Arxiu de la categoria: Llibres i lectures

Comentaris de llibres, ressenyes, apunts sobre bibliofília, sobre tecnologia i llibre, etc.

I un Sant Jordi més

Al peu de la Diputació, una cobla desgrana sardanes mentre al seu costat es fan dues rotllanes; a la més gran, el més jove deu estar jubilat i només hi ha un home. Des d’allà ja es pot veure que la jornada serà un èxit, com cada any: la Rambla de Catalunya baixa plena i en molts llocs, com patirem, la marxa s’alenteix fins a aturar-se (mala idea, senyors organitzadors d’aquests saraus, posar davant per davant parades de grans llibreries: entre els que miren i els que esperen per mirar, els que només volen passar… no passen). De gent, n’hi ha de tota mena: l’avi que passeja; el turista badoc que a tot troba gràcia; la família unida a la caça i captura del llibre de l’any; la senyora que t’empeny i la senyora a qui trepitges; dracs que llegeixen i pseudodracs que fan bombolles de sabó; roses, roses i més roses, de totes mides i colors (que lletges que són les blaves!); escoltes que toquen música i estudiants disfressats recollint diners pel viatge de final de curs; parades solidàries; monges que escampen la paraula de Jesús; gent que aprofita per passejar els gossos entre la gentada; els que s’entesten a travessar la Rambla i els que s’entossudeixen a anar en direcció contrària; nenes que brandes roses i nenes que trien quin llibre llegiran (els nens, sempre amunt, com els gegants); en Risto Mejide que signa llibres en una parada —o això diu el cartell i els comentaris excitats dels babaus de torn que envien per mòbil a twitters i facebooks la bona nova (l’únic escriptor a qui pots veure la cara, ai las, no té ningú que li demani una dedicatòria); també els polítics fan acte de presència, no fos cas que ens oblidéssim d’ells, i a les seves parades trobes els llibres dels seus líders i exlíders (però per molt que m’hi esforci sóc incapaç d’imaginar-me el Molt Honorable President dedicant llibres amb la Pilar Rahola…).

Encara no he vist les xifres als diaris, però només per la gent que hi havia es pot ben dir que, malgrat la Setmana Santa que li ha caigut al damunt, Sant Jordi ha tornat a vèncer.

I per si algú s’ho pregunta: sí, jo també m’he deixat portar i tinc els meus llibres de Sant Jordi, i fins i tot un drac. Però els llibres, que els llibreters em perdonin, comprats uns dies abans: no suporto l’ambient massificat de les llibreries per Sant Jordi; i acostar-se a les parades només és a l’abast dels més intrèpids i agosarats… o dels que tenen els colzes més durs.

PD. I no faltava la gitana omnipresent que al crit de «Guapo, que llevo la rosa!» intentava encolomar-te una rosa d’aspecte més aviat decaigut.

La citació: Jaume Cabré

Un llibre és un bocí d’ànima que el creador, en un acte d’amor, s’arrenca i ofereix al lector. I si algú el llegeix és perquè ha acceptat el gest amorós del creador. Potser és per això que Steiner diu que la crítica literària i filosòfica s’origina en un deute d’amor. I l’amor no es basa ni en fotos, ni en modes, ni en res més que no sigui la veritat humana. A l’escriptor impacient li he de dir que costa una vida creure que si no és així, dedicar-se a escriure no té sentit.

Sala de lectura, 135: Desviació a Santiago, de Cees Nooteboom

Aquest és el segon llibre que he llegit dels vuit que he obtingut mitjançant el programa Crítics matiners de LibraryThing. Vist que jo, de matiner, res i que la pila va creixent, m’he proposat llegir tots els llibres pendents successivament, a veure si així em poso al dia amb els compromisos del programa.

Fa anys algú em va deixar anar una d’aquelles frases lapidàries que els fans d’algun escriptor tendim a deixar anar de tant en tant: «Tu, que t’agrada tan llegir, hauries de llegir Cees Nooteboom». Com podeu imaginar, no en vaig fer gens de cas, de la recomanació; i ara em dic que em vaig equivocar —bé, només m’ho he dit una vegada i fluixet, la veritat, que el passat no es pot canviar i no treu cap a res penedir-se’n. El cas és que m’ha agradat força aquest llibre de viatges de Cees Nooteboom titulat Desviació a Santiago.

