Arxiu de la categoria: Escriptura

La citació: Jaume Cabré

Un llibre és un bocí d’ànima que el creador, en un acte d’amor, s’arrenca i ofereix al lector. I si algú el llegeix és perquè ha acceptat el gest amorós del creador. Potser és per això que Steiner diu que la crítica literària i filosòfica s’origina en un deute d’amor. I l’amor no es basa ni en fotos, ni en modes, ni en res més que no sigui la veritat humana. A l’escriptor impacient li he de dir que costa una vida creure que si no és així, dedicar-se a escriure no té sentit.

Experiments: S+7

[Contrainte oulipienne; l’Allau la convertí en un S+6 i un V+6]

De la primitivitat

En aquest epuló de poques cerussites i reasseguradors canviants, només hi ha dues senyorades segures que anuncien sense marginalitat d’erviana que s’acosta la primitivitat: el campus publicitari d’aquestes grans magenques que tots coneixem, i l’arrimada als nostres casaments de l’estomatitis de paperetes que ens serviran per preparar les decoccions de renebodes.

I ara que algú s’atreveixi a parlar-me del romboide i la primitivitat.

[Sobre el Diccionari de l’IEC, 1a ed, 6a reimpr., i comptant només els mots que portaven en primer lloc la indicació de substantiu masculí o femení —si eren adjectius que també podien ser substantius, els he saltat. El text original: «De la primavera».]

Experiments: el mètode Menard

De la primavera

En aquesta època de poques certeses i realitats canviants, només hi ha dos senyals segurs que anuncien sense marge d’error que s’acosta la primavera: la campanya publicitària d’aquests grans magatzems que tots coneixem, i l’arribada a les nostres cases de l’estol de papers que ens serviran per preparar la declaració de renda.

I ara que algú s’atreveixi a parlar-me del romanticisme i la primavera.

Experiments: el mètode Brian

Primavera

En aquesta era de canvis de la realitat amb seguretat de la informació, els únics signes visibles tant de l’arribada de la primavera [són] errors [de] publicitat: tots sabem la botiga d’anuncis, però les nostres vacances es van utilitzar per preparar l’arribada dels papers de l’impost de societats.

I ara, m’atreveixo a parlar de la primavera i l’amor a algú.

L’anomenat «mètode Brian» consisteix a fer passar un text per diferent llengües amb el Google Translate i veure què en surt al final. Per ser fidel al plagi, les llengües han estat català, rus, anglès, japonès, albanès i català. El text original, per si voleu comparar, el teniu a: «De la primavera».

Esmena

Escric a raig i no reviso el que he escrit, i així em va. De tant en tant, mirant per sobre un apunt del bloc, trobo una errada i llavors em planyo de no haver-m’hi mirat més i em prometo que a partir d’aquest moment escriuré, guardaré, revisaré, reescriuré —si cal— i, al final, només al final de tot, quan ja no hi hagi res que pugui fer mal als ulls ni provocar que algú em retregui la poca cura, només llavors, publicaré.

I passen els dies i em poso davant la pantalla de l’ordinador, i deixo que els dits ballin la seva dansa en staccato sobre el teclat, mentre a la caixa de text van estirant-se les línies que formaran l’apunt. I poso unes cometes aquí, i una cursiva allà, i l’enllaç que no falti. Ja ho tens tot? Sí? Doncs apa, publica, publica, publica.

I dies més tard, donant una ullada al bloc, trobo una X on hi hauria d’anar un set, i una coma que sobra, i un punt que falta. I dues lletres que de tant bellugar-se han perdut el nord i no són on els tocava. I em planyo de no haver-m’hi mirat més, i faig el ferm propòsit que la propera vegada escriuré, guardaré, revisaré, reescriuré —si cal— i, només al final, publicaré.

[—Nen, que passen cinc minuts de les dotze i demà s’ha de matinar. Deixa’t de romanços, publica l’apunt i a dormir, que ja és tard.]

Nit de Reis

Reis d'OrientHavia posat la sabata vora la porta del balcó i sense dir res als pares anà a la cuina, agafà tres copes i el gibrell de la pica i els deixà al costat de la sabata. Els pares, de la taula estant, el miraven anar i venir bescanviant somriures picardiosos. Una ampolla d’aigua serví per omplir el gibrell, i de l’ampolla de vi omplí les copes. Un plat amb nous, figues seques, mandarines i neules completà el servei.

— Com és que n’hi poses tres de cada?, preguntà el pare.

El nen se’l mirà com qui ha sentit un disbarat molt gros i respongué sense immutar-se:

— Perquè hi ha tres reis: el blanc, el ros i el negre. El blanc és el meu, sabeu?

