Arxiu de la categoria: Celebracions i trobades

D’aniversaris a trobades blogueres.

Septenni

A l’hora del començament cal anar amb cura, tot i que massa sovint ens llancem de cap a la piscina i no sabem si picarem de cap al fons, si fotrem una planxa o si aconseguirem surar i nedar una mica. Però encara no ens n’hem adonat i, qui dia passa any empeny, ja fa un any que nadem, i dos i tres, i no ens cansem de i de cop i volta t’adones que ja en portes quatre. Nedar no és fàcil, a vegades et canses i voldries tornar a la platja, ajeure’t i mirar passar els núvols… però enganxa i cinc anys després mires enrere i veus tot el que has fet i el que has après, i continues amb més ganes. Les forces van fallant i quan arribes al sexenni has de cercar estímuls que et facin tirar endavant, un canvi, un nou tema, nous colors, nous companys de viatges… i un dia et despertes i veus que ha arribat el divuit de juny. Sense saber molt bé com, has complert un septenni.

I malgrat la mandra, la manca de temps, la vacil·lant inspiració i les distraccions mundanes, decideixes continuar.

Moltes gràcies a tots per haver-me acompanyat fins aquí. Moltes gràcies a tots els que continueu aconmpanyant-me.

Quatre apunts sobre les 12es Jornades

Les 12es Jornades han estat les terceres a les que he assistit, i les primeres a les que he anat carregat d’ordinador i amb ganes d’utilitzar al màxim les eines que Internet ens posa a l’abast. Feta la crònica, o el resum si voleu, de les activitats a les que vaig assistir queda fer quatre apunts sobre algunes idees que m’han anat passant pel cap al llarg d’aquests dies. Possiblement aquells que teniu més experiència en jornades, congressos, seminaris, et al., trobareu que són força òbvies, però a mi em faltava perspectiva i experiència per fer aquest exercici.

Sorpresa

Per la poca presència de professionals d’alguna institució. Desencís, manca d’incentius, desinterès per unes jornades que han de ser, per necessitat, generalistes? Però potser també que ens movem en compartiments estancs i som bastant incapaços d’interessar-nos per allò que no porti la nostra etiqueta, «biblioteca universitària», «biblioteca pública», «servei de documentació», etc. I considero que aquesta actitud és absurda i equivocada, ja que el contacte amb professionals d’altres àmbits ens pot aportar idees que es poden aplicar en el nostre, o, simplement, sentir-nos acompanyats i confortats per professionals que tenen els mateixos problemes que nosaltres. Quan he sentit la Carme Fenoll explicar que les biblioteques (públiques) s’han convertit en sales d’estudi en determinades èpoques o que hi ha usuaris que es queixen perquè les biblioteques ja no són espais de silenci absolut, sento les paraules de molts companys de les biblioteques universitàries, queixant-se del mateix. I quan s’ha parlat de la difícil relació entre bibliotecaris i arquitectes, no ens afecta també? No ens interessen els nou models d’accés a la informació amb totes les conseqüències que té? Ens afecta i ens interessa, o hauria d’interessar-nos si ens agrada la nostra professió. Que ningú interpreti aquestes paraules com un intent d’alliçonar ningú; són només l’expressió d’una convicció personal que, segurament, molta gent no comparteix.

«Pasilleo»

També hi ha una altra activitat, no oficial, que considero molt útil: allò que alguns anomenen el «pasilleo», fer passadís. Trobar-nos i retrobar-nos, d’una manera informal, amb col·legues d’altres àmbits amb qui compartir reflexions i experiències cafè en mà, i establir lligams que permeten sentir-nos «col·lectiu» més enllà de l’etiqueta de bibliotecari o documentalista que cadascú de nosaltres porti penjada. Conèixer personalment els col·legues que només coneixes virtualment, posar veu a les seves paraules i expressió als seus rostres. Fer passadís no només físic, sinó també virtual. El contacte informal s’ha mantingut fins i tot durant les diverses activitats, gràcies a les aplicacions d’Internet.

Continguts

Les jornades són generalistes i bienals, dos trets que en deteminen algunes característiques. D’entrada, que potser no totes les activitats i projectes que s’hi presenten siguin realment innovadors i desconeguts. També, que hi hagi massa temes diferents, malgrat els eixos temàtics, i ens costi fer-nos un calendari una mica cohesionat. També hi ha el fet que les activitats siguin paral·leles, cosa que ens obliga a donar prioritat a uns temes sobre uns altres que també ens podrien interessar.

Ha estat una llàstima no tenir, com en altres ocasions, els textos de les comunicacions des del primer dia. Potser caldria tenir-ho present de cara a les 13es.

