Arxiu de la categoria: Cinema, ràdio i televisió

Cinema i televisió.

Teràpia de palles

Havent vist que, pel que sembla, alguns lectors esperaven darrerament que parlés de sexe i tenint en compte que perquè un blog tingui èxit cal saber què volen els nostres lectors potencials per atraure’ls i fidelitzar-los, he decidit parlar de sexe. De palles, concretament. De teràpia de palles, per ser més exactes. I com que no tinc gaire do de paraula, he decidit il·lustrar l’apunt amb un vídeo. Aquest:

[dailymotion id=x86pm6]

«Terapia de pajas» és el títol del sisè capítol d’una sèrie titulada Con pelos en la lengua que presenta les aventures i desventures sexuals de tres nois: un noi i una noia heterosexuals que volen perdre la virginitat i un noi homosexual que vol tenir un període d’abstinència. Són vint-i-set episodis curts (uns tres minuts), nou per cadascun d’ells, alguns dels quals són francament divertits, no només per les històries de cada personatge sinó també pels comentaris dels personatges secundaris.

La sèrie, d’altra banda, ha apostat fort pel web: els vídeos estan a Dailymotion, a Youtube i a Vimeo, i els personatges principals tenen perfils propis a Facebook, Fotolog i Tuenti. Als extres en parlen i destaquen el paper dels fans en aquestes xarxes socials per a l’èxit de la sèrie.

De moment només hi ha la primera temporada, però sembla que n’hi haurà una segona. Ja veurem si és tan divertida com la primera.

Dec el descobriment a l’Ivan, que en parlava dimarts a Lo blocCon pelos en la lengua»).

Pigoletto

Els camins d’Internet són inescrutables i, si tens temps per perdre-t’hi, no saps si arribaràs a Roma o a qui sap on. El pretext, veure un vídeo que t’envia un amic de la interpretació de Gundula Janowitz i Lucia Popp de la «Canzonetta sull’aria» de Le nozze di Figaro; d’aquí passes al mateix duet interpretat per Renée Fleming i Cecilia Bartoli; d’aquí a un altre duet de Mozart, de La flauta màgica, interpretat per Bryn Terfel i la Bartoli, que et porta a una reina de la nit interpretada per Natalie Dessay, d’on saltes a una altra reina de la nit interpretada per Beverly Sills i acabes… bé, vegeu-ho vosaltres mateixos. No tinc paraules, només llàgrimes als ulls de tant riure. «I can sing higher – hojotoho-oh»!

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=f4jXBpPwJv0]

De concursos i premis

Anys enrere, els llargs matins de diumenge els passava escoltant música clàssica a la ràdio. No recordo quin programa era, ni en quina emissora el feien, però sí que hi feien un concurs: una pregunta sobre el tema de què havien parlat que es podia respondre per correu o per correu electrònic. Les anava deixant passar, sense atrevir-me a enviar la resposta malgrat que més d’una vegada pensava: «Em sembla que la resposta és tal». Però vet aquí que un dia, en sentir la resposta, no vaig pensar «em sembla que la resposta és tal», sinó «ostres, la resposta és tal i diria que hi vaig llegir a tal lloc». Va ser la primera vegada que em vaig atrevir a respondre, i vaig guanyar. De fet, vaig guanyar tres o quatre vegades seguides; aquest fet ens semblava tan extraordinari que començàrem a fer broma sobre l’audiència del programa. «Deus ser l’unic que se l’escolta», em deien a casa. I un dia el concurs va acabar, sense que en sabés la raó —llavors a casa em deien que o s’havien quedat sense premis o s’havien cansat de donar-li el premi sempre el mateix.

Anys més tard, vaig participar més o menys assíduament a «El concurs del Divendres», que es feia a la facultat, que també vaig guanyar algunes vegades. Tampoc no és un gran mèrit, no hi participava gaire gent llavors, i hi havia més possibilitat que et toqués el premi.

