Arxiu de la categoria: Escriptura

La solitud de l’apòstrof

Gairebé levitant l’autobús llisca per l’autopista el sol t’escalfa el rostre a través de la finestra mentre les mans sostenen el llibre que llegeixes mal escoltant Scholl que et canta Bach a cau d’orella i subratlles amb una línia involuntàriament ondulada garlanda de pols de grafit una paraula que no entens amb la voluntat de buscar-ne més tard el significat al diccionari i aixeques la vista i veus que no veus Montserrat enllà d’enllà per sobre el riuon un estol d’ocells reposa perquè la contaminació converteix el blau del cel on encara lluu la lluna en una boira marronosa i penses que podries escriure una nota en que descriuries aquests moments i intentaries transmetre totes aquestes sensacions que t’envaeixen i et recorren per dins i treus la llibreta i el bolígraf i sents la dringadissa d’alguna cosa menuda i delicada que cau però mires i remires el terra al teu voltant i el cul del seient i no veus res i deses la llibreta i el bolígraf perquè l’autobús vibra i trontolla massa per poder escriure i quan arribes a casa intentes reproduir el text que havies pensat i ho fas i notes que alguna cosa falla però no saps què és i només al final ho descobreixes i descobreixes quà havies perdut a l’autobús que lliscava per l’autopista gairebé levitant

Perdre el fil

Que fàcil que és escriure a vegades, i que difícil és fer-ho d’altres. No és senzill trobar el cap de fil que quan l’estirem vagi desfent el cabdell i deixi ben arrenglerades les paraules i els signes de puntuació, un darrere l’altra, una darrere l’altra. Tanmateix, trobar-lo tampoc no garanteix que arribem a escriure res: els cabdells quan es desfan tendeixen a embolicar-se i quedar fets un garbuix.

«postéala, pleaseeeeeeeee»


Cel, 5
Publicada per Ferran M.

Volia sortir d’aquesta allau de memes —sí, dos en pocs dies ho considero una allau— i no sabia com fer-m’ho. Retorno al concepte d’estranyesa de fa quatre dies per parlar una mica de Solitud? Explico en quatre línies vagues, imprecises, com vam gaudir d’una festa sorpresa de quarentena (no la meva, que encara em falta!)? O conto només que no sé què escriure? Doncs al final la solució ha vingut del cel… bé, del cel i d’una petició d’en Iulius. I he pensat, per què no?

Fe de rates

A La solapa d’avui del suplement Llibres d’El Periódico, l’editor Jaume Vallcorba parla dels errors i les errates i la dificultat d’eliminar-les totalment dels llibres que es publiquen tot i les successives correccions –i jo afegeixo, en el cas d’editorials que en facin diverses, perquè n’hi ha alguna que sembla que només els hagi passat el corrector del Word.

Confessa que alguna vegada ha estat temptat de demanar a l’autor que deixés passar «una errata significativa altament hilarant», però que mai no s’hi ha atrevit. Per acabar l’article, parla d’una editorial mexicana, Verdehalago, que ha creat a la seva pàgina web un apartat on recullen les errates més curioses que han publicat als seus llibres: Erratas eminentes. N’hi ha poquetes, només cinc, però val la pena donar-hi un cop d’ull.

Estic segur que al Iulius li agradará, si no el coneix ja, és clar!

No hi ha enllaç a la versió electrònica del suplement perquè no surt fins al cap d’una setmana.

De fons, música petarda: Fever, de Kylie Minogue.

La parla pintada i l’alè de les vocals

Per via d’un post a Libro de notas, arribo a aquest article de l’escriptor argentí Tomás Eloy Martínez*:

En un rincón perdido del Museo Británico, en Londres, hay una minúscula tableta de arcilla en la que están grabados algunos versos sobre el diluvio. Esos versos, que pertenecen al poema babilónico Gilgamesh, fueron escritos en caracteres cuneiformes hace más de cuatro mil trescientos años. La tableta formaba parte de la biblioteca del rey Arsubanipal, una de las primeras de las que se tienen noticias. Los destellos de imaginación del ignoto autor de Gilgamesh iluminaban entonces sólo a un puñado de seres humanos: tal vez doscientos, tal vez mil. En aquel vasto amanecer de la especie, la lectura era un saber mucho menos frecuente que los saberes de la agricultura y de la guerra. Las historias se perpetuaban a través de la voz de los rapsodas, que cantaban e improvisaban mientras los demás oían y modificaban lo que oían con los tañidos de su memoria. Salvo unos pocos relatos sobre reyes y guerreros que buscaban la eternidad, aquellas primitivas tablas de arcilla sólo servían para el comercio y para el registro de unos pocos hechos magnos: victorias, conquistas, ritos imperiales. [segueix]

Dues frases m’han cridat l’atenció:

Somos, ahora, seres imersos en un océano de tiempo que se mueve a mayor velocidad que nuestra imaginación.

i

Pero ni el odio de los bárbaros ni la intolerancia de los injustos ha podido destruir el libro, cuya memoria es también la memoria de la especie humana.

Dediqueu-hi una estona, val la pena.

* Un nou autor a la llista de pendents de descobrir…

«Escritor de posts»

Com licença, JPN.

Fa temps que en llegeixo els textos, però poques vegades hi deixo comentaris (absurda vergonya de no ser a l’alçada del post). Això no vol dir, tanmateix, que no m’agradi com escriu, que no m’agradi què escriu. I el seu text d’ahir em va agradar prou com per portar-lo cap aquí des de la columna d’enllaços. L’autor, en Joaquim Paulo Nogueira. El bloc, Respirar o mesmo ar. I el text, aquest:

Há pessoas, eu sei, tu disseste-me, que nunca se atreveriam a escrever se soubessem que era mesmo isso, escrever, que faziam. Dão outros nomes há escrita que têm entre os dedos mas isso não importa. O que importa é que escrevam.

