Arxiu de la categoria: Lectors i lectura

Sobre l’experiència lectora.

I un Sant Jordi més

Al peu de la Diputació, una cobla desgrana sardanes mentre al seu costat es fan dues rotllanes; a la més gran, el més jove deu estar jubilat i només hi ha un home. Des d’allà ja es pot veure que la jornada serà un èxit, com cada any: la Rambla de Catalunya baixa plena i en molts llocs, com patirem, la marxa s’alenteix fins a aturar-se (mala idea, senyors organitzadors d’aquests saraus, posar davant per davant parades de grans llibreries: entre els que miren i els que esperen per mirar, els que només volen passar… no passen). De gent, n’hi ha de tota mena: l’avi que passeja; el turista badoc que a tot troba gràcia; la família unida a la caça i captura del llibre de l’any; la senyora que t’empeny i la senyora a qui trepitges; dracs que llegeixen i pseudodracs que fan bombolles de sabó; roses, roses i més roses, de totes mides i colors (que lletges que són les blaves!); escoltes que toquen música i estudiants disfressats recollint diners pel viatge de final de curs; parades solidàries; monges que escampen la paraula de Jesús; gent que aprofita per passejar els gossos entre la gentada; els que s’entesten a travessar la Rambla i els que s’entossudeixen a anar en direcció contrària; nenes que brandes roses i nenes que trien quin llibre llegiran (els nens, sempre amunt, com els gegants); en Risto Mejide que signa llibres en una parada —o això diu el cartell i els comentaris excitats dels babaus de torn que envien per mòbil a twitters i facebooks la bona nova (l’únic escriptor a qui pots veure la cara, ai las, no té ningú que li demani una dedicatòria); també els polítics fan acte de presència, no fos cas que ens oblidéssim d’ells, i a les seves parades trobes els llibres dels seus líders i exlíders (però per molt que m’hi esforci sóc incapaç d’imaginar-me el Molt Honorable President dedicant llibres amb la Pilar Rahola…).

Encara no he vist les xifres als diaris, però només per la gent que hi havia es pot ben dir que, malgrat la Setmana Santa que li ha caigut al damunt, Sant Jordi ha tornat a vèncer.

I per si algú s’ho pregunta: sí, jo també m’he deixat portar i tinc els meus llibres de Sant Jordi, i fins i tot un drac. Però els llibres, que els llibreters em perdonin, comprats uns dies abans: no suporto l’ambient massificat de les llibreries per Sant Jordi; i acostar-se a les parades només és a l’abast dels més intrèpids i agosarats… o dels que tenen els colzes més durs.

PD. I no faltava la gitana omnipresent que al crit de «Guapo, que llevo la rosa!» intentava encolomar-te una rosa d’aspecte més aviat decaigut.

Repte 2011, un repte amb molta química

Sí, ja ho sé: per llegir no cal participar en cap joc, ni repte, ni res per l’estil… però per què no fer-ho? Per què no convertir la lectura en un joc? Això és el que fem uns quants lectors des de fa uns anys gràcies al reptes que planteja Meribelgica: tot va començar amb un repte que es va fer ella mateixa i ha acabat en reptes anuals que reuneixen gent d’arreu d’Europa amb una afició en comú: llegir.

Per aquí heu pogut anat seguint els reptes anteriors: el 2007, llegir l’alfabet; el 2008, un viatge per la Unió Europea en 366 dies; el 2009, pòquer de llibres; i el 2010, un repte amb caràcter. I, finalment, el repte 2011: un repte amb química.* Enguany consisteix a llegir la taula periòdica dels elements… bé, alguns elements, no tots: són trenta lectures, 27 de les quals han de correspondre a elements de la taula periòdica, sense repetir-los. Les tres restants, com l’any passat, han de pertànyer a la llista de recomanacions dels participants. Semblava força complicat, però després de llegir les instruccions no ho és tant… i menys amb l’ajut de l’aplicació que ha fet en Palimp (Cuchitril literario) per trobar els elements en els títols i els noms dels autors.

Si hi voleu donar un cop d’ull, feu clic a la imatge i anireu a parar al web del Reto 2011.

Banner del Reto 2011

Reto 2011

* El Reto es va posar en marxar a començament del mes de gener, però fins aquesta setmana no s’havia publicat el web.