Però d’això en fa temps, i ja no faig gaire cas de concursos. Fins que ha arribat la nova temporada de L’hora del lector i l’Emili Manzano hi proposa una mena de concurs: una pregunta relacionada amb el llibre que es presenta. La primera la vaig deixar passar, la de dijous 2 d’octubre em vaig animar a respondre-la: no en sabia la resposta, però gràcies a la intercessió de Sant Gúguel la vaig aconseguir. I encara vaig tenir més sort: hi havia premi per a cinc persones i la meva trucada va ser la cinquena.

I ja en tinc un altre. Un altre llibre per alimentar el vici. De moment, permeteu-me que en presumeixi una mica. Del llibre, ja en parlaré més endavant.

Rosa Sala Rose, Lili Marleen. Canción de amor y muerte. Global Rhythm, 2008

Rosa Sala Rose, Lili Marleen. Canción de amor y muerte. Global Rhythm, 2008

PD. I mentre no arribava el llibre, n’he aconseguit un altre gràcies a Lou Reed i Joan Margarit.

PPD. Això no ho esperava pas: el llibre arriba amb dedicatòria de l’autora, Rosa Sala Rose.

Estimada Rodoreda, a Catalunya Ràdio

Logo Estimada Rodoreda Tant parlar de la Rodoreda i de l’Any Rodoreda i vet aquí que em més de la meitat de la informació relacionada amb l’esdeveniment. Deu ser per la meva mandra a revisitar pàgines web amb agendes a les quals no et pots subscriure (potser m’equivoco, però al web de l’Any Rodoreda no he trobat la manera de subscriure’m a actualitzacions; el més probable és que estigui tant a la vista que no l’he vist…). Com que tampoc no sóc gaire freqüentador de llocs web de ràdios (ni oient habitual de programes de ràdio), no havia vist aquesta iniciativa de Catalunya Ràdio de l’any 2002 dedicada a Mercè Rodoreda.

És una sèrie de cinquanta-dos enregistraments de fragments d’obres de Mercè Rodoreda i de cartes que va escriure o que va rebre l’escriptora (hi ha força fragments de la correspondència que va mantenir amb l’editor Joan Sales i d’altres personatges relacionats amb ella com ara Anna Murià, Josep Tarradellas, Armand Obiols, etc.). Anna Lizaran posa veu a Mercè Rodoreda, però no hi ha informació sobre la veu masculina (i no l’he reconegut). Aquests enregistraments, d’una durada d’uns deu minuts, es poden escoltar directament al web de Catalunya Ràdio a «Estimada Rodoreda».

I tot just fa una estona en Jesús M. Tibau parla al seu blog d’una auca dedicat a l’escriptora: «Auca de Mercè Rodoreda» a Tens un racó dalt del món i l’enllaç directe a l’auca: «Auca de Mercè Rodoreda 1908-1983» a La paret de les auques.

Mercè Rodoreda a L’hora del lector

Ahir a les onze em vaig asseure com cada dijous davant del televisor per mirar L’hora del lector, un dels pocs programes de televisió que em miro amb interès. Ahir, a més, tenia un al·licient especial: el programa estava dedicat a Mercè Rodoreda. No me’l podia perdre, no ho vaig fer i celebro no haver-ho fet: va ser un dels millors programes de la temporada, per no dir que va ser el millor. Va valer la pena. Escoltar Maria Campillo i Biel Mesquida parlar de Mercè Rodoreda i sentir la passió amb què ho feien. Conèixer una mica, gràcies a Mita Casacuberta, aquell Viatges i flors que reposa a la pila i que algun hauré d’obrir. Escoltar les paraules de la vídua de Julio Cortázar que va portar en Carles Álvarez. I riure amb la coincidència que en Victor M. Amela, que en el programa anterior no havia pogut parlar de Jaume I, escollís parlar del mateix episodi que vaig escollir per a l’entrada de celebració del 8è centenari: el llegendari engendrament del rei Jaume.

