegir ja fa anys les cançons a Mahalta.

Així començava l’apunt que hauria publicat, si no hi hagués hagut tota una sèrie de circumstàncies que al final ho impediren, el 30 d’agost, dia assenyalat per a la commemoració del centenari del naixement de Màrius Torres, el poeta lleidatà. Un poeta que, per mi, sempre ha estat envoltat d’aquell halo romàntic que encara continua arrossegant la tuberculosi. Un poeta que, d’altra banda, conec poc: he repetit fins al cansament que no sóc gaire lector de poesia, per no dir que no ho sóc gens —que no seria veritat d’altra banda—; aquests homenatges catosfèrics tenen la virtut de posar-nos davant dels nassos les nostres mancances lectores i es converteixen, també, en un repte. Finalment, però, la poesia de Torres quedà al prestatge i només vaig arribar a llegir la meitat dels deures que m’havia autoimposat: l’estudi que en féu la filòloga Mercè Boixareu els anys seixanta del segle passat.

Vida i obra de Màrius Torres té dues parts ben diferenciades. La primera part té dos apartats: al primer Boixareu ens explica la vida del poeta, basant-se no només en el que s’havia publicat fins llavors sinó també en entrevistes, documents inèdits i correspondència amb persones que havien conegut Torres. Hi trobem la infantesa, l’adolescència i la maduresa del poeta, la família i les amistats, l’amor, i les creences religioses que, d’una manera més evident cap al final de la seva vida, amaren la seva poesia. Al segon apartat, en descriu l’obra a grans trets.

La poesia de Màrius Torres té la primera raó de ser en la seva capacitat per a sentir d’una manera especialment intensa cada moment de la seva existència. [p. 66]

A la segona part del llibre, Boixareu descriu la temàtica de l’obra poètica classificant-la en deu grans temes: estats d’ànim, natura, música, arts plàstiques, pàtria, família i amics, amor, sentiment de la vida i consciència del temps, mort i religiositat. Cadascun d’aquests apartats està dividit en subtemes, tots explicats i il·lustrats amb citacions de la poesia de Torres, tant de la ja estava publicada a l’època com de la que romania inèdita —alguna de la qual, diu l’autora, només la cita a manera d’exemple ja que no està a l’alçada de la resta de l’obra de Torres.

La sofrença és el primer factor circumstancial al qual devem la poesia de Màrius Torres, com la de tants altres poetes. És sempre el dolor el que ens obliga a sortir de tot el que és superficial, per fer-nos conscients del veritable sentit de la vida; ens fa comprendre millor les seves desgràcies i ens fa valorar més les seves felicitats. [p. 79]

El llibre acaba amb dos apèndixs, després de les conclusions, amb poemes inèdits de Màrius Torres i algunes de les seves composicions musicals.

Tot i els anys que fa que es va publicar, m’ha semblat una bona introducció a la vida i l’obra de Màrius Torres. En algun moment m’ha semblat que tenia un to una mica carrincló —potser per causa de la manera d’expressar-se en alguns moments, una mica allunyada de l’actual— i he trobat a faltar que l’autora es mullés una mica més a l’hora de citar les fonts de les seves afirmacions, que atribueix, de tant en tant, a uns plurals genèrics («ens expliquen que», «ens diuen també que») que amageun les fonts. Possiblement es degui al fet que en el moment de la publicació del llibre aquestes fonts eren encara vives i preferien mantenir l’anonimat. Aquests peròs, però, són obstacles menors a l’hora de llegir aquest assaig i aprendre una mica més sobre Màrius Torres.

El llibre:

  • Mercè Boixareu. Vida i obra de Màrius Torres. Barcelona: Selecta, 1968. 279 p.

PD. D’això se’n diu arribar a misses dites, però val més tard que mai…

Sala de lectura, 129: Brief lives: E. M. Forster, de Richard Canning

Quan comences a llegir la biografia d’algun personatge conegut, mai no pots estar segur de quin camí haurà seguit el biògraf: donarà més importància a la vida del personatge? La donarà a l’obra o a la professió? En aquest cas, Richard Canning intenta trobar el punt mitjà de descriure la vida d’E. M. Forster amb l’ànim de desvetllar característiques de la seva obra que en depenen. Així, a mesura que va explicant-nos la vida i l’obra de Forster les relaciona: com les persones que conegué en els seus viatges es convertiren en personatges en les seves novel·les; com els seus viatges a la Índia portaren a l’escriptura de la que és considerada la seva millor novel·la, Un passatge a la Índia; etc. No passa per alt l’homosexualitat de l’autor ni els seus esforços per ocultar-la a la seva mare, Lily, i també per causa d’una legislació que fins el 1967 la castigava —raó per la qual Maurice, escrita entre 1913 i 1914, reescrita al llarg de la seva vida, no fou publicada fins el 1971, després que Forster morís. També destaca el paper que tingué Forster en donar a conèixer a la Gran Bretanya, la poesia de Cavafis, a qui conegué a Alexandria.

