Arxiu de la categoria: Greuges

No és que m’agradi queixar-me, però…

Com…

Com la taca de sutge enmig de la cara. Com la petjada enfangada en un terra acabat de fregar. Com la patata podrida al verduler. Com un pèl a la sopa. Com una rosa blava. Com la mosca aixafada al parabrisa. Com la floridura a la fruita madura. Com un núvol de pluja en un cel blau. Com la gota que fa vessar el got. Com allò que està fora de lloc.

[…] i els ulls segueixen distretament els tossals que emergeixen lentament a l’horitzó para després ser engolits a poc a poc…

(Vassili Grossman. Vida i destí. Barcelona: Cercle de Lectors, 2008. p. 358.)

La línia 67 i els bucles temporals

L’home és un animal de costums, de rutines. Només cal enfrontar-lo dues vegades a la mateixa activitat perquè a la tercera repeteixi exactament el mateix que ha fet la primera vegada i la segona. Només cal observar les persones que cada matí es congreguen a la parada de l’autobús per comprovar que actuen sempre de la mateixa manera.

Servidor de vostès, per exemple. Hom és incapaç de sortir de la rutina «autobusera» si no és amb molt d’esforç. Com que per anar a treballar, si hi va en autobús, ha d’agafar un autobús amb una freqüència de pas diguem-ne gasiva (si tenim en compte que freqüència és la «repetició reiterada i a curts intervals d’un acte o un esdeveniment», podem dir que l’autobús és gasiu, perquè els intervals de pas no són precisament curts, com si volgués estalviar-se’ls…), segueix tot un ritual per estar segur de no perdre’l: abans de sortir de casa, hom envia un missatge SMS per saber quan passarà el proper autobús, acaba de preparar-se per marxar, surt al carrer, arriba a la parada sempre pel mateix costat, només arribar-hi mira a la pantalla quan falta perquè arribi l’autobús, mira l’hora al rellotge, mira carrer avall per si de cas, torna a mirar la pantalla i llavors es posa a llegir mentre s’espera.

No és l’únic que segueix una rutina: la senyora pèl-roja una mica distreta que sempre per l’autobús, també arriba a la parada sempre pel mateix costat, mira la pantalla, mira carrer avall i es posa a passejar carrer amunt i carrer avall. La noia rossa que agafa el mateix autobús que un servidor, arriba a la parada, mira la pantalla i s’asseu al banc, on pot fer dues coses: o es retoca el maquillatge o es posa a fumar. El noi de la bossa d’esport i vestit de corbata fa el mateix cada dia, i podria continuar amb tots els que agafem un autobús o altra a la mateixa parada més o menys a la mateixa hora.

Però de tots ells, només nosaltres, els que esperem el 67, patim cada matí els mateixos fenòmens de dejà vu i de bucles temporals. Perquè el 67,  a més de ser gasiu, és entremaliat i li agrada jugar amb nosaltres. Hom arriba a la parada i mira la pantalla: falten 20 minuts perquè arribi el proper autobús. Es distreu mirant al voltant, llegint o fent el que acostumi a fer i, quan torna a mirar la pantalla, falten 15 minuts. Cinc minuts més tard, encara falten 15 minuts perquè arribi. I deu minuts després, encara en falten 15… Hom comença a pensar que allò no funciona, que s’ha quedat aturat, que no rep bé el senyal… I llavors comencen els fenòmens temporals: quan torna a mirar la pantalla, falten 10 minuts («Al·leluia, s’ha acualitzat la informació», pensa). Cinc minuts més tard, en falten 19, de minuts. I només cinc minuts després, falten 24 minuts perquè arribi l’autobús.

I hom ja no sap què fer. Si mira la pantalla, es desespera; si mira carrer avall, no veu res. Torna a mirar la pantalla i… això ja ho ha vist abans: falten 15 minuts. I embadocat mirant la pantalla, no s’adona que el 67 acaba d’aturar-se davant de la parada i per poc que no el perd.

