Arxiu de la categoria: Citacions

Mentre catalogo

Va Vd. a utilizar un instrumento que le es ajeno. La mujer que escribe para el público en lenguaje literario masculino es como si se pusiera pantalones.

Sempre que catalogo acabo trobant alguna cosa que em crida l’atenció. Dintre dels llibres, i més si no són nous, a part de paraules s’hi poden trobar nombrosos objectes que criden l’atenció: punts de llibre, targetes de visita, postals, fotografies, cartes, llistes de la compra, apunts, bitllets de transport, etc. Tot sovint, però, és el contingut del llibre mateix el que et fa alçar la cella i pensar: «Això ho he de guardar».

La citació que encapçala l’apunt és una d’aquestes troballes. Fullejava l’epistolari de l’escriptora argentina Delfina Molina y Vedia, [mal] publicat per Ediciones del Laberinto (la profusió d’errades a les poques pàgines que vaig llegir el fan candidat a anar de pet a l’infern dels llibres mal editats), quan aquestes paraules d’Unamuno em van saltar als ulls. Delfina Molina sembla que estava enamorada d’Unamuno, i mantingué amb ell una llarga relació epistolar; no cal dir que el mateix menyspreu que sentia l’escriptor espanyol envers Delfina escriptora el sentia també per Delfina enamorada. Les paraules es comenten soles i, tot i la temptació de dir «és que a l’època tots pensaven igual», no deixen de ser igualment feridores.

Però no tot el que apareix als llibres és igual. Després de decidir que aquestes paraules d’Unamuno podrien ser la citació d’aquesta setmana al bloc, he pensat que podria recuperar les darreres troballes… bé, les que tinc «immortalitzades». Com el títol [img] ben curiós d’un llibre sobre l’organització social dels insectes, El comunismo en los insectos; o el no menys curiós, o més ben dit l’hilarant agraïment final [img] de l’autora d’una tesi doctoral als pollastres «que voluntariamente donaron su vida por la causa»; les fitxes manuscrites [img] d’un catàleg manual; una errada [img] d’aquelles que et fan explotar els ulls quan les veus; o una curiosa aplicació de les tecnologies 2.0 al llibre imprès: un llibre amb codis QR [img] que porten a «material d’acompanyament», que diríem en bibliotequès.

La citació: Miquel Barceló

Podríem fer servir aquest exemple [la pel·lícula El planeta dels simis, de 1968] per donar una mostra de la trista idea que els productors de Hollywood d’avui tenen de la ciència-ficció al cinema. La nova versió de la novel·la de Boulle, dirigida per Tim Burton l’any 2001, recull el criteri majoritari dels grans estudis de Hollywood que semblen dedicats a fabricar cinema a l’altura intel·lectual del que ells creuen que podria ser un adolescent nord-americà d’avui, un nivell que no semblen considerar pas elevat.

Miquel Barceló. La ciència-ficció. Barcelona: UOC, 2006. p. 80.

La citació: Jaume Cabré

Un llibre és un bocí d’ànima que el creador, en un acte d’amor, s’arrenca i ofereix al lector. I si algú el llegeix és perquè ha acceptat el gest amorós del creador. Potser és per això que Steiner diu que la crítica literària i filosòfica s’origina en un deute d’amor. I l’amor no es basa ni en fotos, ni en modes, ni en res més que no sigui la veritat humana. A l’escriptor impacient li he de dir que costa una vida creure que si no és així, dedicar-se a escriure no té sentit.

El dia del Tirant

No res menys a la cavalleria moral donarà llum e representarà los escenacles de bons costums, abolint la textura dels vicis e la ferocitat dels monstruosos actes. E perquè en la present obra alti no puga ésser increpat si defalliment algú trobat hi serà, jo, Joanot Martorell, cavaller, sols vull portar lo càrrec, e no altri ab mi; com per mi sols sia estada ventilada a servei del molt il·lustre Príncep e senyor Rei expectant Don Ferrando de Portugal la present obra, e començada a dos de giner de l’any mil quatre-cents e seixanta.

