Arxiu de la categoria: Ficcions

El coco

Me’n recordo de quan, al Nadal, les estrelles de les festes eren les fruites exòtiques. A casa eren sempre les mateixes i cadascuna tenia el seu lloc a taula i el seu ritual. Avui sembla fins i tot estrany que tres fruites tan comunes fossin tan especials: n’hi ha tantes al nostre abast durant tot l’any a les fruiteries, que fins i tot sembla absurd que continuem anomenant-les «exòtiques».

Les de casa, en aquells temps de televisió en blanc i negre, màquines d’escriure mecàniques i telèfons amb dial, eren la pinya, la xirimoia i el coco. En aquella època, dels kiwis, els mangos, les papaies i els litxis només n’havíem sentit a parlar, i encara no coneixíem els cumquats, les caramboles, els alquengis ni altres fruites que han envaït mercats i fruiteries. No, per nosaltres, fruita exòtica era sinònim de pinya —«tropical», en dèiem—, xirimoia i coco.

La pinya la menjàvem a casa, fos per postres o amb pernil com a entrant. La xirimoia apareixia primer a casa de l’àvia, que n’era una fanàtica i ens hi va avesar: menjàvem a cullerades aquella polpa blanca, untuosa, plena de grosses llavors de color d’atzabeja que llepàvem goludament per treure’n fins el darrer bri de carn abans d’escopir-les al plat. I el coco. El coco tenia el seu ritual: armats d’un martell i un tornavís, primer li foradàvem un ull per on trèiem l’aigua de coco; després, l’esberlàvem a martellades, i en desengaxàvem la carn amb l’ajut d’un ganivet. Aquella carn, remullada en aigua, l’anàvem assaborint a trossos el dies següents, fins que ja no en quedava gens…

No recordo en quin moment el coco va desaparèixer de la nostra vida. Ni tan sols recordo veure’n habitualment a les fruiteries. Potser és per això que, en veuren una pica plena en una parada de llaminadures de la fira de Reis, no em vaig poder estar de comprar-ne una mica. I mentre passejava entre la gentada, assaborint-lo lentament, vaig tornar a ser per un instant aquell nen que per Nadal menjava coco i que, una nit de reis, va veure entrar el rei Melcior per la finestra de la seva habitació. Però aquesta és una altra història…

Romerito

Com un estol de gavines quan les barques s’acosten al port, les gitanes acuden als voltants de la catedral quan arriba l’hora que l’obrin perquè els turistes puguin visitar-la. Deuen ser una dotzena, i es reparteixen en dos o tres grups: unes prop de l’entrada, les altres a la sortida. Xerren entre elles, aparentment alienes a tot, mentre els ulls vivaços recorren els carrers cercant la propera víctima. De cop i volta una d’elles surt del rotlle i s’abraona sobre el passant distret, brandant una branqueta de romaní:

—Romerito, hombre, regalaíto! No me lo desprecies.

Hi ha qui passa de llarg sense fer-li cas, hi ha qui s’atura un moment i després continua. Però de vegades la gitana agafa la mà del distret passejant i ja no la hi deixa anar:

—Deja que te diga la buenaventura. Veo…

I deixa anar una lletania de premonicions acompanyades de números de la loteria que has de comprar perquè sortiran premiats, promeses de futur, afirmacions sobre l’amor que et té la parella, una mena d’oració perquè la sort et sigui favorable i una altra de més terrenal.

—La buenaventura son 20 €, metal no que trae mala suerte; papel nene, dáme papel que tú llevas.

I mentre parla no para de mirar al voltant amb ulls inquiets, i dóna pistes a la comare que ha enxampat la parella del viatger distret perquè les històries d’una i altra no siguin massa diferents. I el viatger resta com hipnotitzat mirant el punt blavós que la dona té entre les celles, com una mena de tatuatge que hagués perdut el color, mentre ella li mira la butxaca i insisteix que li doni diners.