Els pares afirmaren amb el cap, aguantant-se el riure. No l’havien vist mai tan formal ni tan seriós.

— Segur que els reis estaran molt contents —digué la mare—, potser et voldran veure i tot. Però ara ves a dormir, que és tard.

El nen féu un petó al pare i un a la mare, els digué bona nit i se n’anà a la seva habitació. Es colgà al llit, apagà el llum, i es quedà mirant la fosca, intentant dormir. Recordava que la mare li havia dit l’any anterior que si no dormia els reis no entrarien a deixar els regals, i això el feia estar neguitós. Però encara hi havia un motiu més important perquè no pogués adormir-se: la idea que el rei blanc entrés a la seva habitació. Què faria? Com es parla amb un rei d’orient? Què se li ha de dir? I si li preguntava si havia estat bo? A l’estiu s’havia barallat amb l’Hèctor, però és que el seu cosí era un ximple que sempre li prenia les joguines.

La mare l’observava de darrere la porta. Amb prou feines n’endevinava l’embalum sobre el llit, però sabia que el nen no dormia.

— Què fa?, preguntà el pare.

— Em sembla que no dormirà, avui.

— I què fem? Si el teu germà arriba i ell encara no dorm…

— No pateixis tant, home. Nosaltres anem a dormir, que el meu germà ja sap què ha de fer. Si no fa soroll, el nen no s’adonarà de res, ja veuràs.

Però el nen no dormia. Sentia els xiuxiuejos dels seus pares i li semblà sentir que obrien la porta del pis. No devien marxar, oi? Es tranquil·litzà en sentir-los una altra vegada, mentre se n’anaven a dormir. I quan apagaren el llum del dormitori només quedà la lleu resplandor dels llums de l’arbre de Nadal, a fora el balcó. «Els deixarem encesos perquè els reis s’hi vegin», havia dit el pare. Tota l’estona li semblava sentir al carrer els brams del camells, però no podia ser que vinguessin tan d’hora. De cotxes sí que se’n sentien, i de mica en mica la remor somorta de la ciutat a la nit l’ajudà a adormir-se.

El desvetllà el soroll d’algú que fregava la porta. Sense encendre el llum s’assegué d’un salt al llit i es fixà l’esguard a la porta. S’havia obert, i al llindar s’hi retallava una estranya ombra.

— Papa?, preguntà el nen amb un fil de veu.

— No —respongué l’home mentre avançava cap al llit—, no sóc el papa, sóc el rei Melcior.

El nen encengué el llum. Allà davant seu hi havia un vellet de cabells i barba blancs, cofat amb un corona platejada, i vestit amb un túnica blava que li arribava als peus. Una capa amb les vores de pell li queia de l’espatlla al terra.

— No t’espantis, sobretot. Només volia donar-te les gràcies pels fruits secs i les mandarines. En Gaspar i en Baltasar també t’ho agraeixen. Poca gent té detalls així. Digues, has estat bon minyó, aquest any?

— Em vaig barallar amb l’Hèctor —va dir el nen.

Al moment se n’estava penedint, però ja no hi havia res a fer. Però el rei Melcior no semblava pas enfadat per allò. Somrigué i digué: «Oh, però això no és res. Qui no s’ha barallat alguna vegada amb el seu cosí? Ara dorm i demà al matí, vés a veure què hem deixat en lloc de la fruita, el vi i l’aigua. Bona nit!». El nen amb prou feines va poder respondre. Es va quedar allà assegut durant qui sap l’estona, fins que no pogué més i s’ajagué. Tenia moltes ganes d’anar a cridar els pares i de veure què hi havia al costat de la sabata, però tenia por que si no feia cas del rei Melcior, allò, fos el que fos, desaparegués.

L’endemà al matí, els pares es llevaren en sentir soroll al menjador. El nen recollia el plat i les copes buits. Al costat de la sabata s’amuntegaven els regals. N’hi havia un que no havien vist abans: fou el darrer que obrí el nen. Estava tan sorprès com els pares: ell, perquè era el que més desitjava; ells, perquè no ho havien trobat enlloc.

— Creus que el teu germà… —començà el pare.

— Segurament —el tallà ella—, però calla, que et sentirà.

El telèfon sonà en aquell moment. El nen ensenyava els regals al pare i els explicava excitat com el rei blanc havia entrat a l’habitació per donar-li les gràcies per la fruita i l’aigua. La mare, al telèfon, amb prou feines va poder reaccionar quan sentí què li deia el seu germà:

— Reina, em sap greu però vaig tenir pana i no vaig poder venir a fer de rei. Ho fem l’any vinent, d’acord?

El temps, idiota, el temps

S’escurcen els dies i els rellotges s’acceleren. Els esborranys resten momificats perquè ja els ha passat l’hora i no té sentit desenterrar-los per parlar d’allò que ja s’ha esdevingut. A casa les hores passen volant, tan de pressa que abans que te n’adonis ja és fosc i, com si diguéssim, surt «la carta de ajuste» (La recordeu? Recordeu quan la programació televisiva acabava cap a mitjanit i no tornava a començar fins al matí? A vegades em sento gran). Se t’acumulen els deures i al matí se t’enganxen els llençols. I ja tenim l’estiu al damunt i no fa ni quatre dies que parlàvem dels àpats de Nadal… I amb tot això a on vull anar a parar? Enlloc, em temo: només em desfogo perquè no trobo un minut per asseure’m tranquil·lament a l’ordinador per enfilar quatre paraules en aquest espai.

La citació: Wallace Stegner (2)

Els escriptors són reporters, profetes, tarats, artistes, predicadors, jutges o què? Qui els nomena portaveus? Si es nomenen ells mateixos, com evidentment fan, fins a quin punt és vàlid l’encàrrec? Si només el Temps fa obres mestres, com creia Anatole France, escriure bé no és sinó anar temptejant per passar la prova del temps, i si és això, per damunt de tot l’escriptura ha de ser lliure, ha de sorgir del do, no de pressions externes. El do és la seva pròpia justificació i no hi ha manera de saber segur, si no és apel·lant a la posteritat, si realment val res o si només és l’expressió efímera d’una moda passatgera o d’una tendència, l’articulació d’un estereotip.

William Stegner. En lloc segur. Barcelona: Libros del Asteroide, 2008. p. 63-64.

Saber de lletra

No fa gaire em van preguntar si entenia el que llegia. Em vaig fer un bon fart de riure, tot i que a vegades llegeixo coses que no s’entenen, que no hi ha per on agafar-les de mal escrites que estan o que són massa abstruses per mi. De fet, la pregunta hauria d’haver estat, per la intenció amb què era feta, si sabia escriure. Tots en sabem, em direu; sí, sabem ajuntar lletres per formar paraules, i paraules per formar frases, frases per formar paràgrafs i paràgrafs per formar textos amb una mica d’entitat. Però això no vol dir que els textos s’entenguin, que en sapiguem ordenar la informació, que siguem clars, que el que hi diguem no siguin obvietats (ja sé que m’estic dedicant precisament a això, però no m’ho tingueu gaire en compte). Ni tan sols vol dir que, davant de la necessitat de crear un text més o menys formal, més o menys interessant, ens en sortim. No em feu gaire cas: he d’escriure un text d’aquests i després de 500 paraules i un bon retard (de fet, ni tan sols sé si podré lliurar-lo a temps), m’he encallat. Sé què he d’explicar, sé què vull dir, sé a què vull donar rellevància i a què no… i m’està costant tant com si hagués de córrer la marató.

I en una pausa d’aquesta carrera d’obstacles, he recordat aquesta expressió que encapçala l’apunt: «saber de lletra». El més curiós de l’expressió és que vol dir saber llegir i no he trobat cap expressió semblant que vulgui dir saber escriure; deu ser que els catalans en sabem tant, d’escriure, que ho donem per fet i no necessitem cap expressió que ens ho recordi?  Serà millor que m’hi posi una altra vegada o, si no, quedaré ben lluït i em picaran la cresta.

Volia parlar…

Volia parlar de la lectura. De com oblidem personatges de llibres, els seus noms, arguments sencers o, fins i tot, com oblidem que hem llegit un determinat llibre. Volia parlar de la fragilitat de la memòria, tan resistent alhora que ens permet recordar coses oblidades a vegades amb estímuls ben subtils. I de com tots els llibres que hem llegit formen d’alguna manera, per bé o per mal, part de nosaltres i de la nostra experiència —per no anar massa enllà i dir de les nostres vides.

Però per parlar de tot això havia d’escriure. I no recordava com poden ser d’esquives i tossudes les paraules quan no volen sortir o quan s’entesten a fer llargues congues de subordinades que s’estenen vagaroses en meandres amplíssims i de cop es precipiten en una cascada sense sentit. Ni de com a vegades la puntuació es torna un enemic invencible i les comes apareixen on no havien d’anar i els punts s’escapen pels marges de la pàgina, mentre els dos punts i els guions juguen amb els parèntesis a dibuixar caretes sobre el full.

Així que deixaré de picar tecles i tornaré al sofà a submergir-me en la conversa entre una buscadora de forats negres i un forat negre xerraire, ara que he superat la crisi que m’ha provocat haver oblidat que l’Ann-Louise Bach del tercer conte també sortia al segon. I mira que em sonava el nom!

De fons, Lynne Dawson com a Ginevra a Ariodante: «Orrida agli occhi miei».