Tecnologies

Molt bolígraf i molta llibreta. Pot ser que per causa de (o gràcies a) la relació que tinc amb les TIC i el web social, em continua semblant curiós el desinterès de molts professionals per aquestes eines. I em continua sorprenent que a les Jornades es vegin tan pocs dispositius mòbils i, en canvi, tanta gent prenent notes sobre paper. Les infraestructures no sempre ajuden —enguany hem trobat a faltar endolls a les sales pels moment crítics (sobretot un servidor) i el wi-fi ha fallat en algun moment—, però els afectat hem estat poquets. La Gamoia es queixava que no hi hagués més presència femenina retransmetent les Jornades per Internet, però més que una qüestió de gènere es tracta d’una qüestió professional. I no deixa de ser estrany en una professió en què les tecnologie de la informació i la comunicació tenen un paper tan important.

També es podria haver pensat en un algun mitjà per retransmetre les Jornades per Internet, com es va fer, per exemple, a les 4es Jornades OS Repositorios. Seria una manera d’arribar a la gent que pels motius que sigui no poden assistir-hi i de tenir una audiència més gran.

Organització

Excel·lent, ni més ni menys. I no hem d’oblidar els voluntaris, que han estat en tot moment amatents a l’hora de resoldre dubtes i problemes.

L’únic però que hi posaria fa referència a la durada de les Jornades i la concentració de continguts. Dos dies amb activitats matí i tarda cansen, físicament i mental. Mentalment, sobretot. Un dia més i menys activitats diàries farien les Jornades més passadores, però, és clar, Sant Cèntim mana. I això podria fer que l’assistència fos menor, també.

12es Jornades Catalanes d’Informació i Documentació: segona jornada (2)

Dijous, després de dinar, vaig seguir amb l’eix temàtic de Continguts i sistems, amb el taller «La catalogación del futuro: el modelo FRBR», a càrrec d’Ana Belén Ríos, professora de la Universitat de Salamanca. El model FRBR és un model conceptual d’entitat-relació amb el qual es cerca d’establir un marc de catalogació que tingui en compte l’usuari, no com fins ara que es catalogava per a l’usuari però sense tenir en compte les seves necessitats. El taller, que en un principi havia de ser pràctic però que acabà sent teòric per causa de la manca d’infraestructures, començà amb un repàs a la història de la catalogació i després se centrà en l’explicació del model FRBR. Sigui perquè era just després de dinar, perquè ja començava a notar el cansament de dos dies de jornades, o perquè el tema és força feixuc, el cas és que no vaig trigar gaire a desconnectar i, finalment, vaig seguir el camí que havien emprès altres assistents a la sessió i vaig marxar.

Després ja només quedava la cerimònia de cloenda, que recuperà el to humorístic de la cloenda de les 11es Jornades. La conferència anà a càrrec de Claudi Alsina, catedràtic de matemàtiques de la Universitat Politècnica, que encarnà dos personatges diferents: el Claudi Alsina que feia la conferència de cloenda de les 12es Jornades el 2010, i un robot que comentava a la cloenda de les 112es Jornades el 2110 la conferència del 2010. Sí, un embolic. Per saber quin dels dos parlava, es canviava les ulleres (normals pel 2010, de sol pel 2110) i el to. Parlà del repte a què ens enfrontem bibliotecaris i educadors amb els canvis en la informació i en la manera d’accedir-hi, un repte que és alhora una oportunitat per construir un nou paradigma educatiu i de transmissió de la informació. Els bibliotecaris, digué, ja treballem amb informació; transmetre-la era el nostre paradigma, i ho ha deixat de ser. Però continuem sent els més ben preparats sintetitzar-la, guiar l’usuari a l’hora de cercar-la, i, sobretot, seduir-lo i il·lusionar-lo per portar-lo cap a la cultura, cap a l’aprenentatge. La conferència tingué molts moments hilarants, i vam riure a cor que vols durant una bona estona, després de superar el desconcert inicial.

A continuació prengué la paraula Eulàlia Espinàs per fer la cloenda de les 12es Jornades, amb resum i agraïments als participants, organitzadors, voluntaris i patrocinadors, i s’emocionà en anunciar que la Junta actual plegava i que caldria escollir-ne una de nova. Després donà pas a la celebració del 25è aniversari del Col·legi, amb copa i música en directe.

I realment cal felicitar els organitzadors per aquestes Jornades, i als voluntaris la seva disponibilitat per ajudar en tot moment.

Ara només queda esperar que es vagin publicant al web de les 12es Jornades materials i fotografies i anar fent boca per a les 13es, el 2012.