I tot això, què ho provoca? Les obres del carrer Balmes, segur, que a part de fer emergir exèrcits de rates, deuen haver provocat alguna alteració en el contínuum espai-temps de les línies d’autobusos de Barcelona. O això, o que el 67 pot «aparetre» i «desaparetre» a voluntat i fer tornar boja la pantalla d’informació.. serà que el 67 és la línia de Hogwarts i no ho sabíem?

Tots els busos que baixen per Balmes

A l’estiu, tota cuca viu, diuen; però a Barcelona a l’estiu el que està més viu són les obres. Obres per tot arreu, a tots els barris. I no, no és cosa d’ara d’aquests plans del govern per revifar l’economia, no: la culpa la tenen els Jocs Olímpics. Sí, els Jocs Olímpics, aquells, els mítics: des que el senyor Samaranch digué allò de «à la ville de Barcelona», que les obres no s’han aturat. Han aparegut barris sencers, places noves i avingudes, han desaparegut edificis i carrers, com un allau sense aturador les obres continuen i continuen com si als treballadors els haguessin posat les piles aquelles del conillet rosa.

I tard o d’hora li tocava al carrer Balmes: aquest estiu, per ser més exactes. Que si li eixamplem les voreres, que si hi plantem arbres (això de l’arbrat viari que tan li agrada a l’Ajuntament que em perdonin però ho trobo una collonada: tan difícil era dir «els arbres dels carrers»: no, ells reguen l’arbrat viari i poden l’arbrat viari; arribarà el dia que els nens de ciutat, tan llestos ells, aniran a la muntanya i diran: «goita, sí que n’hi ha d’arbrat viari al bosc!»)… però on era? Ah, sí, al carrer Balmes: i a tot això cal afegir-hi les obres de l’intercanviador de la Diagonal, que comencen a semblar les obres de la Sagrada Família, que tots sabem quan van començar però ningú no sap quan acabaran. Que si és per millorar, no hi tinc res en contra, de les obres ni de les molèsties que causen.

Però les obres tenen efectes secundaris curiosos: agafar qualsevol dels autobusos que baixen per Balmes és com una rifa, un viatge a l’aventura que no saps mai on et portarà. Que si un dia el 7 passa Balmes de llarg i baixa per Passeig de Gràcia, que si el 67 i el 68 es dediquen a baixar per Muntaner en lloc de fer-ho per Balmes, que si un dia la parada de sempre ja no hi és i en tens una de nova uns metres més amunt, a pocs metres de la parada anterior… I això, que ni a can TMB ho saben, sense un trist anunci a l’autobús per avisar-te.

En fi, que ja ni et pots abstraure llegint perquè no saps on aniràs a parar si et descuides una mica.

(I si algú fos tan amable d’explicar-me per què s’està asfaltant de nou un tros de carrer que segurament d’aquí uns dies tornaran a rebentar, que ho faci, que jo no hi trobo l’explicació…).

La citació: Lluís Amiguet

Hi ha paraules que no se sap si obeeixen a la desinformació, a la banalitat, al menyspreu… Que un escriptor es queixi que un corrector maldestre li canviï sense motiu un mot, és respectable; que un periodista en conclogui que més val enviar els correctors a pastar fang, passa de taca d’oli. Hi ha mals correctors, sí; però també n’hi ha molts de bons.

¿El catalán de sus obras es localista?

Yo respeto su cotxe del sur como espero que respeten mi vutura del norte.

Su vutura me parece correctísima.

Y a mi su cotxe.

Pues a correr los dos.

Pero hay correctores que creen que la solución léxica de un territorio —el suyo— debe prevalecer sobre cualquier otra.

Mientras nos entendamos nosotros, que se vayan ellos a corregir a su pueblo.

En eso comulgo con Josep Pla: «Mentre saludis amb un bon dia i et contestin bon dia, estàs en terra de parla catalana».

La resposta a la darrera pregunta em fa l’efecte que és una fugida d’estudi: segur que l’escriptor té més idea de la feina que fan els correctors que no pas el periodista. De la ximp… qualitat d’algunes preguntes, millor no parlar-ne.

