Arxiu de la categoria: Cinema, ràdio i televisió

Cinema i televisió.

The fantastic flying books of Mr. Morris Lessmore

Havia vist aquest vídeo enllaçat en un munt de llocs, però no m’havia aturat a mirar-me’l —i això que va de llibres! Però avui, mentre repassava els darrers apunts de la Laura a El que llegeixo, l”hi he vist i m’he dit que potser ja era hora que me’l mirés. I no m’he pogut estar d’agafar-lo, venir corrent cap aquí i enllaçar-lo. No deixa de sorprendre’m que al cinema hi hagi tanta manca d’idees i es dediquin als remakes (bé, no en tot el cinema, en un de determinat) quan aquestes petites joies demostren que d’idees, n’hi ha, i de ben bones. Per cert, aquest està nominat a l’Oscar al millor curt d’animació.

The Fantastic Flying Books of Mr. Morris Lessmore from Moonbot Studios on Vimeo.

Moment confessió: dec tenir la setmana molt bleda perquè he acabat amb un nus a la gola. Almenys no m’ha caigut la llagrimeta, com ahir a la tarda mentre escoltava la història d’amor i de mort de dos bohemis

Actualització del 4 de març de 2012: Després de guanyar l’Oscar, de sobte el vídeo a Vimeo no es pot veure sense contrasenya. A Youtube, de moment, encara hi és:

http://www.youtube.com/watch?v=Adzywe9xeIU

Va de cinema

Feia temps que no parlàvem de cinema per aquests verals, i no perquè no n’hàgim vist, no… només que el bloc, criatura, no para d’anar d’ací a allà i mai no saps amb què et sortirà: i ara  no tinc ganes de parlar de cine, i ara no tinc ganes de parlar de la realitat-real… en fi. Qui l’entengui que el compri.

Però el cas és que dissabte vam anar al cinema (ep, premsa, primícia internacional: un blocaire ha anat al cinema!) a veure en Johnny Depp fent de Jack Sparrow i la Penélope Cruz fent de… Penélope Cruz. Quan anàvem a entrar ens vam tobar amb un amic que venía de veure la pel·lícula —el nom del qual no puc revel·lar perquè no volia ni reconèixer que havia anat a veure una pel·lícula d’entreteniment…— i em va dir que l’havia trobada lenta.

«Lenta?», vaig pensar, «Però si les altres tres estaven farcides d’escenes d’acció trepidant…». Sí. Les altres tres. Aquella dita que les segones parts no són mai bones no s’havia acomplert, amb Piratas del Caribe, malgrat que n’havien anat complicant els arguments. Amb la darrera* (Pirates of the Caribbean: on stranger tides) volen tornar a simplificar-lo (no ho dic jo, que ho diu el full de presentació del cinema) i ho aconsegueixen: corsaris britànics, pirates apàtirdes i hidalgos espanyols corrent a veure qui és el primer en arribar a la font de l’eterna joventut, cadascun amb unes intencions ben diferents. I tornant a la lentitud, sí: la pel·lícula és lenta. Només hi ha un parell o tres d’escenes «trepidants» (per dir-ne d’alguna manera) de les quals només en salvaria la de les sirenes.

Tot i la lentitud amb què es desenvolupa l’acció, no podem perdre de vista el personatge de Jack Sparrow, que no para: no para de moure’s i no para de parlar, amb aquells diàlegs tan surrealistes de què l’han dotat. Johnny Depp torna a brodar el personatge, però… però la sensació de dejà vu és molt forta. Ja hem vist massa Jack Sparrow. Ja hem vist massa Johnny Depp fent de Jack Sparrow. Al seu costat, ella. La Pe. O la Mo, perquè en algunes escenes —no sé quines— la substitueix la seva germana Mónica (això ho he tret del diari, però no recordo quin; ja ho buscaré). I de què fa la Pe? Sobre el paper i sobre el cel·luloide fa de pirata, la filla del pirata Barbanegra (espectacular Ian McShane), però a mi aquesta noia em provoca una estranya sensació: que sempre que la veig fa el mateix paper. Sabeu aquells actors i aquelles actrius que sempre sembla que facin d’ells mateixos sigui quin sigui el personatge que interpreten? Doncs a mi em passa amb la Penélope Cruz, que sempre que la veig em sembla que fa de Penélope Cruz. De tots, però, el millor personatge d’aquest quart lliurament de la saga és el d’Héctor Barbossa, interpretat per Geoffrey Rush: el capità Barbossa s’ha convertit en corsari al servei del rei i, com a tal, intenta passar per una persona refinada i educada… fent el ridícul de la manera més absoluta.

