Arxiu de la categoria: Divagacions

Quan hom no sap què dir i parla pels colzes.

Focs artificials

Amb el cap recolzat al marc de la finestra, espero que comencin a esclatar els focs artificials. De mica en mica, entre esclats de colors i formes ben diverses, la fumera comença a escampar-se cap a Hostafrancs, i Sants, i més enllà, i anirà escolant-se per portes i finestres tancades dins dels pisos, sense que els veïns puguin fer res per evitar-ho. Encara recordo l’olor de pólvora cremada que per Sant Joan i per la Mercè, i per Sant Pere quan encara hi havia qui en celebrava la revetlla, entrava dins de casa encara que haguéssim tancat finestres i abaixat persianes. Boscos de palmeres daurades, cèl·lules amb nucli i tot, cascades d’espurnes, cors vermells i espirals violetes, explosions blau-grana, ràfegues de llums blancs que m’enlluernen malgrat la distància, els coets van esclatant sense aturador. No recordo, o millor dit, no estic segur d’haver anat mai a veure el piromusical a l’avinguda de Maria Cristina; potser una vegada, no ho puc afirmar amb certesa. Recordo haver-lo mirat, com molts de nosaltres, per televisió; o, a distància, des del balcó o una finestra, només aquells coets que s’enlairaven més. Avui, des d’on me’l miro, ho veig gairebé tot; si veiés les fonts, seria gairebé com ser-hi, sense l’inconvenient del fum. De cop, un esclat de llum i color, fa que la veueta aquella que fa tants anys que viu mig amagada en algun racó del cervell s’exclami embadalida: «Ooooooh!». I em pregunto si allà a Montjuïc hi haurà algú que ho digui en veu alta, com quan érem petits i tot era una meravella; o si preferirà recórrer a la conyeta fàcil d’un «ho haveu vist!», no sigui cas que els amics el prenguin per bleda.

I un altre esclat. I aquesta vegada, la veueta fa el seu camí i s’escola lentament i fluixet fluixet entre els llavis: «Oooooh!».

Parc de la Ciutadella

Ve bé, de tant en tant, redescobrir la ciutat, tornar als llocs que havies visitat temps enrere i descobrir-ne de nous.

Amb l’excusa de la Setmana del Llibre en Català planifiquem passar el matí, i si cal la tarda, al Parc de la Ciutadella. Farem tot el recorregut: el Zoo, el Parlament, la Setmana, la cascada monumental, el llac, el mamut… El Zoo el recordava més decadent, més desendreçat, més brut. Ha canviat, o m’ho sembla a mi: després de tants anys, és probable que no hagi canviat tant. Potser hi ha més animalons fora de les gàbies: animalons sobrealimentats que t’empenyen; tapen les cartel·les amb els seus cossets rodons i et miren amb cara d’haver vist un extraterrestre quan els demanes que s’apartin, que no pots llegir què hi posa; que piquen els vidres de les gàbies tot i els cartells que diuen ben clar que no s’ha de fer, que els animals s’estressen… I tot sota la mirada divertida dels seus pares, això si no els ignoren completament: pares el comportament dels quals explica el dels fills.

D’allà, al veure el Parlament —de fora, és clar, que arribem tard per la jornada de portes obertes. Sí que era oberta la capella castrense, i hi vam entrar: austera, capelles amb talles petites i els penons de les armes de l’exèrcit de les quals són patrons. Hi trobo una talla de Sant Ferran, patró de l’arma d’enginyers de l’exèrcit de terra, figura que no recordo haver vist mai en cap altra església.

La Setmana del Llibre en Català és la propera parada. Enguany en forma de petits cubicles de fusta situats sobre un terra de palés, a ple sol. Són les quatre i no hi ha gairebé ningú; passegem tranquil·lament, sense cues ni empentes, recollint alguns punts de llibre i xerrant una mica amb les noies del Què llegeixes. Compres? Sí, és clar: Jo confesso. Per allò de no haver passat per la Setmana sense comprar res, però enguany no porto llista la compra…

La propera parada és la cascada monumental, però en enduen una sorpresa monumental: s’hi està muntant l’escenari i les fileres de cadires per als actes actes oficials de la Diada i no ens hi podem acostar i ens hem d’acontentar de mirar des de lluny els daurats de la quadriga de l’Aurora; baixem cap al llac i li donem la volta fins al mamut. Els voltants del llac, com la resta del parc, és plena de gent: gent que jeu a l’herba, gent que mira, gent que llegeix, gent que pren el sol, gent que passeja, gent que xerra, gent que fa el pícnic, gent que rema al llac, gent que es fa fotografies, gent que fa fotografies, gent que mira mapes… Un refresc al costat del Castell dels Tres Dragons tanca el dia al parc. Hem passat calor, molta calor, però ha valgut la pena.