12es Jornades Catalanes d’Informació i Documentació: segona jornada (1)

Programa de les 12es Jornades

El segon dia de les jornades prometia molt i no ha defraudat gens. Dimecres m’havia dedicat a seguir l’eix temàtic dedicat a Espais i usos, i dijous li vaig fer el salt i me’n vaig anar a Continguts i sistemes.

Al matí vaig fer cap a la taula de debat «Preservació digital: estratègies de futur», que moderava Eugènia Serra, responsable de coordinació general de la Biblioteca Nacional de Catalunya. Els participants eren Bárbara Muñoz de Solano (Biblioteca Nacional de España), Enric Cobo (cap del Servei de Coordinació General d’Arxius de la Generalitat), David Iglesias (Centre de Recerca i Difusió de la Imatge de l’Ajuntament de Girona) i Miquel Tèrmens (coordinador del Màster de Continguts Digitals de la Universitat de Barcelona). El propòsit de la taula de debat era presentar diversos aspectes relacionats amb la preservació digital, activitat necessària ja que els nous formats digitals requereixen de noves formes de preservació. Mitjançant rondes de preguntes dirigides a cadascun dels participants, es posaren sobre la taula temes com ara: què és la preservació digital, quins àmbits abasta, quins materials i qui n’ha de ser el responsable; quins aspectes cal tenir en compte a l’hora de digitalitzar amb vista a preservar els fitxers generats; què cal tenir en compte quan es decideix emprendre un projecte de preservació; què hi ha a l’entorn del món digital (productors del document original, etc.); què és el model OAIS; si la preservació es consolidara com altres processos tradicionals a les biblioteques; si l’experiència en preservació actual ens és útil en enfrontar-nos a la preservació digital; si el mercat està donant resposta a les necessitats de la preservació; i quins nivells de cooperació hi ha i qui se n’ha de responsabilitzar.

A grans trets, les conclusions foren que la preservació digital és un repte i ho serà encara més a curt termini, quan hàgim acabat la digitalització dels documents «analògics» i ens hàgim d’enfrontar a la preservació dels objectes creats directament en l’entorn digital. Cal tenir molta cura a l’hora de decidir què es vol preservar, com i a on, ja que els costos són alts; cal tenir en compte les característiques tècniques de l’objecte, cal fer una bona gestió de les metadades i cal garantir l’accés al resultat. La preservació es consolidarà i podem aprofitar l’experiència en preservació d’altres tipus de documents, però cal tenir en compte que és un procés d’actualització continuada, ja que els formats i els programaris van esdevenint obsolets. Caldrà destinar personal i pressupostos a la tasca, i haurien de ser les grans institucions amb patrimoni les que comencessin els projectes de preservació i en fossin capdavanteres (biblioteques nacionals, biblioteques universitàries, consorcis), i, sobretot, veure què fan les institucions del nostre entorn punteres en preservació digital. Quant al model OAIS, ofereix un marc conceptual de com ha de ser un repositori digital, però no ofereix les solucions pràctiques, tecnològiques, que han d’implementar el model. Moltes institucions han optat per crear les aplicacions que necessitaven, i algunes empreses han seguit l’exemple, però no han resolt els requeriments de tot el model, ja que s’han centrat en aquell aspecte en què eren expertes.

El torn de preguntes s’allargà una mica i quan vam sortir per fer la pausa-cafè, un exèrcit de bibliotecaris afamats havia arrasat la sala i havia esgotat les existències de teca. Afortunadament, els amatents cambrers tornaren a treure safates de minidonuts i minimagdalenes perquè els ressagats poguéssim treure el ventre de penes i assistir a la següent activitat amb una mica d’energia al cos.

Jo vaig seguir l’eix de Continguts i sistemes amb el diàleg entre Carlos Sánchez Almeida, advocat especialitzat en dret d’autor i propietat intel·lectual, i Dídac Martínez, vicegerent de Serveis Universitaris de la UPC, titulat «Propietat intel·lectual i dret d’accés a la informació». Amb aquest diàleg es pretenia obrir un debat sobre l’actualitat d’aquest tema que és motiu de notícies diàries als mitjans de comunicació i motiu de preocupació en l’àmbit bibliotecari. Començà Dídac Martínez fent un repàs del «Manifest de la UNESCO de la Biblioteca Pública» per posar en relleu quines són les funcions de la biblioteca pública en sentit ampli segons el manifest, de manera que quedés més clar quines són les amenaces a què ens haurem d’enfrontar. Carlos Sánchez Almeida se centrà en l’aspecte legal i en la descripció de com l’ofensiva governamental i de les entitats privades de gestió de drets d’autor estan posant en perill drets fonamentals com la llibertat d’expressió, l’accés lliure a la cultura o el dret a la intimitat dels ciutadans. I sempre des de la defensa del dret d’autor, reconegut com a dret fonamental a la Declaració Universal de Drets Humans al costat del dret d’accés a la cultura. Aquestes entitats de gestió s’han convertit, segons Sánchez Almeida, en recaptadors de diners sense tenir en compte si amb les seves activitats perjudiquen els autors, perquè només els importa recaptar més i més diners. Ens demanà com a bibliotecaris i documentalistes que protegim el patrimoni cultural encara que sigui recorrent a «activitats subversives» (l’expressió és meva) dintre de la llei.