Finalment, amb una estrebada i una paraula una mica més seca que les altres, el viatger aconsegueix alliberar la mà i continuar el seu camí. Amb una branqueta de romaní a la mà que ha de cremar a mitja nit si vol que la bonaventura es faci realitat, cinc euros menys a la butxaca, una idea per al bloc i la mateixa sensació d’haver fet el préssec com a Istambul amb els enllustradors de sabates… però aquesta és una altra història.

Ai, Remei

Ai, Remei, que no acabaràs pas la feina, avui. I encara has de baixar a llençar les escombraries i anar a comprar una mica de peix… al mercat o a la Juani? Mira primer a ca la Juani i si no t’agrada el que té, pots arribar-te al mercat. I de pas passar per ca l’herbolari, que se t’estan acabant les herbes per dormir. I la feina que no s’acaba: la pols, la bugada, la planxa… I la pila, recorda’t de comprar la pila pel rellotge. I quin dia tan lleig que fa, sembla que no hagi sortit encara el sol. A mig matí pots baixar i anar a comprar, que a la tarda ja no els queda mai res de bo… I ara aquest botó… potser caldria que repassés tota la roba: la vora de la faldilla està descosida del darrere, podria girar el coll de la brusa grisa i sargir aquells mitjons…

Ai, Remei, que ja no tens els ulls d’abans. Cinc minuts cosint amb aquesta llum i ja no t’hi veus, i abans t’hi podies passar el dia. Recordes a ca la senyora Rosa, quan vas començar d’aprenenta? Cosies i cosies hores i hores i no hi havia res que et distragués, i la vista no se’t cansava. Fer-te vella per això, per no veure-hi ni per enfilar una agulla. Quina hora deu ser? Sense el rellotge et perds, potser t’hi has estat més de cinc minuts i per això ja no t’hi veus. O potser és aquest dia tan gris, que sembla mentida que encara estiguem a l’estiu i hagis hagut de treure la rebeca de l’armari. Au, Remei, agafa la bossa de les escombraries i ves a llençar-les, o se’t farà tard.

Ai, Remei, quin dia més estrany. Tan fosc i tan poca gent pel carrer, i aquests asseguts ja al restaurant… però si encara és hora d’acabar d’esmorzar i aquests són a les postres i el cafè. Vigila quan travessis el carrer, que aquesta cantonada la giren com volen i sense mirar, i algun dia s’enduran algú per endavant. I tan fosc que és… no sembla que sigui mig matí, encara. I tu sense saber l’hora. Ai, Remei, vols dir que no t’haurà passat l’hora de dinar i ni te n’has adonat? Potser aquell jove que s’espera davant del supermercat et podria dir l’hora…

—Perdoni, jove; puc fer-li una pregunta? És que és una pregunta mica rara?

—I és clar que sí, digui’m.

—Em podria dir quina hora és?

—Dona i tant! Això no és una pregunta rara! Són dos quarts i cinc de cinc.

—I el dia?

—Dissabte, avui és dissabte quatre de setembre.

—Sí, si això ja ho sé… però del matí o de la tarda?

— … De la tarda, senyora.

—De la tarda? Em sembla que estic una mica desorientada. Gràcies, jove, no es faci gran.

Ai, Remei, que haurà pensat aquest jove? La vella xaruga que no sap en quin dia viu, segur. I què t’ha dit de les festes de divendres a la nit? Ja t’agradaria  tornar a tenir el cos per festes. Però ja no se’n fan de festes com les d’abans, a l’envelat el dia de la festa major… Si algú et llegís el pensament diria que repapieges, i potser sí que ho fas una mica. Torna a casa, Remei, deixa estar el peix. I ja compraràs la pila dilluns. Mi-te’l, encara riu el jove. Deu pensar que estàs ben grillada.

—Adéu siau, jove.

—Passi-ho bé, senyora.

