Arxiu de la categoria: Egocentrismes

Jo, mi, me i amb mi.

Matar un ordinador

No és la primera vegada, confesso, que assassino un ordinador. Ara, després de tants anys i l’experiència adquirida sí que em sorprèn que ho hagi tornat a fer. Unes instruccions mal llegides i mig memoritzades, un voler fer les coses de pressa —sense cap necessitat de córrer!— i de cop i volta reinicies l’ordinador i tururut! Una pantalla negra, unes lletres blanques que no entens i reflectida a la pantalla la cara de babau que se’t queda quan has fet una cosa i no saps com… ni com arreglar-ho.

Comences a donar-hi voltes, intentes carregar l’altre sistema operatiu per poder tornar a buscar aquelles instruccions, intentes aplicar-les, no te’n surts, comença a fer-se tard, tu mateix et pressiones… i de cop i volta recordes les paraules màgiques: «disc de recuperació».

I deixes de patir i deixes que l’ordinador deixi de patir: el remates i el ressuscites. Ja tindràs temps més tard per recuperar tot el que hi havies instal·lat. Per sort, et dius, no hi havies desat cap document important, i això et consola una mica i et fa sentir menys maldestre.

I penses que potser la propera vegada que algú vingui amb la cançoneta aquella de «tu que en saps tant d’ordinadors…», podries explicar-li que ja n’has mort un parell…

L’ària del diumenge: I will survive (Cake)

Després d’uns dies esgotadors d’anar amunt i avall, que si compra que si dóna que si llença que si controla, preparant una mudança que semblava que no havia d’arribar mai i que un cop començada semblava que no havia d’acabar (agafeu aire, que comenceu a blavejar!) i malgrat que encara queden alguns serrells per arreglar abans no puguem dir que ja s’ha acabat, només puc pensar en el títol d’aquesta cançó: sobreviuré. Sí. Al cap i la fi, no ha anat tan malament…

(vídeo pujat per adikmacho94)

Curs a Rubí: Biblioteca 2.0, web Social i altres innovacions

Pausa dins de la pausa per una mica de publicitat o autobombo, com preferiu.

Caldria canviar aquella dita dels camins del senyor pels camins d’Internet: hom comença un dia a escriure un bloc sense saber ben bé perquè ni com serà, i es troba un dia, anys més tard, parlant d’aplicacions socials com LibraryThing, en un article a BiD i en un curs. On? En un curs dels Juliols de la UB on sóc, pel cartell de què formo part, un nan entre gegants.

De què tracta el curs? Doncs de biblioteques, de web social i d’altres innovacions que han fet que el treball de bibliotecaris i documentalistes hagi canviat força en els darrers anys, i que ens han obligat a reciclar-nos contínuament per estar al dia i per poder fer ús d’aquestes eines en les nostres tasques diàries. Jo hi tinc reservada una estoneta per parlar d’aplicacions web de catalogació i, sobretot, de LibraryThing.

El curs es titula «Biblioteca 2.0, web social i altres innovacions» i es farà a la Biblioteca Mestre Martí Tauler de Rubí del 5 al 9 de juliol. El coordina Dídac Margaix-Arnal, que n’ha parlat també al seu bloc, amb qui podeu posar-vos en contacte si voleu resoldre algun dubte que tingueu.

Els Juliols de la UB

Els Juliols de la UB

Un que passava al País de les Al·lucinacions

L’Un que passava havia decidit recuperar l’abandonat costum d’anar al cinema els caps de setmana i sense pensar-s’ho dues vegades se n’ha anat a veure Alícia al País de les Meravelles, que encara no havia vist. Com sempre, hi ha anat amb temps, ha fet cua i ha entrat a la sala quan tocava. Al cap d’uns minuts han apagat els llums, s’ha posat aquestes incòmodes ulleres de veure-hi en tres dimensions i s’ha posat còmode al seient. I llavors han arribat ells. Tard, quan ja estàvem a mig tràiler de la nova versió de Tron —quantes bones pel·lícules més estan disposats a carregar-se, a «la meca del cinema»?— i xerrant en veu altra. I a l’Un que passava li ha tocat la grossa.

Literalment. Sobreeixia. S’ha tret la jaqueta, l’ha plegada, s’ha assegut, s’ha tornat a alçar, s’ha assegut una altra vegada i quan l’Un que passava ja creia que podria començar a gaudir de la pel·lícula, ha començat el viatge: però no al país de les meravelles, com Alícia, sinó al de les al·lucinacions. Sí: s’ha passat l’estona al·lucinant, i no per la pel·lícula de Burton, sinó per l’espectacle que tenia lloc al seient del costat.