Així acaba l’endreça que escriví Joanot Martorell al començament del Tirant lo Blanc i per això sabem —o creiem saber— que la gran novel·la valenciana fou començada un dos de gener d’ara fa cinc-cents cinquanta-un anys, i que celebrem el dos de gener el dia del Tirant. Fou El Llibreter qui ho recordava el dia 28 de desembre passat i proposava que ho celebréssim. Servidor, que ja sabeu els que passeu per aquí que s’apunta a un bombardeig, de seguida digué que sí i es preparà per fer-ho quan arribés el moment.

Tanmateix, un cop arribat el dia em vaig adonar que no sabia com enfocar-ho, perquè el Tirant em col·loca sempre davant un problema: l’exigència com a lector que intenta ser un lector seriós m’empeny a llegir el Tirant en tant que clàssic de la nostra literatura, però a l’hora de la veritat no he arribat mai a llegir-lo. I és que les nombroses vegades que l’he començat a llegir, no he anat més enllà de les cavalleries de Tirant a Anglaterra, que és, i que em perdonin els lletraferits, una part ben avorrida i pesada. I arribat al començament de les aventures mediterrànies de l’heroi, ja no tenia esma de continuar. Tot i això, en la meva edició a cura de Martí de Riquer hi ha subratllats i senyals que indiquen que hi he passat en un moment o altre amb la voluntat de fer-ne una lectura poc superficial.

Davant d’aquest problema, el meu professor de literatura catalana de COU em va donar la solució. Deixeu-me que us digui que aquest professor, que llavors encara no havia escrit cap de les seves dues novel·les, em féu estimar la literatura com no havia aconseguit fer-ho cap professor anterior ni faria cap professor posterior. També fou el primer a qui vaig escoltar que deia que no hi havia cap obligació d’acabar-se de llegir un llibre: era a propòsit de Madame Bovary i les seves paraules foren que si les cinquanta primeres pàgines ens avorrien, que deixéssim córrer el llibre. Fins llavors jo havia estat dels que sempre acaben de llegir els llibres, encara que no m’agradin… i encara ara em reca abandonar un llibre a mitges. Aquest professor m’aconsellà de llegir els primeres línes de cada capítol: si m’interessava, l’havia de llegir sencer; si veia que no, que me’l saltés i passés al següent. Malauradament, no he seguit mai el seu consell: no seria una lectura de debò (que jo, de prejudicis sobre la lectura, en tinc un munt!).

Així doncs, quina mena de dia del Tirant podia celebrar, jo? Hi vaig estar donant voltes i al final del dia només tenia clara una cosa: que encapçalaria l’apunt amb el paràgraf que ja heu llegit. Avui, però, se m’ha acudit una altra cosa: parlar de la meva relació amb el Tirant. I aquí ho teniu. Que prossiblement és una cosa que només m’interessa a mi, però que em permet apuntar-me al bombardeig. Encara que sigui un dia més tard.

L’altre homenatge seria el compromís de llegir el Tirant d’una vegada, però tenint en compte que he començat l’any sense complir l’únic propòsit d’any nou que m’havia fet, serà millor que no prometi impossibles.

La citació: Antonio Lozano

En un momento en que las redes sociales y los blogs demuestran que lo que más valora el individuo es compartir, en que la recomendación abierta y vírica es estrella, la fosilización de algunos medios al pretender apropiarse de los contenidos se antoja cavernícola. Cuando menos, la guerra por una entrevista o un avance editorial en exclusiva resulta particularmente ridícula ahora que estamos a un clic de docenas de ellas en todos los idiomas. La capacidad de cada periodista literario para convertirse en un prospector fiable y despertar interés por aquellos títulos que merezcan la pena debería ser la principal regla del juego y no la transformación de los escritores en trofeos.