El pretext del recull d’articles és el viatge, un viatge de Barcelona a Santiago de Compostel·la; però el viatge no deixa de ser un pretext i ben aviat ens adonem que el menys important de tot és cap a on va, que el que compta és com hi va i per on. Cada aturada de l’autor serveix per deixar anar una acurada descripció del lloc, del monument que l’ha obligat a desviar-se del camí, que moltes vegades és, també, un pretext per a una erudita disquisició sobre la història, l’art, la política, la religió, la literatura… i per l’humor, com la descripció del pet d’una turista a l’interior d’una església. A vegades, però, fins i tot el lloc on s’ha aturat el viatger deixa de tenir importància: en un text de 1986 titulat «Apunts provisionals» el lloc és igual, el que importa és l’escampadissa de papers a l’habitació de l’hotel que el porten a parlar de Borges i de les circumstàncies en què el conegué. Altres vegades esdevé el marc que permet Nooteboom parlar sobre l’experiència del viatge i d’ell mateix com a viatges.

Vull tornar a fer aquest viatge una altra vegada, i sé que aquest cop tampoc no seguiré una línia recta, que per a mi camí no vol dir mai altra cosa que desviació, l’etern laberint que elabora el mateix viatger deixant-se seduir cada vegada per una carretera secundària, i per la carretera secundària de la carretera secundària, pel misteri del nom desconegut al senyal, per la silueta del castell a la llunyania on gairebé no hi ha camí per arribar, pel que potser es podrà veure rere el següent turó, rere la propera carena. [p. 303]

Tot sovint, però, quan descriu els llocs que visita, la gent que hi troba, al vida que s’hi fa, sona a tòpic. Nooteboom no viatja per grans capitals, més aviat sembla que les evita, i les seves descripcions sonen a retrat d’un país que ja no existeix —gairebé sempre afortunadament. Els viatges comencen el 1981 i acaben el 2001, i en aquests vint anys han canviat moltes coses, a Espanya. És, a més, una Espanya a la que manquen parts: les illes balears no hi apareixen; Catalunya només hi surt al començament, ja que Barcelona és el punt de partida del viatge, i en alguns comentaris escadussers sobre el nacionalisme (p. 252 i 257); i València és un mer pretext per parlar del Cid i de la Reconquesta.

No espereu, però, una ordenació cronològica dels textos: tot i que més o menys la segueixen, estan agrupats sovint per temes, sense respectar-ne l’ordre cronològic. Això, tanmateix, no obstacultiza la lectura ni provoca cap anacronisme, ni impedeix gaudir d’aquest conjunt de retrats de llocs i persones, de reflexions i petits assajos d’un viatger que vol conèixer encara més un país que no coneix del tot  i que admira.

El llibre:

Cees Nootebom. Desviació a Santiago. Tr. Mariona Gratacòs. Alzira: Bromera, 2010. 331 p. ISBN 978-84-9824-706-0.

Sala de lectura, 134: Contes russos, de Francesc Serés

Si no hagués estat per una, diguem-ne així, obligació, probablement no hauria llegit aquests Contes russos d’en Francesc Serés. Encara no he llegit cap dels seus llibres anteriors, tot i que ho vaig intentar amb La força de la gravetat:  no vaig passar del primer o segon conte, ni ho recordo, i el vaig abandonar força avorrit. Però ara, després de llegir aquests Contes russos, em temo que hauré de posar novament —que posaré novament— La força… a la pila de lectures pendents. D’aquesta afirmació es pot deduir sense gaire marge d’error que els Contes… m’han agradat, malgrat la recança amb què vaig començar a llegir-los.