Un cop asseguda, la veïna ha començat a remenar una bossa que havia deixat a terra —deixo a la vostra imaginació el so pertinent— d’on ha tret una bossa de ganchitos, doritos o alguna cosa semblant: bossa sorollosa, producte cruixent i pudent… mastegades ben sorolloses, no fos cas que algú de la sala no se n’adonés, i abans d’agafar una altra cosa de la bossa, s’eixugava la mà al camal del pantaló. Així durant una bosa estona, fins que ha parat i hem començat a respirar alleujats. Però només era una parada tècnica per hidratar-se: tetra brick de suc de litre i mig, ben remenat, i gola avall. I a per la segona bossa.

El martiri ha durat una bona estona. Un que passava s’ha encomanat a tots els sants, oblidant que no és creient; s’ha sentit Michael Douglas a Un dia de fúria; ha pensat a agafar el coi de bossa de les provisions i llançar-la tres fileres més endavant; ha començat a patir al·lucinacions allymacbealianes en les quals deia les barbaritats més grosses a la menjadora compulsiva; ha bufat; ha tornat a bufar; s’ha girat cap a l’altra costat, apartant-se de la dona; ha resat perquè aquesta no confongués les cames i s’eixugués al camal dels pantalons d’Un que passava; i finalment ha respirat alleujat quan la dona ha deixat de menjar.

I quan tornava a gaudir de la pel·lícula, ha vist un moviment estrany a la seva dreta. El braç carnós de la veïna baixava cap a la bossa, d’on n’ha tret un paquet petit, pla, platejat; i un altre de més ample, i els ha obert. I, quan ja havia fet aquestes operacions i la sala començava a fer olor d’embotit, ha tret de la bossa un panet, rodó i tou, que s’ha posat a la falda. I s’ha fet un entrepà.

L’Un que passava ni tan sols sap si la dona se l’ha menjat o si li preparava a algun dels seus acompanyants. No ho ha volgut veure. A aquelles alçades de la pel·lícula només pensava en menjar i en demanar a l’Alícia que li deixés una estoneta l’espasa vorpalina, per poder liquidar aquella mena de Jabberwocky afamat que se li havia assegut al costat.

Però per sort s’ha acabat la pel·lícula i Un que passava ha pogut sortir de la sala, tan de pressa com de pressa queia Alícia pel cau de conills.

La primera vegada

Mentre escrivia l’apunt «Els vostres bibliotecaris» i parlava de la primera vegada que vaig entrar en una biblioteca, experimentava una estranya sensació de déjà-vu: aquella batalleta ja l’havia explicada, per escrit, en un bloc… però no era aquí, a l’Un que passava. Per sort aquestes eines disposen de cercadors per fer-nos la vida més senzilla i no sé ben bé com, vaig arribar a aquesta altra entrada, «Abducció», que em donà la pista definitiva: «La primera vez» havia estat el meu bateix de foc a cals Frikitecaris. I atès que ja estava tot explicat, i que l’apunt és vellet, he decidit rescatar-lo i posar-lo aquí, per donar-li una segona vida. No l’he traduït, però: algunes expressions són tan pròpies de l’argot frikitecari que he preferit deixar-lo tal com el vaig escriure.

Como buen discípulo de Jorge de Burgos, abomino del humor y de la risa. Por eso he querido inaugurar mi participación en este blog con una buena dosis de seriedad, que buena falta le hace. Y para empezar, nada mejor que retrotraerse a los orígenes: la primera vez, historia de alto contenido humano y ejemplarizante.

Todo frikitecario tiene un pasado. Todo frikitecario ha sido, en algún momento de su vida, usuario —y quién esté libre de pescado, que tire el primer anzuelo. Y, en el peor de los casos, cenutrousuario. Curiosamente, el porcentaje de cenutrousuarios entre los bibliotecarios es, paradójicamente, considerablemente elevado. Pero esa es otra historia.

Para todo hay una primera vez en esta vida, y a veces la primera vez puede ser traumática, tanto si se trata de ir en bicicleta como si se trata de practicar el sexo. La primera vez que montas en una puede ser determinante para tu futuro: o no montas nunca más o acabas hecho un Induráin. Con la práctica del sexo pasa lo mismo; pero no vamos a hablar de sexo, que este es un blog serio y profesional, así que si has llegado hasta aquí de la mano de gúguel, digo del demonio, buscando algo así como «sexo con Jorge» o «sexo de risa», pega la vuelta y véte, que este no es tu lugar.

