Arxiu de la categoria: Efemèrides i esdeveniments

25 anys sense Foix

«I, ves per on, no era de Brossa», vaig escriure fa més d’un any després d’haver remenat llibres i d’haver navegat per Internet fins a l’extenuació a la recerca d’un cal·ligrama que jo creia que era de Brossa… i era de Foix. I avui, que la Catosfera (o, més ben dit, en Víctor Pàmies et al.) organitza un homenatge en record dels 25 anys que fa que va morir el poeta, em servirà per sumar-m’hi. Perquè, a més, crec que avui el desig tancat en aquell cal·ligrama és més vigent que mai… i sembla que igualment d’inassolibe. Així que, amb el vostre permís, em copio.

Poema de Catalunya, J. V. Foix

Poema de Catalunya, J. V. Foix

I pensar que quan vaig veure’l per primera vegada me’l va haver d’explicar un il·lustre doctor professor meu perquè jo, llavors, no l’entenia… (font)

Dia de l’orgull friki, 2011

Vet-ho aquí. Arriba el dia de l’orgull friki i m’agafa distret, tan distret que enguany ni el recordava. I això que en aquest racó de virtualitat hem celebrat abans aquest dia sense cap mena de vergonya, sigui amb una òpera, sigui amb una tira còmica sobre biblioteques i recomanacions de lectura. Avui, però, ja és tard per penjar l’estendard d’Arwen Undómiel a la terrassa —qui en tingui un, és clar, no penseu pas que jo en tingui un guardat al primer calaix de l’armari de l’estudi— i vaig posar molt alt el llistó friki el dia dels sants innocents, així que avui farem una minisortida de l’armari i mostrarem una frikadeta feta per les mateixes mans que piquen el teclat. Però no us hi acostuméssiu, que no n’ensenyarem més!

2. Yoda (de cara)

Yoda, per Ferran Moreno Lanza, a Flickr

11è Concurs Internacional de Roses Noves de Barcelona

Les roses: núm. 59

Rosa "Grand Award (Poulcy-014)" - Premi Rosa Ciutadana 2011

Els darrers 6, 7 i 8 de maig se celebrà a Barcelona l’onzena edició del Concurs Internacional de Roses Noves de Barcelona, al Roserar del Parc de Cervantes. De roses no és que hi entengui gaire, però m’agraden i a casa sempre n’hem tingut. Ara, no em pregunteu per noms científics i varietats: fora de la Chrysler no sóc capaç de distingir-ne cap altra, i l’apreciació que en pugui fer es redueix a si m’agrada o no el color, la forma, el tipus de pètals i si fa olor o no. Tanmateix, cada any quan arriba el Concurs me’n vaig cap al Roserar armat de càmera i paciència, a fer una mica de reportatge fotogràfic i, sí, també a votar la Rosa ciutadana.

Enguany hi he anat dues vegades: divendres, quan vaig votar, i diumenge a acabar de fer quatre fotografies i, ja que hi era, escoltar en directe el veredicte de la votació popular. Cap de les dues vegades, però, he aconseguit cap de les roses que regales: divendres, perquè una horda de jubilats i jubilades havien arrasat amb totes les roses que regalava l’organització; diumenge perquè la cua era tan llarga, que vaig decidir anar per feina… i, al cap i a la fi, de roses en tinc a casa.

Un dels peròs del concurs, al meu entendre, és que quan obren el Roserar al públic, algun rosers ja porten el cartellet del premi que li ha atorgat el jurat professional i això, crec, deu influir en els votants. He de confessar que enguany, després de donar unes quantes voltes i anar descartant roses («Aquest color no m’agrada», «Aquesta s’obre massa», etc.), vaig acabar optant per un roser enfiladís d’un vermell intens i una olor delicada i exquisida. Semblava que molta gent es decantava per la rosa que havia rebut el premi «Rosa de la gent gran», i molta altra per una híbrida de te anomenada Meybonenuy, però finalment el veredicte descartà aquesta primera impressió: les tres classficades pel premi Rosa ciutadana foren la Rosa de la gent gran, en tercer lloc; una rosa francesa anomenada Meimozahiq, de la categoria de «Floribundes i poliantes», en segon lloc; i el roser enfiladís vermell que m’havia agradat, en primer lloc i, per tant, guanyador del premi Rosa ciutadana d’enguany.