Mandril

Feu clic al mandril per veure les fotografies

Llangor

Hem deixat que la pols ho cobreixi tot i les teranyines voletegin lliures per sobre els nostres caps. La pintura de les parets està encrostonada i l’aire primaveral s’escola per les esquerdes dels porticons. Potser que obrim i ventilem, fem fora pols i teranyines, i ens esforcem una mica per superar aquesta decadència, d’aquesta llangor que ens abalteix.

Vejam si en som capaços.

El coco

Me’n recordo de quan, al Nadal, les estrelles de les festes eren les fruites exòtiques. A casa eren sempre les mateixes i cadascuna tenia el seu lloc a taula i el seu ritual. Avui sembla fins i tot estrany que tres fruites tan comunes fossin tan especials: n’hi ha tantes al nostre abast durant tot l’any a les fruiteries, que fins i tot sembla absurd que continuem anomenant-les «exòtiques».

Les de casa, en aquells temps de televisió en blanc i negre, màquines d’escriure mecàniques i telèfons amb dial, eren la pinya, la xirimoia i el coco. En aquella època, dels kiwis, els mangos, les papaies i els litxis només n’havíem sentit a parlar, i encara no coneixíem els cumquats, les caramboles, els alquengis ni altres fruites que han envaït mercats i fruiteries. No, per nosaltres, fruita exòtica era sinònim de pinya —«tropical», en dèiem—, xirimoia i coco.

La pinya la menjàvem a casa, fos per postres o amb pernil com a entrant. La xirimoia apareixia primer a casa de l’àvia, que n’era una fanàtica i ens hi va avesar: menjàvem a cullerades aquella polpa blanca, untuosa, plena de grosses llavors de color d’atzabeja que llepàvem goludament per treure’n fins el darrer bri de carn abans d’escopir-les al plat. I el coco. El coco tenia el seu ritual: armats d’un martell i un tornavís, primer li foradàvem un ull per on trèiem l’aigua de coco; després, l’esberlàvem a martellades, i en desengaxàvem la carn amb l’ajut d’un ganivet. Aquella carn, remullada en aigua, l’anàvem assaborint a trossos el dies següents, fins que ja no en quedava gens…

No recordo en quin moment el coco va desaparèixer de la nostra vida. Ni tan sols recordo veure’n habitualment a les fruiteries. Potser és per això que, en veuren una pica plena en una parada de llaminadures de la fira de Reis, no em vaig poder estar de comprar-ne una mica. I mentre passejava entre la gentada, assaborint-lo lentament, vaig tornar a ser per un instant aquell nen que per Nadal menjava coco i que, una nit de reis, va veure entrar el rei Melcior per la finestra de la seva habitació. Però aquesta és una altra història…

L’home que encara vota

L’home que encara vota no ho fa només per no sentir-se impotent. L’home que encara vota ho fa perquè pot, perquè d’altres van lluitar perquè pogués, i perquè és conscient que la seva única participació en la política és aquesta minsa engruna de poder que li donen cada quatre anys. Que potser no són raons de gaire pes ni fruit d’una llarga i pregona reflexió, peró són raons com qualssevol altres.

(L’home que encara vota, però, ja no es casa amb ningú i diu que ja n’hi ha prou: qui vulgui el vot, que se’l guanyi amb fets i no amb promeses.)

Romerito

Com un estol de gavines quan les barques s’acosten al port, les gitanes acuden als voltants de la catedral quan arriba l’hora que l’obrin perquè els turistes puguin visitar-la. Deuen ser una dotzena, i es reparteixen en dos o tres grups: unes prop de l’entrada, les altres a la sortida. Xerren entre elles, aparentment alienes a tot, mentre els ulls vivaços recorren els carrers cercant la propera víctima. De cop i volta una d’elles surt del rotlle i s’abraona sobre el passant distret, brandant una branqueta de romaní:

—Romerito, hombre, regalaíto! No me lo desprecies.