«Un libro quiere ser tu amigo»

Afegir a aquest títol el subtítol «y un periodista tu enemigo» m’havia semblat una manera de reblar la idea que voldria transmetre, tot i que no era exactament això: no, el periodista no és enemic meu, ni de ningú, però falla i falla molt. El títol de l’apunt és el de l’article, a doble pàgina, de  Xavi Ayén a la secció de Cultura de La Vanguardia d’ahir diumenge, en el qual parla de la presència de lectors i editorials en xarxes socials i blocs. Passant per alt la barreja de plataformes i serveis que cita, hi ha dos detalls que m’han fet saltar les alarmes i pensar que no anàvem bé: o el periodista no ha fet bé la feina i no ha cercat prou, o no sap de què parla, o vés a saber què.

D’entrada m’ha sobtat i molt que en la columna on esmenta diversos serveis destinats als lectors —i on hi cap des de l’aplicació de catalogació de biblioteques personals de què ja he parlat manta vegada, LibraryThing, a webs d’editorials, i webs on compartir lectures— no hi ha Què llegeixes, el portal en català més important i més actiu pel que fa al comentari i a la recomanació de lectures. Em sorprèn que s’ignori aquest portal en un diari publicat a Catalunya i que en canvi s’esmenti Goodreads i Shelfari on la presència catalana és menor.

L’altre detall que m’ha cridat l’atenció i que és un error dels grossos, té a veure amb LibraryThing. La descripció és prou acurada, però quan diu que enllaça amb Amazon i la Biblioteca del Congrés dels Estats Units, també podria dir que enllaça amb el Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya (CCUC) i amb Aladí, el Catàleg de la Xarxa de Biblioteques Municipals. Però la cirereta del pastís és la darrera part de la descripció: «En inglés». Ai. No senyor: LibraryThing està traduït o en procés de ser traduït a una cinquantena de llengües, entre elles el català. A dia d’avui, el portal català és el setè amb més contingut traduït (un 90,9 % el diumenge 24 d’octubre) i es pot accedir a la versió que t’interessi directament, sense haver de passar per l’anglesa. La comunitat de lectors catalans a LibraryThing potser no és gaire gran, però amb 1361 membres és la catorzena comunitat (o la quinzena, si separem la portuguesa en dos com apareix al portal).

Encara hi ha més: aquesta petita comunitat de lectors catalans han aconseguit que dues editorials que publiquen en català, Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili i Bromera, s’hagin afegit al programa Crítics matiners de LibraryThing i estiguin oferint als lectors de tot el món les novetats que publiquen, a canvi només que n’escriguin un comentari.

No em direu que això no té res a veure amb el tema de l’article en qüestió, però sigui com sigui s’ha obviat o s’ignorava. I així anem fent…

L’article:

  • Xavi Ayén. «Un libro quiere ser tu amigo». La Vanguardia, 24 d’octubre de 2010, p. 46-47.

La citació: Ian McEwan (2)

És clar que començar a llegir-ne [de poesia] tan bon punt va descobrir que era pare d’una poetessa. Però li exigia una mena d’esforç al qual no estava acostumat. Només el primer vers ja li produeix una espessor darrere els ulls. Les novel·les i les pel·lícules, que són incansablement modernes, et propulsen cap endavant o cap endarrere a través del temps, a través dels dies, els anys o fins i tot les generacions. La poesia, en canvi, per fer les seves asseveracions i judicis, es balanceja sobre el problema del moment present. Alentir el ritme, aturar-te del tot per llegir i entendre un poea és com intentar aprendre una habilitat antiquada: com fer un mur de mamposteria en sec o pescar truites.

He de reconèixer que si fa no fa, em passa el mateix que al personatge de McEwan. La poesia em costa i si no parla d’alguna experiència molt propera, o d’algun tema molt planer, em perdo. I a vegades no l’entenc i m’he de quedar, per gaudir-ne, només amb els jocs de paraules, amb la fluència del ritme, la bellesa de les imatges i he de renunciar a allò que volia transmetre el poeta. Que de vegades, de tan personal i de tan literaturitza’t que és, no arriba al lector. O potser aquest lector no és capaç d’arribar-hi, que també podria ser.

Ian McEwan. Dissabte. Barcelona: Anagrama; Empúries, 2007. P. 171.

La citació: Ian McEwan

Llegia fa uns dies «Sobre la fatiga de la ficció» a les Totxanes, totxos i maons de Joan Josep Isern i vaig recordar aquest fragment de Dissabte, d’Ian McEwan. No diuen el mateix, és cert, però hi vaig trobar una certa semblança. A diferència d’Henry Perowne, el personatge de McEwan, sóc d’aquelles persones que els cal la ficció —sigui com a refugi, sigui com a diversió, sigui per veure-hi per mitjà dels ulls d’altri—; i a diferència de Joan Josep Isern, jo encara no me n’he cansat.