Vol dir tot això que la pel·lícula no em va agradar? No. Malgrat la lentitud d’altunes escenes i la durada (gairebé dues hores i mitja), és una bona pel·lícula d’entreteniment; i veure en Johnny Depp a la pell de Jack Sparrow, no per vist és menys divertit.

Això sí: no se us acudeixi anar-la a veure en 3D. No val la pena. No aporta absolutament res i us estalviareu l’euro que fan pagar per les ulleres (almenys els Yelmo Icaria).

*Darrera perquè no m’atreveixo a dir l’última: hi ha una escena al final, després dels títols de crèdit, que deixa la porta oberta a un altre lliurament de la saga…

Una de cinema mut: A game of thrones

Sí, «una sincera y honda disculpa» és el mínim que mereixem tots els que dilluns vam anar a la preestrena a Barcelona de la sèrie de televisió A game of thrones que havia organitzat Canal+ —simultàniament es feia a Madrid, també. Jo no tenia pensat anar-hi, més que res perquè per aconseguir una invitació t’havies de registrar a la pàgina de Canal+ i després em sembla que anava per sorteig… i em va fer mandra. A última hora, dilluns mateix, un amic em va oferir una invitació i allà ens vam plantar, amb altres membres de l’univers friki que corre per aquests móns virtuals.

Quan vam arribar, hi havia una bona cua,  però tot i així vam anar a fer una cerveseta per escalfar motors i fer temps per quedar amb la resta del grup. A la cua no sé cuanta estona hi vam estar, però bastant més enllà dels dos quarts de deu en què, segons la convocatòria, començava l’acte. I de cop, la notícia: no hi ha manera de poder accedir a la pista d’àudio de la sèrie. Primer crèiem que era una broma, però després va sortir algú de l’organització a explicar que no podien posar la pista d’àudio i que, per no suspendre l’acte, passarien el vídeo promocional de la sèrie i després el primer capítol… amb subtítols però sense so.

Força get va decidir quedar-s’hi. D’aquests, molts van marxar després del vídeo promocional; d’altres ens vam quedar fins al final —ja que hi havíem anat… Fins i tot semblava que al començament se sentia una mica la versió original… però ara sabem que era d’algú que portava el capítol al mòvil i va posar el so al màxim perquè el poguessin escoltar els seus amics. Podeu creure’m que la conyeta va ser ben bona: gent fent el soroll dels cascs dels cavalls, de les petjades sobre la neu, algú demanant que apugessin el volum, d’altres renyant un espectador a qui li sonava el mòvil perquè no els deixava escoltar els diàlegs… Fins i tot hi va haver qui demanava que, almenys, hi hagués un piano que acompanyés les imatges, com si enlloc de ser a començaments del segle XXI, fóssim a començaments del segle XX. El més curiós de tot, però, va ser el silenci gairebé reverencial amb què els que ens vam quedar seguíem la projecció.

I tot, sembla ser, per l’excés de protecció de la pista de so del vídeo. Per una preocupació extrema per la pirateria i una manca d’habilitats tècniques del personal que organitzava la preestrena. Vergonyós, en resum.

Ara, tothom ha acabat veient el capítol, d’una manera o altra…

I per si voleu anar fent boca, aquí teniu el vídeo promocional d’HBO:

L’ària del diumenge: This is Halloween

Sí, sí: ja sé que això del Halloween no té gaire a veure amb nosaltres ni amb la nostra castanyada i Tots Sants i tota la pesca, però aquest Halloween m’agrada; m’agrada molt. El pitjor de tot? Que no sé quin m’agrada més: si l’original de la pel·lícula The nightmare before Christmas o la versió de Marilyn Manson. Sí, sí, heu llegit bé: Marilyn Manson… Aquí teniu les dues versions, trieu la que més us agradi…

(vídeo pujat per Schmarvin)

(vídeo pujat per whatsinyrwallet)

L’ària del diumenge: «Time warp»

Una petita desviació de la línia habitual d’aquesta secció del bloc, en directe des del planeta Transsexual a la galàxia de Transilvània: «Time warp», de The Rocky Horror Picture Show.

