Arxiu de la categoria: Sala de lectura

Comentaris sobre els llibres que llegeixo.

Sala de lectura, 2011

S’acaba l’any, i com ja és tradició a ca l’Un que passava, l’únic balanç anual serà el de les lectures. Un balanç no gaire brillant, si el comparem amb anys anteriors: només setze lectures —algunes força llargues, tot s’ha de dir. Tampoc no he aconseguit superar el repte 2011 de la Meribèlgica; a veure si l’any vinent hi ha més sort.

  1. Atwood, Margaret. L’any del diluvi. Tr. Marta Pera Cucurell. Alzira: Bromera, 2010. 434 p. ISBN 978-84-9824-704-6. [Repte 2011: Ga]
  2. Barceló, Miquel. La ciència-ficció. Barcelona: UOC, 2006. 93 p. ISBN 84-9788-519-8. [Repte 2011: El]
  3. Bulgakov, Mijail. Los huevos fatales. Tr. Silvia Serra. Madrid: Valdemar, 1990.  107 p. ISBN 84-7702-024-8. [Repte 2011: Os]
  4. Cortijo, Dani. Històries de la història de Barcelona. Barcelona: L’Arca, 2010. 238 p. ISBN978-84-936014-4-7. [Repte 2011: Co]
  5. Divry, Sophie. Signatura 400. Tr. Maria Enguix Tercero. Barcelona: Blackie Books, 2011. 106 p. ISBN 978-84-938745-4-4. [Repte 2011: R1]
  6. Eaton, Jan. Manual de todas las técnicas de ganchillo. Barcelona: Océano, 2009. 160 p. ISBN 978-84-7556-434-0. [Repte 2011: As]
  7. Freeman, John. Manual de fotografía digital SLR. Madrid: Akal, 2009. 256 p. ISBN 978-84-96669-25-3. [Repte 2011: Ta]
  8. Martin, George R. R. Juego de tronos. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2004. 798 p. ISBN 84-932250-4-5. [Repte 2011: Ar]
  9. —. Choque de reyes. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2005. 922 p. ISBN 84-932702-2-9. [Repte 2011: Er]
  10. —. Tormenta de espadas. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2005. 622 p., 604 p. ISBN 84-96208-07-7. [Repte 2011: Rg]
  11. —. Festín de cuervos. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2007. 860 p. ISBN 978-84-96208-59-9. [Repte 2011: Es]
  12. Nooteboom, Cees. Desviació a Santiago. Tr. Mariona Gratacòs Grau. Alzira: Bromera, 2010. 331 p. ISBN 978-84-9824-706-0. [Repte 2011: Ti]
  13. Serés, Francesc. Contes russos. Barcelona: Quaderns Crema, 2010. 222 p. ISBN 978-84-7727-481-0. [Repte 2011: Re]
  14. Sobrequés i Callicó, Jaume. Història de Catalunya. Barcelona: Base, 2010. 130 p. ISBN 978-84-92437-59-7. [Repte 2011: H]
  15. Stoller, Debbie. Stitch’n bitch : The knitter’s handbook. Nova York: Workman, 2003. 248 p. ISBN 978-0-7611-2818-2. [Repte 2011: Nb]
  16. Teixidor, Emili. Retrat d’un assassí d’ocells. Barcelona: Proa, 1988. 208 p. ISBN 84-7588-193-9. [Repte 2011: Li]

Sala de lectura, 138: Los huevos fatales, de Mikhail Bulgakov

Quan t’asseus a la terrassa d’un bar amb una cervesa al davant i la perspectiva d’una estona de conversa, no saps mai a on arribaràs. I encara que sigui un tema fàcil, un dimarts del passat mes de juliol no m’esperava pas acabar parlant de clàssics russos, dels quals n’he llegit alguns però no tots. Però el tema va sorgir, i va aparèixer com si l’haguéssim invocat el nom de Mikhail Bulgakov i la recomanació: si has llegit ja El mestre i Margarida, llegeix també Los huevos fatales. I, dit i fet: dos dies després tenia el llibre a les meves mans, i un dia més tard ja l’havia llegit.

