Arxiu de la categoria: Coses vistes…

El coco

Me’n recordo de quan, al Nadal, les estrelles de les festes eren les fruites exòtiques. A casa eren sempre les mateixes i cadascuna tenia el seu lloc a taula i el seu ritual. Avui sembla fins i tot estrany que tres fruites tan comunes fossin tan especials: n’hi ha tantes al nostre abast durant tot l’any a les fruiteries, que fins i tot sembla absurd que continuem anomenant-les «exòtiques».

Les de casa, en aquells temps de televisió en blanc i negre, màquines d’escriure mecàniques i telèfons amb dial, eren la pinya, la xirimoia i el coco. En aquella època, dels kiwis, els mangos, les papaies i els litxis només n’havíem sentit a parlar, i encara no coneixíem els cumquats, les caramboles, els alquengis ni altres fruites que han envaït mercats i fruiteries. No, per nosaltres, fruita exòtica era sinònim de pinya —«tropical», en dèiem—, xirimoia i coco.

La pinya la menjàvem a casa, fos per postres o amb pernil com a entrant. La xirimoia apareixia primer a casa de l’àvia, que n’era una fanàtica i ens hi va avesar: menjàvem a cullerades aquella polpa blanca, untuosa, plena de grosses llavors de color d’atzabeja que llepàvem goludament per treure’n fins el darrer bri de carn abans d’escopir-les al plat. I el coco. El coco tenia el seu ritual: armats d’un martell i un tornavís, primer li foradàvem un ull per on trèiem l’aigua de coco; després, l’esberlàvem a martellades, i en desengaxàvem la carn amb l’ajut d’un ganivet. Aquella carn, remullada en aigua, l’anàvem assaborint a trossos el dies següents, fins que ja no en quedava gens…

No recordo en quin moment el coco va desaparèixer de la nostra vida. Ni tan sols recordo veure’n habitualment a les fruiteries. Potser és per això que, en veuren una pica plena en una parada de llaminadures de la fira de Reis, no em vaig poder estar de comprar-ne una mica. I mentre passejava entre la gentada, assaborint-lo lentament, vaig tornar a ser per un instant aquell nen que per Nadal menjava coco i que, una nit de reis, va veure entrar el rei Melcior per la finestra de la seva habitació. Però aquesta és una altra història…

Romerito

Com un estol de gavines quan les barques s’acosten al port, les gitanes acuden als voltants de la catedral quan arriba l’hora que l’obrin perquè els turistes puguin visitar-la. Deuen ser una dotzena, i es reparteixen en dos o tres grups: unes prop de l’entrada, les altres a la sortida. Xerren entre elles, aparentment alienes a tot, mentre els ulls vivaços recorren els carrers cercant la propera víctima. De cop i volta una d’elles surt del rotlle i s’abraona sobre el passant distret, brandant una branqueta de romaní:

—Romerito, hombre, regalaíto! No me lo desprecies.

Hi ha qui passa de llarg sense fer-li cas, hi ha qui s’atura un moment i després continua. Però de vegades la gitana agafa la mà del distret passejant i ja no la hi deixa anar:

—Deja que te diga la buenaventura. Veo…

I deixa anar una lletania de premonicions acompanyades de números de la loteria que has de comprar perquè sortiran premiats, promeses de futur, afirmacions sobre l’amor que et té la parella, una mena d’oració perquè la sort et sigui favorable i una altra de més terrenal.

—La buenaventura son 20 €, metal no que trae mala suerte; papel nene, dáme papel que tú llevas.

I mentre parla no para de mirar al voltant amb ulls inquiets, i dóna pistes a la comare que ha enxampat la parella del viatger distret perquè les històries d’una i altra no siguin massa diferents. I el viatger resta com hipnotitzat mirant el punt blavós que la dona té entre les celles, com una mena de tatuatge que hagués perdut el color, mentre ella li mira la butxaca i insisteix que li doni diners.

Finalment, amb una estrebada i una paraula una mica més seca que les altres, el viatger aconsegueix alliberar la mà i continuar el seu camí. Amb una branqueta de romaní a la mà que ha de cremar a mitja nit si vol que la bonaventura es faci realitat, cinc euros menys a la butxaca, una idea per al bloc i la mateixa sensació d’haver fet el préssec com a Istambul amb els enllustradors de sabates… però aquesta és una altra història.