Per no atapeir massa l’apunt amb fotografies només n’hi he posat una de la rosa guanyadora; si en voleu veure més, tant de les van guanyar algun premi com de les que no, feu clic a l’enllaç següent: «11è Concurs Internacional de Roses Noves de Barcelona».

I un Sant Jordi més

Al peu de la Diputació, una cobla desgrana sardanes mentre al seu costat es fan dues rotllanes; a la més gran, el més jove deu estar jubilat i només hi ha un home. Des d’allà ja es pot veure que la jornada serà un èxit, com cada any: la Rambla de Catalunya baixa plena i en molts llocs, com patirem, la marxa s’alenteix fins a aturar-se (mala idea, senyors organitzadors d’aquests saraus, posar davant per davant parades de grans llibreries: entre els que miren i els que esperen per mirar, els que només volen passar… no passen). De gent, n’hi ha de tota mena: l’avi que passeja; el turista badoc que a tot troba gràcia; la família unida a la caça i captura del llibre de l’any; la senyora que t’empeny i la senyora a qui trepitges; dracs que llegeixen i pseudodracs que fan bombolles de sabó; roses, roses i més roses, de totes mides i colors (que lletges que són les blaves!); escoltes que toquen música i estudiants disfressats recollint diners pel viatge de final de curs; parades solidàries; monges que escampen la paraula de Jesús; gent que aprofita per passejar els gossos entre la gentada; els que s’entesten a travessar la Rambla i els que s’entossudeixen a anar en direcció contrària; nenes que brandes roses i nenes que trien quin llibre llegiran (els nens, sempre amunt, com els gegants); en Risto Mejide que signa llibres en una parada —o això diu el cartell i els comentaris excitats dels babaus de torn que envien per mòbil a twitters i facebooks la bona nova (l’únic escriptor a qui pots veure la cara, ai las, no té ningú que li demani una dedicatòria); també els polítics fan acte de presència, no fos cas que ens oblidéssim d’ells, i a les seves parades trobes els llibres dels seus líders i exlíders (però per molt que m’hi esforci sóc incapaç d’imaginar-me el Molt Honorable President dedicant llibres amb la Pilar Rahola…).

Encara no he vist les xifres als diaris, però només per la gent que hi havia es pot ben dir que, malgrat la Setmana Santa que li ha caigut al damunt, Sant Jordi ha tornat a vèncer.

I per si algú s’ho pregunta: sí, jo també m’he deixat portar i tinc els meus llibres de Sant Jordi, i fins i tot un drac. Però els llibres, que els llibreters em perdonin, comprats uns dies abans: no suporto l’ambient massificat de les llibreries per Sant Jordi; i acostar-se a les parades només és a l’abast dels més intrèpids i agosarats… o dels que tenen els colzes més durs.

PD. I no faltava la gitana omnipresent que al crit de «Guapo, que llevo la rosa!» intentava encolomar-te una rosa d’aspecte més aviat decaigut.

Recollida d’aliments i joguines

Aquest Sant Jordi passat, Bloom flors va organitzar una recollida de menjar per al Banc dels Aliments de Barcelona que va ser tot un èxit. Avui n’organitzen una altra, d’aliments i joguines, per a la Residència Infantil Emmanuel de Sant Just Desvern: serà de 9 h a 15 h al nou local de Bloom flors (c. Novell, 13-15) i als Jardins de Can Bruixa si fa bo, i entre altres activitats hi haurà un sorteig un dels premis del qual és una recepta manuscrita de Carme Ruscalleda. Trobareu més informació sobre l’esdeveniment fent clic a la imatge de sota i a la convocatòria a Facebook.

Recollida de joguines i aliments

El meu Joan Solà

Avui ens colpia la notícia —perquè aquestes notícies no ens arriben, no les llegim, no les escoltem: ens colpeixen—, la notícia de la mort de Joan Solà, un dels millors lingüistes —per no dir el millor— d’aquest petit país nostre, petit però alhora tan fèrtil en personalitats. De lloar-ne els mèrits científics ja hi haurà qui se n’encarregui; igual que de lloar-ne la persona, que ho farà qui l’hagués conegut a fons. Jo només m’atreviré a explicar una anècdota de quan estudiava, a manera d’homenatge.