Hi ha qui passa de llarg sense fer-li cas, hi ha qui s’atura un moment i després continua. Però de vegades la gitana agafa la mà del distret passejant i ja no la hi deixa anar:

—Deja que te diga la buenaventura. Veo…

I deixa anar una lletania de premonicions acompanyades de números de la loteria que has de comprar perquè sortiran premiats, promeses de futur, afirmacions sobre l’amor que et té la parella, una mena d’oració perquè la sort et sigui favorable i una altra de més terrenal.

—La buenaventura son 20 €, metal no que trae mala suerte; papel nene, dáme papel que tú llevas.

I mentre parla no para de mirar al voltant amb ulls inquiets, i dóna pistes a la comare que ha enxampat la parella del viatger distret perquè les històries d’una i altra no siguin massa diferents. I el viatger resta com hipnotitzat mirant el punt blavós que la dona té entre les celles, com una mena de tatuatge que hagués perdut el color, mentre ella li mira la butxaca i insisteix que li doni diners.

Finalment, amb una estrebada i una paraula una mica més seca que les altres, el viatger aconsegueix alliberar la mà i continuar el seu camí. Amb una branqueta de romaní a la mà que ha de cremar a mitja nit si vol que la bonaventura es faci realitat, cinc euros menys a la butxaca, una idea per al bloc i la mateixa sensació d’haver fet el préssec com a Istambul amb els enllustradors de sabates… però aquesta és una altra història.

Si una tarda un viatger…

El viatger, amb més de dues hores d’espera per endavant —perquè, previsor com és, arriba a l’aeroport amb temps de sobra per facturar i encara haver-se d’esperar una estona— el viatger es dirigeix al quiosc per comprar la premsa del dia. Mentrestant, dóna un cop d’ull a les piles de llibres i a les prestatgeries: no hi troba res que no estigui signat per algun personatge conegut o que no en parli, a part de la literatura que es pot trobar a qualsevol llista dels deu més venuts. Passa de llarg els prestatges de revistes, diverses i abundants, i els de llibres per criatures i s’acosta als prestatges de llibres en altres llengües: crespuscles i ombres del vent i pilars de la terra i els best-sellers que us pugueu imaginar en diverses llengües —perdó, en tres o quatre llengües bàsicament: anglès, francès, alemany i italià—, novel·la rosa, alguna cosa de misteri, novel·la història… i de cop i volta el viatger se sent atret per un llibre: no està posat, com gairebé tots els altres, amb el llom mirant enfora, sinó que mostra tota la coberta que de seguida atrau la mirada. Sota unes lletres escrites amb punts, com si fossin les bombetes d’un cartell lluminós, l’espatlla nua i el clatell d’un home d’esquena. Colm Tóibín, Love in a dark time. Gay lives from Wilde to Almodóvar.

El viatge agafa el llibre i el fulleja. Mira els llibres que hi ha sota: no tenen res a veure. Cerca amb atenció pels prestatges per veure si n’hi ha més, i només en troba un altre exemplar, al prestatge de terra. Llibres de ol·leccions diferents d’editorials diverses omplen els prestatges de la secció «Llibre de butxaca» i aquest Love… llança una pregunta que no obtindrà resposta: què hi faig aquí? Com ha arribat aquest llibre, un assaig sobre artistes homosexuals, a les lleixes d’un quiosc d’aeroport on no hi ha cap altre llibre d’un tema semblant? Per quina broma del destí?

Tant se val. L’espera promet ser llarga. El vol ha estat ajornat. El viatger torna a obrir el llibre, acaba de llegir-ne la introducció i després es dirigeix a caixa. «Nueve noventa y cinco», diu la caixera.