Ai, Remei

Ai, Remei, que no acabaràs pas la feina, avui. I encara has de baixar a llençar les escombraries i anar a comprar una mica de peix… al mercat o a la Juani? Mira primer a ca la Juani i si no t’agrada el que té, pots arribar-te al mercat. I de pas passar per ca l’herbolari, que se t’estan acabant les herbes per dormir. I la feina que no s’acaba: la pols, la bugada, la planxa… I la pila, recorda’t de comprar la pila pel rellotge. I quin dia tan lleig que fa, sembla que no hagi sortit encara el sol. A mig matí pots baixar i anar a comprar, que a la tarda ja no els queda mai res de bo… I ara aquest botó… potser caldria que repassés tota la roba: la vora de la faldilla està descosida del darrere, podria girar el coll de la brusa grisa i sargir aquells mitjons…

Ai, Remei, que ja no tens els ulls d’abans. Cinc minuts cosint amb aquesta llum i ja no t’hi veus, i abans t’hi podies passar el dia. Recordes a ca la senyora Rosa, quan vas començar d’aprenenta? Cosies i cosies hores i hores i no hi havia res que et distragués, i la vista no se’t cansava. Fer-te vella per això, per no veure-hi ni per enfilar una agulla. Quina hora deu ser? Sense el rellotge et perds, potser t’hi has estat més de cinc minuts i per això ja no t’hi veus. O potser és aquest dia tan gris, que sembla mentida que encara estiguem a l’estiu i hagis hagut de treure la rebeca de l’armari. Au, Remei, agafa la bossa de les escombraries i ves a llençar-les, o se’t farà tard.

Ai, Remei, quin dia més estrany. Tan fosc i tan poca gent pel carrer, i aquests asseguts ja al restaurant… però si encara és hora d’acabar d’esmorzar i aquests són a les postres i el cafè. Vigila quan travessis el carrer, que aquesta cantonada la giren com volen i sense mirar, i algun dia s’enduran algú per endavant. I tan fosc que és… no sembla que sigui mig matí, encara. I tu sense saber l’hora. Ai, Remei, vols dir que no t’haurà passat l’hora de dinar i ni te n’has adonat? Potser aquell jove que s’espera davant del supermercat et podria dir l’hora…

—Perdoni, jove; puc fer-li una pregunta? És que és una pregunta mica rara?

—I és clar que sí, digui’m.

—Em podria dir quina hora és?

—Dona i tant! Això no és una pregunta rara! Són dos quarts i cinc de cinc.

—I el dia?

—Dissabte, avui és dissabte quatre de setembre.

—Sí, si això ja ho sé… però del matí o de la tarda?

— … De la tarda, senyora.

—De la tarda? Em sembla que estic una mica desorientada. Gràcies, jove, no es faci gran.

Ai, Remei, que haurà pensat aquest jove? La vella xaruga que no sap en quin dia viu, segur. I què t’ha dit de les festes de divendres a la nit? Ja t’agradaria  tornar a tenir el cos per festes. Però ja no se’n fan de festes com les d’abans, a l’envelat el dia de la festa major… Si algú et llegís el pensament diria que repapieges, i potser sí que ho fas una mica. Torna a casa, Remei, deixa estar el peix. I ja compraràs la pila dilluns. Mi-te’l, encara riu el jove. Deu pensar que estàs ben grillada.

—Adéu siau, jove.

—Passi-ho bé, senyora.

És la crisi, idiota!

[Apunt publicat simultàniament… gairebé alhora aquí i al costat obscur: «Es la crisis, idiota!»]

No sé què fa que en aquest país nostre ens prenguem les coses més aviat a la tremenda, i davant la paraula crisi tots ens esgarrifem i ens estirem els cabells —amb prou motius, d’altra banda. Creuat l’Atlàntic, als Estats Units, però, sembla que es prenen les problemes amb un altre esperit: què fan davant una retallada pressupostària? Doncs un vídeo, en versió lipdub, i el pengen a Youtube. Bé, en realitat en fan dos: igual com els DVD amb què la industria cinematogràfica ens rob… ens alleugereix les butxaques del pes del «vil metall» —amb la versió comercial, l’estesa, la del director, la del director després d’unes copes, etc.—, ells van i en fan dos: un en versió llarga, amb les aventures i desventures d’una bibliotecària intentant sobreviure a les retallades pressupostàries, i la versió reduïda només amb el lipdub. Vaja, que els sobra el sentit de l’humor que en alguns entorns més nostrats tant ens falta. Mireu els vídeos i no rigueu gaire, que aquí també pinten bastos.

