Arxiu de la categoria: Llengua i literatura

Textos sobre llengua i sobre literatura.

Verkami

Fa temps, en un reportatge que van emetre per TV3 en què parlaven dels problemes de l’edició i la publicació de llibres i discos, parlaren d’una discogràfica que recollia per Internet diners per als projectes dels músics: una mena de subscripció popular a canvi de la qual rebrien una part dels beneficis del projecte si aquest arribava a fer-se realitat. Podria ser Aua Music, o podria no ser-ho: en aquell moment no vaig donar-hi prou importància per anotar-ho i ara em costa trobar-ho. Aquesta manera de finançar un projecte té un nom: «crowd funding», o micromecenatge, i és el mateix principi que ha mogut a posar en marxa Verkami, «la primera plataforma de micromecenatge (“crowdfungding”) del nostre país, com la defineix l’equip que hi ha al darrere en el missatge que van enviar a final de l’any passat.

D’això en fa gairebé un mes, i ja se n’ha parlat a bastament: fins i tot ahir a l’Espai Internet de TV3. Del que no hi van parlar* és d’un dels projectes que hi ha actualment, el projecte d’un dels membres més actius i inquiets de la catosfera; un projecte, d’altra banda, molt interessant: un diccionari de refranys i dites sobre l’ull. Refranys i dites? Sí, refranys i dites: i parlar de refranys i dites a Internet és parlar d’en Víctor Pàmies, «El Senyor de les Parèmies».

El resultat del projecte que ha posat en marxa es titularà Amb cara i ulls. Diccionari de dites i refranys sobre l’ull. Per aconseguir-ho, calen 4.000 €, dels quals ja n’ha recollit més de 3.000 €. En què consisteix la participació en el projecte (i en qualsevol projecte de Verkami): qui vulgui, pot subscriure-hi un «compromís d’aportació» que, si es recullen tots els diners i el projecte arriba a bon port, li donarà dreta a una «recompensa». En el cas del diccionari, les recompenses van de punts de llibre del llibre, a exemplars del llibre dedicats. En diuen «compromís d’aportació» perquè si no s’arriba al total, no es cobra res als que n’hagin subscrit una. Però això ho expliquen molt millor a les PMF de Verkami.

Jo ja hi he fet el meu «compromís». Verkami em sembla una bona iniciativa per aconseguir finançament per projectes que potser no en trobarien per altres vies, i el projecte d’en Víctor Pàmies em sembla molt interessant. Si hi esteu interessats, també podeu fer-ho: el mínim són 5 €, i tot el que passi dels diners previstos pot servir per fer més còpies del llibre. Més amunt teniu l’enllaç, i aquí el vídeo de presentació del projecte:

Vídeo Verkami – Amb cara i ulls de Víctor Pàmies Riudor a Vimeo.

El dia del Tirant

No res menys a la cavalleria moral donarà llum e representarà los escenacles de bons costums, abolint la textura dels vicis e la ferocitat dels monstruosos actes. E perquè en la present obra alti no puga ésser increpat si defalliment algú trobat hi serà, jo, Joanot Martorell, cavaller, sols vull portar lo càrrec, e no altri ab mi; com per mi sols sia estada ventilada a servei del molt il·lustre Príncep e senyor Rei expectant Don Ferrando de Portugal la present obra, e començada a dos de giner de l’any mil quatre-cents e seixanta.

Així acaba l’endreça que escriví Joanot Martorell al començament del Tirant lo Blanc i per això sabem —o creiem saber— que la gran novel·la valenciana fou començada un dos de gener d’ara fa cinc-cents cinquanta-un anys, i que celebrem el dos de gener el dia del Tirant. Fou El Llibreter qui ho recordava el dia 28 de desembre passat i proposava que ho celebréssim. Servidor, que ja sabeu els que passeu per aquí que s’apunta a un bombardeig, de seguida digué que sí i es preparà per fer-ho quan arribés el moment.