Corría el año del señor de 1987 (no, gúguel, no se corría ningún señor ese año) y un adolescente que cursaba segundo de BUP tuvo que hacer un trabajito para la asignatura de ética sobre la eugenesia (prometía, el angelito). Ni corto ni perezoso decidió seguir el consejo de su profesora y se dirigió a la Biblioteca Central de su ciudad, magna biblioteca de una institución con solera que años a venir se convertiría en su alma mater.

Era en aquel entonces la biblioteca un lugar grande y oscuro poblado de libros polvorientos, armarios llenos de cedularios iluminados por ténues luces y fantasmagóricos seres de tez blanca que iban de un lado a otro cargando libros que depositaban en sus anaqueles, fuera del alcance de los usuarios. El atemorizado bachiller no sabía que hacer y, haciendo de tripas corazón, se dirigió a una estudiante que pasaba lentamente las fichas de un cedulario. «Cómo puedo encontrar el libro que me interesa?», preguntó con un hilo de voz. «Es muy fácil —le contestó la chica—. Buscas en el catálogo de materias y cuando encuentres un libro que te interesae, rellenas una momia y se la llevas a los bibliotecarios, que te darán el libro».

El adolescente no es que fuera muy espabilado, pero de momias sabía un rato y no entendía que para conseguir un libro tuviese que rellenar una momia, y ya se veía en el trance de vaciar las entrañas de un cadáver, perfumarlo y envolverlo con tiras de lino cuando la chica le tendió un formulario de papel diciéndole: «Toma, una momia». Ante la vista del inofensivo formulario, el adolescente respiró tranquilo y empezó a buscar en el catálogo.

Poco a poca consiguió descifrar la jeroglífica caligrafía con que el frikitecarius antecesor había redactado aquellas fichas y encontró un libro que le interesaba. Rellenó la momia, firmó donde ponía signatura —y de paso aprendió que en libraryland una firma y una signatura no son lo mismo— y, cuarenta y cinco minutos y varios sonrojos más tarde tuvo en sus manos el preciado tesoro que había ido a buscar.

Al abandonar aquel oscuro y ominoso lugar, el joven juró poniendo a dios por testigo, que aunque tuviera que robar nunca volvería a pasar ham… perdón, que nunca volvería a pisar una biblioteca.

Afortunadamente, nunca tuvo vocación de futurólogo.

I així va ser.

Assaig de biografia musical

Darrerament s’ha esdevingut que per diverses connexions virtuals han tornat cap a mi records de músiques escoltades i en alguns casos escoltades obsessivament en determinades èpoques. Algunes m’acompanyaren al llarg d’anys i encara ho fan, d’altres només de tant en tant; n’hi hagué que s’establiren amb mi durant un curt període i després desaparegueren, i d’altres que no arribaren a marxar del tot i encara ressonen des del subconscient —si és que tal cosa existeix.

De la infantesa recordo encara els discos d’en Xesco Boix, i La pataqueta, i la música que s’escoltava a casa: els cantautors d’aquí i d’allí («Te recuerdo Amanda, la calle mojada, corriendo a la fábrica donde trabajaba Manuel», i Jara era només un de tants), força Nova Cançó (els Llach, Bonet, Rossell, Serrat, Raimon, Motta) i en un contrast eclèctic del qual no m’he deslliurat mai, la música disco (Boney M i Abba), i també música clàssica.

L’adolescència va portar l’aprofundiment en la clàssica, sobretot en l’òpera, i el pop: Madona, Mecano, Communards, Pet Shop Boys —ja he dit altres vegades que l’eclecticisme és marca de la casa. O la manca de gust, qui sap. Més endavant, superada l’etapa acneica, les «altres músiques» (altres? en relació a qui? o a què?): la protuguesa amb fado de Mísia, el folk de Madredeus, el pop (?) d’Ala dos Namorados, Zeca Afonso; la brasilera amb Caetano Veloso, Maria Bethânia, Gal Costa, la lletres de Vinicius de Moraes…; les «músiques del món» (aquestes, són «altres» de les «altres»? o també són «altres»? I són de quin món, si no són d’aquest?): música africana (Oumou Sangaré), aquell calaix de sastre anomenat «música de la mediterrània» (grega, etc.); música medieval, etc..