Versió llarga:

Versió breu:

(via @jserranom a twitter, aquí i aquí)

Malson bibliotecari

Al començament de la pel·lícula The mummy, Evelyn (Rachel Weisz) protagonitza una escena força divertida en què es carrega una biblioteca sencera fent-ne caure les llibreries com si fossin fitxes d’un dòmino: tota la biblioteca queda desordenada en poc segons. Aquest és un dels pitjors malsons d’un bibliotecari: trobar-te la biblioteca regirada i amb els llibres tots desordenats —que ho facin els usuaris és habitual i serà tema d’un altre apunt. Ara, quan el desastre es deu a causes naturals inevitables, només podem consolar-nos pensant que, almenys, no hi va haver víctimes. El 4 de setembre, la ciutat de Christchurch, a Nova Zelanda, patia un terratrèmol de 7 graus en l’escala de Richter (la notícia a Vilaweb): la Universitat de Canterbury ha preparat una galeria de fotos amb imatges de les conseqüències del desastre, entre les quals es poden veure imatges de com quedà la biblioteca de la universitat després del sisme. Podeu veure la galeria completa fent clic a la imatge:

Biblioteca de la Universitat de Canterbury

Galeria d'imatges del campus de la University of Canterbury

Vist a Iwetel (Isidro Aguillo, «El terremoto de Nueva Zelanda», Iwetel, 7 set. 2010 ) i publicat simultàniament al costat obscur: «Pesadillas bibliotecarias» a Frikitecaris.

«The insulting librarian» de Mitchell & Webb

No, no ens dediquem a insultar els usuaris —tot i que a vegades no ens faria res…— ni intentem lligar amb ells a la desesperada. Però a vegades et surt el costat fosc i t’agafen ganes de fer coses com aquesta…

Trobareu el text en anglès a Too many indonesian books (heu de baixar una mica a la pàgina) i una traducció casolana al castellà al cals Frikitecaris: «El poder del bibliotecario… y como abusar de él».

L’addicció

Ja tenia a punt el telèfon de l’especialista per demanar hora. Havia arribat a un punt sense retorn: hores i hores mirant la pantalla de l’ordinador per veure si ja havien crescut les carabasses, si ja podia munyir les vaques i recollir els préssecs. Hores i hores perdudes davant la pàgina en blanc del processador de textos perquè havia d’escriure alguna cosa pel bloc. Mentrestant, es clar, anava piulant a twitter i dient collonades al feisbuc, mentre escoltava música en línia i rebia les actualitzacions dels blocs que seguia i les notícies. Havia connectat tots els navegadors dels diferents ordinadors que utilitzava per no haver de recordar adreces, i així si guardava una pàgina a la feina estaria segur de tenir-la a casa. Traduïa tot el que veia i el que li passava en idees per futurs apunts pel bloc. I va ser navegant per Internet que va trobar la resposta: era addicte a Internet! Encara no en tenia tots els símptomes, però n’estava segur: n’era addicte. Havia de fer-hi alguna cosa. Cercar un especialista, algú que l’ajudés.

Ja tenia a punt el telèfon de l’especialista per demanar hora. Abans de sortir, però, va fer una darrera ullada al lector de feeds. Va fer uns ulls com taronjes. No podia creure-s’ho, no, de cap de les maneres. «El mito de la adicción a Internet». Clicà l’enllaç per llegir el text complet. Era veritat. No hi havia una tal addicció. Tot era una broma.

Se sentí alleujat. Llençà el paper on tenir apuntat el telèfon de l’especialista a la paperera. Com podia haver estat tan ximple, pensava. Agafà un llibre, s’assegué còmodament al sofà i començà a llegir. A la quarta pàgina que llegia trobà una paraula que no coneixia. Hi picà dues vegades amb el dit índex…

La moda i els bibliotecaris

Als bibliotecaris ens encanta la moda. Ens agrada mostrar el nostre costat sexi i cuidar la nostra indumentària. Per això tenim una relació d’amor-odi amb la moda dels nostres usuaris, que ja ens agrada ja que vagin nets i polits i ben vestits i ben a la moda, ja… sempre que això no signifiqui anar amb els peus negres ja a les vuit del matí (i no, les xancletes no són excusa), fer un tuf d’aquells que tomba d’esquena o ensenyar el cul. Sí, el cul: aquesta moda horrible de portar els pantalons a mig (o sota el) cul ens depara imatges la major part de les vegades de malson. Aquells darreres peluts, tant en nois com en noies, aquells sacsons sobreixint sobre cintures de pantalons, aquells tangues…

Doncs bé, ja tenim la solució perquè, ja que no volen tapar-se, almenys ensenyin alguna cosa bonica: els Backtaculars, que en la bella catalanesca llengua podríem anomenar Tapaculs. Que si bé no ens evitaran veure-us els sacsons i la pelussera, almenys ens evitaran la visió de la regatera dels nostres estimats, estimadíssims usuaris.

Tapaculs...

Però espereu, espereu, que encara n’hi ha més. Si algú objecta que això només soluciona el problema de la part femenina de la població usuària de les biblioteques que no pateixi, que tenim també solució per dissimular regateres culeres masculines. Però, atenció!, la visualització del vídeo pot ferir la sensibilitat de les animetes delicades.

[Descobert gràcies a l’estimadíssima amiga Senyoreta Aniues el primer, i al senyor C. el segon. I publicat simultàniament al costat fosc].