Conte llarg o novel·la curta, com vulgueu dir-ne, Los huevos fatales retrata amb la sàtira habitual de Bulgàkov la burocràcia que envolta els descobriments científics, la ignorància dels llecs de les conseqüències de desenvolupar experiments que no han estat prou provats i el paper sovint magnificador i manipulador de la premsa. Que modern, tot plegat! I això que Los huevos fatales data de 1925! I avui dia encara ens hem d’enfrontar als mateixos problemes…

El Dr. Persikov, eminent zoòleg rus, descobreix un dia per casualitat un raig capaç de multiplicar la velocitat de desenvolupament dels éssers vius fins a límits insospitats. I com a bon científic, es dedica a estudiar el fenomen i a reproduir-lo en un ambient controlat. Malauradament, es creuen en el seu camí el govern i Alexandr Semiónovich Fatálov, que ha rebut l’encàrrec de posar a la pràctica els descobriments del Dr. Persikov en un intent de recuperar la producció avícola del país, arruïnada després d’una estranya plaga.

I aquí és on he de deixar de parlar de la trama del llibre i intentar convèncer-vos que el llegiu. Explicar-ne més detalls seria desvelar-ne el desenllaç i realment val la pena que li dediqueu una estoneta (si us agrada la sàtira disfressada de ciència-ficció amb el toc magistral de Mikhail Bulgakov).

El llibre:
Mijaíl Bulgákov. Los huevos fatales. Tr. Silvia Serra. Madrid: Valdemar, 1990.  107 p. ISBN 84-7702-024-8

Sala de lectura, 139: Stitch’n bitch, de Debbie Stoller

Noves aficions, noves lectures. Encara que sigui de passada ja he parlat al bloc de la meva darrera afició: la mitja i el ganxet. I, és clar, essent com sóc home de llibres, he acabat caient en el vici de sempre i he firat uns quants llibres dedicats a la matèria. Tots aquests llibres, o la majoria, tenen un petit defecte, però: no només el fet que estiguin dirigits únicament a un públic femení, sinó que molts tendeixen a la carrincloneria i a l’embafament de diminutius i adjectius. Per això crida l’atenció trobar-ne un que sobre el vessant didàctic que tenen aquests llibres, basteixi una petita obra de referència sobre el punt de mitja des de l’experiència personal, d’una manera àgil, desimbolta, divertida i gens carrinclona, deixant lloc tant a la reflexió com a la facècia. És cert, també, que el llibre també està destinat principalment a un públic femení, però a diferència d’altres reconeix l’existència d’homes que fan punt de mitja, de manera que el llibre s’obre a un públic lector més ampli.

El llibre està pensat per a gent que comença a teixir i va avançant mica en mica en els diferents estils de teixir (anglès i continental), els tipus de llana, com fer els punts bàsics, ampliar i reduir, etc., i també introdueix a cada secció patrons senzills per anar practicant. Al final de llibre hi ha un apartat de referències bibliogràfiques, revistes especialitzades i, evidentment, llocs web (blocs, portals, revistes electròniques, etc.) especialitzats en el punt de mitja. Val a dir, però, que tots aquests recursos són en anglès i pensats per a un públic anglosaxó, però amb una mica de coneixements d’anglès poden ser igualment útils.

No és evidentment un llibre que recomani a tothom, però sí a qui tingui el cuquet d’agafar agulles i llana i posar-se a teixir alguna cosa…

El llibre:
Debbie Stoller. Stitch’n bitch. The knitter’s handbook. New York: Workman, 2003. 248 p. ISBN 978-0-7611-2828-2.