Tanmateix, un cop arribat el dia em vaig adonar que no sabia com enfocar-ho, perquè el Tirant em col·loca sempre davant un problema: l’exigència com a lector que intenta ser un lector seriós m’empeny a llegir el Tirant en tant que clàssic de la nostra literatura, però a l’hora de la veritat no he arribat mai a llegir-lo. I és que les nombroses vegades que l’he començat a llegir, no he anat més enllà de les cavalleries de Tirant a Anglaterra, que és, i que em perdonin els lletraferits, una part ben avorrida i pesada. I arribat al començament de les aventures mediterrànies de l’heroi, ja no tenia esma de continuar. Tot i això, en la meva edició a cura de Martí de Riquer hi ha subratllats i senyals que indiquen que hi he passat en un moment o altre amb la voluntat de fer-ne una lectura poc superficial.

Davant d’aquest problema, el meu professor de literatura catalana de COU em va donar la solució. Deixeu-me que us digui que aquest professor, que llavors encara no havia escrit cap de les seves dues novel·les, em féu estimar la literatura com no havia aconseguit fer-ho cap professor anterior ni faria cap professor posterior. També fou el primer a qui vaig escoltar que deia que no hi havia cap obligació d’acabar-se de llegir un llibre: era a propòsit de Madame Bovary i les seves paraules foren que si les cinquanta primeres pàgines ens avorrien, que deixéssim córrer el llibre. Fins llavors jo havia estat dels que sempre acaben de llegir els llibres, encara que no m’agradin… i encara ara em reca abandonar un llibre a mitges. Aquest professor m’aconsellà de llegir els primeres línes de cada capítol: si m’interessava, l’havia de llegir sencer; si veia que no, que me’l saltés i passés al següent. Malauradament, no he seguit mai el seu consell: no seria una lectura de debò (que jo, de prejudicis sobre la lectura, en tinc un munt!).

Així doncs, quina mena de dia del Tirant podia celebrar, jo? Hi vaig estar donant voltes i al final del dia només tenia clara una cosa: que encapçalaria l’apunt amb el paràgraf que ja heu llegit. Avui, però, se m’ha acudit una altra cosa: parlar de la meva relació amb el Tirant. I aquí ho teniu. Que prossiblement és una cosa que només m’interessa a mi, però que em permet apuntar-me al bombardeig. Encara que sigui un dia més tard.

L’altre homenatge seria el compromís de llegir el Tirant d’una vegada, però tenint en compte que he començat l’any sense complir l’únic propòsit d’any nou que m’havia fet, serà millor que no prometi impossibles.

La citació: Joan Solà

Sí, ja sé que les paraules que citaré a continuació han donat més voltes que un molí de nòria els darrers dies, però crec que convé repetir-les les vegades que calgui fins que ens convencem, fins que siguem conscients que la feina de mantenir la nostra llengua no ens la farà ningú si no la fem nosaltres, i que poca ajuda podem esperar de segons on.

Avui, fruit d’aquest exercici d’anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil. No són poca cosa, doncs, els guanys. L’esforç ha valgut la pena.

Joan Solà. «Adéu-siau i gràcies!». Avui, 21 d’octubre de 2010 [Cultura].

Sala de lectura, 131: L’aventura del català, d’Albert Branchadell

Coberta de L'aventura del català

Albert Branchadell. L'aventura del català

Tot sovint fires llibres per impuls, potser perquè un dia n’has llegit una ressenya elogiosa o perquè t’ha semblat interessant, però un cop el tens a casa penses: «uf, ara m’he de llegir això?». Passa, em passa, sovint amb llibres que no són de ficció: m’ha passat amb L’aventura del català d’Albert Branchadell, que ha viscut abandonadet durant uns quants anys entre molts altres llibres sense que m’atrevís a obrir-lo. «Uf, ara m’he de llegir una altra història de la llengua?».

