Arxiu de la categoria: Greuges

No és que m’agradi queixar-me, però…

«Un libro quiere ser tu amigo»

Afegir a aquest títol el subtítol «y un periodista tu enemigo» m’havia semblat una manera de reblar la idea que voldria transmetre, tot i que no era exactament això: no, el periodista no és enemic meu, ni de ningú, però falla i falla molt. El títol de l’apunt és el de l’article, a doble pàgina, de  Xavi Ayén a la secció de Cultura de La Vanguardia d’ahir diumenge, en el qual parla de la presència de lectors i editorials en xarxes socials i blocs. Passant per alt la barreja de plataformes i serveis que cita, hi ha dos detalls que m’han fet saltar les alarmes i pensar que no anàvem bé: o el periodista no ha fet bé la feina i no ha cercat prou, o no sap de què parla, o vés a saber què.

D’entrada m’ha sobtat i molt que en la columna on esmenta diversos serveis destinats als lectors —i on hi cap des de l’aplicació de catalogació de biblioteques personals de què ja he parlat manta vegada, LibraryThing, a webs d’editorials, i webs on compartir lectures— no hi ha Què llegeixes, el portal en català més important i més actiu pel que fa al comentari i a la recomanació de lectures. Em sorprèn que s’ignori aquest portal en un diari publicat a Catalunya i que en canvi s’esmenti Goodreads i Shelfari on la presència catalana és menor.

L’altre detall que m’ha cridat l’atenció i que és un error dels grossos, té a veure amb LibraryThing. La descripció és prou acurada, però quan diu que enllaça amb Amazon i la Biblioteca del Congrés dels Estats Units, també podria dir que enllaça amb el Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya (CCUC) i amb Aladí, el Catàleg de la Xarxa de Biblioteques Municipals. Però la cirereta del pastís és la darrera part de la descripció: «En inglés». Ai. No senyor: LibraryThing està traduït o en procés de ser traduït a una cinquantena de llengües, entre elles el català. A dia d’avui, el portal català és el setè amb més contingut traduït (un 90,9 % el diumenge 24 d’octubre) i es pot accedir a la versió que t’interessi directament, sense haver de passar per l’anglesa. La comunitat de lectors catalans a LibraryThing potser no és gaire gran, però amb 1361 membres és la catorzena comunitat (o la quinzena, si separem la portuguesa en dos com apareix al portal).

Encara hi ha més: aquesta petita comunitat de lectors catalans han aconseguit que dues editorials que publiquen en català, Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili i Bromera, s’hagin afegit al programa Crítics matiners de LibraryThing i estiguin oferint als lectors de tot el món les novetats que publiquen, a canvi només que n’escriguin un comentari.

No em direu que això no té res a veure amb el tema de l’article en qüestió, però sigui com sigui s’ha obviat o s’ignorava. I així anem fent…

L’article:

  • Xavi Ayén. «Un libro quiere ser tu amigo». La Vanguardia, 24 d’octubre de 2010, p. 46-47.

(H)indignats

Des de fa anys, al restaurant Horiginal s’hi celebraven recitals poètics tots els dimecres al vespre, però ara ja no es fa. Per què? Doncs perquè la llicència d’activitat del local no ho permetia i l’Ajuntament va obrir un expedient administratiu contra el restaurant perquè cessés l’activitat no autoritzada. Malgrat els intents, no hi ha hagut cap acord per poder continuar, i és emprenyador que un ajuntament tan permissiu amb altres violacions de normatives —durant quants anys hem hagut d’aguantar cotxes aparcats sobre les voreres de la Diagonal en dies de futbol fins que hi han intentat posar fre?— es mostri tan inflexible en aquest aquest cas.

Per intentar fer una mica de pressió, s’ha posat en marxa un bloc, (H)indignats, on podeu trobar un manifest de denúncia dels fets, al qual us podeu adherir si us sembla i un grup a Facebook. Copio el començament del manifest, i si us vaga cliqueu l’enllaç que us portarà al text complet:

DENUNCIEM que Barcelona ha perdut l’espai capdavanter dels recitals poètics, l’anomenada per molts “Catedral” de la poesia a la ciutat. Des de fa 9 anys, amb l’obertura del bar-llibreria “l’Horiginal”, Barcelona ha gaudit d’un espai sociocultural inèdit que ha dinamitzat el teixit urbà del Raval. De llavors ençà, el barri ha disposat d’un punt de trobada on s’han trenat sinergies literàries provinents del món acadèmic, institucional, editorial i contracultural.