Si busquem algun però a la biografia, en trobaríem dos: d’una banda, el fet que en alguns passatges l’autor faci referència a paraules d’altres autors sense especificar què deien, com si ho haguéssim de saber; de l’altra, que no aprofundeixi una mica més en la relació de Forster amb escriptors contemporanis seus que conegué, com ara els Woolf o D. H. Lawrence, com ho fa en el cas de Christopher Isherwood, per exemple.

És, tanmateix, una aproximació interessant a la vida i l’obra d’E. M. Forster, valorat no només per les seves novel·les sinó també per la seva obra crítica; un personatge que malgrat els prejudicis inherents a l’educació que havia rebut i a la societat en què visqué, era capaç de posar-se en el lloc de l’altre i criticar el paper britànic durant el colonialisme —Un passatge a la Índia no fou ben rebuda entre els angloindis i sí entre els indis per com retratava les relacions entre colonitzadors i nadius.

Com a curiositat, destacar que Forster s’oposà sempre a l’adaptació cinematogràfica de les seves novel·les. Isherwood, que treballava a Hollywood, intentà convèncer-lo, però no ho aconseguí. Actualment, hi ha versió cinematogràfica de quatre de les seves novel·les, i també adaptacions d’alguns dels seus contes. Forster també participà en la redacció del llibret de l’òpera Billy Budd, basada en la novel·la de Herman Melville, amb música de Benjamin Britten.

El llibre:

  • Richard Canning. Brief lives: E. M. Forster. Londres: Hesperus, 2009. 120 p. ISBN 978-1-84391-916-2.

(Aquesta ressenya és la primera d’un llibre obtingut en el projecte «Crítics matiners» de LibraryThing).

Sala de lectura, 128: L’hort urbà, de Josep M. Vallès

Per poc que t’hi fixis, quan passeges per la ciutat no és estrany veure sobresortir de la barana d’un balcó o una terrassa una planta o un arbre que, de bell antuvi, no hauries pensat veure-hi: un llimoner, una olivera, blat de moro o una tomaquera. Cada vegada més sembla que la gent ha perdut la por a cultivar plantes útils a casa (útils en el sentit més prosaic del terme, que les decoratives també ho són, d’útils), però moltes vegades manquen els coneixements per fer-ho. El libre de Josep M. Vallès ajuda a omplir aquesta llacuna.

L’hort urbà és un manual per ajudar a convertir una terrassa o un balcó en un petit hort. En un estil clar i directe, molt didàctic i basat en l’experiència de l’autor, explica tot allò que cal saber sobre les plantes i el seu cultiu: què és un hort urbà, com funcionen les plantes, com instal·lar l’hort, com cultivar, com planificar l’hort, com podem fer compost i quines hortalisses podem plantar i quines plagues i malalaties les amenacen i com prevenir-les o curar-les. Les explicacions estan il·lustrades i conté també algunes taules molt útils sobre cultius compatibles, èpoques de sembra i collita de les diverses hortalises, etc. A l’apartat de les hortalisses explica les característiques de cada planta, com cultivar-la, amb quines altres plantes es pot cultivar en el mateix recipient i les malalties que pot tenir. Al final del llibre ofereix una llista de llocs web on es pot consultar molta més informació sobre horts urbans, horticultura, compostatge, etc.

Durant molts anys vaig tenir la sort de poder viure en primera persona el que significa tenir un hort. Tot gràcies a l’avi, que fos per afició o per mantenir els lligams amb el seu origen, cultivava un petit hort d’on obteníem mongetes, pèsols, enciams, tomàquets, pebrots, cogombres, albergínies, faves… Era una producció petita, és clar, per al nostre consum: petita, sí, però prou abundosa com perquè cada estiu tinguéssim uns dies les mans envermellides i la pell estovada de fer conserva de tomàquet. Allò es va acabar fa temps, i la vida a ciutat no era, precisament, la millor per mantenir el costum… i menys si es viu en un pis que no té ni un trist balcó. Però la vida dóna moltes voltes i, ara, es presenta l’oportunitat de recuperar aquesta activitat. No obstant això, els urbanites amb prou feines si sabríem com enfrontar-nos-hi si no hi haguessin llibres com aquest (amb tots els però a les generalitzacions, és clar. Que alguns encara som capaços de distingir una planta d’una altra…).

