Arxiu de la categoria: Llibres i lectures

Comentaris de llibres, ressenyes, apunts sobre bibliofília, sobre tecnologia i llibre, etc.

La citació: Colm Tóibín

Other communities who have been oppressed – Jewish people, say, or Catholics in Northern Ireland – have every opportunity to work out the implications of their oppression in their early lives. They hear the stories; they have the books aroun them. Gay people, on the other hand, grow up alone; there is no history. There are no ballads about the wrongs of the past, the martyrs are all forgotten. It is as though, in Adrienne Rich’s phrase, ‘you looked into the mirror and saw nothing’. Thus the discovery of a history and a heritage has to be made by each individual as part of the road to freedom, or at least knowledge, but it also has serious implications for readers and critics who are not particularly concerned about about gay identity, and it also has serious dangers.

Colm Tóibín. Love in a dark time. Londres: Picador, 2003. p. 9-10.

La citació: Joan Solà

Sí, ja sé que les paraules que citaré a continuació han donat més voltes que un molí de nòria els darrers dies, però crec que convé repetir-les les vegades que calgui fins que ens convencem, fins que siguem conscients que la feina de mantenir la nostra llengua no ens la farà ningú si no la fem nosaltres, i que poca ajuda podem esperar de segons on.

Avui, fruit d’aquest exercici d’anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil. No són poca cosa, doncs, els guanys. L’esforç ha valgut la pena.

Joan Solà. «Adéu-siau i gràcies!». Avui, 21 d’octubre de 2010 [Cultura].

La citació: Mercè Boixareu (3)

En els seus poemes es tracta la Mort —la Mort amb majúscula— , molt poques vegades la pròpia mort i quasi mai la mort dels altres. Tanmateix, les circumstàncies en què el poeta es troba fan que la canti amb una vivo particular. La majoria dels poetes tracten aquest tema, perquè és fruit d’inevitables reflexions, o per la seva natura inexorable i plena de misteri, que la fa matèria de poesia. Difícilment trobarem un poeta que hagi cantat la mort tan de prop com Màrius Torres: la mort que l’envoltava no solament en un sentit personal, sinó també per l’ambient del sanatori i de la guerra. […] però el que moltes vegades passa desapercebut és el to generalment tranquil i esperançador amb què es tracta el tema en aquests versos.

Mercè Boixareu. Vida i obra de Màrius Torres. Barcelona: Selecta, 1968. P. 159-160.

La citació: Mercè Boixareu (2)

No hi ha cap composició dedicada a l’estudi a l’estiu, el temps del sol i de la llum, de la calor i dels fruits, com tampoc no hi havia cap composició concebuda en el temps del migdia. […] I és que la vida de Màrius Torres no va tenir estiu. Va passar de l’esclat joiós d’una primavera, tot just començada, a una tardor de quasi set anys.

Mercè Boixareu. Vida i obra de Màrius Torres. Barcelona: Selecta,  1968. P. 91-92.

Si una tarda un viatger…

El viatger, amb més de dues hores d’espera per endavant —perquè, previsor com és, arriba a l’aeroport amb temps de sobra per facturar i encara haver-se d’esperar una estona— el viatger es dirigeix al quiosc per comprar la premsa del dia. Mentrestant, dóna un cop d’ull a les piles de llibres i a les prestatgeries: no hi troba res que no estigui signat per algun personatge conegut o que no en parli, a part de la literatura que es pot trobar a qualsevol llista dels deu més venuts. Passa de llarg els prestatges de revistes, diverses i abundants, i els de llibres per criatures i s’acosta als prestatges de llibres en altres llengües: crespuscles i ombres del vent i pilars de la terra i els best-sellers que us pugueu imaginar en diverses llengües —perdó, en tres o quatre llengües bàsicament: anglès, francès, alemany i italià—, novel·la rosa, alguna cosa de misteri, novel·la història… i de cop i volta el viatger se sent atret per un llibre: no està posat, com gairebé tots els altres, amb el llom mirant enfora, sinó que mostra tota la coberta que de seguida atrau la mirada. Sota unes lletres escrites amb punts, com si fossin les bombetes d’un cartell lluminós, l’espatlla nua i el clatell d’un home d’esquena. Colm Tóibín, Love in a dark time. Gay lives from Wilde to Almodóvar.

El viatge agafa el llibre i el fulleja. Mira els llibres que hi ha sota: no tenen res a veure. Cerca amb atenció pels prestatges per veure si n’hi ha més, i només en troba un altre exemplar, al prestatge de terra. Llibres de ol·leccions diferents d’editorials diverses omplen els prestatges de la secció «Llibre de butxaca» i aquest Love… llança una pregunta que no obtindrà resposta: què hi faig aquí? Com ha arribat aquest llibre, un assaig sobre artistes homosexuals, a les lleixes d’un quiosc d’aeroport on no hi ha cap altre llibre d’un tema semblant? Per quina broma del destí?