El manifest»).

El mite del silenci

Moving library, 06Una de les idees que habitualment hom associa al terme «biblioteca» —i parlem de biblioteques universitàries— és la idea de silenci, i la majoria de queixes que rebem els bibliotecaris les motiva la manca de silenci —un silenci, d’altra banda, que no sempre podem imposar, perquè massa sovint depèn, precisament, de qui més el reclama: l’usuari. I aquest no sempre està disposat a deixar de xerrar amb el seu veí de taula.

Però, les biblioteques són realment (o haurien de ser) un espai de silenci? Amb el pas del temps, les biblioteques s’han convertit cada cop més en les sales d’estudis que, massa vegades, les facultats no proporcionen als seus estudiant, amb l’argument que ja hi ha la biblioteca. I qui estudia vol i necessita silenci per poder-se concentrar. I potser la biblioteca no és el millor lloc per fer-ho, ja que no només s’hi va a estudiar. A la biblioteca s’hi investiga, s’hi fan consultes puntual, s’hi après a utilitzar recursos, s’hi fan treballs (individuals o en grup), s’hi fan fotocòpies, s’hi imprimeix, s’hi digitalitza, s’hi treballa.* I per moltes d’aquestes activitats cal parlar. El silenci absolut, doncs, no sembla que hi sigui possible —ni desitjable, tal vegada: una biblioteca on només s’hi va a estudiar, una biblioteca els fons i els recursos de la qual no s’utilitzen, per molt silenciosa que sigui no és una biblioteca.

L’ideal fóra que la biblioteca disposés d’espais diferenciats, amb espais de silenci absolut —no faig cap gran descobriment, que ja hi ha biblioteques al nostre país que tenen espais de silenci absolut, i d’altres que ho intenten… Per aconseguir-ho, però, no calen només bibliotecaris disposats a fer callar els més xerraires. Cal, d’una banda, la voluntat i el compromís dels usuaris de mantenir el silenci —parlem d’estudiants universitaris dels quals es poden esperar** uns determinats comportaments socials sense que hàgim de fer-los de papa i de mama, no parlem de criatures. I, de l’altra, cal que els locals destinats a les biblioteques no es dissenyin, com es fa massa vegades, sense escoltar els bibliotecaris, que són els que saben què necessiten. Perquè en un àmbit en evolució contínua com el de les biblioteques universitàries, dotar-les de locals que no puguin créixer ni puguin adaptar-se a les necessitats canviants dels usuaris i dels bibliotecaris és condemnar-les a convertir-se en espais sense futur. Silenciosos, sí, però inútils.

* També hi ha qui es dedica a activitats eroticoludicofestives, però això ara no ve al cas.

** Sí, els reis mags existeixen.

PS. «Silenci a la biblioteca», al Bloc de Dret (24.03.2010)

Cullerades

Àngela maria, ves per on. Mira que en som, els «ciutadans», de pocavergonyes i desvagats, que no tenim res més a fer que ficar-hi cullerada. Que vol dir ni més ni menys «intervenir sense ésser demanat». Deuen preferir que les anem entomant, sense dir ni piu. Doncs jo no ho veig així. Perquè els «ciutadans» resulta que tenim dret (i si no, l’hauríem de tenir) a vigilar què fan els «nostres» polítics, i si no ens agrada el que fan, dir-los-ho ben alt. Que està molt bé això d’anar a votar cada quatre anys, però entre dia d’eleccions i dia d’eleccions convé que de tant en tant algú els recordi quin càrrec ocupen, perquè l’ocupen i per a què l’ocupen.

L’«antimoni» de Russell

Hom no és gaire aficionat a les matemàtiques; de fet, hom va patir les matemàtiques durant força temps. No pas per manca de capacitats cognitives, sinó, segons un professor que hom tingué quan els televisors encara eren en blanc i negre, per desinterès: com que no m’agradaven, m’esforçava el mínim per aprovar. No en faig gala, al contrari: potser m’hi hauria d’haver esforçat més… però fins que no inventin la màquina de viatjar en el temps o vingui el Doctor Who a convidar-me a fer un volt en la seva cabina telefònica, no hi ha res a fer per canviar-ho —i ara, ho reconec, em fa mandra.

