Arxiu de la categoria: Llengua i literatura

Textos sobre llengua i sobre literatura.

Jesús Moncada

Vet aquí que avui tocava escriure alguna cosa en record de la mort de Jesús Moncada fa cinc anys i, al final, poc més i ho he de deixar córrer. Havia pensat fer una mena de sala de lectura aprofitant la lectura fa poc de Calaveres atònites i confiant que hauria pogut acabar a temps de llegir Estremida memòria, però no ha pogut ser.

Ja quan vaig llegir Camí de sirga, ara fa quatre anys, em va sorprendre la riquesa del llenguatge que utilitzava Moncada i, sobretot, el sentit de l’humor que traspuava la novel·la, sentit de l’humor que és gairebé un protagonista més de Calaveres atònites. El sentit de l’humor que constitueix una de les moltes vies de reconstruir el passat, un humor agredolç, però, m’atreviria a dir que un humor tragicòmic; sobretot, en aquesta reconstrucció de la mítica Mequinensa de Moncada, ja desapareguda, a partir del retrat d’alguns dels seus habitants. Tragicòmic perquè malgrat el somriure, o la riallada fins i tot, que arranquen algunes de les peripècies dels mequinensans que conegué el secretari judicial barceloní Mallor Fontcalda, en el fons, en molts dels casos, hi ha una petita tragèdia al darrere: la solitud, la vellesa, l’enveja, l’odi… i tot en el marc opressiu de la postguerra, on encara està viu el record de la guerra civil i del que significà per al poble i els seus habitants.

D’Estremida memòria poc en puc dir encara. Em sembla, però, que poc d’humor hi trobaré: més aviat, la via tràgica de la reconstrucció de la memòria. Però d’això caldrà parlar-ne un altre dia; ara, us deixo amb dues recomanacions: llegir Moncada si encara no ho heu fet, i donar un cop d’ull al web Jesús Moncada. Espais literaris, on, entre d’altre coses, trobareu fragments de les seves obres. En copio un aquí de Calaveres atònites i enllaço la versió llegida del fragment:

El 1931, quan la República, el món va trontollar, i val més que no parlem de guerra. Un desastre, cregui’m. Amb la victòria de Franco, les aigües van tornar a mare: vam separar un altre cop el cementiri religiós del civil. Ara, vam haver de fer els ulls grossos amb els descreguts que s’havien esmunyit on no els corresponia durant aquells anys de confusió i desgavell. Costa d’empassar, jove, però, ¿com destries els ossos d’una bona persona dels d’un republicà? Tret d’això, gràcies a Déu, ja podíem tornar a viure i a morir-nos com abans.

(llegit per Cristina Rodés)

La iniciativa de l’homenatge, aquesta vegada, partia d’en Pere de Provisionalsi Jesús Moncada, què?»).

(H)indignats

Des de fa anys, al restaurant Horiginal s’hi celebraven recitals poètics tots els dimecres al vespre, però ara ja no es fa. Per què? Doncs perquè la llicència d’activitat del local no ho permetia i l’Ajuntament va obrir un expedient administratiu contra el restaurant perquè cessés l’activitat no autoritzada. Malgrat els intents, no hi ha hagut cap acord per poder continuar, i és emprenyador que un ajuntament tan permissiu amb altres violacions de normatives —durant quants anys hem hagut d’aguantar cotxes aparcats sobre les voreres de la Diagonal en dies de futbol fins que hi han intentat posar fre?— es mostri tan inflexible en aquest aquest cas.

Per intentar fer una mica de pressió, s’ha posat en marxa un bloc, (H)indignats, on podeu trobar un manifest de denúncia dels fets, al qual us podeu adherir si us sembla i un grup a Facebook. Copio el començament del manifest, i si us vaga cliqueu l’enllaç que us portarà al text complet:

DENUNCIEM que Barcelona ha perdut l’espai capdavanter dels recitals poètics, l’anomenada per molts “Catedral” de la poesia a la ciutat. Des de fa 9 anys, amb l’obertura del bar-llibreria “l’Horiginal”, Barcelona ha gaudit d’un espai sociocultural inèdit que ha dinamitzat el teixit urbà del Raval. De llavors ençà, el barri ha disposat d’un punt de trobada on s’han trenat sinergies literàries provinents del món acadèmic, institucional, editorial i contracultural.

El manifest»).

