Arxiu de la categoria: GLBT

Sala de lectura, 132: Love in a dark time, de Colm Tóibín

El 1993 l’editor de la London Review of Books proposà a Colm Tóibín que escrivís un article sobre la seva homosexualitat; Tóibín s’hi negà, al·legant que no podia fer-ho, que no tenia res a explicar sobre el tema. Però l’editor de la revista no es rendí i començà a enviar-li, com explica a la introducció, llibres d’escriptors homosexuals o sobre escriptors homosexuals; i alguns, confessa, eren massa interessants per resistir-s’hi: de 1994 a 2000, Tóibín no parà d’escriure sobre la vida i l’obra d’artistes homosexuals. Ell mateix diu que els personatges que més li interessaven eren els que havien patit pel fet de ser homosexuals; els que ho havien amagat; els que havien deixat que aquest fet nodrís —sense dominar— la seva obra; els que havien crescut en situacions adverses, i els que havien escrit durant els anys de l’eclosió de la sida. És, diu, un llibre sobre persones homosexuals que per elecció o necessitat deixaren aquest aspecte en un segon pla en la seva vida pública, tot i que ho era tot en la privada. És també un llibre de descobriment de l’homosexualitat d’artistes que ell no sabia que ho eren.

El llibre recull els articles que va escriure Tóibín a partir d’alguns dels llibres que li van enviar. Comença i clou el recull amb dos textos genèrics: el primer sobre la història de la literatura homosexual —si n’hi ha hagut, quan fa eclosió, quins autors s’hi haurien pogut encabir de no haver estat un tema tan ocult—* i el darrer sobre la influència de l’Església catòlica sobre la vida social, cultural i política irlandesa. Entre mig hi ha nou assaigs sobre diversos artistes homosexuals (escriptors, pintors, directors de cinema) i la relació entre la seva vida i la seva obra: Oscar Wilde, Roger Casement, Thomas Mann, Francis Bacon, Elizabeth Bishop, James Baldwin, Thom Gunn, Pedro Almodóvar i Mark Doty.

El cas d’Oscar Wilde és ben conegut; el de Roger Casement** és semblant: acusat de traïció, fou condemnat a mort i és possible que els seus diaris —d’un dels quals encara es discuteix l’autenticitat— tinguessin alguna influència en la denegació de l’indult: eren massa explícits sobre la vida privada de Casement per ser acceptats. Wilde no va tornar a escriure comèdies després dels dos anys que passà a la presó, la qual cosa podem dir que és conseqüència d’un canvi profund després de l’experiència dels treballs forçats. D’altres mantingueren oculta la seva orientació sexual, com ara Thomas Mann, però és innegable que tingué influència en la seva obra; en els casos d’Elizabeth Bishop i James Baldwin, la seva homosexualitat també influí: en l’obra, i en el cas de Baldwin en la seva vida pública. Baldwin, negre i homosexual, participà activament en la lluita pels drets civils encapçalada per Martin Luther King, però el fet que era homosexual incomodava els seus companys de viatge, que no van tenir inconvenient en anar-lo apartant. No és el cas de Mark Doty, en la poesia del qual hi ha ben palesa l’experiència homosexual i, sobretot, l’experiència de l’impacte de l’aparició de la sida: molts dels seus poemes tracten de la malaltia i la mort del seu company.

El recull és irregular. Alguns dels assajos són força llargs, d’altres són més aviat breus. Tots estableixen una relació entre vida i obra, i potser el més excepcional és el dedicat a Almodóvar, que és més aviat un retrat personal: és l’únic cas en què l’obra queda en segon pla, mentre que a la resta l’obra, la descripció i l’anàlisi de l’obra —sigui literària o pictòrica— és el principal dela articles. L’obra, sí, però també la vida de l’artista retratat, en un intent d’esbrinar si realment el fet que fossin homosexuals tingué o no alguna influència en l’obra. D’influència n’hi hagué, però potser no fou explícita —cal tenir en compte que gairebé tots els personatges retratats visqueren en èpoques en què l’homosexualitat estava perseguida legalment.