Però vet aquí que de cop i volta les matemàtiques m’interessen. O, més ben dit, m’ha agafat la pruïja de conèixer la trajectòria vital d’un matemàtic, Alan Turing, a qui sembla que devem, entre altres coses, l’existència d’aquestes màquines endimoniades que s’han apoderat de les nostres llars i llocs de treball: els ordinadors. Aquest bon senyor, com manaven els cànons vigents a la Gran Bretanya a la seva època, fou jutjat i condemnat per un únic crim: ser homosexual.

I gràcies a una recomanació ara tinc a les meves mans la biografia de Turing que escriví David Leavitt i, com no podia ser d’altra manera, a poques pàgines del començament han començat a aparèixer les matemàtiques: no res que demani una especial preparació en el camp, si més no de moment, ni que impedeixi continuar la lectura. Però, ai las, vet aquí l’errata. Hom va llegint tan tranquil, intentant de no perdre el fil del que llegeix, quan de sobte… paf! Un mot del tot correcte però del tot incorrecte. Un mot parany, d’aquells que en un dia de poca atenció pots obviar completament… malgrat que no fa sentit. O que, desconeixedor del tema del text que tradueixes o corregeixes, no t’atures a comprovar. Un mot que, malgrat no ser matemàtic, saps que no hi ha de ser.

I així la paradoxa de Russell, també coneguda com a paradoxa del barber o antinòmia de Russell, es converteix, per obra i gràcia d’una distracció, en l’«antimoni de Rusell».* I el senyor Russell, pobret, sense haver dit ni piu, passa de filòsof a químic en un dir Jesús. I hom, escombrant cap a dintre, té un motiu per divagar una mica al blog.

* En castellà, esclar: on hauria de dir «antinomio de Russell», diu «antimonio de Russell» (p. 38). En català és un error difícil de cometre.

Personals

Ja fa temps que utilitzo feedly com a lector de feeds. Se sincronitza amb Google Reader i així no he d’anar amunt i avall amb fitxers d’exportació de feeds per anar actualitzant lectors diferents. A més puc enviar les notícies que hi llegeixo a Twitter i piular sense haver-hi d’anar, guarda l’històric de les notícies que he llegit, puc guardar les que m’interessen, em suggereix notícies, vídeos de Youtube, articles d’Amazon, etc., i em deixa agrupar els feeds sota categories personalitzades.

Estava força content amb l’aplicació, fins que després d’una actualització de no fa gaire, començaren a passar coses estranyes. A la columna de vídeos recomanats no paren d’aparèixer-hi senyoretes lleugeres de roba ensenyant les turgències i a la galeria de piulades tot són missatges de senyoretes bi que ofereixen l’accés directe a l’èxtasi per una piulada (i alguna cosa més, suposo). I no ho entenia, perquè tots els llocs que segueixo són llocs decents, res de pàgines marranotes d’autosatisfacció virtual ni pàgines contactes «sospitosos», ni llocs on es parli de la paraula amb s (sexe, punyeta, mira que sou)  ni de la paraula amb f (ah, no, si no sabeu de què parlo, mireu el diccionari!). Què provocava, doncs, que les meves exquisides lectures —els vostres bellíssims textos— apareguessin envoltats de continguts poc edificants?

He trigat una mica a esbrinar-ho (el dia que es va repartir la rapidesa jo era a la cua del mal geni) però finalment he trobat el desllorigador: la classificació. Per si no ho sabíeu (i m’arrisco per vosaltres a rebre una estirada d’orelles dels col·legues), els bibliotecaris tenim una passió: classificar. Tot el que ens cau a les mans —sigui un llibre, una revista, un cedé, una pàgina web…— ho hem de posar allà on ha d’anar. A vegades resistim la temptació, però és inevitable que tard o d’hora ens posem a classificar com bojos: i una llista de feeds és material susceptible de classificació com qualsevol altre.

Així que una tarda que seia desvagat davant l’ordinador sense saber ben bé què fer, vaig obrir el feedly i vaig començar a classificar els feeds: aquests els posaré a «llengua», aquests a «llibres i literatura», aquells a «TIC», aquells d’allà a «cuina»… Però sempre arriba un moment en què es necessita un calaix de sastre. I el meu calaix de sastre, sabeu com el vaig anomenar? Personals. Personals, com els anuncis de contactes en llengua de la pèrfida Albió.

Així doncs, toca canviar de títol. No sé què hi posaré, però no vull més senyoretes poc abrigades ensenyant les voluptuositats a la meva pantalla. Oh, i no és per masclisme que parlo de senyoretes: és que només hi sortien senyoretes.