(vídeo pujat per jumpymi)

Sala de lectura, 114: Les relacions perilloses, de Choderlos de Laclos

Acabo la lectura de Les relacions perilloses de Choderlos de Laclos amb sentiments enfrontats. D’una banda, la satisfacció d’haver tornat a gaudir d’una història de la qual, fins al moment, només en coneixia les versions cinematogràfiques —totes dues excel·lents, tot i que per motius diferents. De l’altre, aquell remordiment per gaudir, precisament, d’una història sòrdida protagonitzada per uns personatges amorals, uns altres de beneits, i uns altres massa lligats per les convencions i l’educació. I encara l’enuig en descobrir que el final, aquell final moralitzant i, en certa manera, amable amb alguns dels personatges de les pel·lícules, no ho és gens en la novel·la.

El vescomte de Valmont i la marquesa de Merteuil encara són més menyspreables a la novel·la que a la pel·lícula, Cécile de Volanges igual de beneita o més; l’únic personatge que no mostra gaire diferència és la desgraciada presidenta de Tourvel. Moltes de les frases de les cartes les podem escoltar a la versió de Stephen Frears, i suposo que també en la de Milos Forman —podria equivocar-me, perquè no la recordo tan bé; ja l’he treta del prestatge per tornar a veure-la—; i moltes de les escenes foren reproduïdes a les dues pel·lícules. Menys el final, que no desvetllaré, però que és força diferent i més estricte encara que el que ens mostraren els dos directors, i tot provocat per la lluita entre Merteuil i Valmont, no per demostrar quin dels dos és capaç de fer-la més grossa a l’hora de seduir i manipular la gent que els envolta, sinó per no reconèixer el que els faria més vulnerables a ulls de tothom i d’ells mateixos: que s’estimen i no poden estar l’un sense l’altre.

Malgrat el to de les cartes i el fet de conèixer la història, aquesta lectura no se m’ha fet gens avorrida, i no m’he saltat ni una línia —tot i que, ho confesso, després d’haver llegit una carta trobar-ne les mateixes frases reproduïdes en una altra em feia venir la temptació de fer un saltet. La traducció manté un bon equilibri entre la formalitat de les cartes i un llenguatge que no es fa pesat en cap moment.

El llibre:

  • Choderlos de Laclos. Les relacions perilloses, o, Cartes. Recollides en una societat i publicades per a la instrucció d’algunes altres. Tr.Josep-Anton Fernàndez. Barcelona: Proa, 1988. 351 p. ISBN 84-7739-037-1.

Sala de lectura, 113: Mary Reilly, de Valerie Martin

Per raons que no vénen al cas, vaig haver de veure la pel·lícula Mary Reilly no fa gaire, pel·lícula que no mai no m’havia fet ni fred ni calor malgrat la presència de dos monstres del cinema com són John Malkovich i Glenn Close (encara que aquesta en un paper més petit). També hi sortia la Julia Roberts, com recordareu els que l’hagueu vista, actriu que tan aviat m’entusiasma com m’enfonsa en el més tediós dels avorriments. Havia tot just acabat de llegir El cas misteriós del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, i la pel·lícula em va provocar una considerable irritació, per com manipulava la història original fins a fer-la pràcticament desaparèixer.

La curiositat, i una recomanació, em va portar a la novel·la en què es basava la pel·lícula, i m’he emportat una bona sorpresa: el guionista aconsegueix mantenir-s’hi força fidel… a còpia de trair la novel·la en què es basa —ho sé, poques pel·lícules són fidels a les novel·les en què es basen, són llenguatges i mitjans diferents; però em sembla n’hi ha algunes que són més infidels que d’altres. De manera que els detallas que l’autora de Mary Reilly manté de la novel·la d’Stevenson, desapareixen de la pel·lícula fins a explicar una història amb diferències notables.

No sé si val la pena anar una mica més enllà o només deixar constància de l’estirabot. Mary Reilly és la història del Dr. Jekyll i Mr. Hyde vista des de la perspectiva d’una minyona de Jekyll, una minyona prou afortunada com per haver après a llegir i a escriure prou bé per portar un diari de la seva vida. En aquest diari, Mary explica el dia a dia a la casa, però també l’estranya relació que s’estableix amb el seu amo, el Dr. Jekyll. L’autora, Valerie Martin, a diferència que el guionista de la pel·lícula, es manté fidel a la novel·la d’Stevenson i hi fa aparèixer, encara que sigui tangencialment, les escenes i els personatges essencials de l’original, i només en manipula una mica el final —amb aquesta potent escena en què Mary s’ajau al costat del cadàver de Hyde, un cop ha arribat a descobrir que Hyde i Jekyll eren la mateixa persona. Llàstima que la tensió de la novel·la s’atenuï en saber per endavant quin serà el desenllaç, però tot i això, sense ser una gran novel·la, es fa llegidora i aconsegueix transmetre l’angoixa de la protagonista en el lector (en aquest lector, si més no!).