Tanmateix, veient el programa vaig haver de reconèixer que he bastit la meva admiració per l’obra de Mercè Rodoreda en poques obres (els contes, Aloma, sobretot Mirall trencat) i que me’n falten moltes encara per conèixer. Propòsit d’esmena, doncs: rodoreditzar-me. Perquè és l’Any Rodoreda, sí; perquè vull fer-ho, sobretot.

El vídeo del programa, en obert de moment, el podeu veure aquí: Especial Mercè Rodoreda.

Afegitó: en el moment d’escriure i publicar aquesta entrada, encara no n’havien parlat ni a El blog del sr. Boix ni a la Plagueta de Bord. Ara ja ho han fet: «08/02/2008: Alguns llibres esmentats i fins i tot comentats al programa del 7 de febrer» i «Quin programasso! L’hora del lector dedicada a Mercè Rodoreda».

Comença l’Any Rodoreda

Comencem l’any rodoredià amb un especial Mercè Rodoreda al canal televisiu del 25è aniversari, els mateixos que van ser líders d’audiència la nit de cap d’any i que tenen no-sé-quants-programes entre els més vistos l’any passat ?i un televident avorrit de sentir repetir a tort i a dret aquestes tres dades—, un especial que consistí en el passi de la versió cinematogràfica de La plaça del Diamant, la reemissió del capítol d’El meu avi dedicat a l’escriptora («Mercè Rodoreda, vida secreta») i un capítol especial de l’Aleph sobre l’autora.

Com que tinc per principi no mirar programes televisius gaire més enllà de les dotze de la nit, aquest últim no el vaig veure. Sí que vaig mirar la pel·lícula i el programa que venia a continuació, amb por que la primera em provoqués el mateix rebuig que em provocà fa anys. Però no; sembla que l’avorriment que sentia per la Colometa s’ha esvaït amb el pas dels anys i, fins i tot, vaig arribar a emocionar-me amb algunes escenes de la pel·lícula. Tot plegat fa que que s’esvaeixi la recança de tornar a llegir la novel·la, una de les de l’autora que fins ara m’havia negat a rellegir. I també m’ha servit per adonar-me que la que fins ara creia coincidència temporal de la lectura de la novel·la (a l’institut, per obligació) i la visualització de la pel·lícula (o de la sèrie que se’n feu, que és el que recordava) no ho fou, ja que aquesta s’estrenà anys abans que hagués de llegir la novel·la a l’institut. Caldrà començar a atipar-se de cues de pansa…

Quant al programa següent, em donà la sensació que hi havia la voluntat de presentar Rodoreda negativament, com algú que abandonà el fill i el marit per viure amb l’amant: tot i els testimonis dels que la conegueren i de la seva biògrafa, semblava que el guió volia remarcar les conseqüències negatives de l’opció de vida de l’escriptora més que no pas les causes que la portaren a prendre determinades decisions. Però sempre serà millor que se’n parli i se’n coneguin les diferents versions que no que s’oculti informació o que es doni esbiaixada.

A partir d’aquest dissabte també es reemetrà l’adaptació de Mirall trencat, que segur que no miraré: per impossibilitat horària, però també i sobretot perquè m’agrada massa la novel·la per atrevir-me a enfrontar-me a l’adaptació televisiva. I també perquè cal començar a dosificar, no sigui cas que tanta Rodoreda com ens espera ens la faci avorrir…

Una estona més tard: I quina ha estat la primera recomanació de la primera Hora del lector del 2008? Quanta, quanta guerra, de Mercè Rodoreda.

 

Technorati Tags:

L’assassí és el majordom

Aquest text té elements que es poden considerar spoilers, així que si no heu llegit l’últim Harry Potter, millor que no continueu llegint.