De tots els diàlegs i taules de debat als que havia assistit, aquest fou dels més interessants i dels més divertits, també. Dídac Martínez té una vis còmica molt marcada i fa que les seves intervencions siguin sempre divertides, i Carlos Sánchez Almeida va estar a l’alçada del to. El missatge, però, no podia ser més punyent: la cultura i la llibertat d’expressió estan en perill per culpa, precisament, dels qui diuen que la volen defensar… a còpia d’omplir-se les butxaques. Una de les anècdotes del diàleg fou la confessió que s’havia convidat un representant d’una d’aquestes societats de gestió de drets d’autor i que no havia pogut o no havia volgut venir. Que estan al cas, però, és evident: la reproducció a Twitter del comentari de Dídac Martínez sobre l’import que paguen anualment de CEDRO per poder tenir fotocopiadores ha tingut resposta aquest matí mateix (podeu veure-ho fent clic als enllaços).

Podeu veure totes les piulades a Twitter sobre les Jornades clicant el hashtag: #12JCD.

Frikitecaniversari

Al costat obscur estem d’aniversari: avui fa quatre anys que els Frikitecaris intentem aconseguir portar a terme vam posar en marxa la Dominació Mundial Frikitecaria. Sembla que no tinguem gaire èxit, però no us refieu de les aparences: sabem qui sou i on us amagueu, només estem esperant el moment oportú per manifestar el nostre poder. I ja que hi érem, hem canviat la façana. Tot i més a «Apio verde», al bloc dels Frikitecaris.

Sant Jordi 2010

—Una rosa, caballero?

No sé si em sorprengué més que a un quart de vuit del matí la dona ja tingués la parada muntada —parada per anomenar-la d’alguna manera, només era un cubell amb una dotzena de roses i poca cosa més—, o la pregunta, directa, sense un trist «bon dia» que em toqués la fibra de la cortesia. No era l’única que haviat matinat, la venedora de la cantonada; només travessar el carrer vaig ensopegar amb una altra parada de roses —aquesta amb taula i un parell de cadires plegables—, i durant el quart d’hora curt de viatge en autobús fins a la feina vaig poder comprovar que les parades de roses havien brotat com bolets i els venedors intentaven encolomar les primeres roses del dia als més matiners.

A mig matí, però, ja hi havia ambient de Sant Jordi. Una escapadeta em portà a la parada de llibres d’Abacus a l’Illa Diagonal, on en Frederic Mayol signava exemplars de la seva novel·la Selva de tenebres, flanquejat per Maria Carme Roca i Maria de la Pau Janer. Ja hi havia gent comprant llibres, alguns perquè ens els dediquessin, d’altres només per regalar. De tornada, al tramvia engalanat amb al senyera, ja es veu gent que carreteja llibres i roses. Una trobada casual, amb l’altre Ferran, obre pas a una conversa curta sobre El rapte del serrall que vam veure fa uns dies i del qual no he parlat —ho havia fet, tinc l’apunt escrit, però hi dic tan poc i em queixo tant que em va fer mandra publicar-lo— i la conclusió és la mateixa: intentar convertir-lo en un drama («shakesperià», deia en Ferran) és un error. A la biblioteca també hi hem posat els guarniments del dia, però és buida: potser sí que hauria de ser festiu, el dia de Sant Jordi. Sant Jordi des de l’autobús, a la tarda, quan tothom surt de treballar i es llança al carrer, és una multitud de gent esquivant venedors de roses i fent cua per aconseguir una signatura. És una noia que intenta captar clients a cop de megàfon i una àvia que de l’autobús estant, com si l’altra la pogués sentir, va dient: «No vas a vender más por mucho que grites». És una colla d’adolescents xisclant i empenyent-se davant d’una carpa on alguna celebritat deu signar el llibre que li deu haver escrit algú altres, mentre dues noies i un noi se n’allunyen, una d’elles mig desmaiada, els altres dos portant-la a pes. És arribar a casa i trobar la rosa i els llibres —no un, no, els que calgui. I oferir el teu obsequi. I sortir al carrer, esquivant la llibreria de capçalera que, plena de gom a gom, sembla que hagi de reventar d’un moment a l’altre. I arribar a la Rambla de Catalunya on la cunyada té la parada de roses, on avui, a més, ha recollit aliments pel Banc dels Aliments de Barcelona, i saber que s’han recollit uns cinc-cents quilos de menjar.