Rosa Leveroni, 100 anys

Avui fa cent anys que va néixer Rosa Leveroni, bibliotecària i poetessa, i sembla que ningú no ha pensat a fer-li un homenatge. Potser perquè continua essent una poetessa poc coneguda, d’obra petita i, tal vegada, no gaire important dins la nostra literatura —o sí, aneu a saber; sembla, però, que Gabriel Ferrater no li’n concedia gaire, com podíem llegir fa uns dies a cal Pere de Provisionals: «Rosa Laveroni, que escribe bien pero no tiene gran cosa que decir» («Cànons i anticànons, 2»). És una figura, deia, potser no gaire coneguda, amagada a l’ombra dels pesos pesants amb qui va tenir més tracte: Ferran Soldevila, l’historiador, amb qui mantingué una llarga i clandestina relació, i Carles Riba, el poeta, que la guia en el camí de la poesia i qui, sembla, sentí en algun moment alguna cosa més que amistat per la poetessa.

No recordo quina casualitat em féu arribar, a mi, no lector de poesia, fins a Rosa Leveroni, però amb el temps s’ha convertit en una presència força constant en la singladura d’aquest bloc, si més no en els darrers anys: no només en apunts en què parlava d’ella, fossin de llibres sobre la poetessa o anècdotes relacionades amb ella, sinó que també m’ha servit d’excusa en altres homenatges que hem fet a la catosfera. Avui, escriure un apunt dedicat a Rosa Leveroni no m’era gens fàcil, corria el risc de repetir paraules ja escrites. I he optat per la via més fàcil, recopilar els diversos apunts que he escrit en relació amb l’escriptora o en què ella aparegués. Aquí els teniu:

Ara només falta que li faci el millor homenatge que podem fer a qualsevol escriptor: llegir (d’una punyetera vegada) el que va escriure i deixar d’espigolar com he fet fins ara.

Primaveres

Ens recordava Gamoia fa uns dies en una conversa a LibraryThing, que avui és el Dia Mundial de la Poesia, dia que se celebra amb tot d’actes arreu d’això que ara en diuen territori i que sempre s’havia anomenat país, o Catalunya. Aquí, que també ens considerem territori, encara que virtual, també ho celebrem a la nostra manera: i a manca d’una ària dominical adient (que no era cosa de repetir la de diumenge passat), hem optat per dues poesies primaverenques que ens serveixen per: 1) celebrar el dia mundial; 2) celebrar que ahir començà la primavera; i 3) començar a celebrar. Què? El públic lector d’aquest bloc segur que ho endevinarà quan llegeixi les poesies i els noms dels seus autors.

Continua llegint

Top ten dels refranys catalans

En Víctor Pàmies es veu que no en té prou amb els nombrosíssims refranys que ha recollit als seus blocs paremiològics, que encara en vol més i convida tothom que vulgui participar-hi a enviar-li per correu electrònic els deu primers refranys que se li acudeixin (això sí, sense mirar blocs ni llibres ni demanar ajuda). La finalitat és «assajar una llista dels 10 refranys catalans més coneguts» i per això cal que utilitzem a la nostra memòria i ens en refiem. Jo ja li he enviat els meus deu refranys. Si voleu participar-hi, trobareu les instruccions completes i l’adreça de correu electrònic al seu bloc, a l’apunt titulat «Top ten dels refranys catalans».

Homenatges

El Víctor comenta que li sembla curiós el procés que segueixo per bastir l’apunt d’homenatge a Salvador Espriu. Com que no conec l’obra d’Espriu en profunditat, només tenia dues opcions: no participar-hi o fer-ho de manera que quedés clar que era més un… diguem-ne «acte de militància» que el fruit del coneixement. De fet, el procés fou força més complicat i causà una víctima: un altre apunt que volent homenatjar Espriu, acabava homenatjant Rosa Leveroni. Com pot ser?, potser us preguntareu —o no, però això és una figura retòrica que em permetrà fotre-us el rotllo una estoneta més! Doncs vet aquí que en cercar a la biblioteca els llibres que tenia de Salvador Espriu —millor dit, cercava a quin coi de prestatge havia posat les poesies completes, que era incapaç de trobar a simple vista—, em sortí Presència i record, llibre que prologà Espriu. De seguida se m’acudí de lligar els homenatges a Espriu i a Riba per mitjà de Rosa Leveroni, qui coprotagonitzava l’homenatge al darrer.

Al pròleg, Espriu comença amb una captatio benevolentiae anomenant-se «modest padrí de confirmació», en contraposició a Carles Riba, «la més alta autoritat de les nostres lletres», que havia apadrinat el primer llibre de poemes de Leveroni. A continuació, comença el panegíric de la poetessa, «la més autèntica i depurada veu lírica femenina de la generació a la qual també pertanyo […] l’única digna de ser comparada amb les nobilíssimes de Maria Antònia [Salvà] i Clementina [Arderiu]»; continua fent una comparació de les poètiques de les tres escriptores i després passa a comentar els poemes de Leveroni, tot i que reconeix que no pot estendre’s en un comentari crític veritable ja que no és el lloc ni té l’espai per fer-ho, «ni fóra assenyat de voler resumir en un espai tanbreu la gran i singular riquesa de la lírica de Rosa Leveroni.»