He de dir que, malgrat que no coneixia molts dels artistes de què parla Tóibín, és un llibre força interessant que ajuda a comprendre una mica més no només la vida i obra d’aquests autors, sinó també l’època en què visqueren.

*Podeu llegir aquest primer capítol en línia a London review of books: «Roaming the greenwood».

**De casement no n’havia sentit parlar mai, i en poc temps en trobo el nom per tot arreu: en aquest llibre, sí, però ve’t aquí que és el protagonista de la propera novel·la de Mario Vargas Llosa. I sento curiositat per saber com tractarà Vargas Llosa el tema de l’homosexualitat de Casement…

El llibre:

La citació: Colm Tóibín

Other communities who have been oppressed – Jewish people, say, or Catholics in Northern Ireland – have every opportunity to work out the implications of their oppression in their early lives. They hear the stories; they have the books aroun them. Gay people, on the other hand, grow up alone; there is no history. There are no ballads about the wrongs of the past, the martyrs are all forgotten. It is as though, in Adrienne Rich’s phrase, ‘you looked into the mirror and saw nothing’. Thus the discovery of a history and a heritage has to be made by each individual as part of the road to freedom, or at least knowledge, but it also has serious implications for readers and critics who are not particularly concerned about about gay identity, and it also has serious dangers.

Colm Tóibín. Love in a dark time. Londres: Picador, 2003. p. 9-10.

Sala de lectura, 129: Brief lives: E. M. Forster, de Richard Canning

Quan comences a llegir la biografia d’algun personatge conegut, mai no pots estar segur de quin camí haurà seguit el biògraf: donarà més importància a la vida del personatge? La donarà a l’obra o a la professió? En aquest cas, Richard Canning intenta trobar el punt mitjà de descriure la vida d’E. M. Forster amb l’ànim de desvetllar característiques de la seva obra que en depenen. Així, a mesura que va explicant-nos la vida i l’obra de Forster les relaciona: com les persones que conegué en els seus viatges es convertiren en personatges en les seves novel·les; com els seus viatges a la Índia portaren a l’escriptura de la que és considerada la seva millor novel·la, Un passatge a la Índia; etc. No passa per alt l’homosexualitat de l’autor ni els seus esforços per ocultar-la a la seva mare, Lily, i també per causa d’una legislació que fins el 1967 la castigava —raó per la qual Maurice, escrita entre 1913 i 1914, reescrita al llarg de la seva vida, no fou publicada fins el 1971, després que Forster morís. També destaca el paper que tingué Forster en donar a conèixer a la Gran Bretanya, la poesia de Cavafis, a qui conegué a Alexandria.

Si busquem algun però a la biografia, en trobaríem dos: d’una banda, el fet que en alguns passatges l’autor faci referència a paraules d’altres autors sense especificar què deien, com si ho haguéssim de saber; de l’altra, que no aprofundeixi una mica més en la relació de Forster amb escriptors contemporanis seus que conegué, com ara els Woolf o D. H. Lawrence, com ho fa en el cas de Christopher Isherwood, per exemple.

És, tanmateix, una aproximació interessant a la vida i l’obra d’E. M. Forster, valorat no només per les seves novel·les sinó també per la seva obra crítica; un personatge que malgrat els prejudicis inherents a l’educació que havia rebut i a la societat en què visqué, era capaç de posar-se en el lloc de l’altre i criticar el paper britànic durant el colonialisme —Un passatge a la Índia no fou ben rebuda entre els angloindis i sí entre els indis per com retratava les relacions entre colonitzadors i nadius.

Com a curiositat, destacar que Forster s’oposà sempre a l’adaptació cinematogràfica de les seves novel·les. Isherwood, que treballava a Hollywood, intentà convèncer-lo, però no ho aconseguí. Actualment, hi ha versió cinematogràfica de quatre de les seves novel·les, i també adaptacions d’alguns dels seus contes. Forster també participà en la redacció del llibret de l’òpera Billy Budd, basada en la novel·la de Herman Melville, amb música de Benjamin Britten.