Estava equivocat. De fet, de bon començament Branchadell ja aclareix que aquest llibre no és una «història de la llengua catalana», de les quals se’n poden trobar moltes a biblioteques i llibreries. També diu que no és un llibre per a especialistes, sinó per al públic en general: i l’estil, fluid, informal a vegades, amarat d’ironia i amb unes bones càrregues de sarcasme de tant en tant, ho demostra. És un llibre fàcil de llegir, tot i les giragonses i les anades i vingudes endavant i endarrere que anem trobant de tant en tant.

No és una història de la llengua, d’acord; què és llavors? És la descripció del que l’autor anomena «l’aventura del català», les vicissituds a què s’ha hagut d’enfrontar al llarg de la seva història, a què ha arribat i a què no, però prescindint de la sovint feixuga descripció de variants, dels canvis fonològics i gramaticals, etc. Se centra en aquells aspectes històrics, polítics i culturals que van fer que el català seguís un camí d’expansió territorial i d’usos fins a un cert moment en què comença a retraure’s, fins arribar a la situació actual de la llengua.

Branchadell juga a la ucronia, a imaginar què podria haver passat en un determinat moment, però sense perdre de vista en cap moment que el que li interessa no és fer ficció si no descriure què va passar realment i per què. És un llibre desmitificador, també: les dates dels primers textos escrits, quins són realment, els mites del monolingüisme medieval o de la decadència i la renaixença de la llengua, per exemple —alguns dels quals no fa gaire anys només s’insinuaven, així com de passada, no fos cas que algú pensés que qui els defensava era mereixedor de ser cremat en una bona foguera…

Una de les tesis de l’assaig i, em sembla, un dels motius pels quals fou escrit, és la repetida discussió sobre la vitalitat de la llengua i la seva esperança de vida. Branchadell és clar i categòric: el català morirà, com han mort moltes altres llengües, però no morirà d’aquí a pocs anys, com vaticinen alguns «experts». En resum i pel boc gros: el català continuarà viu perquè els catalans som una mica torracollons (la paràfrasi, evidentment, és meva!), que és si fa no fa el que diu en el fragment que clou aquest apunt.

L’únic punt en què sembla que no s’ha acomplert allò que esperava l’autor, és el que fa referència a l’Estatut, al nou Estatut de tan problemàtica gestació, tan trista infantesa i tan decebedora fi (una vegada més, en aquests línies parla l’autor de l’apunt, no el del llibre). Sembla, per la introducció i el capítol final, que l’autor esperava que aquest Estatut fos una bona eina per acabar d’assentar la normalització de la llengua. Tots sabem més o menys com ha acabat el tema, oi?

En resum, una lectura interessant i amena, per a l’especialista i per a qui no n’és.*

El català va néixer fa més de mil anys, i en tots aquests anys les ha passades de tots colors. Ha conegut l’esplendor i ha conegut la misèria. Ha arraconat altres llengües i ha estat arraconat al seu torn. Va arribar a Atenes i s’ha deixat de parlar a Oriola. S’hi va escriure la millor novel·la del món i qui sap si potser la pitjor. Quina conclusió en podem treure, de tot plegat? Aquesta: si alguna cosa ha caracteritzat la vida del català és la seva resiliència. Resiliència? Si agafeu el diccionari, trobareu que la resiliència és la «resistència que presentes els sòlids al trencament per xoc». De l’enginyeria mecànica al concepte ha saltat a la psicologia i es pot definir com l’aptitud per afrontar amb èxit una situació d’estrès intens per adaptar-se positivament a les circumstàncies desfavorables que se’n deriven. Si això e la resiliència us sembla massa rebuscat a aquestes alçades del llibre, penseu en un saltamartí, aquest ninot que tots hem tingut a casa de petit —i que alguns, ves per on, anomenàvem «tentetieso». El català no és una llengua pijana, com deia l’internauta ocurrent, sinó una llengua saltamartí, ve’t-ho aquí. O una llengua tossut, que és un sinònim de saltamartí. És a dir, una llengua tossuda, obstinada en la seva pervivència. [p. 183]

El llibre:

*Tenint en compte que en aquest bell país nostre es dóna un fenomen molt curiós: tothom pot pontificar sobre la llengua, sobre el que és correcte i el que no, malgrat no saber-ne un borrall. Som un país de filòlegs en potència, pel que sembla.