Lozano, al Tema del mes de número 160 de la revista Qué leer, denuncia l’actitud d’alguns mitjans que, després d’enviar un periodista a entrevistar un escriptor, no publiquen l’entrevista excusant-se en el fet que un altre mitjà ja n’ha publicat una altra i ja no té interès. El periodista, evidentment, no cobra la feina feta. Potser els que n’haurien de prendre nota són els directors d’alguns suplements dominicals, que sembla que es posin d’acord per oferir els mateixos continguts el mateix dia…

  • Antonio Lozano. «El escritor como trofeo». Qué leer, núm. 160 (2010), p. 4.

La citació: Colm Tóibín

Other communities who have been oppressed – Jewish people, say, or Catholics in Northern Ireland – have every opportunity to work out the implications of their oppression in their early lives. They hear the stories; they have the books aroun them. Gay people, on the other hand, grow up alone; there is no history. There are no ballads about the wrongs of the past, the martyrs are all forgotten. It is as though, in Adrienne Rich’s phrase, ‘you looked into the mirror and saw nothing’. Thus the discovery of a history and a heritage has to be made by each individual as part of the road to freedom, or at least knowledge, but it also has serious implications for readers and critics who are not particularly concerned about about gay identity, and it also has serious dangers.

Colm Tóibín. Love in a dark time. Londres: Picador, 2003. p. 9-10.

La citació: Joan Solà

Sí, ja sé que les paraules que citaré a continuació han donat més voltes que un molí de nòria els darrers dies, però crec que convé repetir-les les vegades que calgui fins que ens convencem, fins que siguem conscients que la feina de mantenir la nostra llengua no ens la farà ningú si no la fem nosaltres, i que poca ajuda podem esperar de segons on.

Avui, fruit d’aquest exercici d’anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil. No són poca cosa, doncs, els guanys. L’esforç ha valgut la pena.

Joan Solà. «Adéu-siau i gràcies!». Avui, 21 d’octubre de 2010 [Cultura].

La citació: Mercè Boixareu (3)

En els seus poemes es tracta la Mort —la Mort amb majúscula— , molt poques vegades la pròpia mort i quasi mai la mort dels altres. Tanmateix, les circumstàncies en què el poeta es troba fan que la canti amb una vivo particular. La majoria dels poetes tracten aquest tema, perquè és fruit d’inevitables reflexions, o per la seva natura inexorable i plena de misteri, que la fa matèria de poesia. Difícilment trobarem un poeta que hagi cantat la mort tan de prop com Màrius Torres: la mort que l’envoltava no solament en un sentit personal, sinó també per l’ambient del sanatori i de la guerra. […] però el que moltes vegades passa desapercebut és el to generalment tranquil i esperançador amb què es tracta el tema en aquests versos.

Mercè Boixareu. Vida i obra de Màrius Torres. Barcelona: Selecta, 1968. P. 159-160.

La citació: Mercè Boixareu (2)

No hi ha cap composició dedicada a l’estudi a l’estiu, el temps del sol i de la llum, de la calor i dels fruits, com tampoc no hi havia cap composició concebuda en el temps del migdia. […] I és que la vida de Màrius Torres no va tenir estiu. Va passar de l’esclat joiós d’una primavera, tot just començada, a una tardor de quasi set anys.

Mercè Boixareu. Vida i obra de Màrius Torres. Barcelona: Selecta,  1968. P. 91-92.

La citació: Mercè Boixareu (1)

La natura és, sense cap mena de dubte, el tema que es tracta més extensament en l’obra de Màrius Torres: apareix en quasi totes les composicions, i en cada una d’elles té un motiu, un valor i significació diferents. […] Aquesta «natura», però, no té mai valor per ella mateixa. No és mai simple bellesa, com un quadre bonic per a descriure. La natura és vista a través de l’esperit del poeta i actua sempre en funció d’aquest, sigui per reflectir-lo, sigui per contarposar-s’hi.

Mercè Boixareu. Vida i obra de Màrius Torres. Barcelona: Selecta, 1968. P. 79-81.