Serés es treu de la màniga en aquest recull cinc contistes russos, de diferents èpoques, amb els quals crea una antologia que abasta la història de Rússia dels segles XX i XXI, des dels darrers tsars als nostres dies. Aquesta «pretesa» antologia està ordenada, però, del present cap al passat, de manera que llegim primer els contes que transcorren a la Rússia contemporània i anar viatjant cap enrere fins a l’epoca dels tsars. Cadascun dels autors reflecteix en els seus contes un moment històric, un entorn (la ciutat, el camp, els kolkhozos) i una situació vital (l’amor, la rutina, la por, l’obediència, etc.) i el pes del poder, de l’autoritat, de les classes dirigents, sobre els ciutadans. Aquest pes és present en tots els contes, si bé és en el darrers on semb la que s’hi amagui la clau per entendre què els uneix; fent bones les paraules del príncep de Salina, a Rússia tot canvia i tot continua igual: els tsars són substituïts per les autoritats comunistes (de les quals hi ha que són antics aristòcrates reciclats, com a «El camí rus»), i aquestes són substituïdes pels antics poderosos… quan no són elles mateixes que es perpetuen al poder.

Ara, la pregunta que em resta per respondre és: parla només de Rússia? Algunes situacions són tan universals (la lluita de classes, la lluita pel poder, l’absurditat de la burocràcia, etc.) que hom diria que no parla de Rússia, que Rússia és només un més dels possibles escenaris d’aquests contes.

El llibre:

Francesc Serés. Contes russos. Barcelona: Quaderns Crema, 2010. 222 p. ISBN 978-84-7727-481-0.

Repte 2011, un repte amb molta química

Sí, ja ho sé: per llegir no cal participar en cap joc, ni repte, ni res per l’estil… però per què no fer-ho? Per què no convertir la lectura en un joc? Això és el que fem uns quants lectors des de fa uns anys gràcies al reptes que planteja Meribelgica: tot va començar amb un repte que es va fer ella mateixa i ha acabat en reptes anuals que reuneixen gent d’arreu d’Europa amb una afició en comú: llegir.

Per aquí heu pogut anat seguint els reptes anteriors: el 2007, llegir l’alfabet; el 2008, un viatge per la Unió Europea en 366 dies; el 2009, pòquer de llibres; i el 2010, un repte amb caràcter. I, finalment, el repte 2011: un repte amb química.* Enguany consisteix a llegir la taula periòdica dels elements… bé, alguns elements, no tots: són trenta lectures, 27 de les quals han de correspondre a elements de la taula periòdica, sense repetir-los. Les tres restants, com l’any passat, han de pertànyer a la llista de recomanacions dels participants. Semblava força complicat, però després de llegir les instruccions no ho és tant… i menys amb l’ajut de l’aplicació que ha fet en Palimp (Cuchitril literario) per trobar els elements en els títols i els noms dels autors.

Si hi voleu donar un cop d’ull, feu clic a la imatge i anireu a parar al web del Reto 2011.

Banner del Reto 2011

Reto 2011

* El Reto es va posar en marxar a començament del mes de gener, però fins aquesta setmana no s’havia publicat el web.

El dia del Tirant

No res menys a la cavalleria moral donarà llum e representarà los escenacles de bons costums, abolint la textura dels vicis e la ferocitat dels monstruosos actes. E perquè en la present obra alti no puga ésser increpat si defalliment algú trobat hi serà, jo, Joanot Martorell, cavaller, sols vull portar lo càrrec, e no altri ab mi; com per mi sols sia estada ventilada a servei del molt il·lustre Príncep e senyor Rei expectant Don Ferrando de Portugal la present obra, e començada a dos de giner de l’any mil quatre-cents e seixanta.

Així acaba l’endreça que escriví Joanot Martorell al començament del Tirant lo Blanc i per això sabem —o creiem saber— que la gran novel·la valenciana fou començada un dos de gener d’ara fa cinc-cents cinquanta-un anys, i que celebrem el dos de gener el dia del Tirant. Fou El Llibreter qui ho recordava el dia 28 de desembre passat i proposava que ho celebréssim. Servidor, que ja sabeu els que passeu per aquí que s’apunta a un bombardeig, de seguida digué que sí i es preparà per fer-ho quan arribés el moment.