El conductor

La rutina té cara de conductor d’autobús. No, però, la d’un conductor qualsevol, ni la de tots els conductors: la nostra té cara de senyor entrada la cinquantena, cabell cendrós que ja clareja per damunt del crani, rostre rodó i bonhomiós malgrat l’expressió seriosa. Sempre ben assegut al seient, l’esquena ben dreta, atent al carrer i al trànsit i als semàfors i als passatgers. Amatent quan condueix, sense frenades brusques ni arrencades de cursa de fórmula 1 d’aquelles que llancen els viatgers distrets d’una punta a l’altre del passadís i, amb una mica de mala sort, a terra. El conductor que quan et saluda veus que et reconeix, i si un dia fas tard i perds l’autobús, a l’endemà la seva mirada et diu: «Ahir no vas venir».

I un dia va ser ell, qui no vingué. Al començament, no ens n’adonàrem. Faltava alguna peça, algun element que feia els dies iguals, i ja no hi era. Trigàrem a adonar-nos-en: era el conductor. La primera arrencada brusca ens ho va advertir: ell ja no hi és. I llavors cada matí miràvem qui conduïa aquell dia: i en va passar un de més gran, i un altre de més jove, i també hi passà una conductora. Fins que arribà ell.

Assegut de gairell al seient del conductor, amb el fil de l’auricular penjant-li sempre de l’orella esquerra, somriure insolent, mirada escrutadora… Més jove que l’antic, més atractiu que cap, cada matí ens rep amb un lleu somriure irònic, com si per endavant comencés a gaudir del viatge que ens espera. Perquè tot el que té d’atractiu, ho té de conductor agressiu: i quan frena ens fa anar endavant, i quan accelera ens fa anar endarrere; i el molt murri, cada vegada que ens sacseja, mira pel retrovisor cap al passatge… i el seu somriure insolent ens desarma.

La rutina té cara de conductor d’autobús. No, però, la d’un conductor qualsevol, ni la de tots els conductors: la nostra té una cara de somriure insolent i mirada escrutadora.

Petita fantasia noctura

La profunda passejada els portà bosc endins, lluny de les acollidores planes de la vora del riu. La nit humida i freda es colava entre les branques dels arbres, els queia damunt com un fi plugim i se’ls filtrava entre la roba fins amarar-los els ossos. Entendrit per la tremolor de la guia, l’estranger es tragué la inútil jaqueta robada, i la hi posà sobre les espatlles. El petó amb què ella li agraí el gest, metàl·lic i inquietant, el deixà sense alè. La lluna sobre les copes dels arbres els observava amatent.

«143è joc literari» d’en Jesús M. Tibau a Tens un racó dalt del món.

Nit de Reis

Reis d'OrientHavia posat la sabata vora la porta del balcó i sense dir res als pares anà a la cuina, agafà tres copes i el gibrell de la pica i els deixà al costat de la sabata. Els pares, de la taula estant, el miraven anar i venir bescanviant somriures picardiosos. Una ampolla d’aigua serví per omplir el gibrell, i de l’ampolla de vi omplí les copes. Un plat amb nous, figues seques, mandarines i neules completà el servei.

— Com és que n’hi poses tres de cada?, preguntà el pare.

El nen se’l mirà com qui ha sentit un disbarat molt gros i respongué sense immutar-se:

— Perquè hi ha tres reis: el blanc, el ros i el negre. El blanc és el meu, sabeu?

Els pares afirmaren amb el cap, aguantant-se el riure. No l’havien vist mai tan formal ni tan seriós.

— Segur que els reis estaran molt contents —digué la mare—, potser et voldran veure i tot. Però ara ves a dormir, que és tard.

El nen féu un petó al pare i un a la mare, els digué bona nit i se n’anà a la seva habitació. Es colgà al llit, apagà el llum, i es quedà mirant la fosca, intentant dormir. Recordava que la mare li havia dit l’any anterior que si no dormia els reis no entrarien a deixar els regals, i això el feia estar neguitós. Però encara hi havia un motiu més important perquè no pogués adormir-se: la idea que el rei blanc entrés a la seva habitació. Què faria? Com es parla amb un rei d’orient? Què se li ha de dir? I si li preguntava si havia estat bo? A l’estiu s’havia barallat amb l’Hèctor, però és que el seu cosí era un ximple que sempre li prenia les joguines.