El llibre:

  • Richard Canning. Brief lives: E. M. Forster. Londres: Hesperus, 2009. 120 p. ISBN 978-1-84391-916-2.

(Aquesta ressenya és la primera d’un llibre obtingut en el projecte «Crítics matiners» de LibraryThing).

Sala de lectura, 108: El hombre que sabía demasiado, de David Leavitt

No recordo si havia sentit mai a parlar d’Alan Turing abans de llegir al Bloc de la Biblioteca de Matemàtiques la notícia de la petició en línia perquè el govern anglès rehabilités el matemàtic que, entre d’altres coses, fou un dels científics que posà les bases que portaren al desenvolupament dels ordinadors i tingué un paper important durant la Segona Guerra Mundial en aconseguir desxifrar el codi de la màquina de xifratge que utilitzaven els alemanys per xifrar les seves comunicacions, l’Enigma. El nom em sonava, però ves a saber per què. La història, però, em cridà l’atenció: un científic brillant, una tasca heroica… i una condemna a seguir un tractament de repressió de la libido que li va provocar forts efectes secundaris i que fou, probablement, la causa que se suïcidés. Quin havia estat el seu «crim»? Ser homosexual.

Em recordava força el cas d’Oscar Wilde. I gràcies a la recomanació d’en Josep, vaig dedicar una dies a la lectura d’El hombre que sabía demasiado. Alan Turing y la invención de la computadora. Leavitt dedica la major de la biografia a situar Turing en el context científic en què va viure i les seves teories en relació amb les teories anteriors i contemporànies per mostrar-ne la singularitat i el camí que el portà a posar les bases del que en el futur serien els ordinadors i a descobrir el funcionament de la màquina Enigma. Hi intercala, això sí, la descripció de l’actitud que Turing tenia respecte de l’homosexualitat i aventura que la seva situació podria haver influït en el desenvolupament de les seves teories. No sembla que Turing fos conscient de les amenaces que assetjaven un homosexual reconegut en la societat en què vivia —«Turing era ingenuo, distraído y vivía completamente de espaldas a las fuerzas que lo amenazaban» (p. 12)—, possiblement perquè no creia que hi hagués res de dolent en ser homosexual (p. 13). Curiosament, dedica ben poques pàgines als fets que portaren a la detenció i judici de Turing, si més no en comparació amb les que dedica a la trajectòria científica i tenint en compte que aquests fets foren tan transcendentals en la vida del matemàtic, però la brevetat del descripció d’aquest fets potser els fan més punyents: un dia que havia anat al cinema, lliga amb un home jove que es prostituïa i que li roba diners. Turing denuncia el robatori però és ell qui acaba detingut i acusat d’indecència greu i perversió sexual (com Wilde anys abans). És condemnat i només pot evitar la presó acceptant sotmetre’s a un tractament de reducció de la libido mitjançant estrògens, tractament que li provocarà forts efectes secundaris. Només dos anys després, Turing se suïcidà i fou pràcticament oblidat, i algunes des les seves teories foren atribuïdes a altres matemàtics:

La secuela de su detención y de su suicidio fue que durante años su contribución al desarrollo de la computadora moderna fue minimizado y en algunas ocasiones obviada por completo, atribuyéndose a John von Neumann, su profesor en Princeton, la paternidad de ideas que en realidad tenían su origen en Turing. [p. 14]

He de reconèixer que aquesta lectura se m’ha fet una mica feixuga, sobretot alhora de seguir les argumentacions filosòfiques i matemàtiques de les teories de Turing i d’altres protagonistes de la seva història; no crec ni que n’hagi entès la meitat, sincerament. No obstant això, queda clara la singularitat de la figura de Turing d’una banda, i la seva pertinença —per anomenar-ho d’alguna manera— al context científic en què va viure. Singularitat i èxits que, en canvi, no el salvaren de ser enviat a la picota per una societat força hipòcrita que només tolerava determinats comportaments i orientacions si es vivien en secret.