Donant un cop d’ull al llibre —el qual, confesso, no he llegit sencer: de tant en tant l’obro a l’atzar i en llegeixo algun poema—, vaig arribar a la darrera pàgina on s’explicita a qui dedica Rosa Leveroni els poemes: n’hi ha un de dedicat, precisament, a Salvador Espriu: «Record de muntanya».

La boira es va fonent damunt l’aigua encalmada

del llac dels meus records; retroba la mirada

tot aquell goig passat; va sorgint lentament

l’ombra amb sentors d’avet, el mòbil fil d’argent

cenyint l’herbei en flor i la veu de l’esquella

invisible en la vall, i l’ardent meravella

del ponent dalt del cim, l’estel enfredorit

i el silenci sonor embolcallant la nit…

I sento dintre meu que la cançó oblidada

la flama encén de nou i dóna altra vegada

a l’aspror del camí, un toc del seu perfum

penyora sense engany de l’esperada llum.

Arribat a aquest punt, l’apunt s’havia convertit en homenatge a Leveroni més que no pas a Espriu, i vaig deixar-lo córrer per bastir com vaig poder l’homenatge que tocava. I ara el torno a recuperar, amb l’excusa del comentari de Víctor Pàmies.

Coberta del llibre Presència i record de Rosa Leveroni

PS. Aquest llibre ja fou protagonista d’un apunt al bloc, fa temps: «La Fira i les casualitats».

Recordant Salvador Espriu

Avui fa vint-i-cinc anys de la mort de Salvador Espriu, com ens recordava Roser Caño al bloc Antaviana fa vora un mes («25 anys sense Espriu: 22 de febrer»), alhora que llançava la proposta de retre-li homenatge com s’havia fet anteriorment amb Joan Brossa i Carles Riba. Aquí, a ca l’Un que passava, que ens apuntem a un bombardeig, hem trigat a reaccionar però decidírem no deixar passar l’efemèride i participar en l’homenatge blocaire a l’escriptor de Sinera i Lavínia, Konilòsia, Alfaranja i Sefarad.

El problema principal amb què ens hem trobat és com fer l’homenatge. I és que malgrat la nostra trajectòria lectora, no som lectors habituals de poesia, i d’Espriu en coneixem només alguna obra de teatre i alguna narració. Res més. Vergonya, senyors, vergonya. Però no ens rendim. Remenem l’escassa biblioteca espriuana, recollim alguns enllaços que ens semblen interessants (a Delicious: Salvador Espriu), i comencem. Obrim un llibre i n’obrim un altre, saltem d’un vers d’aquí a un altre d’allà, cercant aquell mot que ens faci aturar-nos i rellegir, des del començament, el poema que acabarà per il·lustrar aquest homenatge, «M’han demanat que parli de la meva Europa»:

Jo sóc d’una petita terra

sense rius de debò, sovintt assedegada de pluja,

escassa de planures, excessiva de muntanyes,

estesa per llevant al llarg de la vella mar

que atansa el difícil i sangonós diàleg

de tres continents.

Unes palmeres que amb els ulls closos

miro sempre immòbils sota l’oreig

tanquen el meu país pel migjorn.

Pel nord, unes maresmes. I a posta de sol

hi ha unes altres terres que anuncien el desert,

les nobles, agostades, espirituals terres germanes

que jo estimo tant.

Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats,

però una mateixa llengua és encara

parlada a banda i banda,

i en unes clares illes endinsades en el mar antic,

i en una contrada també insular, més llunyana,

que avui pertany a un tercer poder.

Que diversa la meva petita terra

i com ha hagut de sofrir, durant segles i mil·lenaris,

la violència dels diversos pobles,

les aspres guerres civils enceses dintre dels seus límits

i més enllà del palmerar i els aiguamolls,

de la seca altiplanura i de les ones!

Perquè prou sap el nostre llarg dolor

que qualsevol guerra desvetllada entre els homes,

la més estranya o grandiosa lluita

que s’abrandi entre els homes,

és tan sols una guerra civil

i ens porta a tots patiment i tristesa,

la destrucció i la mort.

Per això ara és tan profunda la nostra esperança

—en el meu somni, ja contemplada realitat—

d’integrar-nos, en un temps que sentim proper,

salvades la nostra llengua i la nostra història,

en una unitat superior que duu el nom,

obert, bellíssim, d’aquella filla d’Agènor,

que un savi esguard veié prodigiosament passar

de la costa fenícia a les platges de Creta.

Quan arribi el dia, haurem fet el primer

i inesborrable pas vers la suprema

unió i igualtat entre tots els homes.

I potser aleshores ens serà permès de començar,

sense classes socials, ni odis religiosos,

ni diferències cruels i injustes pel color de la pell,

la nostra peregrinació a través de l’espai,

cap a la pensada llum,

i de seguir sense temença les misterioses

vies interiors de Déu, del no-res,

els infinits i lliures i alhora

necessaris camins veritables de la bondat.