L’època de més efervescència nocturna va fer tornar el pop i la música disco, com més petarda millor, per passar l’estona i moure els ossos. Tot això sense abandonar l’òpera i reconciliar-me amb alguns cantautors dels quals no em perdia ni un concert —bé, bàsicament era una: Maria del Mar Bonet.

De mica en mica, però, el panorama es va reduint: els «favorits» sempre hi són, perquè saps que no et decebran, i de tant en tant els nous descobriments, sigui per casualitat o per recomanació, et fan pensar que no tot està perdut. I també hi ha els redescobriments —aquells cantants que havies arribat a avorrir i que, de cop i volta, tornes a trobar interessants. Poca música actual, pocs quaranta principals, però: ha arribat un moment en què tot em sona igual i només trobo l’originalitat en el passat o en alguns grups actuals que no formen part de segons quins circuits de «la música que s’escolta».

Background, que en diuen; o, més nostradament, substrat. Que no només de llibres viu el blocaire.

Pont

Mentre esperem que arribi la resta de la família, ens dediquem a observar la gernació que va baixant cap a la plaça de la Catedral. Cada minut que passa, més i més gent arriba al portal de l’Àngel i emprèn la cursa d’eslàlom humà que els portarà fins a la fira. El sol i els núvols, mentrestant, mantenen el seu pols per veure de qui serà el matí: sembla, per sort, que el sol va guanyant. Finalment l’espera acaba i emprenem el mateix eslàlom portal avall, esquivant turistes badocs, compradors indecisos, «contracorrentistes» (d’aquests sempre n’hi ha a totes les gernacions), vehicles de neteja i cotxes dels mossos sense ningú a dins. Al capdavall de l’avinguda, el corrent es divideix: una part tira pel carrer de Cucurulla —de ben segur que aquests van a gastar-se els quartos al carrer de Portaferrissa—, l’altra part tirem pel carrer dels Arcs, cap a la fira de Santa Llúcia o cap a la catedral o la plaça de Sant Jaume.

La fira, com cada any, és una riuada de gent entre marges de colors: vermells, daurats, verds… Afilerats seguim la processó que va de parada a parada, mirant aquí uns avets, allà unes molses, i a tocar unes branques de vesc i també de boix grévol. I les garlandes, i boles, i corones per la porta, i llums, i gent i més gent intentant trobar el detall que li falta. Finalment arribem a les parades de figuretes de pessebre —doncs sí, som d’aquests incoherents que malgrat no ser creients, cada any munten el pessebre; Nadal no és Nadal sense arbre ni pessebre, i al cap i a la fi venim d’on venim. Una filadora, un pastor, un home que carrega unes gerres d’aigua; i un pont i un pou i una font, que enguany sembla que ens guiï l’aigua.

Ja ho tenim tot. Retrobem la família i tirem cap a la Catedral, però al migdia tanquen i ens quedem sense veure el pessebre i les oques. (I no, senyor turista desinformat, no és «la cattedrale del mare», és la Catedral, amb majúscula). I a la plaça Sant Jaume la cua per veure el pessebre és tan llarga que decidim que ja hem tingut prou pessebres, nadal i gent, i que ja és hora de tornar a casa. Però encara ens queden les Rambles; i les figures que no fan gens de gràcia a la petita, que xala més a les parades d’animals veient hàmsters i esquirols, tortugues i camaleons, conills nans i conillets d’Índies.

El «nòvio» de la veïna

I ara la senyora vol banyar-se, i jo, au, a comprar. Amb les poques ganes que tinc de sortir al carrer, amb aquest dia que fa… no, si ja m’ho imaginava, plou. I ella ben tranquil·la i calentona a la banyera… encara pujarà una altra vegada el veí de sota a dir que se li ha inundat el lavabo. I la llista no s’acaba mai: sucre, ous, llet, melmelada de préssec, un parell de gasoses…. iogurts amb trossos? Ni pensament, que a mi no m’agraden. Ja que vaig jo a comprar, compraré el que em surti dels nassos. I ara la vella aquesta s’enduu els darrers iogurts de maduixa, la mala pècora! Bé, doncs hauran de ser de plàtan. Quina cua! Sí senyor, sí, passi, vostè que només porta una coseta… qui el va parir. I aquella d’allà, no és de l’escala? Sí, però esclar, no em saludarà, no; tothom deu parlar l’amic de la veïna, però saludar-lo… ni que fons un empestat. Sí senyoreta, vull bosses, que no veu que no porto carret ni res? Si sembla que us triïn… No fotis que plou! El que em faltava! El paraigües a casa, que s’ha de ser burro per sortir un dia així sense el paraigües. En fi, sort que només plovisqueja, vigila de no relliscar que encara prendries mal. Au, ja hi ets. I les claus, on són les claus? No fotis que també te les has deixades? Doncs au, truca, i a veure si la senyora ja ha sortit de la banyera. Que bé que l’ascensor és aquí, puja-hi abans no vingui cap veí. I ara la porta, a veure si puc trucar al timbre sense que em caigui res, només faltaria que fes un escampall d’ous al replà. Ja està. Sí que triga a obrir la maleïda porta!