Sala de lectura, 137: La ciència-ficció, de Miquel Barceló

Si mai us heu preguntat què és la ciència-ficció, què la caracteritza, quins subgèneres té o quina és la seva història, aquest llibret de la col·lecció Vull saber de l’Editorial UOC us pot ser molt útil per assolir un coneixement bàsic del gènere. En poc menys de cent pàgines Miquel Barceló —escriptor especialitzat en ciència-ficció, director de la col·lecció Nova de ciència-ficció d’Ediciones B i impulsor del premi internacional de ciència-ficció UPC— fa un repàs a la història del gènere, presenta les diverses definicions que se n’han fet, els subgèneres que s’hi poden trobar, i el lloc que ocupa en la literatura fantàstica, a més d’oferir una breu llista de recomanacions de clàssics de la literatura de ciència-ficció. El llibre no es limita a la literatura, sinó que abasta els altres àmbits artístics en què s’ha representat la ciència-ficció, dedicant força espai al cinema i la televisió, que han ajudat a popularitzar el gènere, encara que sigui principalment per la banda de la space opera.

Una de les característiques que destaca d’aquest gènere literari és que és sobretot anglosaxó, i no entra en més detall pel que fa a la literatura catalana —més enllà de dir que la literatura fantàstica catalana és més catalana que fantàstica i destacar la figura de Manuel de Pedrolo. L’extensió del llibre tampoc no ho permet ni sembla que en sigui el motiu, així que em permetré, per si un interessa aprofundir en la presència del gènere a casa nostra, recomanar-vos la lectura de la introducció que va escriure Víctor Martínes-Gil a Els altres mons de la literatura catalana (Barcelona: Cercle de Lectors, 2004).

La citació: Miquel Barceló

Podríem fer servir aquest exemple [la pel·lícula El planeta dels simis, de 1968] per donar una mostra de la trista idea que els productors de Hollywood d’avui tenen de la ciència-ficció al cinema. La nova versió de la novel·la de Boulle, dirigida per Tim Burton l’any 2001, recull el criteri majoritari dels grans estudis de Hollywood que semblen dedicats a fabricar cinema a l’altura intel·lectual del que ells creuen que podria ser un adolescent nord-americà d’avui, un nivell que no semblen considerar pas elevat.

Miquel Barceló. La ciència-ficció. Barcelona: UOC, 2006. p. 80.

Sala de lectura, 136: L’any del diluvi, de Margaret Atwood

Encara ara no em sembla sobrer començar a parlar d’una novel·la de ciència-ficció fent un aclariment; un aclariment, però, en paraules de Miquel Barceló, algú que coneix força bé el gènere:

Amb tota seguretat convé considerar a ciència-ficció com una «narrativa d’idees», una narrativa formada per històries en què l’element determinant és l’especulació imaginativa. […] les narracions de ciència-ficció intenten en realitat contestar la pregunta «Què passaria si…?» i abordar una anàlisi de les conseqüències d’una hipòtesi considerada no habitual o massa prematura perquè pugui ser factible en el món real.*

Aquesta especulació és sobre la ciència, al començament, però cap als anys seixanta del s. XX comencen a incloure’s altres temes: la sociologia, l’antropologia, el medi ambient, etc. Les escriptores de ciència-ficció, a més, sovint inclouen també la perspectiva de gènere en aquesta especulació, que pot situar-se en el nostre món o en un món imaginari, en un futur proper o en un futur llunyà.

Podem dir sense por a equivocar-nos que L’any del diluvi se situa en aquestes coordenadres: especulació imaginativa que intenta respondre a una pregunta concreta (o més d’una) de tema medioambiental i amb perspectiva de gènere. I és que el gènere i tot el relacionat amb el medi ambient són dos dels temes a què s’ha dedicat l’escriptora canadenca Margaret Atwood, l’autora d’aquesta novel·la.

A L’any del diluvi ens trobem en un futur no gaire llunyà, en algun lloc dels Estats Units. Les protagonistes, Toby i Ren, han sobreviscut a un cataclisme (el diluvi sec de què es parlarà al llarg de tota la novel·la), i des dels seus refugis respectius recorden la seva vida. Les dues s’havien conegut mentre eren membres d’una secta pseudoreligionsa mediambientalista, els Jardiners de Déu, que esperen l’arribada del diluvi sec que eliminarà de la terra l’home i tota la destrucció que hi ha provocat, deixant que la natura torni a agafar-ne el control. En aquest món futur, l’home ha eliminat totes les espècies animals de la terra (o gairebé totes) i les ha substituït per animals creats mitjançant enginyeria genètica.