Tant se val. L’espera promet ser llarga. El vol ha estat ajornat. El viatger torna a obrir el llibre, acaba de llegir-ne la introducció i després es dirigeix a caixa. «Nueve noventa y cinco», diu la caixera.

Sala de lectura, 131: L’aventura del català, d’Albert Branchadell

Coberta de L'aventura del català

Albert Branchadell. L'aventura del català

Tot sovint fires llibres per impuls, potser perquè un dia n’has llegit una ressenya elogiosa o perquè t’ha semblat interessant, però un cop el tens a casa penses: «uf, ara m’he de llegir això?». Passa, em passa, sovint amb llibres que no són de ficció: m’ha passat amb L’aventura del català d’Albert Branchadell, que ha viscut abandonadet durant uns quants anys entre molts altres llibres sense que m’atrevís a obrir-lo. «Uf, ara m’he de llegir una altra història de la llengua?».

Estava equivocat. De fet, de bon començament Branchadell ja aclareix que aquest llibre no és una «història de la llengua catalana», de les quals se’n poden trobar moltes a biblioteques i llibreries. També diu que no és un llibre per a especialistes, sinó per al públic en general: i l’estil, fluid, informal a vegades, amarat d’ironia i amb unes bones càrregues de sarcasme de tant en tant, ho demostra. És un llibre fàcil de llegir, tot i les giragonses i les anades i vingudes endavant i endarrere que anem trobant de tant en tant.

No és una història de la llengua, d’acord; què és llavors? És la descripció del que l’autor anomena «l’aventura del català», les vicissituds a què s’ha hagut d’enfrontar al llarg de la seva història, a què ha arribat i a què no, però prescindint de la sovint feixuga descripció de variants, dels canvis fonològics i gramaticals, etc. Se centra en aquells aspectes històrics, polítics i culturals que van fer que el català seguís un camí d’expansió territorial i d’usos fins a un cert moment en què comença a retraure’s, fins arribar a la situació actual de la llengua.

Branchadell juga a la ucronia, a imaginar què podria haver passat en un determinat moment, però sense perdre de vista en cap moment que el que li interessa no és fer ficció si no descriure què va passar realment i per què. És un llibre desmitificador, també: les dates dels primers textos escrits, quins són realment, els mites del monolingüisme medieval o de la decadència i la renaixença de la llengua, per exemple —alguns dels quals no fa gaire anys només s’insinuaven, així com de passada, no fos cas que algú pensés que qui els defensava era mereixedor de ser cremat en una bona foguera…

Una de les tesis de l’assaig i, em sembla, un dels motius pels quals fou escrit, és la repetida discussió sobre la vitalitat de la llengua i la seva esperança de vida. Branchadell és clar i categòric: el català morirà, com han mort moltes altres llengües, però no morirà d’aquí a pocs anys, com vaticinen alguns «experts». En resum i pel boc gros: el català continuarà viu perquè els catalans som una mica torracollons (la paràfrasi, evidentment, és meva!), que és si fa no fa el que diu en el fragment que clou aquest apunt.

L’únic punt en què sembla que no s’ha acomplert allò que esperava l’autor, és el que fa referència a l’Estatut, al nou Estatut de tan problemàtica gestació, tan trista infantesa i tan decebedora fi (una vegada més, en aquests línies parla l’autor de l’apunt, no el del llibre). Sembla, per la introducció i el capítol final, que l’autor esperava que aquest Estatut fos una bona eina per acabar d’assentar la normalització de la llengua. Tots sabem més o menys com ha acabat el tema, oi?

En resum, una lectura interessant i amena, per a l’especialista i per a qui no n’és.*

El català va néixer fa més de mil anys, i en tots aquests anys les ha passades de tots colors. Ha conegut l’esplendor i ha conegut la misèria. Ha arraconat altres llengües i ha estat arraconat al seu torn. Va arribar a Atenes i s’ha deixat de parlar a Oriola. S’hi va escriure la millor novel·la del món i qui sap si potser la pitjor. Quina conclusió en podem treure, de tot plegat? Aquesta: si alguna cosa ha caracteritzat la vida del català és la seva resiliència. Resiliència? Si agafeu el diccionari, trobareu que la resiliència és la «resistència que presentes els sòlids al trencament per xoc». De l’enginyeria mecànica al concepte ha saltat a la psicologia i es pot definir com l’aptitud per afrontar amb èxit una situació d’estrès intens per adaptar-se positivament a les circumstàncies desfavorables que se’n deriven. Si això e la resiliència us sembla massa rebuscat a aquestes alçades del llibre, penseu en un saltamartí, aquest ninot que tots hem tingut a casa de petit —i que alguns, ves per on, anomenàvem «tentetieso». El català no és una llengua pijana, com deia l’internauta ocurrent, sinó una llengua saltamartí, ve’t-ho aquí. O una llengua tossut, que és un sinònim de saltamartí. És a dir, una llengua tossuda, obstinada en la seva pervivència. [p. 183]

