Arxiu de la categoria: Llibres i lectures

Comentaris de llibres, ressenyes, apunts sobre bibliofília, sobre tecnologia i llibre, etc.

The fantastic flying books of Mr. Morris Lessmore

Havia vist aquest vídeo enllaçat en un munt de llocs, però no m’havia aturat a mirar-me’l —i això que va de llibres! Però avui, mentre repassava els darrers apunts de la Laura a El que llegeixo, l”hi he vist i m’he dit que potser ja era hora que me’l mirés. I no m’he pogut estar d’agafar-lo, venir corrent cap aquí i enllaçar-lo. No deixa de sorprendre’m que al cinema hi hagi tanta manca d’idees i es dediquin als remakes (bé, no en tot el cinema, en un de determinat) quan aquestes petites joies demostren que d’idees, n’hi ha, i de ben bones. Per cert, aquest està nominat a l’Oscar al millor curt d’animació.

The Fantastic Flying Books of Mr. Morris Lessmore from Moonbot Studios on Vimeo.

Moment confessió: dec tenir la setmana molt bleda perquè he acabat amb un nus a la gola. Almenys no m’ha caigut la llagrimeta, com ahir a la tarda mentre escoltava la història d’amor i de mort de dos bohemis

Actualització del 4 de març de 2012: Després de guanyar l’Oscar, de sobte el vídeo a Vimeo no es pot veure sense contrasenya. A Youtube, de moment, encara hi és:

http://www.youtube.com/watch?v=Adzywe9xeIU

Reto 2012: a leerse el mundo

Doncs ja el tenim aquí! O, més ben dit, per fi tenim el web operatiu, perquè el repte de lectura 2012 de Meribelgica va començar amb l’any —encara que en va canviar una mica les regles al cap d’uns dies… En què consisteix el repte, enguany? Doncs com diu el títol, a llegir-se el món: concretament, cal llegir un llibre l’acció o l’autor del qual tinguin relació algun país, alguna ciutat o algun accident geogràfic pertanyent a cadascuna de les zones delimitades pels vint-i-quatre meridians.

De moment, jo ja hi he posat les dues primeres lectures que he acabat durant aquests primers mesos de l’any: la Breu història de la llengua catalana de Coloma Lleal (que per allò del centralisme barceloní l’he posat a Barcelona) i El Terror, la novel·la de Dan Simmons que recrea la fallida expedició del capità Sir John Franklin a l’Àrtic, a la recerca del pas del Nord-Oest.

Com sempre, l’èxit de la convocatòria és rotund i de moment ja s’hi han apuntat 101 persones. Podeu donar un cop d’ull al repte i a les seves normes fent clic al banner de sota.

Reto 2012, a leerse el mundo

Sala de lectura, 2011

S’acaba l’any, i com ja és tradició a ca l’Un que passava, l’únic balanç anual serà el de les lectures. Un balanç no gaire brillant, si el comparem amb anys anteriors: només setze lectures —algunes força llargues, tot s’ha de dir. Tampoc no he aconseguit superar el repte 2011 de la Meribèlgica; a veure si l’any vinent hi ha més sort.

  1. Atwood, Margaret. L’any del diluvi. Tr. Marta Pera Cucurell. Alzira: Bromera, 2010. 434 p. ISBN 978-84-9824-704-6. [Repte 2011: Ga]
  2. Barceló, Miquel. La ciència-ficció. Barcelona: UOC, 2006. 93 p. ISBN 84-9788-519-8. [Repte 2011: El]
  3. Bulgakov, Mijail. Los huevos fatales. Tr. Silvia Serra. Madrid: Valdemar, 1990.  107 p. ISBN 84-7702-024-8. [Repte 2011: Os]
  4. Cortijo, Dani. Històries de la història de Barcelona. Barcelona: L’Arca, 2010. 238 p. ISBN978-84-936014-4-7. [Repte 2011: Co]
  5. Divry, Sophie. Signatura 400. Tr. Maria Enguix Tercero. Barcelona: Blackie Books, 2011. 106 p. ISBN 978-84-938745-4-4. [Repte 2011: R1]
  6. Eaton, Jan. Manual de todas las técnicas de ganchillo. Barcelona: Océano, 2009. 160 p. ISBN 978-84-7556-434-0. [Repte 2011: As]
  7. Freeman, John. Manual de fotografía digital SLR. Madrid: Akal, 2009. 256 p. ISBN 978-84-96669-25-3. [Repte 2011: Ta]
  8. Martin, George R. R. Juego de tronos. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2004. 798 p. ISBN 84-932250-4-5. [Repte 2011: Ar]
  9. —. Choque de reyes. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2005. 922 p. ISBN 84-932702-2-9. [Repte 2011: Er]
  10. —. Tormenta de espadas. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2005. 622 p., 604 p. ISBN 84-96208-07-7. [Repte 2011: Rg]
  11. —. Festín de cuervos. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2007. 860 p. ISBN 978-84-96208-59-9. [Repte 2011: Es]
  12. Nooteboom, Cees. Desviació a Santiago. Tr. Mariona Gratacòs Grau. Alzira: Bromera, 2010. 331 p. ISBN 978-84-9824-706-0. [Repte 2011: Ti]
  13. Serés, Francesc. Contes russos. Barcelona: Quaderns Crema, 2010. 222 p. ISBN 978-84-7727-481-0. [Repte 2011: Re]
  14. Sobrequés i Callicó, Jaume. Història de Catalunya. Barcelona: Base, 2010. 130 p. ISBN 978-84-92437-59-7. [Repte 2011: H]
  15. Stoller, Debbie. Stitch’n bitch : The knitter’s handbook. Nova York: Workman, 2003. 248 p. ISBN 978-0-7611-2818-2. [Repte 2011: Nb]
  16. Teixidor, Emili. Retrat d’un assassí d’ocells. Barcelona: Proa, 1988. 208 p. ISBN 84-7588-193-9. [Repte 2011: Li]