Tanmateix, un cop arribat el dia em vaig adonar que no sabia com enfocar-ho, perquè el Tirant em col·loca sempre davant un problema: l’exigència com a lector que intenta ser un lector seriós m’empeny a llegir el Tirant en tant que clàssic de la nostra literatura, però a l’hora de la veritat no he arribat mai a llegir-lo. I és que les nombroses vegades que l’he començat a llegir, no he anat més enllà de les cavalleries de Tirant a Anglaterra, que és, i que em perdonin els lletraferits, una part ben avorrida i pesada. I arribat al començament de les aventures mediterrànies de l’heroi, ja no tenia esma de continuar. Tot i això, en la meva edició a cura de Martí de Riquer hi ha subratllats i senyals que indiquen que hi he passat en un moment o altre amb la voluntat de fer-ne una lectura poc superficial.

Davant d’aquest problema, el meu professor de literatura catalana de COU em va donar la solució. Deixeu-me que us digui que aquest professor, que llavors encara no havia escrit cap de les seves dues novel·les, em féu estimar la literatura com no havia aconseguit fer-ho cap professor anterior ni faria cap professor posterior. També fou el primer a qui vaig escoltar que deia que no hi havia cap obligació d’acabar-se de llegir un llibre: era a propòsit de Madame Bovary i les seves paraules foren que si les cinquanta primeres pàgines ens avorrien, que deixéssim córrer el llibre. Fins llavors jo havia estat dels que sempre acaben de llegir els llibres, encara que no m’agradin… i encara ara em reca abandonar un llibre a mitges. Aquest professor m’aconsellà de llegir els primeres línes de cada capítol: si m’interessava, l’havia de llegir sencer; si veia que no, que me’l saltés i passés al següent. Malauradament, no he seguit mai el seu consell: no seria una lectura de debò (que jo, de prejudicis sobre la lectura, en tinc un munt!).

Així doncs, quina mena de dia del Tirant podia celebrar, jo? Hi vaig estar donant voltes i al final del dia només tenia clara una cosa: que encapçalaria l’apunt amb el paràgraf que ja heu llegit. Avui, però, se m’ha acudit una altra cosa: parlar de la meva relació amb el Tirant. I aquí ho teniu. Que prossiblement és una cosa que només m’interessa a mi, però que em permet apuntar-me al bombardeig. Encara que sigui un dia més tard.

L’altre homenatge seria el compromís de llegir el Tirant d’una vegada, però tenint en compte que he començat l’any sense complir l’únic propòsit d’any nou que m’havia fet, serà millor que no prometi impossibles.

Sala de lectura, 2010

Com cada any, a manera de balanç, les lectures de l’any que acaba.