Quina tarda que porto, renoi. La connexió va a pedals i es talla cada dos per tres, imagina’t que se n’anés en orris, què faríem? Tornar als sobres i als segells, escriure a mà una altra vegada, els fabricants de màquines d’escriure, si en queden, estarien ben contents… i a la biblioteca? Hauríem de tornar a fer els catàlegs manuals, quina feinada, i el préstec manual, creuant fitxes. I tots els recursos electrònics a fer punyetes. Ara torna a anar bé, guaita, el missatge que esperava. Que bo, ja m’agradaria saber escriure així. Respon-li pel gtalk, que aniràs més de pressa. Ostres tu, quin rau-rau, vaig a fer un cafè, però no sé amb què acompanyar-lo… va, una galeta o dues, que si no, després, et queixes que t’engreixes. I ara torna a l’ordinador, a veure què t’ha respost. I l’altre ha actualitzat el blog, a veure què hi diu. No, si al final tindran raó els que diuen que no puc estar lluny de l’ordinador gaire estona, però res, una estoneta més i a llegir, a veure si avanço la novel·la. Sembla que torna a ploure, quin dia! Ja era hora, per això, quina calor i quina xafogor la darrera setmana, no hi ha qui aguanti aquests estius. A veure si ve el fred d’una vegada i… Qui truca, ara? No, les claus no hi són, no se les ha deixades. A veure qui és… maleït espiell, no s’hi veu res. O potser necessito anar a l’oculista. Au, obre, acabaràs abans, deu ser algun veí… i qui és aquest? Però què fa, que se’m ficarà a casa!

— Hola.
— Perdoni?
— Que no és el tercer?
— No, és el segon.
— Em dec haver equivocat al pitjar el botó a l’ascensor. Perdoni.
— No passa res.
— Adéu.
— Adéu.

Quina cara feia quan anava a entrar a casa seva! Deu pensar que sóc un enze, equivocar-me d’aquesta manera!

@unquepassava encara al·lucina: el nòvio de la veïna del pis de dalt s’ha confós i ha estat a punt de ficar-se a casa d’unquepassava #fb

@unquepassava està intentant convertir una anècdota en un apunt pel blog #fb

I ara la senyora vol banyar-se, i jo, au, a comprar. Amb les poques ganes que tinc de sortir al carrer, amb aquest dia que fa… no, si ja m’ho imaginava, plou. I ella ben tranquil·la i calentona a la banyera… encara pujarà una altra vegada el veí de sota a dir que se li ha inundat el lavabo. I la llista no s’acaba mai: sucre, ous, llet, melmelada de préssec, un parell de gasoses…. iogurts amb trossos? Ni pensament, que a mi no m’agraden. Ja que vaig jo a comprar, compraré el que em surti dels nassos. I ara la vella aquesta s’enduu els darrers iogurts de maduixa, la mala pècora! Bé, doncs hauran de ser de plàtan. Quin cua! Sí senyor, sí, passi, vostè que només porta una coseta… qui el va parir. I aquella d’allà, no és de l’escala? Sí, però esclar, no em saludarà, no; tothom deu parlar del nòvio de la veïna, però saludar-lo… ni que fons un empestat. Sí senyoreta, vull bosses, que no veu que no porto carret ni res? Si sembla que us triïn… No fotis que plou! El que em faltava! El paraigües a casa, que s’ha de ser burro per sortir un dia així sense el paraigües. En fi, sort que només plovisqueja, vigila de no relliscar que encara prendries mal. Au, ja hi ets. I les claus, on són les claus? No fotis que també te les has deixades? Doncs au, truca, i a veure si la senyora ja ha sortit de la banyera. Que bé que l’ascensor és aquí, puja-hi abans no vingui cap veí. I ara la porta, a veure si puc trucar al timbre sense que em caigui res, només faltaria que fes un escampall d’ous al replà. Ja està. Sí que triga a obrir la maleïda porta!