  • El llibre:
    • Josep M. Vallès. L’hort urbà. Manual de cultiu ecològic als balcons i terrats. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2009. 240p. ISBN 978-84-7628-570-1.

PS. Aquest cap de setmana, els horts urbans són un dels temes del suplement Es de La Vanguardia i l’autor del llibre hi surt retratat.

Sala de lectura, 127: Xocolata desfeta, de Joan-Lluís Lluís

Fa uns dies vaig rebre la invitació de la Judith de l’Espai Isidor per participar en el club de lectura a Twitter que estaven posant en marxa amb un quants piuladors més: @llegimipiulem. M’hi vaig adherir sense tenir molt clar si hi podria participar gaire, i, de fet, no hi he participat menys: la primera lectura que van proposar no la vaig acabar a temps i no he arribat a dir-ne res… El llibre no era altre que el del títol de l’apunt: Xocolata desfeta, de Joan-Lluís Lluís.

Xocolata desfeta neix com un repte, el repte d’escriure un llibre semblant als Exercicis d’estil de Raymond Queneau. El resultat és diferent: 123 versions d’una mateixa història utilitzant diferents recursos, alguns provinents de l’escola oulipiana, d’altres no, i en català. Com a exercici lingüisticoliterari és més o menys reeixit: algunes reelaboracions de la història inicial estan més aconseguides, d’altres se n’allunyen considerablement a causa de les característiques de l’exercici. Algunes són meres transformacions de mots, d’altres imiten gèneres literaris, n’hi ha que intenten reproduir l’estil d’altres escriptors… Cal un bon domini de la llengua i un bon coneixement del que es vol imitar perquè surti  bé.

Tanmateix, és un llibre que es pot arribar a fer força pesat si es llegeix d’una tirada; millor prendre’l en xicra, perquè si arribes a avorrir-t’hi no podràs gauder de perles com ara amb «Políticament correcte» —una reducció a l’absurd d’aquest absurd que ens ha envaït la comunicació escrita— o amb «Pedant» (per esmentar dos dels darrers que he llegit). També és cert que, en alguns casos, llegides les tres o quatre primeres frases he saltat a la transformació següent.

Ara, aquest no és un llibre d’una sola lectura; més aviat és una obra de consulta a la qual tornar de tant en tant, per veure tot el que es pot fer amb la llengua quan ens posem a jugar-hi… o a fer experiments.

El llibre:

  • Joan-Lluís Lluís. Xocolata desfeta. Barcelona: La Magrana, 2010. 238 p. ISBN 978-84-8264-031-0.

Sala de lectura, 126: 84, Charing Cross Road, d’Helene Hanff

He tornat a llegit les cartes que durant vint anys s’enviaren l’escriptora nord-americana Helene Hanff i el llibreter anglès Frank Doel. És com tornar a retrobar dos vells amics de qui feia temps que no sabies res, i veure que tot segueix igual: Helene amb les seves conyetes i la seva informalitat i Frank amb la seva circumspecta correcció.

Les cartes es llegeixen ràpid, una horeta a tot estirar, però és una experiència plaent i trista alhora: l’amor pels llibres i per la lectura hi són ben palesos; la situació de la postguerra a Anglaterra; i la relació impossible entre l’escriptora i el llibreter. És també la història d’una absència: la d’Helene. A la llibreria tothom imagina com pot ser aquella dona que els encarrega llibres des dels Estats Units i que els envia provisions, però ella mai no arriba a anar-hi.

És un llibre, ja ho he dit abans, deliciós: no trobo cap altra paraula per descriure’l. Un llibre per llegir-li i rellegir-lo, malgrat que no hi hàgim de trobar res de nou. Una història d’aquelles que se solen anomenar «humanes», que en males mans es podria convertir en una pel·lícula de migdia però que, afortunadament, va caure en bones mans quan es convertí en L’última carta.

L’edició catalana no té l’epíleg que sí que trobem a la castellana, on s’explica la història d’Helene Hanff: tota la vida treballant dur per fer-se conèixer com a dramaturga, i aconsegueix l’èxit amb un epistolari. Ara, després de viure anys i panys dels drets d’autor, va morir sense ni un cèntim…

El llibre:

  • Helene Hanff. 84, Charing Cross Road. Tr. Puri Gómez Casademont. Barcelona: Empúries, 2002. 110 p. ISBN 978-84-7596-950-3.