El llibre:

  • David Leavitt. El hombre que sabía demasiado. Alan Turing y la invención de la computadora. Barcelona: Antoni Bosch, 2007. 304 p. ISBN 978-84-95348-30-2.

Enllaços relacionats:

«Ah, pero, ¿las novelas gay no son porno?», de Regina ExLibris

Els que passeu habitualment per aquí ja us haureu adonat que l’autor d’aquest blog té el mal dels llibres i és incapaç de deixar que els llibres s’allunyin gaire de la seva vida. Per això avui se salta la regla no escrita —i de tant en tant violada— del descans bloguer dominical per recomanar-vos la lectura de la darrera entrada d’un dels blogs que ha descobert en els darrers mesos, Regina ExLibris,

una librera con delirios antropológicos aficionada a diseccionar los hábitos lectores de los españoles.

I per què avui i no un altre dia? Perquè sovint les etiquetes, tant en literatura com en qualsevol altre àmbit, fan més mal que bé i de tant en tant convé desfer malentesos i prejudicis. Com fa Regina ExLibris en aquesta entrada titulada «Ah, pero, ¿las novelas gay no son porno?».

Però no deixeu de fer una passejadeta pel seu blog, val la pena perdre una estona amb les seves anècdotes de llibretera.

Una pausa per a publicitat

I ho dic seriosament. Propaganda i autobombo, que ja era hora que utilitzés aquesta bitàcola per alguna cosa útil. I en aquest cas, és la promoció d’una col·lecció de contes infantils nascuda amb una motivació determinada, i dels quals n’he traduït un. Així doncs, passem a publicitat: aquí us deixo dues convocatòries diferents per a l’acte de presentació de la col·lecció a Barcelona:

CONTES INFANTILS DE FAMÍLIES HOMOPARENTALS: PRESENTACIÓ AL COBDC, 6 octubre de 2005, 19 h.

El proper 6 d’octubre, a les 19 h, tindrà lloc a la seu del Col·legi (C. Ribera, 8, pral.), la presentació de la col·lecció de contes ‘En favor de la famila’, adreçats a infants d’entre 5 i 7 anys, de famílies de pares o mares homosexuals, infants adoptats, famílies multirracials, monoparentals, etc.

Adreça URL de la col·lecció: http://en-favor-de-la-familia.net/documents/lista_cat.html

L’acte s’emmarca en el conjunt d’activitats que està duent a terme el Grup de treball Q.doc, d’informació i documentació gai, lèsbica, bisexual i transgènere del Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya, i comptarà amb la presència de:

– Sra. Núria Ventura Bosch. Servei de Biblioteques de la Diputació de Barcelona.
– Sra. Natividad de la Puerta Rueda. Editora de A Fortiori, sl.
– Sra. Carmen Herrera Castro. Autora del conte Pirates i pirulins, traduït al català per Ferran Moreno Lanza.
– Sr. Bernardo Erlich. Il·lustrador del conte Ana y los patos.

La col·lecció de contes que tracten de mares lesbianes i pares gais pretenen que les nenes i els nens que viuen aquestes famílies, vegin reflectida aquesta realitat sense prejudicis de cap tipus.

Creiem que és una excel·lent oportunitat de conèixer de prop aquesta situació i una magnífica ocasió de gaudir d’una col·lecció de contes infantils de qualitat.

El següent és l’anunci de l’editorial:

El próximo lunes 3 de Octubre a las 19:30 horas, el Ararteko (Defensor del Pueblo) Iñigo Lamarka, presentará en La Casa del Libro de Alameda de Urquijo, 9 de Bilbao, la colección de «Cuentos en favor de la familia».