Coses que hom troba quan escriu un bloc

Fa temps que em balla pel cap de fer un apunt o més amb les cerques més curioses amb què els internautes arriben a aquest bloc. N’hi ha de ben estranyes i d’altres que requeririen la immediata intervenció d’un professor de llengua que ensenyés l’internauta a escriure (ara ve quan faig una falta d’ortografia d’aquelles de pena de mort, si no és que ja l’hagi feta). Però hi ha un altre apartat dels bloc també digne d’atenció: els comentaris brossa. La llàstima és que com que es van esborrant de tant en tant —això si no els esborro jo directament—, no puc fer una llarga llista d’aquestes troballes. També cal dir que moltes vegades el comentari consisteix només en una tirallonga d’enllaços a llocs tan diversos com casinos en línia, pàgines de venda d’una famosa píndola blava (o succedanis de la famosa píndola blava) o a pàgines de venda de miraculoses solucions per allargar allò que ja naturalment s’allarga sense intervenció química o mecànica en determinades situacions vitals.

Els quatre mínimament intel·ligibles que encara no he esborrat tenen una mica d’interès perquè a) s’entenen, b) no tenen res a veure amb l’apunt que comenten, i c) un d’ells m’ha tocat la fibra sensible de les addiccions.

El primer és d’algú anomenat «What does my name mean» (és evident, no? el teu nom significa ‘què significa el meu nom’…) que em saluda amb un «hi» i em pregunta quina és la meva pàgina de myspace («whats your myspace page»)… en un apunt sobre un llibre d’horts urbans.

El segon és de l’entusiasta «wsec» que reacciona al vídeo de «Os senhores da guerra» de Madredeus amb un «boom chica wowow» al qual no li fan falta els signes d’admiració (que no hi són) per trobar-li el to adient.

El tercer l’escriu «sgfsg» i només diu «first post». Atès que «Bibliotecaris de paper», on escriu el comentari, no és el meu primer apunt, dedueixo que m’avisa del seu primer apunt… tot i que, evidentment, sóc prou prudent per no clicar l’enllaç que em proporciona, que ja sabem que l’spam el carrega el diable.

I, finalment, una ànima bessona. Algú, com jo, addicte al joc dels «Bous i esquelles», com deia l’Allau. Un internauta que signa «asdf» i que confessa a l’ària del diumenge 26 de setembre que «I am addicted to Farmville». Benvingut, asdf, so am I. No ets l’únic, molts patim aquesta addicció… i no podem (no volem?) desenganxar-nos-en.

Sí, ja sé que només és spam… però aquesta vegada se’n podia treure una mica de suc.

Matar un ordinador

No és la primera vegada, confesso, que assassino un ordinador. Ara, després de tants anys i l’experiència adquirida sí que em sorprèn que ho hagi tornat a fer. Unes instruccions mal llegides i mig memoritzades, un voler fer les coses de pressa —sense cap necessitat de córrer!— i de cop i volta reinicies l’ordinador i tururut! Una pantalla negra, unes lletres blanques que no entens i reflectida a la pantalla la cara de babau que se’t queda quan has fet una cosa i no saps com… ni com arreglar-ho.

Comences a donar-hi voltes, intentes carregar l’altre sistema operatiu per poder tornar a buscar aquelles instruccions, intentes aplicar-les, no te’n surts, comença a fer-se tard, tu mateix et pressiones… i de cop i volta recordes les paraules màgiques: «disc de recuperació».

I deixes de patir i deixes que l’ordinador deixi de patir: el remates i el ressuscites. Ja tindràs temps més tard per recuperar tot el que hi havies instal·lat. Per sort, et dius, no hi havies desat cap document important, i això et consola una mica i et fa sentir menys maldestre.

I penses que potser la propera vegada que algú vingui amb la cançoneta aquella de «tu que en saps tant d’ordinadors…», podries explicar-li que ja n’has mort un parell…

L’ària del diumenge: I will survive (Cake)

Després d’uns dies esgotadors d’anar amunt i avall, que si compra que si dóna que si llença que si controla, preparant una mudança que semblava que no havia d’arribar mai i que un cop començada semblava que no havia d’acabar (agafeu aire, que comenceu a blavejar!) i malgrat que encara queden alguns serrells per arreglar abans no puguem dir que ja s’ha acabat, només puc pensar en el títol d’aquesta cançó: sobreviuré. Sí. Al cap i la fi, no ha anat tan malament…

(vídeo pujat per adikmacho94)