  • Lluís Amiguet. «Joan-Lluís Lluís, escritor de la Catalunya Nord». La Vanguardia, 11 d’agost de 2009 (La Contra).

Blocs de Lletres, atacat

I no és conya, encara que el títol doni peu a conyetes fàcils. Ahir l’Anna Llisterri (autora de l’indispensable Per a lectura i decoració) preguntava a Twitter si algú més, a part d’ella, tenia problemes per accedir a Blocs de Lletres. I no era l’única. De seguida vaig escriure al Josep Porcar, que aquest matí en parlava al seu blog: «Atac».

Davant fets així, et quedes sense saber què dir, només mostrar la teva indignació. Blocs de Lletres és una d’aquelles iniciatives que et fa continuar confiant en la utilitat del web, un projecte que només qui hi està al darrere sap la feina que li porta. Espero que en puguem tornar a gaudir ben aviat i que no es torni a repetir una putada com aquesta.

Actualització 13.03.2009: Blocs de Lletres ja es pot visitar normalment una altra vegada.

La maledicció del lingüista

No hi ha res pitjor que ser llicenciat en filologia (la que sigui) i haver-se dedicat a la correcció, perquè la gent et prengui per una mena de diccionari ambulant i creguin que tens totes la normativa i les regles ortotipogràfiques al cap. «Com es diu això?», «Aquesta paraula, com és en català?» ,«Això ho puc escriure així?», «Quan he d’escriure x en lloc d’y?»… són algunes de les preguntes que et poden caure al damunt quan menys t’ho esperes. I és que la gent no se sol fer càrrec que per molta intuïció lingüística que tinguis, per molt que t’hagis dedicat a corregir i per molta filologia que hagis estudiat, no ets un ordinador que es dediqui a aplicar uns algoritmes que t’ajudin a respondre una pregunta com qualssevol de les anteriors, sinó que ets una persona, que pots tenir una memòria limitadeta, que hi ha regles que no te les has après perquè tenen tantes excepcions que les has de consultar cada vegada que t’hi trobes, i, sobretot, que no et saps el diccionari de memòria i no sempre tens el xip corrector activat.

Jo no l’hi tenia mentre llegia Ex-libris, d’Anne Fadiman, si més no fins que no vaig arribar al capítol en què parla, precisament, de la malaltissa afició correctora d’ella i la seva família. Ja m’havia fixat en alguna coma mal posada, o que faltava, en les pàgines anteriors, però crec que en llegir aquest capítol alguna cosa s’activà dins meu i, de cop i volta, vaig començar a veure errors (i alguns horrors, si em permeteu el rídicul joc de paraules) en el text. No només comes que falten o que no les han tret d’on sobren, no; també manca de punts finals, accents impossibles en català en termes prou estranys com perquè qualsevol corrector una miqueta competent s’aturi a comprovar que el terme està ben escrit, noms propis d’autors clàssics mal escrits, barbarismes que una consulteta de no res al diccionari hauria pogut evitar, manca de concordança entre subjectes i verbs, et alii.

Sembla mentida que un llibre sobre l’amor als llibres i a la lectura, hagi estat editat amb tan poca cura. I encara s’entén menys si aquesta editorial és a) una editorial universitària, b) l’editorial que ha publicat un famós i molt utilitzat manual d’estil.

Apa, ja van dos desfogaments en una setmana. El proper apunt prometo que serà una lloança ben merescuda al llibret de l’Anne Fadiman.

Això que he escrit és com escopir enlaire, ja ho sé: més d’una vegada he hagut d’editar un apunt del blog on hi havia algun error d’aquells que fan basarda. Que ningú no hagi de pagar per llegir el blog no és una excusa, però no deixa de ser un atenuant (igual que ho és la manera com escric els apunts: normalment a raig i sense revisar-los abans de publicar-los; que lluny queda el temps en què els escrivia a mà i després els passava a net al blog).

A cop de diccionari

Tafaneria: 1 1 f. [LC] Qualitat de tafaner. / 1 2 f. [LC] Acte propi d’una persona tafanera. / 2 f. [LC] Indiscreció, intimitat, murmuració, que es fa córrer.