El llibre:

  • Valerie Martin. Mary Reilly : l’ombra del doctor Jekyll. Tr. Montserrat Morera. Barcelona: Trapezi, 1991. 195 p. ISBN 84-87727-04-2.

El nom de Pandora és bosc

Sala de lectura, 111 / Sessió de tarda, 29

[L’apunt conté l’argument d’una novel·la (El nombre del mundo es bosque) i d’una pel·lícula (Avatar); no el llegiu si no voleu conèixer-los.]

En un futur indeterminat, la Terra pateix una forta mancança de matèries primeres i es dedica a exportar-les d’altres planetes. En un d’aquests s’hi ha establert una colònia per a l’explotació del recurs principal del planeta; els colons no només es dediquen a modificar l’equilibri ecològic del planeta, sinó que també exploten, esclavitzen, assassinen i violen els nadius, als quals veuen com a éssers inferiors, uns salvatges sense civilització ni cultura. Algunes veus s’alcen contra aquesta situació, però no tenen prou força per fer que les coses canviïn i, finalment, s’esdevé l’inevitable: els nadius es rebel·len i aconsegueixen expulsar els terraqüis.

Us sona? És, molt esquemàticament, l’argument d’una novel·la escrita fa més de trenta anys per l’escriptora nord-americana Ursula K. Le Guin: The word for World is forest (El nombre del mundo es bosque, publicada per Minotauro). Hi vaig pensar mentre veia Avatar, quan vaig veure per primera vegada l’arbre-mare dels na’vi: el títol de la novel·la em vingué al cap i de seguida que vaig tornar a casa la vaig cercar i vaig començar a llegir-la. I a mesura que l’anava llegint, m’adonava més i més de la semblança dels dos arguments. No sóc l’únic que hi ha pensat, és clar: una altra cosa que vaig fer va ser cercar a Internet a veure què hi trobava, i en algun fòrum de sobre cinema també hi ha qui explica que l’argument d’Avatar li havia recordat el de la novel·la.

La novel·la és diferent, sí: els personatges, plans a la pel·lícula, tenen més consistència a la novel·la; i l’argument supera l’esquema bons contra dolents d’Avatar —l’argument de la qual és el de molts westerns— , tot i que introdueix altres temes que també apareixen a la pel·lícula: la supèrbia terràqüia, la xenofòbia, la por i el menyspreu del que és diferent, etc. Els estereotipus són els mateixos, tot i que a la novel·la de Le Guin alguns es fusionen en el mateix personatge i no són tan esquemàtics: el militar que només es preocupa de mantenir la producció, encara que sigui a costa d’exterminar els «salvatges»; el científic que els respecta i intenta entendre’ls i que no se’ls faci mal, encara que això sigui vist com una traïció a la seva espècie. Els personatges estan tractats amb més profunditat i això fa que el missatge sigui més viu, més intens. Les tres postures estan representades per tres dels personatges que s’erigeixen en els protagonistes de la novel·la: l’athshià Selver, el capità Davidson i l’antropòleg Raj Lyubov. El primer esdevé un guia, un déu per al seu poble, a costa d’ensenyar-los a matar; Davidson representa l’arrogància, el racisme, la ignorància, i la supèrbia humana; Lyubov és el científic que anhela descobrir els secrets dels athsians i entendre’ls, per, d’aquesta manera, poder-los protegir i evitar que siguin exterminats.

L’argument de la pel·lícula de James Cameron coincideix a grans trets amb el de la novel·la —coincideix, que segons totes les fonts la història és del mateix Cameron. Incorpora els avatars i la figura de Jake Sully, i un personatge que a mi em va recordar molt Carter Burke, el representat de la corporació Weyland-Yutani que apareix a Aliens… dirigida per James Cameron: Parker Selfridge, el representant de la companyia extractora d’unobtainium a Pandora. Això sense comptar amb la inevitable història d’amor entre Jake Sully i Neytiri, l’enfrontament amb Tsu’tey, etc. Els personatges, però, no tenen l’entitat dels de la novel·la; malgrat això, la pobresa argumental, i alguns «errors» (una marine pot desobeir les ordres d’un superior sense ser castigada?) la pel·lícula és espectacular, més si la veus en 3D. Ens sentíem  una mica incòmodes per haver-nos de posar unes ulleres especials per veure una pel·lícula (i més incòmodes encara els que les hem de portar sobre unes altres ulleres!), però l’esforç val la pena. Potser l’únic però, que ja he experimentat en altres pel·lícules digitals, és que les escenes d’acció són confuses, poc clares.