También estarán presentes Raquel Estecha Pastor, autora de Isla Mágica, el dibujante argentino Bernardo Erlich que ha ilustrado el primer cuento de la colección Ana y los patos, también en euskera Ane eta ahatetxoak, y Ángel Domínguez que ha ilustrado el cuento número 2, Isla Mágica que además de castellano también ha sido editado en inglés. El cuento número 3: Piratas y quesitos sale editado en castellano y catalán.

El día 6 de octubre a las 19 horas, la colección se presentará en el Col·legi de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya, C/Ribera, 8 Principal | 08003 Barcelona. Teléfono: 93 319 76 75. Estarán presentes Núria Ventura, del Servicio de Bibliotecas de la Diputación de Barcelona, especialista en literatura infantil y juvenil; Carmen Herrera Castro, autora del cuento Piratas y quesitos que sale editado en castellano y catalán; y el dibujante argentino Bernardo Erlich que ha ilustrado el primer cuento de la colección Ana y los patos, también en euskera Ane eta ahatetxoak.

Los días 13 y 14 de octubre la colección se dará a conocer en el seno del I Congreso Estatal sobre Adopción homoparental que va a tener lugar en Cáceres: http://www.adopcionhomoparental.com/

Se trata de cuentos para niñas y niños entre 5 y 7 años, de familias de padres o madres homosexuales, niños adoptados, familias multirraciales, monoparentales, etc.

Desde el convencimiento de que es posible trabajar por conseguir un mundo mejor, damos vía pública a este proyecto. No pretendemos imponer una idea de familia, pero no nos dejamos imponer otra. Por ello no son “cuentos en contra” sino “cuentos en favor”. Estas son las páginas: http://en-favor-de-la-familia.net/ y http://afortiori-bilbao.com/editorial

La idea es apostar por Ser y Estar más que Tener. Y sentir amor, mucho amor, por nuestra familia. Y el lenguaje del Amor es universal y no es exclusivo de NADIE. El lema de esta colección, lo que va impreso en la contraportada de los cuentos, dice:

«Apostamos por redefinir el concepto de familia como aquello que constituye “nuestro lugar en el mundo”. Allí donde siempre queremos y podemos regresar, porque se nos recibe con los brazos abiertos, donde quienes pertenecemos a ella nos queremos y nos lo expresamos y donde la diversidad es un valor positivo, porque nos enriquece.
Queremos transmitir a las generaciones futuras, que el amor entre nosotras y nosotros es lo que hace que formemos una auténtica familia. Independientemente del número de personas que la integramos, del sexo al que pertenecemos, de nuestra raza, del tipo de pareja que formamos, o de si somos hijas o hijos biológicos o nos han adoptado.»

Hemos huído de hacer cuentos en los que el asunto sea la homosexualidad de los padres o madres, y hemos buscado en todo momento naturalizar las situaciones, con la idea de que las niñas y los niños que viven ese otro tipo de familia no-tradicional, vean reflejada la suya sin dramas ni tratamientos «especiales».

Se puede ver la ficha de los tres primeros cuentos en la web de la editorial y existe la posibilidad, además, de dejar comentarios sobre lo que ha sugerido la lectura de los cuentos.

Sala de lectura, xxxi: Nadan dos chicos, de Jamie O’Neill

El 1916 el Sinn Féin, moviment nacionalista i republicà creat el 1902, desencadenà una revolta —coneguda com la revolta de Pasqua— que, si bé no reeixí i va ser durament reprimida, tingué un gran ressó. El 1918 el partit guanyà les eleccions al parlament de Dublín, la qual cosa provocà una guerra civil entre els nacionalistes i els britànics que acabà el 1921 amb el tractat de pau que reconeixia l’estat lliure d’Irlanda.*

La novel·la de Jamie O’Neill reflecteix la situació d’Irlanda l’any anterior a la revolta, a través principalment de la història de dos adolescents que descobreixen l’amor que senten l’un per l’altre enmig d’un ambient intolerant i repressiu amb l’homosexualitat: Jim Mack, el fill d’un botiguer, i Doyler Doyle, fillastre d’un antic company de regiment del pare de Jim. Els dos nois hauran d’enfrontar-se al descobriment d’uns sentiments que no acaben d’entendre i als quals temen, i només a poc a poc i gràcies a la intervenció d’Anthony MacMurrough, que havia estat empresonat dos anys per ser homosexual, aconseguiran vèncer pors i dubtes i viure aquest amor, superant les barreres socials i la pressió asfixiant de l’omnipresent església catòlica.