Indiscreció: 1 f. [LC] Manca de discreció, qualitat d’indiscret.

vs.

Privacitat: f. [LC] Qualitat de privat.

Intimitat: 2 2 f. [LC] Àmbit privat d’una persona, d’una família, d’una parella, etc.

No sé per què la gent no és capaç d’entendre que quan hom no explica alguna cosa, deu tenir alguna raó per no fer-ho; que no li deixin ni l’opció de triar quan, com i a qui vol explicar-ho, em treu de polleguera.

I ja que jo també he caigut alguna vegada en la temptació, faig propòsit d’esmena.

(Totes les definicions són del Diccionari de la llengua catalana del IEC).

Qüestió de màrqueting

El vigilant de la casa de barrets que hi ha una mica més avall de casa reparteix diligentment mentre parla per telèfon fulls de mà als passants, uns fulletons il·lustrats amb la imatge d’alguna «ballarina exòtica» —que en diuen a les sèries nord-americanes— de les que, tal vegada, treballen al local. Tant li fa que sigui un iaio matusalèmic que amb prou feines pot aguantar el bastó que un executiu amb pinta de pare de família nombrosa i missa dominical. Només quan passo jo es fa el desmenjat i no em dóna la publicitat del local. Primer em sento discriminat —com pot saber si m’agraden o no les ballarines exòtiques?—, però de seguida m’adono que el paio té més visió comercial i coneix millor el públic objectiu del negoci que representa que la gitana de les roses o la marfanta de la mam… de sota el pont.

On és la Casa Fajol?

No, no és que s’hagi perdut. Que jo sàpiga, encara és al número 22 del carrer Llançà de Barcelona, com hi ha estat des que es construí l’any 1912. És aquella casa que segur que els que us moveu per Barcelona heu vist alguna vegada, al costat de la plaça de toros de Les Arenes, que té una gran papallona de trencadís com a coronament. Aquesta papallona li ha donat el nom popular, Casa de la Papallona. Una casa inclosa al catàleg del Patrimoni Arquitectònic de l’Ajuntament de Barcelona (Casa de la Papallona) i a la Ruta del Modernisme del mateix ajuntament (a la pàgina 2 de la Ruta del Modernisme de Barcelona).

No, no s’ha perdut. Ens l’han perdut. Qui? Al carallot que se li va acudir d’autoritzar la construcció d’un edifici a la vorera del davant que l’amaga completament. Un edifici que, pel que es pot veure, no té cap mena d’interès estètic. Com si no en tinguéssim prou amb l’edifici de l’hotel de la plaça, amb el nou edifici que estan construint on abans hi havia les oficines d’expedició del DNI i amb el barret que li han encasquetat a la plaça de toros, que estan convertint la plaça d’Espanya en un frankenstein arquitectònic, ara, a més, ens han amagat la casa Fajol:

Contrastos

Vista de la Casa Fajol, abans...

Desastres arquitectònics

... i després

N’oubliez pas de lire

Potser era en un dels carrers que desemboquen al boulevard Henri IV, no ho recordo amb exactitud. Era a la tarda, això sí: estava núvol i començaven a caure quatre gotes. De cop i volta la vaig veure, quan ja estava a mig travessar el carrer: una petita llibreria que ens exhortava a llegir, a no oblidar la lectura. Ni tan sols sé quina mena de llibreria era, perquè no m’hi vaig apropar: des de la vorera del davant, cap a on havia reculat, vaig fer la fotografia. «N’oubliez pas de lire», la imatge i l’exhortació que he escollit perquè acompanyi el blog durant el mes d’abril.

Tot el contrari del que semblen voler les autoritats d’Oviedo, decidides en nom de qui sap quins motius a tancar algunes biblioteques públiques de la ciutat i a acomiadar-ne els bibliotecaris. Potser volen que la gent oblidi la lectura; ja se sap, si no hi ha ciutadans crítics, no hi ha oposició al poder. Més informació a FrikitecarisEx-Bibliotecarios ovetenses») i a El Documentalista Enrededado¿Qué está pasando con los bibliotecarios de Oviedo?»).