La novel·la té una estructura circular que comença i acaba en els dies posteriors al diluvi, i entremig se situen els capítols pels quals coneixem la història de les dues dones i, també, la dels Jardiners de Déu. Cada bloc de capítols dedicats a una de les dones comença anb un parlament d’Adam U, el líder dels Jardiners, sobre el sant del dia i un càntic relacionat. La darrera part se situa plenament en el present postapocalíptic i ofereix respostes a alguns dels interrogants que s’han anat plantejant al llarg de la novel·la.

Malgrat el to apocalíptic, no es pot dir que el final no tingui un punt d’esperança, tot i que el més destacable és el retrat de les dues dones, dones fortes, amb iniciativa, que saben agafar la vida per les regnes i guiar-la cap a on volen, malgrat els obstacles que puguin trobar pel camí.

* Miquel Barceló. La ciència-ficció. Barcelona: UOC, 2006.  p. 8-9.

El llibre:

  • Margaret Atwood. L’any del diluvi. Tr. Marta Pera Cucurell. Alzira: Bromera, 2010. 434 p. ISBN 978-84-9824-704-6

Sala de lectura, 135: Desviació a Santiago, de Cees Nooteboom

Aquest és el segon llibre que he llegit dels vuit que he obtingut mitjançant el programa Crítics matiners de LibraryThing. Vist que jo, de matiner, res i que la pila va creixent, m’he proposat llegir tots els llibres pendents successivament, a veure si així em poso al dia amb els compromisos del programa.

Fa anys algú em va deixar anar una d’aquelles frases lapidàries que els fans d’algun escriptor tendim a deixar anar de tant en tant: «Tu, que t’agrada tan llegir, hauries de llegir Cees Nooteboom». Com podeu imaginar, no en vaig fer gens de cas, de la recomanació; i ara em dic que em vaig equivocar —bé, només m’ho he dit una vegada i fluixet, la veritat, que el passat no es pot canviar i no treu cap a res penedir-se’n. El cas és que m’ha agradat força aquest llibre de viatges de Cees Nooteboom titulat Desviació a Santiago.

El pretext del recull d’articles és el viatge, un viatge de Barcelona a Santiago de Compostel·la; però el viatge no deixa de ser un pretext i ben aviat ens adonem que el menys important de tot és cap a on va, que el que compta és com hi va i per on. Cada aturada de l’autor serveix per deixar anar una acurada descripció del lloc, del monument que l’ha obligat a desviar-se del camí, que moltes vegades és, també, un pretext per a una erudita disquisició sobre la història, l’art, la política, la religió, la literatura… i per l’humor, com la descripció del pet d’una turista a l’interior d’una església. A vegades, però, fins i tot el lloc on s’ha aturat el viatger deixa de tenir importància: en un text de 1986 titulat «Apunts provisionals» el lloc és igual, el que importa és l’escampadissa de papers a l’habitació de l’hotel que el porten a parlar de Borges i de les circumstàncies en què el conegué. Altres vegades esdevé el marc que permet Nooteboom parlar sobre l’experiència del viatge i d’ell mateix com a viatges.

Vull tornar a fer aquest viatge una altra vegada, i sé que aquest cop tampoc no seguiré una línia recta, que per a mi camí no vol dir mai altra cosa que desviació, l’etern laberint que elabora el mateix viatger deixant-se seduir cada vegada per una carretera secundària, i per la carretera secundària de la carretera secundària, pel misteri del nom desconegut al senyal, per la silueta del castell a la llunyania on gairebé no hi ha camí per arribar, pel que potser es podrà veure rere el següent turó, rere la propera carena. [p. 303]

Tot sovint, però, quan descriu els llocs que visita, la gent que hi troba, al vida que s’hi fa, sona a tòpic. Nooteboom no viatja per grans capitals, més aviat sembla que les evita, i les seves descripcions sonen a retrat d’un país que ja no existeix —gairebé sempre afortunadament. Els viatges comencen el 1981 i acaben el 2001, i en aquests vint anys han canviat moltes coses, a Espanya. És, a més, una Espanya a la que manquen parts: les illes balears no hi apareixen; Catalunya només hi surt al començament, ja que Barcelona és el punt de partida del viatge, i en alguns comentaris escadussers sobre el nacionalisme (p. 252 i 257); i València és un mer pretext per parlar del Cid i de la Reconquesta.