  1. Alcàntara, Sílvia. Olor de Colònia. Barcelona: Edicions de 1984, 2009. 330 p. ISBN 978-84-92040-21-4. [Repte 2010: 13]
  2. Allen, Woody. Pura anarquia. Tr. Joan Solé. Barcelona: Columna, 2007. 158 p. ISBN 978-84-664-0852-3. [Repte 2010: 12]
  3. Anderson, Sherwood. Winesburg, Ohio. Barcelona: Viena, 2009. Tr. Francesc Parcerisas. 254 p. ISBN 978-84-8330-538-6. [Repte 2010: 14]
  4. Anglada, M. Àngels. El violí d’Auschwitz. Barcelona: Columna, 1996. 127 p. ISBN 84-7809-588-8. [Repte 2010: 18]
  5. Artífex Cuarta época, nº 4/5 (nov. 2009). 378 p.
  6. Baum, L. Frank. El màgic d’Oz. Barcelona: Empúries, 2002. Ed. anotada. Edició, introducció i notes de Michael Patrick Hearn; il·lustracions de W. W. Denslow; traducció de Ramon Folch i Camarasa. CII, 274 p. ISBN 84-7596-961-5.
  7. Boixareu, Mercè. Vida i obra de Màrius Torres. Barcelona: Selecta, 1968. p. 279. [Repte 2010: 23]
  8. Branchadell, Albert. L’aventura del català. De les «Homilies d’Organyà» al nou Estatut. Barcelona: L’Esfera dels Llibres, 2006. 186 p. ISBN 84-9734-415-4. [Repte 2010: 19]
  9. Canning, Richard. Brief lives: E. M. Forster. Londres: Hesperus, 2009.
  10. Greer, Andrew Sean. Las confesiones de Max Tivoli. Tr. Bianca Southwood. Barcelona: Destino, 2004. [Repte 2010: 25]
  11. Hanff, Helene. 84, Charing Cross Road. Tr. Puri Gómez Casademont. Barcelona: Empúries, 2002. 110 p. ISBN 978-84-7596-950-3. [Repte 2010: 1a recomanació]
  12. Harrison, Harry. ¡Hagan sitio! ¡Hagan sitio! Tr. José M. Aroca. Barcelona: Acervo, 1976. 320 p. ISBN 84-7002-205-9. [Repte 2010: 2 (comodí)]
  13. König, Ralf. El condón asesino. Tr. Pilar Pardo. Barcelona: La Cúpula, 1991. [65] p. ISBN 84-7833-055-3.
  14. Laclos, Choderlos de. Les relacions perilloses, o, Cartes. Recollides en una societat i publicades per a la instrucció d’algunes altres. Tr.Josep-Anton Fernàndez. Barcelona: Proa, 1988. 351 p. ISBN 84-7739-037-1. [Repte 2010: 22]
  15. Laforet, Carmen. Nada. Barcelona: Destino, 1995. 275 p. ISBN 84-233-0989-4. [Repte 2010: 4]
  16. Le Guin, Ursula K. El nombre del mundo es bosque. Tr. Matilde Horne. Barcelona: Minotauro, 1998. 163 p. ISBN 84-450-7058-4. [Repte 2010: 24]
  17. Lluís, Joan-Lluís. Xocolata desfeta. Barcelona: La Magrana, 2010. 238 p. ISBN 978-84-8264-031-0.
  18. Maguire, Gregory. Wicked. Tr. Claudia Conde. 575 p. ISBN 978-84-08-08581-2. [Repte 2010: 6]
  19. Margarit, Joan. Casa de Misericòrdia. Barcelona: Proa, 2007. 95 p. ISBN 978-84-8437-934-8. [Repte 2010: 2 (comodí)]
  20. Martin, Valerie. Mary Reilly : l’ombra del doctor Jekyll. Tr. Montserrat Morera. Barcelona: Trapezi, 1991. 195 p. ISBN 84-87727-04-2. [Repte 2010: 10]
  21. McEwan, Ian. Dissabte. Tr. Dolors Udina. Barcelona: Anagrama; Empúries, 2007. 366 p. ISBN 978-84-96863-03-3. [Repte 2010: 8]
  22. Melville, Herman. Bartleby, l’escrivent. Barcelona: Proa, 2008. 85 p. ISBN 978-84-8437-710-8. [Repte 2010: 20]
  23. Moncada, Jesús. Calaveres atònites. Barcelona: La Magrana, 2003. 235 p. ISBN 84-8264-328-2. [Repte 2010: 17]
  24. Monsó, Imma. Una tempesta. Barcelona: La Magrana, 2009. 223 p. ISBN 978-84-7410-051-8. [Repte 2010: 11]
  25. Moure, Teresa. Herba d’enamorar. Tr. Pere Comellas. Barcelona: La Campana, 2006. 405 p. ISBN 84-95616-92-0. [Repte 2010: 15]
  26. Ortega y Gasset, José. «Misión del bibliotecario». En: íd., Misión del bibliotecario y otros ensayos afines. Madrid: Revista de Occidente, 1967.
  27. Proust, Marcel. Combray. Tr. Josep Maria Pinto. Barcelona: Viena, 2009. 243 p. ISBN 978-84-8330-550-8. [Repte 2010: 7]
  28. Rothfuss, Patrick. El nombre del viento. Tr. Gemma Rovira. Barcelona: Plaza & Janés, 2009. 872 p. ISBN 978-84-01-33720-8. [Repte 2010: R2]
  29. Salinger, J. D. Nou contes. Tr. Quin Monzó. Barcelona: Empúries, 2009. 268 p. ISBN 978-84-9787-438-0. [Repte 2010: 9]
  30. Schimel, Lawrence. Dos nois enamorats. Tr. Dolors Udina. Barcelona: Llibres de l’Índex, 2000. 130 p. ISBN 84-95317-01-9. [Repte 2010: 16]
  31. Stevenson, Robert Louis. El cas misteriós del Dr. Jeckyll i Mr. Hyde. Tr. Salvador Oliva. Barcelona: Quaderns Crema, 1996. 151 p. ISBN 84-7727-162-3.
  32. Stuparich, Giani. L’illa. Tr. Anna Casassas Figueras. Barcelona: Minúscula, 2010. 108 p. ISBN 978-84-95587-60-2. [Repte 2010: R4]
  33. Tóibín, Colm. Love in a dark time. Gay lives from Wilde to Almodóvar. London: Picador, 2003. 278 p. ISBN 978-0-330-49138-9.
  34. Varley, John. Titán. Tr. César Terrón. Barcelona: Edhasa, 2004. 471 p. ISBN 84-350-2096-7. [Repte 2010: 5]
  35. Vallès, Josep M. L’hort urbà : manual de cultiu ecològic als balcons i terrats. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2009. 4a reimpr. 240p. ISBN 978-84-7628-570-1. [Repte 2010: 3 (comodí)]
  36. Vicent, Manuel. Espectros. Madrid: El País, 2000. 166 p. ISBN 84-0309-201-6
  37. Zweig, Stefan. Carta d’una desconeguda. Tr. Carme Gala. Barcelona: Quaderns Crema, 1998. 91 p. ISBN 84-7727-222-0. [Repte 2010: 21]