Jesús Moncada

Vet aquí que avui tocava escriure alguna cosa en record de la mort de Jesús Moncada fa cinc anys i, al final, poc més i ho he de deixar córrer. Havia pensat fer una mena de sala de lectura aprofitant la lectura fa poc de Calaveres atònites i confiant que hauria pogut acabar a temps de llegir Estremida memòria, però no ha pogut ser.

Ja quan vaig llegir Camí de sirga, ara fa quatre anys, em va sorprendre la riquesa del llenguatge que utilitzava Moncada i, sobretot, el sentit de l’humor que traspuava la novel·la, sentit de l’humor que és gairebé un protagonista més de Calaveres atònites. El sentit de l’humor que constitueix una de les moltes vies de reconstruir el passat, un humor agredolç, però, m’atreviria a dir que un humor tragicòmic; sobretot, en aquesta reconstrucció de la mítica Mequinensa de Moncada, ja desapareguda, a partir del retrat d’alguns dels seus habitants. Tragicòmic perquè malgrat el somriure, o la riallada fins i tot, que arranquen algunes de les peripècies dels mequinensans que conegué el secretari judicial barceloní Mallor Fontcalda, en el fons, en molts dels casos, hi ha una petita tragèdia al darrere: la solitud, la vellesa, l’enveja, l’odi… i tot en el marc opressiu de la postguerra, on encara està viu el record de la guerra civil i del que significà per al poble i els seus habitants.

D’Estremida memòria poc en puc dir encara. Em sembla, però, que poc d’humor hi trobaré: més aviat, la via tràgica de la reconstrucció de la memòria. Però d’això caldrà parlar-ne un altre dia; ara, us deixo amb dues recomanacions: llegir Moncada si encara no ho heu fet, i donar un cop d’ull al web Jesús Moncada. Espais literaris, on, entre d’altre coses, trobareu fragments de les seves obres. En copio un aquí de Calaveres atònites i enllaço la versió llegida del fragment:

El 1931, quan la República, el món va trontollar, i val més que no parlem de guerra. Un desastre, cregui’m. Amb la victòria de Franco, les aigües van tornar a mare: vam separar un altre cop el cementiri religiós del civil. Ara, vam haver de fer els ulls grossos amb els descreguts que s’havien esmunyit on no els corresponia durant aquells anys de confusió i desgavell. Costa d’empassar, jove, però, ¿com destries els ossos d’una bona persona dels d’un republicà? Tret d’això, gràcies a Déu, ja podíem tornar a viure i a morir-nos com abans.

(llegit per Cristina Rodés)

La iniciativa de l’homenatge, aquesta vegada, partia d’en Pere de Provisionalsi Jesús Moncada, què?»).

Sala de lectura, 124: Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson

A vegades costa una mica decidir si allò que estàs llegint és realment una novel·la —entesa de la manera canònica, amb desenvolupament, nus i desenllaç— o un conjunt de relats. M’ha passat amb Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson, aparentment un conjunt de relats mitjançant els quals retrata una sèrie de persones que viuen en aquest poblet de l’Oest americà, sense cap altre lligam que ser veïns del mateix poble i tenir relacions entre ells. Però de mica en mica, al costa de Winesburg va apareixent un altre protagonista: George Willard, jove periodista l’aparició del qual en tots els relats —diguem-ne capítols?— li dóna una importància dins el llibre que no tenen els altres personatges. I si lliguem aquest personatge inquiet, que vol veure món i conèixer la vida i decideix abandonar Winerburg, amb l’escriptor vell del primer capítol, «El llibre del grotesc», podem aventurar que un i altre són el mateix i que Winesburg, Ohio, no és només la història d’un poblet i dels seus habitants, sinó la història mateixa de l’escriptor. Un escriptor que parteix d’una idea i intenta reflectir-la per mitjà dels retrats dels pobletans:

En el principi, quan el món era jove, hi havia moltes idees però n’hi havia cap que fos una veritat. Era l’home qui es feia la veritat i cada veritat era formada per una gran quantitat d’idees vagues. Per tot el món hi havia veritats i totes les veritats eren bellíssimes. [p. 13]

Cadascun dels personatges de la novel·la encara un o més d’aquestes veritats: la solitud, l’amor, la passió, la riquesa, la gasiveria, la virginitat, la por… I entre tots ofereixen el retrat d’un petit poble de l’oest americà a les acaballes del segle xix, començaments del xx, sense que en cap moment —gran mèrit de l’autor sense dubte, i el que fa que una obra es converteixi en un clàssic—, sense que en cap moment, deia, soni anacrònic o estrany.

El llibre:

Sherwood Anderson. Winesburg, Ohio. Tr. Francesc Parcerisas. Barcelona: Viena, 2009. 254 p. ISBN 978-84-8330-538-6.