No espereu, però, una ordenació cronològica dels textos: tot i que més o menys la segueixen, estan agrupats sovint per temes, sense respectar-ne l’ordre cronològic. Això, tanmateix, no obstacultiza la lectura ni provoca cap anacronisme, ni impedeix gaudir d’aquest conjunt de retrats de llocs i persones, de reflexions i petits assajos d’un viatger que vol conèixer encara més un país que no coneix del tot  i que admira.

El llibre:

Cees Nootebom. Desviació a Santiago. Tr. Mariona Gratacòs. Alzira: Bromera, 2010. 331 p. ISBN 978-84-9824-706-0.

Sala de lectura, 134: Contes russos, de Francesc Serés

Si no hagués estat per una, diguem-ne així, obligació, probablement no hauria llegit aquests Contes russos d’en Francesc Serés. Encara no he llegit cap dels seus llibres anteriors, tot i que ho vaig intentar amb La força de la gravetat:  no vaig passar del primer o segon conte, ni ho recordo, i el vaig abandonar força avorrit. Però ara, després de llegir aquests Contes russos, em temo que hauré de posar novament —que posaré novament— La força… a la pila de lectures pendents. D’aquesta afirmació es pot deduir sense gaire marge d’error que els Contes… m’han agradat, malgrat la recança amb què vaig començar a llegir-los.

Serés es treu de la màniga en aquest recull cinc contistes russos, de diferents èpoques, amb els quals crea una antologia que abasta la història de Rússia dels segles XX i XXI, des dels darrers tsars als nostres dies. Aquesta «pretesa» antologia està ordenada, però, del present cap al passat, de manera que llegim primer els contes que transcorren a la Rússia contemporània i anar viatjant cap enrere fins a l’epoca dels tsars. Cadascun dels autors reflecteix en els seus contes un moment històric, un entorn (la ciutat, el camp, els kolkhozos) i una situació vital (l’amor, la rutina, la por, l’obediència, etc.) i el pes del poder, de l’autoritat, de les classes dirigents, sobre els ciutadans. Aquest pes és present en tots els contes, si bé és en el darrers on semb la que s’hi amagui la clau per entendre què els uneix; fent bones les paraules del príncep de Salina, a Rússia tot canvia i tot continua igual: els tsars són substituïts per les autoritats comunistes (de les quals hi ha que són antics aristòcrates reciclats, com a «El camí rus»), i aquestes són substituïdes pels antics poderosos… quan no són elles mateixes que es perpetuen al poder.

Ara, la pregunta que em resta per respondre és: parla només de Rússia? Algunes situacions són tan universals (la lluita de classes, la lluita pel poder, l’absurditat de la burocràcia, etc.) que hom diria que no parla de Rússia, que Rússia és només un més dels possibles escenaris d’aquests contes.

El llibre:

Francesc Serés. Contes russos. Barcelona: Quaderns Crema, 2010. 222 p. ISBN 978-84-7727-481-0.

Sala de lectura, 2010

Com cada any, a manera de balanç, les lectures de l’any que acaba.