Sala de lectura, 130: Vida i obra de Màrius Torres, de Mercè Boixareu

Tal dia com avui, fa cent anys, naixia un dels nostres poetes de més anomenada, Màrius Torres. Com ja és habitual, la catosfera s’ha posat en marxa per retre-li homenatge i recordar-lo, i, també, per donar-lo a conèixer a qui no el conegués. No és el meu cas, per una vegada: avisat amb temps he fet els deures, uns deures pendents des que vaig llegir ja fa anys les cançons a Mahalta.

Així començava l’apunt que hauria publicat, si no hi hagués hagut tota una sèrie de circumstàncies que al final ho impediren, el 30 d’agost, dia assenyalat per a la commemoració del centenari del naixement de Màrius Torres, el poeta lleidatà. Un poeta que, per mi, sempre ha estat envoltat d’aquell halo romàntic que encara continua arrossegant la tuberculosi. Un poeta que, d’altra banda, conec poc: he repetit fins al cansament que no sóc gaire lector de poesia, per no dir que no ho sóc gens —que no seria veritat d’altra banda—; aquests homenatges catosfèrics tenen la virtut de posar-nos davant dels nassos les nostres mancances lectores i es converteixen, també, en un repte. Finalment, però, la poesia de Torres quedà al prestatge i només vaig arribar a llegir la meitat dels deures que m’havia autoimposat: l’estudi que en féu la filòloga Mercè Boixareu els anys seixanta del segle passat.

Vida i obra de Màrius Torres té dues parts ben diferenciades. La primera part té dos apartats: al primer Boixareu ens explica la vida del poeta, basant-se no només en el que s’havia publicat fins llavors sinó també en entrevistes, documents inèdits i correspondència amb persones que havien conegut Torres. Hi trobem la infantesa, l’adolescència i la maduresa del poeta, la família i les amistats, l’amor, i les creences religioses que, d’una manera més evident cap al final de la seva vida, amaren la seva poesia. Al segon apartat, en descriu l’obra a grans trets.

La poesia de Màrius Torres té la primera raó de ser en la seva capacitat per a sentir d’una manera especialment intensa cada moment de la seva existència. [p. 66]

A la segona part del llibre, Boixareu descriu la temàtica de l’obra poètica classificant-la en deu grans temes: estats d’ànim, natura, música, arts plàstiques, pàtria, família i amics, amor, sentiment de la vida i consciència del temps, mort i religiositat. Cadascun d’aquests apartats està dividit en subtemes, tots explicats i il·lustrats amb citacions de la poesia de Torres, tant de la ja estava publicada a l’època com de la que romania inèdita —alguna de la qual, diu l’autora, només la cita a manera d’exemple ja que no està a l’alçada de la resta de l’obra de Torres.

La sofrença és el primer factor circumstancial al qual devem la poesia de Màrius Torres, com la de tants altres poetes. És sempre el dolor el que ens obliga a sortir de tot el que és superficial, per fer-nos conscients del veritable sentit de la vida; ens fa comprendre millor les seves desgràcies i ens fa valorar més les seves felicitats. [p. 79]

El llibre acaba amb dos apèndixs, després de les conclusions, amb poemes inèdits de Màrius Torres i algunes de les seves composicions musicals.

Tot i els anys que fa que es va publicar, m’ha semblat una bona introducció a la vida i l’obra de Màrius Torres. En algun moment m’ha semblat que tenia un to una mica carrincló —potser per causa de la manera d’expressar-se en alguns moments, una mica allunyada de l’actual— i he trobat a faltar que l’autora es mullés una mica més a l’hora de citar les fonts de les seves afirmacions, que atribueix, de tant en tant, a uns plurals genèrics («ens expliquen que», «ens diuen també que») que amageun les fonts. Possiblement es degui al fet que en el moment de la publicació del llibre aquestes fonts eren encara vives i preferien mantenir l’anonimat. Aquests peròs, però, són obstacles menors a l’hora de llegir aquest assaig i aprendre una mica més sobre Màrius Torres.