Tots els estudiants de Filologia Catalana del pla d’estudis del 1994 vam haver de passar per una assignatura que es deia Sintaxi catalana I —hereva segurament d’una altra Sintaxi catalana del pla del 1980 i mare, segurament, d’una altra sintaxi catalana del pla de Bolonya. Era obligatòria per a tothom i era, també, un os: almenys tenia fama d’os i la veritat és que no era una assignatura fàcil. I amb en Joan Solà, encara més. Per mi va ser l’única assignatura que em va fer anar a passar tardes i tardes a la biblioteca per intentar entendre què coi ens havia explicat, magistralment i divertida, «el Solà», que li dèiem. A classe, la major part de nosaltres patíem més per si ens preguntava alguna cosa que per la matèria en si, i intentàvem passar tan desapercebuts com podíem. Però era en va: tan era que seiessis al mig de la filera o a l’última filera de la classe, tard o d’hora en Joan Solà et mirava i et feia la fatídica pregunta.

Evidentment, jo no me’n vaig salvar. No recordo quina fou la pregunta exactament: recordo veure’l pujar els graons mentre anava explicant alguna cosa, mirant cap aquí i cap allà, ara a un estudiant ara a un altre, i de cop i volta, quan ja m’havia passat de llarg, es va girar i em va llançar la pregunta. Recordo com em vaig anar fent petit petit; recordo que la pregunta tenia alguna cosa a veure amb la llengua francesa; recordo que l’únic que vaig ser capaç de dir fou que no sabia francès. En Joan Solà no va insistir, com l’havíem vist fer veure tantes vegades abans, i va continuar la classe. Jo també hi vaig continuar, vermell com un pigot fins que acabà. Aquell any no vaig aprovar la Sintaxi catalana I; vaig haver d’esperar a l’any següent per treure un 5 rascat.

Aquest és el «meu» Joan Solà. No només el defensor de la nostra llengua i del nostre país, no només el lingüista, el filòleg: el professor que en tot moment intentava transmetre als seus alumnes el seu amor per la llengua, mirant d’arrencar-nos del nostre còmode paper de «prenedors d’apunts» perquè reflexionéssim una mica sobre allò que teníem entre mans.

Descansi en pau.

Sala de lectura, 130: Vida i obra de Màrius Torres, de Mercè Boixareu

Tal dia com avui, fa cent anys, naixia un dels nostres poetes de més anomenada, Màrius Torres. Com ja és habitual, la catosfera s’ha posat en marxa per retre-li homenatge i recordar-lo, i, també, per donar-lo a conèixer a qui no el conegués. No és el meu cas, per una vegada: avisat amb temps he fet els deures, uns deures pendents des que vaig llegir ja fa anys les cançons a Mahalta.

Així començava l’apunt que hauria publicat, si no hi hagués hagut tota una sèrie de circumstàncies que al final ho impediren, el 30 d’agost, dia assenyalat per a la commemoració del centenari del naixement de Màrius Torres, el poeta lleidatà. Un poeta que, per mi, sempre ha estat envoltat d’aquell halo romàntic que encara continua arrossegant la tuberculosi. Un poeta que, d’altra banda, conec poc: he repetit fins al cansament que no sóc gaire lector de poesia, per no dir que no ho sóc gens —que no seria veritat d’altra banda—; aquests homenatges catosfèrics tenen la virtut de posar-nos davant dels nassos les nostres mancances lectores i es converteixen, també, en un repte. Finalment, però, la poesia de Torres quedà al prestatge i només vaig arribar a llegir la meitat dels deures que m’havia autoimposat: l’estudi que en féu la filòloga Mercè Boixareu els anys seixanta del segle passat.

Vida i obra de Màrius Torres té dues parts ben diferenciades. La primera part té dos apartats: al primer Boixareu ens explica la vida del poeta, basant-se no només en el que s’havia publicat fins llavors sinó també en entrevistes, documents inèdits i correspondència amb persones que havien conegut Torres. Hi trobem la infantesa, l’adolescència i la maduresa del poeta, la família i les amistats, l’amor, i les creences religioses que, d’una manera més evident cap al final de la seva vida, amaren la seva poesia. Al segon apartat, en descriu l’obra a grans trets.