  1. Alcàntara, Sílvia. Olor de Colònia. Barcelona: Edicions de 1984, 2009. 330 p. ISBN 978-84-92040-21-4. [Repte 2010: 13]
  2. Allen, Woody. Pura anarquia. Tr. Joan Solé. Barcelona: Columna, 2007. 158 p. ISBN 978-84-664-0852-3. [Repte 2010: 12]
  3. Anderson, Sherwood. Winesburg, Ohio. Barcelona: Viena, 2009. Tr. Francesc Parcerisas. 254 p. ISBN 978-84-8330-538-6. [Repte 2010: 14]
  4. Anglada, M. Àngels. El violí d’Auschwitz. Barcelona: Columna, 1996. 127 p. ISBN 84-7809-588-8. [Repte 2010: 18]
  5. Artífex Cuarta época, nº 4/5 (nov. 2009). 378 p.
  6. Baum, L. Frank. El màgic d’Oz. Barcelona: Empúries, 2002. Ed. anotada. Edició, introducció i notes de Michael Patrick Hearn; il·lustracions de W. W. Denslow; traducció de Ramon Folch i Camarasa. CII, 274 p. ISBN 84-7596-961-5.
  7. Boixareu, Mercè. Vida i obra de Màrius Torres. Barcelona: Selecta, 1968. p. 279. [Repte 2010: 23]
  8. Branchadell, Albert. L’aventura del català. De les «Homilies d’Organyà» al nou Estatut. Barcelona: L’Esfera dels Llibres, 2006. 186 p. ISBN 84-9734-415-4. [Repte 2010: 19]
  9. Canning, Richard. Brief lives: E. M. Forster. Londres: Hesperus, 2009.
  10. Greer, Andrew Sean. Las confesiones de Max Tivoli. Tr. Bianca Southwood. Barcelona: Destino, 2004. [Repte 2010: 25]
  11. Hanff, Helene. 84, Charing Cross Road. Tr. Puri Gómez Casademont. Barcelona: Empúries, 2002. 110 p. ISBN 978-84-7596-950-3. [Repte 2010: 1a recomanació]
  12. Harrison, Harry. ¡Hagan sitio! ¡Hagan sitio! Tr. José M. Aroca. Barcelona: Acervo, 1976. 320 p. ISBN 84-7002-205-9. [Repte 2010: 2 (comodí)]
  13. König, Ralf. El condón asesino. Tr. Pilar Pardo. Barcelona: La Cúpula, 1991. [65] p. ISBN 84-7833-055-3.
  14. Laclos, Choderlos de. Les relacions perilloses, o, Cartes. Recollides en una societat i publicades per a la instrucció d’algunes altres. Tr.Josep-Anton Fernàndez. Barcelona: Proa, 1988. 351 p. ISBN 84-7739-037-1. [Repte 2010: 22]
  15. Laforet, Carmen. Nada. Barcelona: Destino, 1995. 275 p. ISBN 84-233-0989-4. [Repte 2010: 4]
  16. Le Guin, Ursula K. El nombre del mundo es bosque. Tr. Matilde Horne. Barcelona: Minotauro, 1998. 163 p. ISBN 84-450-7058-4. [Repte 2010: 24]
  17. Lluís, Joan-Lluís. Xocolata desfeta. Barcelona: La Magrana, 2010. 238 p. ISBN 978-84-8264-031-0.
  18. Maguire, Gregory. Wicked. Tr. Claudia Conde. 575 p. ISBN 978-84-08-08581-2. [Repte 2010: 6]
  19. Margarit, Joan. Casa de Misericòrdia. Barcelona: Proa, 2007. 95 p. ISBN 978-84-8437-934-8. [Repte 2010: 2 (comodí)]
  20. Martin, Valerie. Mary Reilly : l’ombra del doctor Jekyll. Tr. Montserrat Morera. Barcelona: Trapezi, 1991. 195 p. ISBN 84-87727-04-2. [Repte 2010: 10]
  21. McEwan, Ian. Dissabte. Tr. Dolors Udina. Barcelona: Anagrama; Empúries, 2007. 366 p. ISBN 978-84-96863-03-3. [Repte 2010: 8]
  22. Melville, Herman. Bartleby, l’escrivent. Barcelona: Proa, 2008. 85 p. ISBN 978-84-8437-710-8. [Repte 2010: 20]
  23. Moncada, Jesús. Calaveres atònites. Barcelona: La Magrana, 2003. 235 p. ISBN 84-8264-328-2. [Repte 2010: 17]