I continua

Altres blocs

Tinc un munt de llibretes corrent per casa. No són llibretes especials, són llibretes de les que podem trobar a qualsevol papereria; n’hi ha de fulls quadriculats, de fulls llisos, de paper normal, de paper reciclat… El material d’escriptori és una de les meves manies, i ha provocat aquesta abundor de llibretes, la majoria a mig omplir, d’altres encara per estrenar.

N’hi ha una amb receptes de cuina, estrenada en temps pretèrits, quan estava a EGB i fèiem una activitat anomenada tallers, un dels quals era el de cuina. Hi ha les receptes d’aquell taller, més totes les que de mica en mica hi he anat afegint, perquè les he fet en algun moment, o perquè tenia la intenció de fer-les… una llibreta molt adient, això sí, per qui vulgui alimentar-se només de postres.

N’hi ha tres que només tenen notes sense relació les unes amb les altres. Les cançons d’un disc, les dates d’uns exàmens, esborranys de felicitacions de nadal i d’aniversari, números de telèfon de vés a saber qui, instruccions per configurar comptes de correu electrònic, codis d’usuari i contrasenyes de qui sap quin recurs o quina subscripció en línia, idees que creia interessants per al bloc, peus de foto per als àlbums, esborranys de comentaris de llibres…

Però n’hi ha dues de curioses.

Una la vaig començar quan era a la universitat, a imitació d’una llibreta igual que tenia una amiga en la qual anava anotant la bibliografia de cada assigantura, ordenada per assignatures, i dins de cadascuna primer les bibliografies obligatòria i complementària que ens donaven a començament de curs, a les quals s’anaven afegint les recomanacions dels professors al llarg del curs. Hi ha les bibliografies de totes les assignatures de literatura que vaig fer des de tercer, però hi vaig anar afegint breus reculls bibliogràfics d’autors i temes a les pàgines que quedaven buides entre una assignatura i una altra. I, al final, una llista de llibres que planejava comprar, amb la nota corresponent si l’havia comprat, on, quan i quant m’havia costat. Fins i tot hi ha un senyal en aquells títols que havia llegit…

Però això no és tot: hi ha munts de post-it enganxats amb altres referències bibliogràfiques, i llistes fetes en fulls a part d’altres bibliografies, recomanacions rebudes per mail de part d’amics, notes copiades de vés a saber on… i un petit tresor, almenys per a mi: les targetes de préstec que fèiem servir quan a les biblioteques encara no hi havia ordinadors per fer segons quines tasques, fitxes que constitueixen un breu registre d’algunes de les lectures que vaig fer en aquell moment: Nabokov, Bonet, Hernanz, Llull, Lapa, Pena, Molas, Torga, Pring-Mill, Triadú, Camões, Alegre, Desclot, Huizinga (mentida, no vaig aconseguir acabar mai El otoño de la edad media), Janer, Kavafis, Pernoud, Manent, Yates, Salvat-Papasseit, Dostoievski, Duby, Tavani, Rico, Colon, Ullman, Köhler (un altre il·lustre inacabat)… No hi són tots, i dels que hi són molts van ser llegits només parcialment, però no deixen de ser un petit testimoni.

L’última llibreta és un registre. Un registre de llibres que he llegit o he començat a llegir des del juny de 1995. Gairebé deu anys, amb llacunes importants, de lectures i relectures. No sé perquè vaig començar aquest registre, suposo que com una manera de compensar la mala memòria i tenir algun lloc on recórrer quan tinc la sensació que un llibre determinat l’he llegit però no recordo si és veritat o no. Hi ha llibres que ni recordo de què tractaven. N’hi ha d’altres que no vaig poder acabar. I d’altres que es repeteixen amb regularitat. Però encara és viu.

Manies de bibliòpata grafòman, suposo.

en blanc

Intento trobar les paraules i no hi ha manera. Ho provo al processador de text, observant atentament el llenç en blanc esperant una inspiració que no arriba, esperant veure com el cursor comença a avançar deixant al seu darrere una estela de paraules amb sentit. Però no passa res. Ho provo en una llibreta, però les línies de la quadrícula em distreuen i la imaginació m’hi dibuixa mil plànols inexistents, i el llapis segueix immòbil, sense escriure una mala lletra. I la caixa d’edició del blogger és massa petita perquè la inspiració hi aterri…

I així passen els minuts, i quan me n’adono els minuts s’han ajuntat fent hores. I mentrestant m’aixeco, i pujo i torno a baixar, faig un cafè, llegeixo una mica, escric un correu, veig una pel·lícula, llegeixo el bloc d’altri i em torno a asseure davant de l’ordinador, pensant que potser hauré trobat el camí que em porti al post… I no. Tot torna a ser igual.

Serà després, durant la nit, a les fosques, esperant la son que no arriba, que se m’acudirà que podria haver parlat de la vista des de la finestra, el cel blau i serè d’aquest dissabte assoleiat i estranyament calorós; o del rastre de fum que circumda la lluna a la nit, mentre els llums de les cases de l’altra banda de la vall s’encenen i s’apaguen a mesura que la nit avança i els veïns se’n van a dormir. O potser podria parlar dels mals aires que recorren alguns blocs, o de les bones vibracions que circulen per uns altres. O de l’olor dels llibres o del tast de la pols.

Però quan em llevo només tinc vagues records de temes i paraules, i quan m’assec una altra vegada davant de l’ordinador, només puc escriure que no sé què escriure.

I tanmateix, ja és alguna cosa.