Va de llibres… i d’autobombo

Ara fa uns dos anys en Daniel Gil em sorprengué amb una petició molt peculiar: volia que li escrivís un pròleg. Un pròleg, ni més ni menys, per un llibre que li publicaria l’Editorial Petròpolis de l’amic blocaire Jaume Llambrich basat en textos del seu bloc, Bauen_blog: La biblioteca angular. Val a dir que el llibre ja estava llest el 2010, però per causes diverses no se n’havia fet la presentació pública. I això és el que van fer divendres passat a can Petròpolis: la presentació, virtual com és habitual, del llibre. I no se’ls acut altra manera de fer-la que aquesta: la lectura del pròleg que vaig escriure amb música de Vivaldi de fons. Espero que no els sàpiga greu que enganxi el vídeo aquí mateix, però us recomano que passeu pel web de Petròpolis per veure el catàleg de llibres publicats fins ara.

Gràcies, Daniel, per la confiança i enhorabona.

Sala de lectura, 138: Los huevos fatales, de Mikhail Bulgakov

Quan t’asseus a la terrassa d’un bar amb una cervesa al davant i la perspectiva d’una estona de conversa, no saps mai a on arribaràs. I encara que sigui un tema fàcil, un dimarts del passat mes de juliol no m’esperava pas acabar parlant de clàssics russos, dels quals n’he llegit alguns però no tots. Però el tema va sorgir, i va aparèixer com si l’haguéssim invocat el nom de Mikhail Bulgakov i la recomanació: si has llegit ja El mestre i Margarida, llegeix també Los huevos fatales. I, dit i fet: dos dies després tenia el llibre a les meves mans, i un dia més tard ja l’havia llegit.

Conte llarg o novel·la curta, com vulgueu dir-ne, Los huevos fatales retrata amb la sàtira habitual de Bulgàkov la burocràcia que envolta els descobriments científics, la ignorància dels llecs de les conseqüències de desenvolupar experiments que no han estat prou provats i el paper sovint magnificador i manipulador de la premsa. Que modern, tot plegat! I això que Los huevos fatales data de 1925! I avui dia encara ens hem d’enfrontar als mateixos problemes…

El Dr. Persikov, eminent zoòleg rus, descobreix un dia per casualitat un raig capaç de multiplicar la velocitat de desenvolupament dels éssers vius fins a límits insospitats. I com a bon científic, es dedica a estudiar el fenomen i a reproduir-lo en un ambient controlat. Malauradament, es creuen en el seu camí el govern i Alexandr Semiónovich Fatálov, que ha rebut l’encàrrec de posar a la pràctica els descobriments del Dr. Persikov en un intent de recuperar la producció avícola del país, arruïnada després d’una estranya plaga.

I aquí és on he de deixar de parlar de la trama del llibre i intentar convèncer-vos que el llegiu. Explicar-ne més detalls seria desvelar-ne el desenllaç i realment val la pena que li dediqueu una estoneta (si us agrada la sàtira disfressada de ciència-ficció amb el toc magistral de Mikhail Bulgakov).

El llibre:
Mijaíl Bulgákov. Los huevos fatales. Tr. Silvia Serra. Madrid: Valdemar, 1990.  107 p. ISBN 84-7702-024-8

Mentre catalogo

Va Vd. a utilizar un instrumento que le es ajeno. La mujer que escribe para el público en lenguaje literario masculino es como si se pusiera pantalones.