La poesia de Màrius Torres té la primera raó de ser en la seva capacitat per a sentir d’una manera especialment intensa cada moment de la seva existència. [p. 66]

A la segona part del llibre, Boixareu descriu la temàtica de l’obra poètica classificant-la en deu grans temes: estats d’ànim, natura, música, arts plàstiques, pàtria, família i amics, amor, sentiment de la vida i consciència del temps, mort i religiositat. Cadascun d’aquests apartats està dividit en subtemes, tots explicats i il·lustrats amb citacions de la poesia de Torres, tant de la ja estava publicada a l’època com de la que romania inèdita —alguna de la qual, diu l’autora, només la cita a manera d’exemple ja que no està a l’alçada de la resta de l’obra de Torres.

La sofrença és el primer factor circumstancial al qual devem la poesia de Màrius Torres, com la de tants altres poetes. És sempre el dolor el que ens obliga a sortir de tot el que és superficial, per fer-nos conscients del veritable sentit de la vida; ens fa comprendre millor les seves desgràcies i ens fa valorar més les seves felicitats. [p. 79]

El llibre acaba amb dos apèndixs, després de les conclusions, amb poemes inèdits de Màrius Torres i algunes de les seves composicions musicals.

Tot i els anys que fa que es va publicar, m’ha semblat una bona introducció a la vida i l’obra de Màrius Torres. En algun moment m’ha semblat que tenia un to una mica carrincló —potser per causa de la manera d’expressar-se en alguns moments, una mica allunyada de l’actual— i he trobat a faltar que l’autora es mullés una mica més a l’hora de citar les fonts de les seves afirmacions, que atribueix, de tant en tant, a uns plurals genèrics («ens expliquen que», «ens diuen també que») que amageun les fonts. Possiblement es degui al fet que en el moment de la publicació del llibre aquestes fonts eren encara vives i preferien mantenir l’anonimat. Aquests peròs, però, són obstacles menors a l’hora de llegir aquest assaig i aprendre una mica més sobre Màrius Torres.

El llibre:

  • Mercè Boixareu. Vida i obra de Màrius Torres. Barcelona: Selecta, 1968. 279 p.

PD. D’això se’n diu arribar a misses dites, però val més tard que mai…

Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna…

Llegeixo a Vilaweb que avui* fa vint anys que va morir Manuel de Pedrolo i de seguida em vénen al cap les primeres paraules de Mecanoscrit del segon origen. Corro als prestatges a cercar el llibre, perquè em balla l’edat d’Alba: eren setze anys? N’eren divuit? Miro i remiro i corro a consultar el catàleg per veure on coi l’he posada, i no hi és. No hi és. El Mecanoscrit no hi és.

No me’n sé avenir. No sé si encara és lectura obligatòria, però a la meva època tots hi vam passar i hauria de ser a casa. Potser es va quedar a casa dels pares, vés a saber. Fou la primera novel·la de ciència-ficció que vaig llegir, quan encara no sabia ni que hi havia un gènere literari com aquest, i com a molts altres la història em va quedar gravada ben endins —fins al punt que encara en recordo vivament força episodis. Era, és, una història tendra i tràgica de dos nens condemnats a ser uns nous Eva i Adam, i a aprendre a viure en sense altre guia que ells mateixos en un món que ha desaparegut en un no-res; de dos nens obligats a madurar abans d’hora. Fins i tot hi hagué una versió televisiva, els primers anys de TV3, interpretada per Àgueda Font, Guillem d’Efak i Moisès Torner i dirigida per Ricard Reguant, de la qual en recordo més aviat poca cosa.

Però Pedrolo, en el meu cas, va quedar aquí, reduït a una única obra. No sé si va ser un efecte semblant al rebuig que vaig sentir per Rodoreda després de la lectura obligatòria de La plaça del Diamant, però no he llegit cap altra obra de l’autor. Potser el millor homenatge que se li pot fer, com a qualsevol altre escriptor, és fer l’esforç de llegir-lo i decidir llavors si ha valgut la pena o no.

PS. L’apunt s’havia de titular «No donem l’abast», perquè sembla que la catosfera, tan celebradora ella, tampoc no ha pensat en Manuel de Pedrolo. Ara, que espero equivocar-me i haver d’esborrar aquestes dues línies. [Em diu l’Allau que la Júlia Costa ja hi havia pensat: «Vint anys sense Manuel de Pedrolo (26/6/90)»]

*Segons l’AELC, el 25 de juny; ara, l’Enciclopèdia diu que fou el 26 de juny. Tan se val, dia més dia menys no deixen de ser vint anys.