El seu punt de trobada serà el mar, on Doyler ensenya a nedar Jim —d’aquí el títol de la novel·la—, activitat que els permet estar junts sense provocar sospites. Doyler promet a Jim que al cap d’un any, per la pasqua de 1916, nedaran junts fins a una illa propera a la costa que reivindicaran per Irlanda, i que simbolitza la realització del seu amor.

No són ells, però, els únics personatges del llibre, encara que en siguin els protagonistes: n’hi ha d’altres relacionats més directament o menys amb els dos nois i que representen els diversos punts de vista i actituds respecte del moment històric en què transcorre la història, tant pel que fa a la independència d’Irlanda com pel que fa a l’homosexualitat.

Sorprèn l’estil de la narració, que barreja en les intervencions del narrador fragments de pensament o diàlegs dels personatges en estil indirecte sense cap mena d’indicació. També m’han sobtat algunes expressions que no sé si son responsabilitat d’un traductor poc destre o només l’intent de reflectir el llenguatge que utilitza l’autor, però que grinyolen una mica: com ara l’expressió «eres más lento que el caballo del malo», que no crec que digués gaire gent el 1915, quan el cinema encara anava amb bolquers, o adjectius com ara «superguay», que afortunadament només surt una vegada i que no correspon al registre de cap personatge.

Em feia força mandra de començar a llegir-la, ja que gairebé vuit-centes pàgines sempre imposen, però ha valgut la pena i no ha calgut gaire esforç, ja l’estil és prou fluid com per facilitar una lectura àgil, sense entrebancs.

Gràcies, F.!

* Refregit històric a partir de dades de l’article «Irlanda» de l’Hiperenciclopèdia.

Jamie O’Neill. Nadan dos chicos. Tr. de Antonio Rivero Taravillo. València: Pre-Textos, 2005. 785 p. ISBN 84-8191-677-3. (Narrativa Contemporánea ; 32)

Un gran dia

No estamos legislando, Señorías, para gentes remotas y extrañas. Estamos ampliando las oportunidades de felicidad para nuestros vecinos, para nuestros compañeros de trabajo, para nuestros amigos y para nuestros familiares, y a la vez estamos construyendo un país más decente, porque una sociedad decente es aquella que no humilla a sus miembros.

José Luis Rodríguez Zapatero, president del Govern, aquest matí al Congrés.

El text complet del discurs és aquí.

Autoretrats

L’alcalde de la localitat barcelonina de Pontons (Alt Penedès), Lluís Fernando Caldentey, del PP, ha assegurat que no pensa casar matrimonis homosexuals perquè “són persones tarades”. “Entenc que han de tenir els mateixos drets, però per a mi un gai és una persona tarada que neix amb una deformació psíquica o física”, ha assegurat.

En unes declaracions a RAC 1, Caldentey ha dit que el matrimoni entre persones del mateix sexe “és immoral” i “deforme” perquè “el normal és que les persones neixin mascles o femelles” i ha afirmat: “No he vist mai dos gossos mascles fent l’amor, no és natural”.

Així mateix, ha dit que té “molt clar” que, si una parella de gais o lesbianes li demanen constituir matrimoni, els dirà “rotundament que no”. Caldentey ha assegurat que el PP no li ha donat cap indicació sobre aquest assumpte, però ha recordat que “normalment, els criteris són comuns”.

Per via de la Judith d’Espi Isidor: Persones tarades. La notícia, a El Periódico de Catalunya.