Arxiu de la categoria: Egocentrismes

Jo, mi, me i amb mi.

Adéu, Ike Janacek

Després de tants anys de bloc, intentar recordar quan vaig arribar per primera vegada al bloc de l’Ike Janacek és un exercici inútil, però sí que puc dir que va ser quan Un que passava era un bloc molt jove. De l’Ike em van atraure de seguida el sentit de l’humor, la intel·ligència, la creativitat i, quan el vaig poder conèixer en persona, tot just fa set anys, la simpatia i la bonhomia. Aquell dia l’Enrique, Ike Janacek, va acabar per ficar-se’m a la butxaca.

No ens vam tornar a veure, i al cap del temps el contacte es va tallar. Com ha passat amb tants d’altres bloguers d’aquells primers anys, sigui perquè desapareixen, sigui perquè deixes de seguir-los, vaig perdre la pista de l’Ike. Només de tant en tant tornava a veure si havia pujat alguna imatge nova a Flickr, però fins i tot això es va acabar.

I, tot just ara que fa set anys d’aquella memorable visita, la Peke em dóna la trista notícia que l’Ike ha mort aquest mateix mes, després de barallar-se contra un càncer.

Malgrat el temps que ha passat, la notícia m’ha colpit. L’Ike és, era, una d’aquelles persones que deixen una profunda empremta en els altres. Cap dels que el vam conèixer l’oblidarem.

I el millor homenatge que li puc fer, a part d’aquestes maldestres paraules, és recuperar les caricatures que en diferents moments va fer-nos a alguns dels seus contactes blocaires: en el seu primer aniversari blocaire (a la primera imatge, amb barret i ulleres, un servidor); amb motiu de la seva visita a Barcelona; i la tercera, aquesta que acompanya l’apunt, on també apareix una altra blocaire que ens va deixar, la May.

Los chicos del coro

Los chicos del coro, d'Ike Janacek

D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Burdon, Mad, Kizz, Ferran, Brisa, Paola Vaggio i May.

Va de llibres… i d’autobombo

Ara fa uns dos anys en Daniel Gil em sorprengué amb una petició molt peculiar: volia que li escrivís un pròleg. Un pròleg, ni més ni menys, per un llibre que li publicaria l’Editorial Petròpolis de l’amic blocaire Jaume Llambrich basat en textos del seu bloc, Bauen_blog: La biblioteca angular. Val a dir que el llibre ja estava llest el 2010, però per causes diverses no se n’havia fet la presentació pública. I això és el que van fer divendres passat a can Petròpolis: la presentació, virtual com és habitual, del llibre. I no se’ls acut altra manera de fer-la que aquesta: la lectura del pròleg que vaig escriure amb música de Vivaldi de fons. Espero que no els sàpiga greu que enganxi el vídeo aquí mateix, però us recomano que passeu pel web de Petròpolis per veure el catàleg de llibres publicats fins ara.

Gràcies, Daniel, per la confiança i enhorabona.

Mola coser

«Mola coser». Almenys això diuen la Sfer, la Iris, l’Evitta i la Beatxu, autores del bloc Mola coser i, pel que sembla, els mola i s’ho passen pipa cosint peces de totes menes, ben boniques, per cert. Ara, que ens haurem de refiar d’elles, perquè de cosir, no en sé ni un borrall; bé, si cal cosir un botó ho faré, però d’aquella manera. I ja m’agradaria, de saber-ne una mica, ja…

Quan hom marxa de casa, s’adona que hi ha tot de coses que creia que venien de sèrie i que no, que s’han d’aprendre a fer… perquè les mares tenen el mal costum de respirar alleujades, pensar «menys feina» i deixar que t’espavilis pel teu compte el dia que dius que te’n vas. I apa, posa’t a aprendre a fer coses que mai no havies fet… o que havies fet poc. Com ara planxar. Sé que moltes dones i no pocs homes odien planxar, però de les feines de casa a mi és de les que menys m’empipen. Només cal arribar a una entesa amb la planxa: tu no em cremes ni em cremes la roba, jo no t’estavello contra la paret. I són tan senzilles de fer anar, les planxes: una rodeta, uns puntets i tira milles. Després, si ho volem complicar, hi ha el tema del vapor, que no surt mai quan vols (però aquesta es una altra història). I a fer passades.