Quan van estrenar la pel·lícula The Sixth Sense (‘El sisè sentit’), d’M. Night Shyamalan, moltes persones vam patir les irrefrenables ganes d’alguns individus per espatllar la visió de la pel·lícula als que no l’havíem vista: explicant, com feien, què passava amb el personatge que interpretava Bruce Willis, no revelaven el final de la pel·lícula, sinó que l’espatllaven tota i la deixaven sense el punt de misteri que tenia. Amb la literatura passa el mateix i molta gent, sense adonar-se’n, t’espatlla la lectura d’una novel·la explicant-te un fet clau: habitualment, en fòrums on es parla de literatura, aquests comentaris es poden amagar amb unes etiquetes anomenades spoiler que oculten el text delicat.

El final de l’última novel·la de la saga de Harry Potter és un d’aquests que convé no fer públic, sobretot per totes les persones que encara no l’han llegida i no ho faran fins que surti la traducció catalana (que sembla que serà al febrer de l’any vinent, segons la notícia que s’esmenta més endavant) o la castellana.

Com en el cas d’aquesta última, n’està sortint una traducció al català no autoritzada, feta per voluntaris. Me n’assabento gràcies a J. C. Girbés, del bloc Tirant al cap, en una nota titulada «El carreró dels miracles». Hi cita una notícia apareguda a Vilaweb on es parla de l’aparició d’aquesta versió de Harry Potter and the Deathly Hallows en catal๠i… on se’n desvetlla un dels fets que més tinta ha fet córrer entre els aficionats de la sèrie: què passa amb en Harry Potter al final de la novel·la. L’autor de la notícia potser ha cregut que tothom ha llegit la versió anglesa, o que el fet que ja s’hagi publicat justifica desvetllar-ne el final… o, simplement, ni tan sols s’ha adonat que estava xafant el final de la novel·la als lectors que encara no l’han llegida. En fi, sigui com sigui, una badada considerable.

1. Enric Borràs Abelló, «Un grup de lectors tradueix l’últim llibre d’Harry Potter al català i el publica a Internet», Vilaweb (4 set. 2007), <http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2539592>.

Sala de lectura, lii: Harry Potter and the Deathly Hallows, de J. K. Rowling

Vaig veure Harry Potter and the Order of the Phoenix al cinema pocs dies abans de llegir l’última aventura del nen mag apareguda encara no fa un mes. Potser això va fer que, al cap de pocs dies d’haver vist la pel·lícula, no en recordés pràcticament res. Potser això i potser també el fet que aquesta adaptació cinematogràfica m’ha semblat un pas enrere, en general, respecte de les adaptacions anteriors, que havien anat adquirint un to obscur i sinistre paral·lelament a com ho feien les novel·les, un to obscur i sinistre que no tenien les primeres novel·les. Tot i els encerts de l’últim lliurament cinematogràfic —com el personatge de Dolores Umbridge, interpretat per la Imelda Staunton; l’aparició d’Helena Bonham-Carter interpretant la perillosa i guillada Bellatrix Lestrange; o la lluita final a les sales del Ministeri de la Màgia—, la pel·lícula em va semblar més fluixa i menys obscura que les anteriors, com si en aquesta adaptació s’hagués volgut tornar al caràcter infantil de les primeres novel·les, caràcter que fa temps que ha perdut la saga —i amb això no vull dir que s’hagi convertit en una saga per a adults…

Devia sortir del cinema amb mono d’emocions potterianes fortes, perquè si sempre he esperat a tenir la traducció de les novel·les, aquesta vegada vaig anar de pet a la llibreria i em vaig firar un exemplar de Harry Potter and the Deathly Hallows, que vaig llegir sense gaire entrebancs en pocs dies —afortunadament, l’estil de l’autora és prou planer perquè les dificultats de lectura d’algú que té un nivell mitjanet d’anglès no impedeixin seguir la trama de la novel·la.