La mare l’observava de darrere la porta. Amb prou feines n’endevinava l’embalum sobre el llit, però sabia que el nen no dormia.

— Què fa?, preguntà el pare.

— Em sembla que no dormirà, avui.

— I què fem? Si el teu germà arriba i ell encara no dorm…

— No pateixis tant, home. Nosaltres anem a dormir, que el meu germà ja sap què ha de fer. Si no fa soroll, el nen no s’adonarà de res, ja veuràs.

Però el nen no dormia. Sentia els xiuxiuejos dels seus pares i li semblà sentir que obrien la porta del pis. No devien marxar, oi? Es tranquil·litzà en sentir-los una altra vegada, mentre se n’anaven a dormir. I quan apagaren el llum del dormitori només quedà la lleu resplandor dels llums de l’arbre de Nadal, a fora el balcó. «Els deixarem encesos perquè els reis s’hi vegin», havia dit el pare. Tota l’estona li semblava sentir al carrer els brams del camells, però no podia ser que vinguessin tan d’hora. De cotxes sí que se’n sentien, i de mica en mica la remor somorta de la ciutat a la nit l’ajudà a adormir-se.

El desvetllà el soroll d’algú que fregava la porta. Sense encendre el llum s’assegué d’un salt al llit i es fixà l’esguard a la porta. S’havia obert, i al llindar s’hi retallava una estranya ombra.

— Papa?, preguntà el nen amb un fil de veu.

— No —respongué l’home mentre avançava cap al llit—, no sóc el papa, sóc el rei Melcior.

El nen encengué el llum. Allà davant seu hi havia un vellet de cabells i barba blancs, cofat amb un corona platejada, i vestit amb un túnica blava que li arribava als peus. Una capa amb les vores de pell li queia de l’espatlla al terra.

— No t’espantis, sobretot. Només volia donar-te les gràcies pels fruits secs i les mandarines. En Gaspar i en Baltasar també t’ho agraeixen. Poca gent té detalls així. Digues, has estat bon minyó, aquest any?

— Em vaig barallar amb l’Hèctor —va dir el nen.

Al moment se n’estava penedint, però ja no hi havia res a fer. Però el rei Melcior no semblava pas enfadat per allò. Somrigué i digué: «Oh, però això no és res. Qui no s’ha barallat alguna vegada amb el seu cosí? Ara dorm i demà al matí, vés a veure què hem deixat en lloc de la fruita, el vi i l’aigua. Bona nit!». El nen amb prou feines va poder respondre. Es va quedar allà assegut durant qui sap l’estona, fins que no pogué més i s’ajagué. Tenia moltes ganes d’anar a cridar els pares i de veure què hi havia al costat de la sabata, però tenia por que si no feia cas del rei Melcior, allò, fos el que fos, desaparegués.

L’endemà al matí, els pares es llevaren en sentir soroll al menjador. El nen recollia el plat i les copes buits. Al costat de la sabata s’amuntegaven els regals. N’hi havia un que no havien vist abans: fou el darrer que obrí el nen. Estava tan sorprès com els pares: ell, perquè era el que més desitjava; ells, perquè no ho havien trobat enlloc.

— Creus que el teu germà… —començà el pare.

— Segurament —el tallà ella—, però calla, que et sentirà.

El telèfon sonà en aquell moment. El nen ensenyava els regals al pare i els explicava excitat com el rei blanc havia entrat a l’habitació per donar-li les gràcies per la fruita i l’aigua. La mare, al telèfon, amb prou feines va poder reaccionar quan sentí què li deia el seu germà:

— Reina, em sap greu però vaig tenir pana i no vaig poder venir a fer de rei. Ho fem l’any vinent, d’acord?