Fins ara, les llistes de lectura de la Daisy l’han conveçut que la ficció té massa defectes humans, fa moltes digressions i és massa insegura per inspirar meravella davant la magnificència de l’enginy humà, de la consecució sorprenent de l’impossible. Potser només la música posseeix una puresa així. […] A banda de les arts, la seva llista de consecucions sublims inclouria la teoria general d’Einstein, les matemàtiques del qual va estudiar breument als vint anys. Hauyria de fer aquesta llista, decideix mentre baixa l’ampla escala de pedra fins a la planta baixa, encara que sap que no ho farà mai. Una obra que no et pots imaginar de cap manera arribar a fer, que exhibeix un element implacable, gairebé inhumà, de perfecció continguda… Aquesta és la seva idea de geni. La idea de la Daisy, que la gent no pot «viure» sense històries, simplement no és veritat. Ell n’és la prova vivent.

  • Ian McEwan. Dissabte. Tr. Dolors Udina. Barcelona: Anagrama ; Empúries, 2007. p. 94.

28a Setmana del Llibre en Català

Ja la tenim aquí: del 10 al 19 de setembre torna la Setmana del Llibre en Català, i torna a Barcelona… sense moure’s de Sant Cugat i visitant també Lleida i Girona… i embolica que fa fort. Que consti que no tinc res en contra d’aquestes poblacions; més aviat em sembla que continuem sense saber què es vol que sigui la Setmana ni com ni on s’ha de celebrar. En fi, almenys encara es fa i amb diferents seus es pot arribar a més lectors. Espero que sigui així…

Més informació al web de la 28a Setmana de Llibre en Català, fent clic a la imatge de sota:

Capçalera del web de la 28a Setmana del Llibre en Català

28a Setmana del Llibre en Català

La citació: «Parlem de llibres» (L’Illa, 55)

Al contrari del que se sol pensar, la televisió, la ràdio i Internet poden ser un bon complement de les nostres aficions lectores, o un gran aliat quan es tracta d’iniciar els més joves en la lectura. […] Darrerament, el mitjà ideal per fer això és Internet, un espai cada vegada més utilitzat com a fòrum d’intercanvi d’opinions sobre qualsevol tema; també sobre literatura. De fet, hi ha clubs de lectura organitzats des de bilioteques públiques o des de centres d’ensenyament que tenen un lloc en la xarxa perquè els participants hi puguen dir la seua sobre el llibre en qüestió.

La revist L’Illa, d’Edicions Bromera, té una secció fixa sobre foment de la lectura, el «Quadern d’animació lectora», que malgrat que és breu, té algunes bones idees per al foment de la lectura en els més petits. El fragment anterior pertany a «Parlem de llibres: el plaer de compartir les lectures», elaborat per la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura. No hi ha exemples, però sí que n’hi ha a les pàgines anteriors, on Gonçal López-Pampló, a «Llibres, pantalles, lectures», ofereix uns quants enllaços a recursos d’Internet que poden servir de font de recursos, de lectures i com a font d’experiències:

[…] cal aprofitar la tendència dels menuts a compartir les seues experiències lúdiques i recordar que, sovint, les persones que més naveguen o més juguen són també les que mes música escolten, les que més lligen, etc. Aquest perfil de consumidor cultural complet i divers és característic del nostre temps i és el destinatari principal de les propostes que busquen promoure la lectura coma a experiència.

Podeu llegir els textos complets dels dos articles al número 55 de la revista L’Illa, al web d’Edicions Bromera.

La citació: Helene Hanff

Més m’estimaria que no haguéssiu pecat per excés de cortesia posant la inscripció en una targeta en lloc de fer-ho en el full de guarda. És el llibreter que us surt a tots de dins, teníeu por de fer-li perdre valor. Per a qui n’és ara la mestressa n’hauria guanyat. (I possiblement per al futur amo. M’encanten les inscripcions en els fulls de guarda i les notes als marges, m’agrada la sensació de companyonia en girar les pàgines que algú altre ha girat, i llegir els passatges que algú que fa temps que ja no hi és fa que ara jo m’hi fixi.)

  • Helene Hanff. 84, Charing Cross Road. Tr. Puri Gómez Casademont. Barcelona: Empúries, 2002. p.35.