De cuinar sí que en sé. I bé, em sembla. Almenys tothom que ha vingut a dinar o sopar a casa ha sobreviscut… bé, gairebé em carrego una amiga, que és com el Shin Chan, amb una mica de pebrot vermell però va ser sense voler (nota perquè no se m’enfadi: té intolerància al pebrot).

La rentadora ja és un altre tema. Amb tants botonets, comandaments, llumetes, temperatures, tipus de roba, color o blanc, roba delicada o sacs de patates, fa una mica de por. Mireu què us dic: em seria més fàcil tripular l’Enterprise. Al cap i a la fi, l’Enterprise és endavant, endarrere, activar escuts, desactivar escuts, carreguin, apuntin, foc i hiperespai. Poca cosa més. I quan la rentadora comença a fer bots, no pots comunicar-te amb l’Scotty i demanar-li que arregli el motor. O la Tardis… tot i que les màquines del temps les carrega el diable, i, quan els dius que vols anar endavant, tant pot ser que et trobis a la fi del temps o com fugint d’una banda de morlocks afamats.

Però cosir… no. Si cal fer alguna puntada, la faig, però no em faig responsable de les conseqüències. Igual que quan cuso un botó: el temps que aguantarà, només del déu dels botonts ho sap. Però vet aquí que servidor, que anà a una escola d’aquelles laiques catalanes on es feien tallers de les coses més diverses com a complement de l’ensenyament reglat, servidor sap fer ganxet. I li ha tornat a agafar el gust després de tr… després d’uns quants anys. I no només això, sinó que també li ha donat per agafar les agulles de fer mitja i començar a teixir. I com que tot s’acaba sabent, aquest bloc xivato el va treure de l’armari dels teixidors amagats a l’armari el dia de l’Orgull friki i les amigues de Mola coser el van pescar de seguida i el van convidar a participar en el seu bloc —invitació que, de moment, ha refusat.

I aquí estem. Amb uns quants jocs d’agulles de fer mitja, una mà de ganxets, una pila de cabdells de llana i un altra de llibres de ganxet i mitja, intentant que els resultats d’aquest hobby siguin més duradors i decents que els quatre botons que he cosit mai.

I, de pas, recuperar el bloc de la Sfer, la Iris, l’Evitta i la Beatxu, que sempre sorprenen amb una troballa interessant relacionada amb l’activitat costurera i teixidora.

Llangor

Hem deixat que la pols ho cobreixi tot i les teranyines voletegin lliures per sobre els nostres caps. La pintura de les parets està encrostonada i l’aire primaveral s’escola per les esquerdes dels porticons. Potser que obrim i ventilem, fem fora pols i teranyines, i ens esforcem una mica per superar aquesta decadència, d’aquesta llangor que ens abalteix.

Vejam si en som capaços.

El coco

Me’n recordo de quan, al Nadal, les estrelles de les festes eren les fruites exòtiques. A casa eren sempre les mateixes i cadascuna tenia el seu lloc a taula i el seu ritual. Avui sembla fins i tot estrany que tres fruites tan comunes fossin tan especials: n’hi ha tantes al nostre abast durant tot l’any a les fruiteries, que fins i tot sembla absurd que continuem anomenant-les «exòtiques».

Les de casa, en aquells temps de televisió en blanc i negre, màquines d’escriure mecàniques i telèfons amb dial, eren la pinya, la xirimoia i el coco. En aquella època, dels kiwis, els mangos, les papaies i els litxis només n’havíem sentit a parlar, i encara no coneixíem els cumquats, les caramboles, els alquengis ni altres fruites que han envaït mercats i fruiteries. No, per nosaltres, fruita exòtica era sinònim de pinya —«tropical», en dèiem—, xirimoia i coco.