  24. Monsó, Imma. Una tempesta. Barcelona: La Magrana, 2009. 223 p. ISBN 978-84-7410-051-8. [Repte 2010: 11]
  25. Moure, Teresa. Herba d’enamorar. Tr. Pere Comellas. Barcelona: La Campana, 2006. 405 p. ISBN 84-95616-92-0. [Repte 2010: 15]
  26. Ortega y Gasset, José. «Misión del bibliotecario». En: íd., Misión del bibliotecario y otros ensayos afines. Madrid: Revista de Occidente, 1967.
  27. Proust, Marcel. Combray. Tr. Josep Maria Pinto. Barcelona: Viena, 2009. 243 p. ISBN 978-84-8330-550-8. [Repte 2010: 7]
  28. Rothfuss, Patrick. El nombre del viento. Tr. Gemma Rovira. Barcelona: Plaza & Janés, 2009. 872 p. ISBN 978-84-01-33720-8. [Repte 2010: R2]
  29. Salinger, J. D. Nou contes. Tr. Quin Monzó. Barcelona: Empúries, 2009. 268 p. ISBN 978-84-9787-438-0. [Repte 2010: 9]
  30. Schimel, Lawrence. Dos nois enamorats. Tr. Dolors Udina. Barcelona: Llibres de l’Índex, 2000. 130 p. ISBN 84-95317-01-9. [Repte 2010: 16]
  31. Stevenson, Robert Louis. El cas misteriós del Dr. Jeckyll i Mr. Hyde. Tr. Salvador Oliva. Barcelona: Quaderns Crema, 1996. 151 p. ISBN 84-7727-162-3.
  32. Stuparich, Giani. L’illa. Tr. Anna Casassas Figueras. Barcelona: Minúscula, 2010. 108 p. ISBN 978-84-95587-60-2. [Repte 2010: R4]
  33. Tóibín, Colm. Love in a dark time. Gay lives from Wilde to Almodóvar. London: Picador, 2003. 278 p. ISBN 978-0-330-49138-9.
  34. Varley, John. Titán. Tr. César Terrón. Barcelona: Edhasa, 2004. 471 p. ISBN 84-350-2096-7. [Repte 2010: 5]
  35. Vallès, Josep M. L’hort urbà : manual de cultiu ecològic als balcons i terrats. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2009. 4a reimpr. 240p. ISBN 978-84-7628-570-1. [Repte 2010: 3 (comodí)]
  36. Vicent, Manuel. Espectros. Madrid: El País, 2000. 166 p. ISBN 84-0309-201-6
  37. Zweig, Stefan. Carta d’una desconeguda. Tr. Carme Gala. Barcelona: Quaderns Crema, 1998. 91 p. ISBN 84-7727-222-0. [Repte 2010: 21]

Sala de lectura, 133: Pura anarquia, de Woody Allen

No sé què n’esperava, d’aquest llibre, el dia que el vaig comprar: potser uns altres contes Sense plomes, qui sap. El cas és que no hi he trobat res: potser tan sols alguna espurna d’ironia en alguna línia perduda en alguna de les divuit històries que formen el recull. Són les històries les que fallen o sóc jo, que ja no hi trobo la gràcia? El pitjor de tot és que començo a dubtar del record i potser aquells altres contes no em van agradar tan com creia recordar. En fi, deixem passar el temps: potser una relectura en un altre moment farà que els vegi amb uns altres ulls…

(I ara deixeu que em posi pedantot: entenc que el traductor posi notes a peu de pàgina per aclarir alguns detalls dels textos, fins i tot que hi doni la traducció dels noms i cognoms dels personatges —si és per fer-los més hilarants, ha fallat—, però que expliqui qui és Toshiro Mifune… home, em sembla que els lectors de Woody Allen sabran qui és!)

El llibre:

  • Woody Allen. Pura anarquia. Tr. de Joan Solé. Barcelona: Columna, 2007. 158 p. ISBN 978-84-664-0852-3.