Que no sigui decebuda la nostra esperança,

que no sigui escarnida la nostra confiança:

així molt humilment ho demanem.

Actualització 24.02.2010: la llista de participants ha arribat als 305: «22F – Blogs participants».

La citació: Juan Eslava Galán

Una altra perla trobada a la secció «Tema del mes» de la revista Qué leer, aquesta vegada sorgida de la ploma de Juan Eslava Galán, que parla sobre el premi Nobel de literatura: «El premio que le dieron a Cela».

El Premio Nobel de Literatura es como una miss. Reina durante un año y después nombran a otro y los periódicos se olvidan de él y, con ellos, los lectores y los editores. Pervive sólo en las enciclopedias.

Més endavant, pasa per sobre del tret més problemàtica del premi i que sol generar discussions sempre que surt: què es premia? La qualitat literària de l’obra? Cal tenir en compte la personalitat i la ideologia de l’autor premiat?

El Nobel es un premio mediático, pero… ¿garantiza al menos la excelencia de la obra? No necesariamente, porque los criterios de la Academia sueca son más políticos que literarios: intentan que esté representada la literatura mundial como ellos la perciben. Algún escritor oriental (indio, chino, japonés…), de vez en cuando algún musulmán, un judío, un hispano… Es un premio políticamentecorrecto en el que priman consideraciones extraliterarias y a veces decididamente políticas. A borges lo excluyeron el año que elogió al tirano Pinochet[.]

Segurament se’n parlarà durant els propers dies i se’n tornarà a parlar l’any vinent, igual que se’n parlà l’any passat. Hi ha qüestions sobre les quals sembla que estem condemnat a no posar-nos d’acord.

  • Juan Eslava Galán. «El premio que le dieron a Cela». Qué leer, núm. 147 (2009), p. 4.

Blog Day 2009

Blog Day 2009Vet aquí que avui és el Blog Day 2009, i qualsevol excusa és bona per donar una empenteta al blog quan està a mig gas. Per si algú no ho sap, consisteix a celebrar el dia dels blogs recomanant-ne cinc que pertanyin, preferiblement, a una cultura diferent a la pròpia i que ens agradin per una raó o altra. Cosa difícil, d’altra banda, tenint en compte la quantitat de blogs que hi ha al lector de feeds que ens agraden i que parlen de matèries diverses… però s’ha de triar: així que agafem els blogs sobre llibres, literatura o biblioteques, i triem-ne cinc d’interessants…

  • Bibliobsession 2.0: de Silvère Mercier un bibliotecari, com diu ell mateix al blog, bibliobsessionat per les biblioteques. I això és el que hi trobareu, al blog: notícies, comentaris i reflexions sobre les biblioteques i la seva relació amb el món 2.0. També el podeu seguir a Twitter, si us interessa: Silvae.
  • La république des livres: de Pierre Assouline, escriptor i periodista francès, és un blog sobre el llibre i la literatura i tot els que els envolta. Principalment, és clar, sobre el món editorial i literari francès.
  • Swiss Army Librarian: és el blog d’un bibliotecari referencista nord-americà, Brian Herzog, que treballa a la Chelmsford Public Library de Chelmsford, Massachussets. És un blog sobre biblioteques amb una secció molt interessant titulada «Reference Question of the Week» on cada setmana tria una de les preguntes que li han fet al taulell d’informació bibliogràfica i explica amb quines eines l’ha respost. I n’hi ha de molt estranyes!
  • Biblioteca Queer: és un blog escrit per tres professionals de la biblioteconomia i la documentació amb la voluntat de ser el punt de trobada entre la comunitat LGTB, i presentar notícies i recursos sobre la diversitat sexual i la identitat de gènere que puguin ser útils als professionals de les biblioteques públiques, principalment les gallegues.
  • LibraryThing Blog / Thingology Blog: sí, ja ho sé, n’he posat dos, però és que és molt difícil separar els dos blogs del planeta LibraryThing. El primer és el blog mitjançant el qual l’equip de LibraryThing manté la comunitat d’usuaris informada de les novetats, els plans de desenvolupament i les noves característiques que s’implementen a la plataforma. El segon és on es presenten les noves idees per poder-les discutir amb la comunitat abans de començar a posar-les en marxa. I a tots dos també s’hi troben curiositats, com ara el tràiler del llibre «Sense and sensibility and sea monsters??» o fotografies de la presència d’alguns membres de l’equip al congrès anual de l’American Library Association.

I em sembla que això és tot. Ara només cal posar l’etiqueta per a Technorati (blogday2009), el logotip… ja està, i publicar-lo. I desitjar-vos una bona lectura.