La pinya la menjàvem a casa, fos per postres o amb pernil com a entrant. La xirimoia apareixia primer a casa de l’àvia, que n’era una fanàtica i ens hi va avesar: menjàvem a cullerades aquella polpa blanca, untuosa, plena de grosses llavors de color d’atzabeja que llepàvem goludament per treure’n fins el darrer bri de carn abans d’escopir-les al plat. I el coco. El coco tenia el seu ritual: armats d’un martell i un tornavís, primer li foradàvem un ull per on trèiem l’aigua de coco; després, l’esberlàvem a martellades, i en desengaxàvem la carn amb l’ajut d’un ganivet. Aquella carn, remullada en aigua, l’anàvem assaborint a trossos el dies següents, fins que ja no en quedava gens…

No recordo en quin moment el coco va desaparèixer de la nostra vida. Ni tan sols recordo veure’n habitualment a les fruiteries. Potser és per això que, en veuren una pica plena en una parada de llaminadures de la fira de Reis, no em vaig poder estar de comprar-ne una mica. I mentre passejava entre la gentada, assaborint-lo lentament, vaig tornar a ser per un instant aquell nen que per Nadal menjava coco i que, una nit de reis, va veure entrar el rei Melcior per la finestra de la seva habitació. Però aquesta és una altra història…

LibraryThing i tal i tal

Avui era el dia. El segon dia, exactament, que «pateixo» les conseqüències de no haver sabut dir que no aquell dia que l’Ernest Abadal em va demanar d’escriure un article sobre LibraryThing. Tampoc no vaig saber dir que no més endavant, quan en Dídac Margaix em demanà de participar en un curs d’Els Juliols de la UB… parlant de LibraryThing. I, com se sol dir, d’aquella pols, vénes aquests fangs, i quan encara no havíem acabat de pair el curs dels Juliols, en Javier Guallar ja m’estava proposant de fer una xerrada a la seva assignatura del Grau d’Informació i Documentació, Recursos i serveis de referència, que imparteix juntament amb en Lluís Agustí a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació.

A mesura que passa el temps cada vegada passo menys nervis durant les xerrades, però no hi ha manera de treure’m els nervis d’abans: no pas mentre preparo el material, sinó els vint minuts abans de començar. Però un cop supero el començament —i ara no sé perquè em ve al cap la frase de Duna amb què inaugurava el bloc: «És a l’hora del començament que cal vigilar molt particularment que els equilibris siguin perfectes», potser perquè el començament sempre em costa: em perdo entre guió i diapositives, fins que m’adono que el guió només em cal per tenir un punt de referència per orientar-me si em perdo.

I així, de mica en mica, es va desgranant l’explicació i quan me n’adono tinc davant un grup de gent que aplaudeix: fos per cortesia o no, l’ego ho agraeix i s’infla una miqueta… sort que ni li fa falta una veueta que li reciti el memento mori per tornar a tocar de peus a terra.

I aquí la presentació: sobre la base de la que vaig preparar per als Juliols, amb la informació actualitzada i ampliada.

Romerito

Com un estol de gavines quan les barques s’acosten al port, les gitanes acuden als voltants de la catedral quan arriba l’hora que l’obrin perquè els turistes puguin visitar-la. Deuen ser una dotzena, i es reparteixen en dos o tres grups: unes prop de l’entrada, les altres a la sortida. Xerren entre elles, aparentment alienes a tot, mentre els ulls vivaços recorren els carrers cercant la propera víctima. De cop i volta una d’elles surt del rotlle i s’abraona sobre el passant distret, brandant una branqueta de romaní:

—Romerito, hombre, regalaíto! No me lo desprecies.