Sala de lectura, 133: Pura anarquia, de Woody Allen

No sé què n’esperava, d’aquest llibre, el dia que el vaig comprar: potser uns altres contes Sense plomes, qui sap. El cas és que no hi he trobat res: potser tan sols alguna espurna d’ironia en alguna línia perduda en alguna de les divuit històries que formen el recull. Són les històries les que fallen o sóc jo, que ja no hi trobo la gràcia? El pitjor de tot és que començo a dubtar del record i potser aquells altres contes no em van agradar tan com creia recordar. En fi, deixem passar el temps: potser una relectura en un altre moment farà que els vegi amb uns altres ulls…

(I ara deixeu que em posi pedantot: entenc que el traductor posi notes a peu de pàgina per aclarir alguns detalls dels textos, fins i tot que hi doni la traducció dels noms i cognoms dels personatges —si és per fer-los més hilarants, ha fallat—, però que expliqui qui és Toshiro Mifune… home, em sembla que els lectors de Woody Allen sabran qui és!)

El llibre:

  • Woody Allen. Pura anarquia. Tr. de Joan Solé. Barcelona: Columna, 2007. 158 p. ISBN 978-84-664-0852-3.

La citació: Antonio Lozano

En un momento en que las redes sociales y los blogs demuestran que lo que más valora el individuo es compartir, en que la recomendación abierta y vírica es estrella, la fosilización de algunos medios al pretender apropiarse de los contenidos se antoja cavernícola. Cuando menos, la guerra por una entrevista o un avance editorial en exclusiva resulta particularmente ridícula ahora que estamos a un clic de docenas de ellas en todos los idiomas. La capacidad de cada periodista literario para convertirse en un prospector fiable y despertar interés por aquellos títulos que merezcan la pena debería ser la principal regla del juego y no la transformación de los escritores en trofeos.

Lozano, al Tema del mes de número 160 de la revista Qué leer, denuncia l’actitud d’alguns mitjans que, després d’enviar un periodista a entrevistar un escriptor, no publiquen l’entrevista excusant-se en el fet que un altre mitjà ja n’ha publicat una altra i ja no té interès. El periodista, evidentment, no cobra la feina feta. Potser els que n’haurien de prendre nota són els directors d’alguns suplements dominicals, que sembla que es posin d’acord per oferir els mateixos continguts el mateix dia…

  • Antonio Lozano. «El escritor como trofeo». Qué leer, núm. 160 (2010), p. 4.