Malgrat tots els peròs, vaig xalar amb la pel·lícula i no em penedeixo gens d’haver hagut de fer cua (feia anys que no havia hagut d’esperar tant per entrar al cinema) per veure uns barrufots de tres metres d’alçada creats per ordinador. I la Sigourney Weaver està magnífica, com sempre. Només espero que si aquest és el futur del cinema, que es cuidin una mica més els arguments, que s’evitin les escenes confuses i, sobretot, el cansament de l’espectador —unes ulleres més lleugeres, que no et deixin el nas fet una coca.

I espero, això sí, l’estrena d’Alice in wonderland, de la que també hi haurà versió 3D, el tràiler de la qual em va deixar bocabadat.

(Encara que no ho hagi dit, recomano la novel·la. Em podeu acusar de subjectivisme, si voleu, ja que una de les meves identitats virtuals va néixer a partir del nom d’un dels seus personatges… encara que després evolucionés cap a una cosa ben diferent. Però val la pena.)

El llibre:

  • Ursula K. Le Guin. El nombre del mundo es bosque. Tr. Matilde Horne. Barcelona: Minotauro, 1998. 163 p. ISBN 84-450-7058-4.

PS 9.01.2010: una cerca a Google en anglès ofereix molts resultats sobre el tema. Fins i tot un apunt titulat «10 posibles inspiraciones para Avatar» on, entre d’altres, també apareix la novel·la de Le Guin.

Sessió doble

Eren altres temps. Llargs dies d’estiu passats de sol a sol, anant de casa de l’un a casa de l’altre, vivint les experiències més apassionants —anar amb la bicicleta un carrer més enllà ens ho semblava—, entrant a casa només a les hores dels àpats i, perquè no hi havia cap més remei, per anar a dormir. Eren diumenges de platja i tardes d’excursions a llocs amb noms que ara ens semblen tan comuns però que llavors eren promeses d’aventures fantàstiques: la Cova, l’Esplanada, el Camí de l’Home Mort… I eren, sobretot, dijous de sessió doble al cinema del poble, al teatre tronat del casino, que feia olor de pols i de crispetes i de vellut vell. La sessió de dijous era la dels petits i les mares; els grans hi anaven dissabte a la nit. Eren pel·lícules per a tots els públics, passades de moda ja quan arribaven allà; sovint, l’operador s’equivocava i vèiem primer la segona part de la pel·lícula, però ens era igual: era estiu, era dijous, érem al cinema. I entre pel·lícula i pel·lícula no podia faltar anar a fer cua a la parada de llaminadures. Anar-hi dissabte a la nit era un ritual de pas; sense dir-t’ho, et demostraven que t’havies «fet gran»; tan era que no t’hi deixessin anar sol: havies anat a la sessió dels grans i havies vist una pel·lícula «per a grans» —Excalibur, Excalibur era una pel·licula per a grans i sortir de veure-la i contemplar la lluna sortir de darrere d’un núvol esfilagarsat, viure la màgia del cinema. No sé què va acabar abans, si les nostres ganes d’anar a veure pel·lícules melindroses en un teatre atrotinat o la programació dels dijous. Però de mica en mica anaren desapareixent les sessions dobles i els cinemes de barri, i aquelles grans sales on ningú respirava fins al «The End». Eren altres temps.

I què voleu que hi faci, si tinc el dia nostàlgic…

(De fet, va ser aquest article del Quadern de dijous de El País que m’hi va fer pensar: Toni García. «L’agonia dels cinemes». Quadern, 19 de novembre de 2009, p. 1-2.)

El vici de llegir

[Apunt publicat simultàniament al blog Frikitecaris]

Sempre ho em dit: llegir és un vici i és un perill per a la integritat del nostre jovent. I els bibliotecaris… quines perles! Amb el seu aire de mosqueta morta, les caretes de no haver trencat mai un plat, les seves rebequetes i jerseiets, les camises cordades fins al botó de dalt i les ulleres fent equilibri a la punta del nas… són el pitjor que es pugui trobar sobre la Terra. I si no us ho creieu, pregunteu-li al Jonan de Baraka, el cosí germà basc del Neng de Castefa, que estigué a punt de perdre amics i estil de vida per culpa d’un bibliotecari i els llibres que li deixava. Que no us ho creieu? Doncs veniu i mireu el vídeo…

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=J9BQktC2kyU]

(De Vaya semanita, programa d’humor d’Euskal Telebista).