Sempre que catalogo acabo trobant alguna cosa que em crida l’atenció. Dintre dels llibres, i més si no són nous, a part de paraules s’hi poden trobar nombrosos objectes que criden l’atenció: punts de llibre, targetes de visita, postals, fotografies, cartes, llistes de la compra, apunts, bitllets de transport, etc. Tot sovint, però, és el contingut del llibre mateix el que et fa alçar la cella i pensar: «Això ho he de guardar».

La citació que encapçala l’apunt és una d’aquestes troballes. Fullejava l’epistolari de l’escriptora argentina Delfina Molina y Vedia, [mal] publicat per Ediciones del Laberinto (la profusió d’errades a les poques pàgines que vaig llegir el fan candidat a anar de pet a l’infern dels llibres mal editats), quan aquestes paraules d’Unamuno em van saltar als ulls. Delfina Molina sembla que estava enamorada d’Unamuno, i mantingué amb ell una llarga relació epistolar; no cal dir que el mateix menyspreu que sentia l’escriptor espanyol envers Delfina escriptora el sentia també per Delfina enamorada. Les paraules es comenten soles i, tot i la temptació de dir «és que a l’època tots pensaven igual», no deixen de ser igualment feridores.

Però no tot el que apareix als llibres és igual. Després de decidir que aquestes paraules d’Unamuno podrien ser la citació d’aquesta setmana al bloc, he pensat que podria recuperar les darreres troballes… bé, les que tinc «immortalitzades». Com el títol [img] ben curiós d’un llibre sobre l’organització social dels insectes, El comunismo en los insectos; o el no menys curiós, o més ben dit l’hilarant agraïment final [img] de l’autora d’una tesi doctoral als pollastres «que voluntariamente donaron su vida por la causa»; les fitxes manuscrites [img] d’un catàleg manual; una errada [img] d’aquelles que et fan explotar els ulls quan les veus; o una curiosa aplicació de les tecnologies 2.0 al llibre imprès: un llibre amb codis QR [img] que porten a «material d’acompanyament», que diríem en bibliotequès.

Sala de lectura, 139: Stitch’n bitch, de Debbie Stoller

Noves aficions, noves lectures. Encara que sigui de passada ja he parlat al bloc de la meva darrera afició: la mitja i el ganxet. I, és clar, essent com sóc home de llibres, he acabat caient en el vici de sempre i he firat uns quants llibres dedicats a la matèria. Tots aquests llibres, o la majoria, tenen un petit defecte, però: no només el fet que estiguin dirigits únicament a un públic femení, sinó que molts tendeixen a la carrincloneria i a l’embafament de diminutius i adjectius. Per això crida l’atenció trobar-ne un que sobre el vessant didàctic que tenen aquests llibres, basteixi una petita obra de referència sobre el punt de mitja des de l’experiència personal, d’una manera àgil, desimbolta, divertida i gens carrinclona, deixant lloc tant a la reflexió com a la facècia. És cert, també, que el llibre també està destinat principalment a un públic femení, però a diferència d’altres reconeix l’existència d’homes que fan punt de mitja, de manera que el llibre s’obre a un públic lector més ampli.

El llibre està pensat per a gent que comença a teixir i va avançant mica en mica en els diferents estils de teixir (anglès i continental), els tipus de llana, com fer els punts bàsics, ampliar i reduir, etc., i també introdueix a cada secció patrons senzills per anar practicant. Al final de llibre hi ha un apartat de referències bibliogràfiques, revistes especialitzades i, evidentment, llocs web (blocs, portals, revistes electròniques, etc.) especialitzats en el punt de mitja. Val a dir, però, que tots aquests recursos són en anglès i pensats per a un públic anglosaxó, però amb una mica de coneixements d’anglès poden ser igualment útils.

No és evidentment un llibre que recomani a tothom, però sí a qui tingui el cuquet d’agafar agulles i llana i posar-se a teixir alguna cosa…

El llibre:
Debbie Stoller. Stitch’n bitch. The knitter’s handbook. New York: Workman, 2003. 248 p. ISBN 978-0-7611-2828-2.

Sala de lectura, 137: La ciència-ficció, de Miquel Barceló

Si mai us heu preguntat què és la ciència-ficció, què la caracteritza, quins subgèneres té o quina és la seva història, aquest llibret de la col·lecció Vull saber de l’Editorial UOC us pot ser molt útil per assolir un coneixement bàsic del gènere. En poc menys de cent pàgines Miquel Barceló —escriptor especialitzat en ciència-ficció, director de la col·lecció Nova de ciència-ficció d’Ediciones B i impulsor del premi internacional de ciència-ficció UPC— fa un repàs a la història del gènere, presenta les diverses definicions que se n’han fet, els subgèneres que s’hi poden trobar, i el lloc que ocupa en la literatura fantàstica, a més d’oferir una breu llista de recomanacions de clàssics de la literatura de ciència-ficció. El llibre no es limita a la literatura, sinó que abasta els altres àmbits artístics en què s’ha representat la ciència-ficció, dedicant força espai al cinema i la televisió, que han ajudat a popularitzar el gènere, encara que sigui principalment per la banda de la space opera.