El llibre:

*Tenint en compte que en aquest bell país nostre es dóna un fenomen molt curiós: tothom pot pontificar sobre la llengua, sobre el que és correcte i el que no, malgrat no saber-ne un borrall. Som un país de filòlegs en potència, pel que sembla.

La citació: Mercè Boixareu (1)

La natura és, sense cap mena de dubte, el tema que es tracta més extensament en l’obra de Màrius Torres: apareix en quasi totes les composicions, i en cada una d’elles té un motiu, un valor i significació diferents. […] Aquesta «natura», però, no té mai valor per ella mateixa. No és mai simple bellesa, com un quadre bonic per a descriure. La natura és vista a través de l’esperit del poeta i actua sempre en funció d’aquest, sigui per reflectir-lo, sigui per contarposar-s’hi.

Mercè Boixareu. Vida i obra de Màrius Torres. Barcelona: Selecta, 1968. P. 79-81.

Sala de lectura, 130: Dissabte, d’Ian McEwan

Sempre he sentit dir que no podem estar segurs de res i que la vida pot canviar en un segon; tanmateix, no crec que siguem realment conscients de la nostra fragilitat i de la debilitat de les coses que creiem certes i immutables. Em pregunto si Henry Perowne era de les persones que creien això, que la seva vida, establerta, segura, sòlida, no canviaria mai: m’atreviria a afirmar que sí, i que no s’esperava tot el que li passaria… i m’adono que estic parlant d’un personatge de ficció com si fos real, i això és gràcies (o per culpa de) Ian McEwan, que ha sabut crear tan bé aquest personatge.

A Henry Perowne només una lleu angoixa no el deixa dormir, i, desvetllat, assisteix atònit a l’aterratge d’emergència d’un avió que passa per sobre de Londres. A partir d’aquell moment res no serà normal —entenent per normal la rutina diària a què tots, més o menys, ens anem avesant— i de mica en mica la seva vida anirà canviant, i l’aparent seguretat en què viu desapareixerà. I tot en un únic dia, aquest dissabte que dóna títol a la novel·la.

Un dia, sí, però tota una vida: aquest dia dóna prou temps a Perowne per repassar tota la seva vida, des de la infantesa fins a la maduresa, a parlar-nos de la seva mare, de la seva muller i dels seus fills, dels seus amics i la seva professió, a mesura que la tensió augmenta i que un fet aparentment banal va creixent com la bola de neu llançada muntanya avall fins que esclata contra un obstacle.

He de confessar que les conseqüències d’aquest fet banal les he esperades durant pàgines i pàgines, però tot i això, tot i saber que aquell episodi —del qual no en revelare més detalls per no espatllar la lectura de la novel·la a ningú— «havia de» tenir alguna conseqüència en la vida de Henry Perowne, la manera com McEwan va desenvolupant la història, amb els flàixbacs que ens permeten conèixer la vida de Perowmn i una sensació creixent d’angoixa en el personatge que ens diu que ha de passar alguna cosa més, m’ha tingut amb l’ai al cor i el desig de passar a la pàgina següent a veure què succeïa durant moltes hores.

El llibre:

  • Ian McEwan. Dissabte. Tr. Dolors Udina. Barcelona: Anagrama; Empúries, 2007. 366 p. ISBN 978-84-96863-03-3.

La citació: Ian McEwan (2)

És clar que començar a llegir-ne [de poesia] tan bon punt va descobrir que era pare d’una poetessa. Però li exigia una mena d’esforç al qual no estava acostumat. Només el primer vers ja li produeix una espessor darrere els ulls. Les novel·les i les pel·lícules, que són incansablement modernes, et propulsen cap endavant o cap endarrere a través del temps, a través dels dies, els anys o fins i tot les generacions. La poesia, en canvi, per fer les seves asseveracions i judicis, es balanceja sobre el problema del moment present. Alentir el ritme, aturar-te del tot per llegir i entendre un poea és com intentar aprendre una habilitat antiquada: com fer un mur de mamposteria en sec o pescar truites.