El llibre:

  • Mercè Boixareu. Vida i obra de Màrius Torres. Barcelona: Selecta, 1968. 279 p.

PD. D’això se’n diu arribar a misses dites, però val més tard que mai…

La citació: Gabriel Bibiloni

La moda de l’anomenat llenguatge no sexista, que arrossega tota mena de progres gramaticalment indocumentats, no és res nou. Fa temps que les llengües romàniques pateixen aquesta dèria, atiada per cercles feministes —de feminisme superficial— que actuen dins les institucions aprofitant la desorientació dels polítics i el silenci —que ara s’està acabant— del món de la lingüística.

(I ja de pas recomano la lectura del blog de Gabriel Bibiloni a qualsevol persona interessada en el català.)

I, ves per on, no era de Brossa

Feia temps que cercava aquest cal·ligrama que, no sé per què, creia que era de Joan Brossa. I, ves per on, no era de Brossa, que era de J. V. Foix. I pensar que quan vaig veure’l per primera vegada me’l va haver d’explicar un il·lustre doctor professor meu perquè jo, llavors, no l’entenia…

Poema de Catalunya, de J. V. Foix

Poema de Catalunya, de J. V. Foix

Poema visual de J. V. Foix», d’Albert Grau, al bloc L’Ateneu. I si el voleu veure en gran, aneu a la Via Augusta, 341.

Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna…

Llegeixo a Vilaweb que avui* fa vint anys que va morir Manuel de Pedrolo i de seguida em vénen al cap les primeres paraules de Mecanoscrit del segon origen. Corro als prestatges a cercar el llibre, perquè em balla l’edat d’Alba: eren setze anys? N’eren divuit? Miro i remiro i corro a consultar el catàleg per veure on coi l’he posada, i no hi és. No hi és. El Mecanoscrit no hi és.

No me’n sé avenir. No sé si encara és lectura obligatòria, però a la meva època tots hi vam passar i hauria de ser a casa. Potser es va quedar a casa dels pares, vés a saber. Fou la primera novel·la de ciència-ficció que vaig llegir, quan encara no sabia ni que hi havia un gènere literari com aquest, i com a molts altres la història em va quedar gravada ben endins —fins al punt que encara en recordo vivament força episodis. Era, és, una història tendra i tràgica de dos nens condemnats a ser uns nous Eva i Adam, i a aprendre a viure en sense altre guia que ells mateixos en un món que ha desaparegut en un no-res; de dos nens obligats a madurar abans d’hora. Fins i tot hi hagué una versió televisiva, els primers anys de TV3, interpretada per Àgueda Font, Guillem d’Efak i Moisès Torner i dirigida per Ricard Reguant, de la qual en recordo més aviat poca cosa.

Però Pedrolo, en el meu cas, va quedar aquí, reduït a una única obra. No sé si va ser un efecte semblant al rebuig que vaig sentir per Rodoreda després de la lectura obligatòria de La plaça del Diamant, però no he llegit cap altra obra de l’autor. Potser el millor homenatge que se li pot fer, com a qualsevol altre escriptor, és fer l’esforç de llegir-lo i decidir llavors si ha valgut la pena o no.

PS. L’apunt s’havia de titular «No donem l’abast», perquè sembla que la catosfera, tan celebradora ella, tampoc no ha pensat en Manuel de Pedrolo. Ara, que espero equivocar-me i haver d’esborrar aquestes dues línies. [Em diu l’Allau que la Júlia Costa ja hi havia pensat: «Vint anys sense Manuel de Pedrolo (26/6/90)»]

*Segons l’AELC, el 25 de juny; ara, l’Enciclopèdia diu que fou el 26 de juny. Tan se val, dia més dia menys no deixen de ser vint anys.