Una de les característiques que destaca d’aquest gènere literari és que és sobretot anglosaxó, i no entra en més detall pel que fa a la literatura catalana —més enllà de dir que la literatura fantàstica catalana és més catalana que fantàstica i destacar la figura de Manuel de Pedrolo. L’extensió del llibre tampoc no ho permet ni sembla que en sigui el motiu, així que em permetré, per si un interessa aprofundir en la presència del gènere a casa nostra, recomanar-vos la lectura de la introducció que va escriure Víctor Martínes-Gil a Els altres mons de la literatura catalana (Barcelona: Cercle de Lectors, 2004).

La citació: Miquel Barceló

Podríem fer servir aquest exemple [la pel·lícula El planeta dels simis, de 1968] per donar una mostra de la trista idea que els productors de Hollywood d’avui tenen de la ciència-ficció al cinema. La nova versió de la novel·la de Boulle, dirigida per Tim Burton l’any 2001, recull el criteri majoritari dels grans estudis de Hollywood que semblen dedicats a fabricar cinema a l’altura intel·lectual del que ells creuen que podria ser un adolescent nord-americà d’avui, un nivell que no semblen considerar pas elevat.

Miquel Barceló. La ciència-ficció. Barcelona: UOC, 2006. p. 80.

Sala de lectura, 136: L’any del diluvi, de Margaret Atwood

Encara ara no em sembla sobrer començar a parlar d’una novel·la de ciència-ficció fent un aclariment; un aclariment, però, en paraules de Miquel Barceló, algú que coneix força bé el gènere:

Amb tota seguretat convé considerar a ciència-ficció com una «narrativa d’idees», una narrativa formada per històries en què l’element determinant és l’especulació imaginativa. […] les narracions de ciència-ficció intenten en realitat contestar la pregunta «Què passaria si…?» i abordar una anàlisi de les conseqüències d’una hipòtesi considerada no habitual o massa prematura perquè pugui ser factible en el món real.*

Aquesta especulació és sobre la ciència, al començament, però cap als anys seixanta del s. XX comencen a incloure’s altres temes: la sociologia, l’antropologia, el medi ambient, etc. Les escriptores de ciència-ficció, a més, sovint inclouen també la perspectiva de gènere en aquesta especulació, que pot situar-se en el nostre món o en un món imaginari, en un futur proper o en un futur llunyà.

Podem dir sense por a equivocar-nos que L’any del diluvi se situa en aquestes coordenadres: especulació imaginativa que intenta respondre a una pregunta concreta (o més d’una) de tema medioambiental i amb perspectiva de gènere. I és que el gènere i tot el relacionat amb el medi ambient són dos dels temes a què s’ha dedicat l’escriptora canadenca Margaret Atwood, l’autora d’aquesta novel·la.

A L’any del diluvi ens trobem en un futur no gaire llunyà, en algun lloc dels Estats Units. Les protagonistes, Toby i Ren, han sobreviscut a un cataclisme (el diluvi sec de què es parlarà al llarg de tota la novel·la), i des dels seus refugis respectius recorden la seva vida. Les dues s’havien conegut mentre eren membres d’una secta pseudoreligionsa mediambientalista, els Jardiners de Déu, que esperen l’arribada del diluvi sec que eliminarà de la terra l’home i tota la destrucció que hi ha provocat, deixant que la natura torni a agafar-ne el control. En aquest món futur, l’home ha eliminat totes les espècies animals de la terra (o gairebé totes) i les ha substituït per animals creats mitjançant enginyeria genètica.

La novel·la té una estructura circular que comença i acaba en els dies posteriors al diluvi, i entremig se situen els capítols pels quals coneixem la història de les dues dones i, també, la dels Jardiners de Déu. Cada bloc de capítols dedicats a una de les dones comença anb un parlament d’Adam U, el líder dels Jardiners, sobre el sant del dia i un càntic relacionat. La darrera part se situa plenament en el present postapocalíptic i ofereix respostes a alguns dels interrogants que s’han anat plantejant al llarg de la novel·la.

Malgrat el to apocalíptic, no es pot dir que el final no tingui un punt d’esperança, tot i que el més destacable és el retrat de les dues dones, dones fortes, amb iniciativa, que saben agafar la vida per les regnes i guiar-la cap a on volen, malgrat els obstacles que puguin trobar pel camí.

* Miquel Barceló. La ciència-ficció. Barcelona: UOC, 2006.  p. 8-9.

El llibre:

  • Margaret Atwood. L’any del diluvi. Tr. Marta Pera Cucurell. Alzira: Bromera, 2010. 434 p. ISBN 978-84-9824-704-6