He de reconèixer que si fa no fa, em passa el mateix que al personatge de McEwan. La poesia em costa i si no parla d’alguna experiència molt propera, o d’algun tema molt planer, em perdo. I a vegades no l’entenc i m’he de quedar, per gaudir-ne, només amb els jocs de paraules, amb la fluència del ritme, la bellesa de les imatges i he de renunciar a allò que volia transmetre el poeta. Que de vegades, de tan personal i de tan literaturitza’t que és, no arriba al lector. O potser aquest lector no és capaç d’arribar-hi, que també podria ser.

Ian McEwan. Dissabte. Barcelona: Anagrama; Empúries, 2007. P. 171.

Sala de lectura, 130: Vida i obra de Màrius Torres, de Mercè Boixareu

Tal dia com avui, fa cent anys, naixia un dels nostres poetes de més anomenada, Màrius Torres. Com ja és habitual, la catosfera s’ha posat en marxa per retre-li homenatge i recordar-lo, i, també, per donar-lo a conèixer a qui no el conegués. No és el meu cas, per una vegada: avisat amb temps he fet els deures, uns deures pendents des que vaig llegir ja fa anys les cançons a Mahalta.

Així començava l’apunt que hauria publicat, si no hi hagués hagut tota una sèrie de circumstàncies que al final ho impediren, el 30 d’agost, dia assenyalat per a la commemoració del centenari del naixement de Màrius Torres, el poeta lleidatà. Un poeta que, per mi, sempre ha estat envoltat d’aquell halo romàntic que encara continua arrossegant la tuberculosi. Un poeta que, d’altra banda, conec poc: he repetit fins al cansament que no sóc gaire lector de poesia, per no dir que no ho sóc gens —que no seria veritat d’altra banda—; aquests homenatges catosfèrics tenen la virtut de posar-nos davant dels nassos les nostres mancances lectores i es converteixen, també, en un repte. Finalment, però, la poesia de Torres quedà al prestatge i només vaig arribar a llegir la meitat dels deures que m’havia autoimposat: l’estudi que en féu la filòloga Mercè Boixareu els anys seixanta del segle passat.

Vida i obra de Màrius Torres té dues parts ben diferenciades. La primera part té dos apartats: al primer Boixareu ens explica la vida del poeta, basant-se no només en el que s’havia publicat fins llavors sinó també en entrevistes, documents inèdits i correspondència amb persones que havien conegut Torres. Hi trobem la infantesa, l’adolescència i la maduresa del poeta, la família i les amistats, l’amor, i les creences religioses que, d’una manera més evident cap al final de la seva vida, amaren la seva poesia. Al segon apartat, en descriu l’obra a grans trets.

La poesia de Màrius Torres té la primera raó de ser en la seva capacitat per a sentir d’una manera especialment intensa cada moment de la seva existència. [p. 66]

A la segona part del llibre, Boixareu descriu la temàtica de l’obra poètica classificant-la en deu grans temes: estats d’ànim, natura, música, arts plàstiques, pàtria, família i amics, amor, sentiment de la vida i consciència del temps, mort i religiositat. Cadascun d’aquests apartats està dividit en subtemes, tots explicats i il·lustrats amb citacions de la poesia de Torres, tant de la ja estava publicada a l’època com de la que romania inèdita —alguna de la qual, diu l’autora, només la cita a manera d’exemple ja que no està a l’alçada de la resta de l’obra de Torres.

La sofrença és el primer factor circumstancial al qual devem la poesia de Màrius Torres, com la de tants altres poetes. És sempre el dolor el que ens obliga a sortir de tot el que és superficial, per fer-nos conscients del veritable sentit de la vida; ens fa comprendre millor les seves desgràcies i ens fa valorar més les seves felicitats. [p. 79]

El llibre acaba amb dos apèndixs, després de les conclusions, amb poemes inèdits de Màrius Torres i algunes de les seves composicions musicals.

Tot i els anys que fa que es va publicar, m’ha semblat una bona introducció a la vida i l’obra de Màrius Torres. En algun moment m’ha semblat que tenia un to una mica carrincló —potser per causa de la manera d’expressar-se en alguns moments, una mica allunyada de l’actual— i he trobat a faltar que l’autora es mullés una mica més a l’hora de citar les fonts de les seves afirmacions, que atribueix, de tant en tant, a uns plurals genèrics («ens expliquen que», «ens diuen també que») que amageun les fonts. Possiblement es degui al fet que en el moment de la publicació del llibre aquestes fonts eren encara vives i preferien mantenir l’anonimat. Aquests peròs, però, són obstacles menors a l’hora de llegir aquest assaig i aprendre una mica més sobre Màrius Torres.

El llibre:

  • Mercè Boixareu. Vida i obra de Màrius Torres. Barcelona: Selecta, 1968. 279 p.

PD. D’això se’n diu arribar a misses dites, però val més tard que mai…