Un que passava al País de les Al·lucinacions

L’Un que passava havia decidit recuperar l’abandonat costum d’anar al cinema els caps de setmana i sense pensar-s’ho dues vegades se n’ha anat a veure Alícia al País de les Meravelles, que encara no havia vist. Com sempre, hi ha anat amb temps, ha fet cua i ha entrat a la sala quan tocava. Al cap d’uns minuts han apagat els llums, s’ha posat aquestes incòmodes ulleres de veure-hi en tres dimensions i s’ha posat còmode al seient. I llavors han arribat ells. Tard, quan ja estàvem a mig tràiler de la nova versió de Tron —quantes bones pel·lícules més estan disposats a carregar-se, a «la meca del cinema»?— i xerrant en veu altra. I a l’Un que passava li ha tocat la grossa.

Literalment. Sobreeixia. S’ha tret la jaqueta, l’ha plegada, s’ha assegut, s’ha tornat a alçar, s’ha assegut una altra vegada i quan l’Un que passava ja creia que podria començar a gaudir de la pel·lícula, ha començat el viatge: però no al país de les meravelles, com Alícia, sinó al de les al·lucinacions. Sí: s’ha passat l’estona al·lucinant, i no per la pel·lícula de Burton, sinó per l’espectacle que tenia lloc al seient del costat.

Un cop asseguda, la veïna ha començat a remenar una bossa que havia deixat a terra —deixo a la vostra imaginació el so pertinent— d’on ha tret una bossa de ganchitos, doritos o alguna cosa semblant: bossa sorollosa, producte cruixent i pudent… mastegades ben sorolloses, no fos cas que algú de la sala no se n’adonés, i abans d’agafar una altra cosa de la bossa, s’eixugava la mà al camal del pantaló. Així durant una bosa estona, fins que ha parat i hem començat a respirar alleujats. Però només era una parada tècnica per hidratar-se: tetra brick de suc de litre i mig, ben remenat, i gola avall. I a per la segona bossa.

El martiri ha durat una bona estona. Un que passava s’ha encomanat a tots els sants, oblidant que no és creient; s’ha sentit Michael Douglas a Un dia de fúria; ha pensat a agafar el coi de bossa de les provisions i llançar-la tres fileres més endavant; ha començat a patir al·lucinacions allymacbealianes en les quals deia les barbaritats més grosses a la menjadora compulsiva; ha bufat; ha tornat a bufar; s’ha girat cap a l’altra costat, apartant-se de la dona; ha resat perquè aquesta no confongués les cames i s’eixugués al camal dels pantalons d’Un que passava; i finalment ha respirat alleujat quan la dona ha deixat de menjar.

I quan tornava a gaudir de la pel·lícula, ha vist un moviment estrany a la seva dreta. El braç carnós de la veïna baixava cap a la bossa, d’on n’ha tret un paquet petit, pla, platejat; i un altre de més ample, i els ha obert. I, quan ja havia fet aquestes operacions i la sala començava a fer olor d’embotit, ha tret de la bossa un panet, rodó i tou, que s’ha posat a la falda. I s’ha fet un entrepà.

L’Un que passava ni tan sols sap si la dona se l’ha menjat o si li preparava a algun dels seus acompanyants. No ho ha volgut veure. A aquelles alçades de la pel·lícula només pensava en menjar i en demanar a l’Alícia que li deixés una estoneta l’espasa vorpalina, per poder liquidar aquella mena de Jabberwocky afamat que se li havia assegut al costat.

Però per sort s’ha acabat la pel·lícula i Un que passava ha pogut sortir de la sala, tan de pressa com de pressa queia Alícia pel cau de conills.

La citació: Teresa Moure

És veritat que jo no era ni vella, ni lletja, ni malfactora, però per això mateix m’aprofitava que estava fora de les sospites dels tribunals per aprendre de totes les fonts que podia, que no et puc revelar ara, les arts que els homes savis, com el meu amic, menystenien. […] Jo sabia que el 1595 una ordre de Felip II per als Països Baixos esmentava les dones velles com a particularment sospitoses dels crims de bruixeria. I avisos semblants circulaven entre les autoritats prevenint de les dones lletges o de les viudes, especialment de les que sabien llegir. Quina ximpleria! Ni les lletges eren perilloses per lectores, ni hi havia dona que se salvés de la crema si s’havia guanyat algun enemic reconegut.

Teresa Moure. Herba d’enamorar. Tr. Pere Comellas. Barcelona: La Campana, 2006. p. 184-485.