La novel·la m’ha agradat; m’ha enganxat des de la primera línia i se m’ha fet molt difícil dir: «bé, per avui ja n’hi ha prou, deixem-ho aquí». Manté el to tenebrós de les últimes i no podia ser menys que així: amb lord Voldemort campant per Anglaterra sense que ningú gosi oposar-se-li… ningú, és clar, excepte els membres de l’Orde del Fènix. Durant molts capítols, però, sembla que no passi res, que no s’avanci; passen coses, és cert, però l’acció avança lentament, amb en Harry, en Ron i l’Hermione ocupats en una recerca que sembla que no els hagi de portar enlloc. I llavors, de cop i volta, tot es precipita: els fils que l’autora ha anat escampant per la novel·la conflueixen en un final vertiginós, d’aquells que deixen sense alè… i que no m’ha acabat de fer el pes.

Vejam, que si dic que tothom que hagi llegit una mica esperaria com a final lògic que Voldemort sigui derrotat, no crec que ningú s’esveri ni ningú m’acusi d’haver-li esguerrat el final de la novel·la —tanmateix he volgut curar-me en salut amb l’avís del començament—; però l’evolució que havia experimentat la saga des del començament semblava preparar altres destins per als personatges principals, si més no per a Harry Potter. La qual cosa, d’altra banda, crec que és una manera que té l’autora de curar-se en salut i, encara que ha dit que la saga Potter s’ha acabat, de deixar un final prou obert perquè, arribat el moment, pugui reprendre-la sense gaire problemes.

Qui no pugui esperar al març, que crec que és quan apareixerà la traducció al castellà de la novel·la —la traducció al català no sé quan sortirà, si al mateix temps o més tard— i no s’atreveixi amb la versió anglesa, que sàpiga que hi ha per Internet un blog amb la traducció «no autoritzada» al castellà d’aquest últim títol de les aventures de Harry Potter. Tanmateix, com deia abans-d’ahir a La Vanguardia l’editora Sigrid Kraus, de Salamandra —editorial que té els drets per a la traducció castellana—, segurament demanaran que es retiri el contingut del web, com ja van fer quan va aparèixer una traducció no autoritzada de l’anterior aventura de Harry Potter.

J. K. Rowling. Harry Potter and the Deathly Hallows. Londres: Bloomsbury, 2007. 607 p. ISBN-13 978-0-7475-9105-4.

Technorati tags: ?

Sessió de tarda, xxviii: Scoop, de Woody Allen

Creia que amb els anys m’estava tornant més exigent, però sembla que no: més intransigent amb algunes coses, sí, i menys pacient amb d’altres; però més exigent no, sembla.

Confesso: m’ha agradat l’última pel·lícula de Woody Allen, Scoop. Allen fent d’Allen i molt divertit, la rèplica encertada de l’Scarlett Johansson, una pila de tòpics amb què aconsegueix alguns dels millors acudits de la cinta –tòpics sobre els anglesos i sobre els americans també–, una bona banda sonora –o almenys a mi m’ho sembla, com acostuma a passar-me amb les bandes sonores de les seves pel·lícules– que d’alguna manera ajuda a puntualitzar l’element còmic de la cinta…

Que és veritat que l’argument «sona» a Misteriós assassinat a Manhattan i que química de la de debò entre la Johansson i el Hugh Jackman no h’hi ha gaire, com comenta entre d’altres la Judith d’Espai Isidor («Trucs d’il·lusionista»), però passes una bona estona i, el més important, rius. Que és molt trist anar a veure una pel·lícula còmica i que l’únic que facis és somriure de tant en tant perquè l’humor que es fa últimament o ja està massa vist o és massa poca-solta per ser divertit –d’acord, recórrer a la cacera de guineus per fer un acudit sobre els anglesos no té gaire mèrit…

Obra mestra, potser no. Bona pel·lícula, crec que sí.

Technorati tags: ?