Hi ha qui passa de llarg sense fer-li cas, hi ha qui s’atura un moment i després continua. Però de vegades la gitana agafa la mà del distret passejant i ja no la hi deixa anar:

—Deja que te diga la buenaventura. Veo…

I deixa anar una lletania de premonicions acompanyades de números de la loteria que has de comprar perquè sortiran premiats, promeses de futur, afirmacions sobre l’amor que et té la parella, una mena d’oració perquè la sort et sigui favorable i una altra de més terrenal.

—La buenaventura son 20 €, metal no que trae mala suerte; papel nene, dáme papel que tú llevas.

I mentre parla no para de mirar al voltant amb ulls inquiets, i dóna pistes a la comare que ha enxampat la parella del viatger distret perquè les històries d’una i altra no siguin massa diferents. I el viatger resta com hipnotitzat mirant el punt blavós que la dona té entre les celles, com una mena de tatuatge que hagués perdut el color, mentre ella li mira la butxaca i insisteix que li doni diners.

Finalment, amb una estrebada i una paraula una mica més seca que les altres, el viatger aconsegueix alliberar la mà i continuar el seu camí. Amb una branqueta de romaní a la mà que ha de cremar a mitja nit si vol que la bonaventura es faci realitat, cinc euros menys a la butxaca, una idea per al bloc i la mateixa sensació d’haver fet el préssec com a Istambul amb els enllustradors de sabates… però aquesta és una altra història.

El meu Joan Solà

Avui ens colpia la notícia —perquè aquestes notícies no ens arriben, no les llegim, no les escoltem: ens colpeixen—, la notícia de la mort de Joan Solà, un dels millors lingüistes —per no dir el millor— d’aquest petit país nostre, petit però alhora tan fèrtil en personalitats. De lloar-ne els mèrits científics ja hi haurà qui se n’encarregui; igual que de lloar-ne la persona, que ho farà qui l’hagués conegut a fons. Jo només m’atreviré a explicar una anècdota de quan estudiava, a manera d’homenatge.

Tots els estudiants de Filologia Catalana del pla d’estudis del 1994 vam haver de passar per una assignatura que es deia Sintaxi catalana I —hereva segurament d’una altra Sintaxi catalana del pla del 1980 i mare, segurament, d’una altra sintaxi catalana del pla de Bolonya. Era obligatòria per a tothom i era, també, un os: almenys tenia fama d’os i la veritat és que no era una assignatura fàcil. I amb en Joan Solà, encara més. Per mi va ser l’única assignatura que em va fer anar a passar tardes i tardes a la biblioteca per intentar entendre què coi ens havia explicat, magistralment i divertida, «el Solà», que li dèiem. A classe, la major part de nosaltres patíem més per si ens preguntava alguna cosa que per la matèria en si, i intentàvem passar tan desapercebuts com podíem. Però era en va: tan era que seiessis al mig de la filera o a l’última filera de la classe, tard o d’hora en Joan Solà et mirava i et feia la fatídica pregunta.

Evidentment, jo no me’n vaig salvar. No recordo quina fou la pregunta exactament: recordo veure’l pujar els graons mentre anava explicant alguna cosa, mirant cap aquí i cap allà, ara a un estudiant ara a un altre, i de cop i volta, quan ja m’havia passat de llarg, es va girar i em va llançar la pregunta. Recordo com em vaig anar fent petit petit; recordo que la pregunta tenia alguna cosa a veure amb la llengua francesa; recordo que l’únic que vaig ser capaç de dir fou que no sabia francès. En Joan Solà no va insistir, com l’havíem vist fer veure tantes vegades abans, i va continuar la classe. Jo també hi vaig continuar, vermell com un pigot fins que acabà. Aquell any no vaig aprovar la Sintaxi catalana I; vaig haver d’esperar a l’any següent per treure un 5 rascat.

Aquest és el «meu» Joan Solà. No només el defensor de la nostra llengua i del nostre país, no només el lingüista, el filòleg: el professor que en tot moment intentava transmetre als seus alumnes el seu amor per la llengua, mirant d’arrencar-nos del nostre còmode paper de «prenedors d’apunts» perquè reflexionéssim una mica sobre allò que teníem entre mans.

Descansi en pau.