Sala de lectura, 132: Love in a dark time, de Colm Tóibín

El 1993 l’editor de la London Review of Books proposà a Colm Tóibín que escrivís un article sobre la seva homosexualitat; Tóibín s’hi negà, al·legant que no podia fer-ho, que no tenia res a explicar sobre el tema. Però l’editor de la revista no es rendí i començà a enviar-li, com explica a la introducció, llibres d’escriptors homosexuals o sobre escriptors homosexuals; i alguns, confessa, eren massa interessants per resistir-s’hi: de 1994 a 2000, Tóibín no parà d’escriure sobre la vida i l’obra d’artistes homosexuals. Ell mateix diu que els personatges que més li interessaven eren els que havien patit pel fet de ser homosexuals; els que ho havien amagat; els que havien deixat que aquest fet nodrís —sense dominar— la seva obra; els que havien crescut en situacions adverses, i els que havien escrit durant els anys de l’eclosió de la sida. És, diu, un llibre sobre persones homosexuals que per elecció o necessitat deixaren aquest aspecte en un segon pla en la seva vida pública, tot i que ho era tot en la privada. És també un llibre de descobriment de l’homosexualitat d’artistes que ell no sabia que ho eren.

El llibre recull els articles que va escriure Tóibín a partir d’alguns dels llibres que li van enviar. Comença i clou el recull amb dos textos genèrics: el primer sobre la història de la literatura homosexual —si n’hi ha hagut, quan fa eclosió, quins autors s’hi haurien pogut encabir de no haver estat un tema tan ocult—* i el darrer sobre la influència de l’Església catòlica sobre la vida social, cultural i política irlandesa. Entre mig hi ha nou assaigs sobre diversos artistes homosexuals (escriptors, pintors, directors de cinema) i la relació entre la seva vida i la seva obra: Oscar Wilde, Roger Casement, Thomas Mann, Francis Bacon, Elizabeth Bishop, James Baldwin, Thom Gunn, Pedro Almodóvar i Mark Doty.

El cas d’Oscar Wilde és ben conegut; el de Roger Casement** és semblant: acusat de traïció, fou condemnat a mort i és possible que els seus diaris —d’un dels quals encara es discuteix l’autenticitat— tinguessin alguna influència en la denegació de l’indult: eren massa explícits sobre la vida privada de Casement per ser acceptats. Wilde no va tornar a escriure comèdies després dels dos anys que passà a la presó, la qual cosa podem dir que és conseqüència d’un canvi profund després de l’experiència dels treballs forçats. D’altres mantingueren oculta la seva orientació sexual, com ara Thomas Mann, però és innegable que tingué influència en la seva obra; en els casos d’Elizabeth Bishop i James Baldwin, la seva homosexualitat també influí: en l’obra, i en el cas de Baldwin en la seva vida pública. Baldwin, negre i homosexual, participà activament en la lluita pels drets civils encapçalada per Martin Luther King, però el fet que era homosexual incomodava els seus companys de viatge, que no van tenir inconvenient en anar-lo apartant. No és el cas de Mark Doty, en la poesia del qual hi ha ben palesa l’experiència homosexual i, sobretot, l’experiència de l’impacte de l’aparició de la sida: molts dels seus poemes tracten de la malaltia i la mort del seu company.

El recull és irregular. Alguns dels assajos són força llargs, d’altres són més aviat breus. Tots estableixen una relació entre vida i obra, i potser el més excepcional és el dedicat a Almodóvar, que és més aviat un retrat personal: és l’únic cas en què l’obra queda en segon pla, mentre que a la resta l’obra, la descripció i l’anàlisi de l’obra —sigui literària o pictòrica— és el principal dela articles. L’obra, sí, però també la vida de l’artista retratat, en un intent d’esbrinar si realment el fet que fossin homosexuals tingué o no alguna influència en l’obra. D’influència n’hi hagué, però potser no fou explícita —cal tenir en compte que gairebé tots els personatges retratats visqueren en èpoques en què l’homosexualitat estava perseguida legalment.

He de dir que, malgrat que no coneixia molts dels artistes de què parla Tóibín, és un llibre força interessant que ajuda a comprendre una mica més no només la vida i obra d’aquests autors, sinó també l’època en què visqueren.

*Podeu llegir aquest primer capítol en línia a London review of books: «Roaming the greenwood».

**De casement no n’havia sentit parlar mai, i en poc temps en trobo el nom per tot arreu: en aquest llibre, sí, però ve’t aquí que és el protagonista de la propera novel·la de Mario Vargas Llosa. I sento curiositat per saber com tractarà Vargas Llosa el tema de l’homosexualitat de Casement…

El llibre: