Arxiu de la categoria: Divagacions

Quan hom no sap què dir i parla pels colzes.

Una llarga pausa

No recordo si des que escric el bloc havia estat tant de temps sense publicar-hi cap apunt. Hauria de repassar els arxius —bona solució per als que anem curts de memòria—, però fins i tot això em fa mandra. Els dies passen, volen, i una distracció mena a una altra, i una ocupació t’omple les hores i quan creus que ja l’has treta del damunt te n’apareix una altra. L’estiu, la calor, les vacances, les idees que et bullen pel cap però que no arribes a posar per escrit i s’esvaeixen amb la mateixa rapidesa com havien aparegut… i ara mudances. Encara, doncs, el bloc restarà inactiu uns dies. Però tornarà a l’activitat: si més no, fins a esgotar els esborranys que hi tinc a mig escriure.

I, ves per on, no era de Brossa

Feia temps que cercava aquest cal·ligrama que, no sé per què, creia que era de Joan Brossa. I, ves per on, no era de Brossa, que era de J. V. Foix. I pensar que quan vaig veure’l per primera vegada me’l va haver d’explicar un il·lustre doctor professor meu perquè jo, llavors, no l’entenia…

Poema de Catalunya, de J. V. Foix

Poema de Catalunya, de J. V. Foix

Poema visual de J. V. Foix», d’Albert Grau, al bloc L’Ateneu. I si el voleu veure en gran, aneu a la Via Augusta, 341.

Or i ginalitat

No t’hi entestis; per molt que intentis justificar-ho, d’original no n’ets gens. No és tan fàcil, ser original; no ho som ni en el moment de nèixer! I si a sobre copies, menys encara. La vida no és original: ens la passem repetint el mateix que fa tothom, el mateix que ha fet tothom i que repetiran els que vinguin després. No ser-ho és potser la millor manera de ser-ho… Saps perfectament que això que acabes de dir és una collonada sense sentit disfressada de transcendentalisme d’anar per casa: reconeix que no n’ets, d’original, tampoc no és tan dolent… D’acord, d’acord, no cal que et posis així: no sóc original. I no només no ho sóc, sinó que vull copiar. Ja està dit. A més, m’han animat a fer-hoPerò potser en fas un gra massa, no? Avorriràs el personal… Són gent intel·ligent, veuran el joc d’intertextualitat que… Estàs pedantejant… Avui et trobo una mica perepunyetes, veueta. No haver-me demanat què en pensava. Era una pregunta retòrica… però és clar, no recordava aquesta mania teva de ficar-hi sempre cullerada… Tan se val, ni intertextualitat ni punyetes. Vols experimentar segons el model donat? Tu mateix, tu sabràs on et fiques. Només és un joc… i prometo no fer-lo durar gaire… tres o quatre dies només. T’has begut l’enteniment, ho saps, oi? No seria millor dir que no saps què escriure i reposar una mica? No vull fer-ho, que això és com el gimnàs: si un dia no hi vas, ja no hi tornes… Si, home, com el gimnàs… no serà per l’exercici que fas mentre escrius… Déu-n’hi-do l’energia que hi gasto: entre pensar, escriure i barallar-me amb veuetes impertinents… Ep, no comencem a faltar al respecte, jove. A pastar fang, home!

Ei? Hola? Uf, ja era hora. És que quan la veueta agafa aquests aires no hi ha qui l’aguanti. I tot perquè volia experimentar uns dies amb el bloc… com? Jugant amb les paraules i els sentits, a veure què en surt. I si voleu culpar algú, culpeu l’Allau, que té idees de bomber, o el llibreter, que déu-n’hi-do… no, a mi no: jo no tinc personalitat, només faig el que el que mou els fils m’ordena que faci.

Què, no em direu que no està per tancar-lo, no?

Que callis d’una vegada…

L’addicció

Ja tenia a punt el telèfon de l’especialista per demanar hora. Havia arribat a un punt sense retorn: hores i hores mirant la pantalla de l’ordinador per veure si ja havien crescut les carabasses, si ja podia munyir les vaques i recollir els préssecs. Hores i hores perdudes davant la pàgina en blanc del processador de textos perquè havia d’escriure alguna cosa pel bloc. Mentrestant, es clar, anava piulant a twitter i dient collonades al feisbuc, mentre escoltava música en línia i rebia les actualitzacions dels blocs que seguia i les notícies. Havia connectat tots els navegadors dels diferents ordinadors que utilitzava per no haver de recordar adreces, i així si guardava una pàgina a la feina estaria segur de tenir-la a casa. Traduïa tot el que veia i el que li passava en idees per futurs apunts pel bloc. I va ser navegant per Internet que va trobar la resposta: era addicte a Internet! Encara no en tenia tots els símptomes, però n’estava segur: n’era addicte. Havia de fer-hi alguna cosa. Cercar un especialista, algú que l’ajudés.

Ja tenia a punt el telèfon de l’especialista per demanar hora. Abans de sortir, però, va fer una darrera ullada al lector de feeds. Va fer uns ulls com taronjes. No podia creure-s’ho, no, de cap de les maneres. «El mito de la adicción a Internet». Clicà l’enllaç per llegir el text complet. Era veritat. No hi havia una tal addicció. Tot era una broma.

Se sentí alleujat. Llençà el paper on tenir apuntat el telèfon de l’especialista a la paperera. Com podia haver estat tan ximple, pensava. Agafà un llibre, s’assegué còmodament al sofà i començà a llegir. A la quarta pàgina que llegia trobà una paraula que no coneixia. Hi picà dues vegades amb el dit índex…

Bibliotecari de dia, bibliotecari de nit

O com continuar treballant després d’haver sortit de la feina.

Sembla que no sóc l’únic que continua exercint de bibliotecari fora d’hores: mentre anava rumiant com descriure la curiosa experiència que vaig viure la setmana passada, en Lluís Anglada s’avançava i n’explicava una de molt semblant («Fer de bibliotecari fora d’hores laborals»).

Tot va començar amb un missatge de correu electrònic el passat dimarts 25 de maig, en què algú que no conec em demanava ajuda per trobar la resposta correcta d’una pregunta d’un joc que feien a Badalona. Al joc els preguntaven quin era el nom del personatge que mor d’accident laboral a la novel·la El metall impur, de Julià de Jòdar. Hores més tard em feien la mateixa pregunta als comentaris d’un apunt del bloc.

La meva primera reacció fou de sorpresa (qui sou i per què em feu preguntes sobre una novel·la que no he llegit), la segona de curiositat (com sabeu que tinc aquesta novel·la i quin deu ser el personatge que mor), i la tercera fou «som-hi, a veure què trobem». La resposta a la pregunta la vaig trobar invocant el diable… perdoneu, amb una cerca ben senzilla a Google, ja que en aquell moment no tenia el llibre a mà. Les altres respostes les vaig trobar gràcies al comentari al bloc: els participants al joc, cercant a Internet o directament a LibraryThing, havien vist que tenia el llibre i havien deduït que l’havia llegit, i per això m’adreçaven la pregunta per dos canals diferent.*

Evidentment els vaig enviar la resposta que em semblava correcta, amb la indicació d’on i com l’havia trobada.

A l’endemà em va arribar una altra pregunta del mateix joc, però d’aquesta no en vaig poder donar la resposta: només vaig poder adreça la persona a les fonts on creia que podrien trobar-la.

Ras i curt: em vaig dedicar a fer informació bibliogràfica fora d’hores. En aquests anys de blocaire he rebut força preguntes, però sempre relacionades amb el funcionament del bloc o d’alguna aplicació d’Internet de què hagués parlat: aquesta ha estat la primera vegada que rebo una pregunta pròpia de bibliotecari referencista.

* Potser era un avís que és hora que comenci a llegir d’una vegada la trilogia «L’atzar i les ombres»…

Quatre apunts sobre les 12es Jornades

Les 12es Jornades han estat les terceres a les que he assistit, i les primeres a les que he anat carregat d’ordinador i amb ganes d’utilitzar al màxim les eines que Internet ens posa a l’abast. Feta la crònica, o el resum si voleu, de les activitats a les que vaig assistir queda fer quatre apunts sobre algunes idees que m’han anat passant pel cap al llarg d’aquests dies. Possiblement aquells que teniu més experiència en jornades, congressos, seminaris, et al., trobareu que són força òbvies, però a mi em faltava perspectiva i experiència per fer aquest exercici.

Sorpresa

Per la poca presència de professionals d’alguna institució. Desencís, manca d’incentius, desinterès per unes jornades que han de ser, per necessitat, generalistes? Però potser també que ens movem en compartiments estancs i som bastant incapaços d’interessar-nos per allò que no porti la nostra etiqueta, «biblioteca universitària», «biblioteca pública», «servei de documentació», etc. I considero que aquesta actitud és absurda i equivocada, ja que el contacte amb professionals d’altres àmbits ens pot aportar idees que es poden aplicar en el nostre, o, simplement, sentir-nos acompanyats i confortats per professionals que tenen els mateixos problemes que nosaltres. Quan he sentit la Carme Fenoll explicar que les biblioteques (públiques) s’han convertit en sales d’estudi en determinades èpoques o que hi ha usuaris que es queixen perquè les biblioteques ja no són espais de silenci absolut, sento les paraules de molts companys de les biblioteques universitàries, queixant-se del mateix. I quan s’ha parlat de la difícil relació entre bibliotecaris i arquitectes, no ens afecta també? No ens interessen els nou models d’accés a la informació amb totes les conseqüències que té? Ens afecta i ens interessa, o hauria d’interessar-nos si ens agrada la nostra professió. Que ningú interpreti aquestes paraules com un intent d’alliçonar ningú; són només l’expressió d’una convicció personal que, segurament, molta gent no comparteix.

«Pasilleo»

També hi ha una altra activitat, no oficial, que considero molt útil: allò que alguns anomenen el «pasilleo», fer passadís. Trobar-nos i retrobar-nos, d’una manera informal, amb col·legues d’altres àmbits amb qui compartir reflexions i experiències cafè en mà, i establir lligams que permeten sentir-nos «col·lectiu» més enllà de l’etiqueta de bibliotecari o documentalista que cadascú de nosaltres porti penjada. Conèixer personalment els col·legues que només coneixes virtualment, posar veu a les seves paraules i expressió als seus rostres. Fer passadís no només físic, sinó també virtual. El contacte informal s’ha mantingut fins i tot durant les diverses activitats, gràcies a les aplicacions d’Internet.

Continguts

Les jornades són generalistes i bienals, dos trets que en deteminen algunes característiques. D’entrada, que potser no totes les activitats i projectes que s’hi presenten siguin realment innovadors i desconeguts. També, que hi hagi massa temes diferents, malgrat els eixos temàtics, i ens costi fer-nos un calendari una mica cohesionat. També hi ha el fet que les activitats siguin paral·leles, cosa que ens obliga a donar prioritat a uns temes sobre uns altres que també ens podrien interessar.

Ha estat una llàstima no tenir, com en altres ocasions, els textos de les comunicacions des del primer dia. Potser caldria tenir-ho present de cara a les 13es.

Tecnologies

Molt bolígraf i molta llibreta. Pot ser que per causa de (o gràcies a) la relació que tinc amb les TIC i el web social, em continua semblant curiós el desinterès de molts professionals per aquestes eines. I em continua sorprenent que a les Jornades es vegin tan pocs dispositius mòbils i, en canvi, tanta gent prenent notes sobre paper. Les infraestructures no sempre ajuden —enguany hem trobat a faltar endolls a les sales pels moment crítics (sobretot un servidor) i el wi-fi ha fallat en algun moment—, però els afectat hem estat poquets. La Gamoia es queixava que no hi hagués més presència femenina retransmetent les Jornades per Internet, però més que una qüestió de gènere es tracta d’una qüestió professional. I no deixa de ser estrany en una professió en què les tecnologie de la informació i la comunicació tenen un paper tan important.

També es podria haver pensat en un algun mitjà per retransmetre les Jornades per Internet, com es va fer, per exemple, a les 4es Jornades OS Repositorios. Seria una manera d’arribar a la gent que pels motius que sigui no poden assistir-hi i de tenir una audiència més gran.

Organització

Excel·lent, ni més ni menys. I no hem d’oblidar els voluntaris, que han estat en tot moment amatents a l’hora de resoldre dubtes i problemes.

L’únic però que hi posaria fa referència a la durada de les Jornades i la concentració de continguts. Dos dies amb activitats matí i tarda cansen, físicament i mental. Mentalment, sobretot. Un dia més i menys activitats diàries farien les Jornades més passadores, però, és clar, Sant Cèntim mana. I això podria fer que l’assistència fos menor, també.

De la primavera

En aquesta època de poques certeses i realitats canviants, només hi ha dos senyals segurs que anuncien sense marge d’error que s’acosta la primavera: la campanya publicitària d’aquests grans magatzems que tots coneixem, i l’arribada a les nostres cases de l’estol de papers que ens serviran per preparar la declaració de renda.

I ara que algú s’atreveixi a parlar-me del romanticisme i la primavera.

El mite del silenci

Moving library, 06Una de les idees que habitualment hom associa al terme «biblioteca» —i parlem de biblioteques universitàries— és la idea de silenci, i la majoria de queixes que rebem els bibliotecaris les motiva la manca de silenci —un silenci, d’altra banda, que no sempre podem imposar, perquè massa sovint depèn, precisament, de qui més el reclama: l’usuari. I aquest no sempre està disposat a deixar de xerrar amb el seu veí de taula.

Però, les biblioteques són realment (o haurien de ser) un espai de silenci? Amb el pas del temps, les biblioteques s’han convertit cada cop més en les sales d’estudis que, massa vegades, les facultats no proporcionen als seus estudiant, amb l’argument que ja hi ha la biblioteca. I qui estudia vol i necessita silenci per poder-se concentrar. I potser la biblioteca no és el millor lloc per fer-ho, ja que no només s’hi va a estudiar. A la biblioteca s’hi investiga, s’hi fan consultes puntual, s’hi après a utilitzar recursos, s’hi fan treballs (individuals o en grup), s’hi fan fotocòpies, s’hi imprimeix, s’hi digitalitza, s’hi treballa.* I per moltes d’aquestes activitats cal parlar. El silenci absolut, doncs, no sembla que hi sigui possible —ni desitjable, tal vegada: una biblioteca on només s’hi va a estudiar, una biblioteca els fons i els recursos de la qual no s’utilitzen, per molt silenciosa que sigui no és una biblioteca.

L’ideal fóra que la biblioteca disposés d’espais diferenciats, amb espais de silenci absolut —no faig cap gran descobriment, que ja hi ha biblioteques al nostre país que tenen espais de silenci absolut, i d’altres que ho intenten… Per aconseguir-ho, però, no calen només bibliotecaris disposats a fer callar els més xerraires. Cal, d’una banda, la voluntat i el compromís dels usuaris de mantenir el silenci —parlem d’estudiants universitaris dels quals es poden esperar** uns determinats comportaments socials sense que hàgim de fer-los de papa i de mama, no parlem de criatures. I, de l’altra, cal que els locals destinats a les biblioteques no es dissenyin, com es fa massa vegades, sense escoltar els bibliotecaris, que són els que saben què necessiten. Perquè en un àmbit en evolució contínua com el de les biblioteques universitàries, dotar-les de locals que no puguin créixer ni puguin adaptar-se a les necessitats canviants dels usuaris i dels bibliotecaris és condemnar-les a convertir-se en espais sense futur. Silenciosos, sí, però inútils.

* També hi ha qui es dedica a activitats eroticoludicofestives, però això ara no ve al cas.

** Sí, els reis mags existeixen.

PS. «Silenci a la biblioteca», al Bloc de Dret (24.03.2010)

Cullerades

Àngela maria, ves per on. Mira que en som, els «ciutadans», de pocavergonyes i desvagats, que no tenim res més a fer que ficar-hi cullerada. Que vol dir ni més ni menys «intervenir sense ésser demanat». Deuen preferir que les anem entomant, sense dir ni piu. Doncs jo no ho veig així. Perquè els «ciutadans» resulta que tenim dret (i si no, l’hauríem de tenir) a vigilar què fan els «nostres» polítics, i si no ens agrada el que fan, dir-los-ho ben alt. Que està molt bé això d’anar a votar cada quatre anys, però entre dia d’eleccions i dia d’eleccions convé que de tant en tant algú els recordi quin càrrec ocupen, perquè l’ocupen i per a què l’ocupen.

Esmena

Escric a raig i no reviso el que he escrit, i així em va. De tant en tant, mirant per sobre un apunt del bloc, trobo una errada i llavors em planyo de no haver-m’hi mirat més i em prometo que a partir d’aquest moment escriuré, guardaré, revisaré, reescriuré —si cal— i, al final, només al final de tot, quan ja no hi hagi res que pugui fer mal als ulls ni provocar que algú em retregui la poca cura, només llavors, publicaré.

I passen els dies i em poso davant la pantalla de l’ordinador, i deixo que els dits ballin la seva dansa en staccato sobre el teclat, mentre a la caixa de text van estirant-se les línies que formaran l’apunt. I poso unes cometes aquí, i una cursiva allà, i l’enllaç que no falti. Ja ho tens tot? Sí? Doncs apa, publica, publica, publica.

I dies més tard, donant una ullada al bloc, trobo una X on hi hauria d’anar un set, i una coma que sobra, i un punt que falta. I dues lletres que de tant bellugar-se han perdut el nord i no són on els tocava. I em planyo de no haver-m’hi mirat més, i faig el ferm propòsit que la propera vegada escriuré, guardaré, revisaré, reescriuré —si cal— i, només al final, publicaré.

[—Nen, que passen cinc minuts de les dotze i demà s’ha de matinar. Deixa’t de romanços, publica l’apunt i a dormir, que ja és tard.]