Quina tarda que porto, renoi. La connexió va a pedals i es talla cada dos per tres, imagina’t que se n’anés en orris, què faríem? Tornar als sobres i als segells, escriure a mà una altra vegada, els fabricants de màquines d’escriure, si en queden, estarien ben contents… i a la biblioteca? Hauríem de tornar a fer els catàlegs manuals, quina feinada, i el préstec manual, creuant fitxes. I tots els recursos electrònics a fer punyetes. Ara torna a anar bé, guaita, el missatge que esperava. Que bo, ja m’agradaria saber escriure així. Respon-li pel gtalk, que aniràs més de pressa. Ostres tu, quin rau-rau, vaig a fer un cafè, però no sé amb què acompanyar-lo… va, una galeta o dues, que si no, després, et queixes que t’engreixes. I ara torna a l’ordinador, a veure què t’ha respost. I l’altre ha actualitzat el blog, a veure què hi diu. No, si al final tindran raó els que diuen que no puc estar lluny de l’ordinador gaire estona, però res, una estoneta més i a llegir, a veure si avanço la novel·la. Sembla que torna a ploure, quin dia! Ja era hora, per això, quina calor i quina xafogor la darrera setmana, no hi ha qui aguanti aquests estius. A veure si ve el fred d’una vegada i… Qui truca, ara? No, les claus no hi són, no se les ha deixades. A veure qui és… maleït espiell, no s’hi veu res. O potser necessito anar a l’oculista. Au, obre, acabaràs abans, deu ser algun veí… i qui és aquest? Però què fa, que se’m ficarà a casa!

Hola.

Perdoni?

Que no és el tercer?

No, és el segon.

Em dec haver equivocat al pitjar el botó a l’ascensor.

No passa res.

Adéu.

Adéu.

Quina cara feia quan anava a entrar a casa seva! Deu pensar que sóc un enze, equivocar-me d’aquesta manera!

@unquepassava encara al·lucina: el nòvio de la veïna del pis de dalt s’ha confós i ha estat a punt de ficar-se a casa d’unquepassava #fb

@unquepassava està intentant convertir una anècdota en un apunt pel blog #fb

Desvirtualitzacions

Som un i som més d’un, segons on estiguem i qui ens acompanyi. Ho érem ja en la vida real, la que no està mediatitzada per una pantalla i un teclat, i ho som més ara: als diversos «jos» que cada dia havíem de controlar, ara hem sumat els diversos «jos» que tenim a la xarxa. «Jos» públics i «jos» privats, «jos» anònims i «jos» coneguts, «jos» professionals i «jos»lúdics, i embolica que fa fort. I a la xarxa els nostres «jos» es troben amb els «jos» dels altres, i uns i altres de mica en mica i tros a tros anem creant la imatge, la nostra imatge, de l’altre; una imatge virtual feta de paraules, sobretot, i d’alguna imatge escadussera.

Tanmateix, i digueu-me irreverent si voleu, a vegades la paraula es fa carn; ens desvirtualitzem i coneixem l’altre, en persona, cara a cara. Qui a hores d’ara encara manté que Internet és el refugi dels asocials, dels que no volen tenir contacte amb els seus semblants, no sap què és Internet: conèixer-nos, traspassar la frontera dels píxels, és fàcil. Només cal una mica de voluntat.

I a què ve tot això? Doncs al fet que divendres em vaig sotmetre a una desvirtualització: l’autor de [bauen] i l’un que passava van saltar fora de les pantalles i en Daniel i el Ferran es van trobar, amb l’excusa de fer un cafè, i així es conegueren finalment, després d’anys de llegir els respectius blogs. No cal ni dir que vam passar una estona molt agradable, mentre arreglàvem el món i la professió i ens coneixíem una miqueta més.

Terrasses

Mirar i ser mirat. Aquesta és la funció de la terrassa: sobre la vorera o el passeig, mentre converses i prens un refresc, observes la gent que passa amunt i avall. Turistes, ciclistes, treballadors, mares i pares, senyores grans que es reuneixen per passar la tarda. Mica en mica la llum s’esmorteeix i es van encenent els fanals, torna la nit. Ha passat l’estona volant i ja és hora de tornar a casa. I durant unes hores has format part de l’espectacle, perquè allà assegut has estat també l’objecte de la curiositat dels passants.