I és tornar a casa i asseure’s davant l’ordinador per escriure alguna cosa sobre Sant Jordi pel bloc, aquest bloc que fa una setmana que no diu ni piu, i començar amb els quatre tòpics de sempre. I deixar-ho per més endavant, que tant és parlar-ne el 23 que el 26, que no estarem menys saturats de Sant Jordi.

Primaveres

Ens recordava Gamoia fa uns dies en una conversa a LibraryThing, que avui és el Dia Mundial de la Poesia, dia que se celebra amb tot d’actes arreu d’això que ara en diuen territori i que sempre s’havia anomenat país, o Catalunya. Aquí, que també ens considerem territori, encara que virtual, també ho celebrem a la nostra manera: i a manca d’una ària dominical adient (que no era cosa de repetir la de diumenge passat), hem optat per dues poesies primaverenques que ens serveixen per: 1) celebrar el dia mundial; 2) celebrar que ahir començà la primavera; i 3) començar a celebrar. Què? El públic lector d’aquest bloc segur que ho endevinarà quan llegeixi les poesies i els noms dels seus autors.

Continua llegint

Recordant Salvador Espriu

Avui fa vint-i-cinc anys de la mort de Salvador Espriu, com ens recordava Roser Caño al bloc Antaviana fa vora un mes («25 anys sense Espriu: 22 de febrer»), alhora que llançava la proposta de retre-li homenatge com s’havia fet anteriorment amb Joan Brossa i Carles Riba. Aquí, a ca l’Un que passava, que ens apuntem a un bombardeig, hem trigat a reaccionar però decidírem no deixar passar l’efemèride i participar en l’homenatge blocaire a l’escriptor de Sinera i Lavínia, Konilòsia, Alfaranja i Sefarad.

El problema principal amb què ens hem trobat és com fer l’homenatge. I és que malgrat la nostra trajectòria lectora, no som lectors habituals de poesia, i d’Espriu en coneixem només alguna obra de teatre i alguna narració. Res més. Vergonya, senyors, vergonya. Però no ens rendim. Remenem l’escassa biblioteca espriuana, recollim alguns enllaços que ens semblen interessants (a Delicious: Salvador Espriu), i comencem. Obrim un llibre i n’obrim un altre, saltem d’un vers d’aquí a un altre d’allà, cercant aquell mot que ens faci aturar-nos i rellegir, des del començament, el poema que acabarà per il·lustrar aquest homenatge, «M’han demanat que parli de la meva Europa»:

Jo sóc d’una petita terra

sense rius de debò, sovintt assedegada de pluja,

escassa de planures, excessiva de muntanyes,

estesa per llevant al llarg de la vella mar

que atansa el difícil i sangonós diàleg

de tres continents.

Unes palmeres que amb els ulls closos

miro sempre immòbils sota l’oreig

tanquen el meu país pel migjorn.

Pel nord, unes maresmes. I a posta de sol

hi ha unes altres terres que anuncien el desert,

les nobles, agostades, espirituals terres germanes

que jo estimo tant.

Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats,

però una mateixa llengua és encara

parlada a banda i banda,

i en unes clares illes endinsades en el mar antic,

i en una contrada també insular, més llunyana,

que avui pertany a un tercer poder.

Que diversa la meva petita terra

i com ha hagut de sofrir, durant segles i mil·lenaris,

la violència dels diversos pobles,

les aspres guerres civils enceses dintre dels seus límits

i més enllà del palmerar i els aiguamolls,

de la seca altiplanura i de les ones!

Perquè prou sap el nostre llarg dolor

que qualsevol guerra desvetllada entre els homes,

la més estranya o grandiosa lluita

que s’abrandi entre els homes,

és tan sols una guerra civil

i ens porta a tots patiment i tristesa,

la destrucció i la mort.

Per això ara és tan profunda la nostra esperança

—en el meu somni, ja contemplada realitat—

d’integrar-nos, en un temps que sentim proper,

salvades la nostra llengua i la nostra història,

en una unitat superior que duu el nom,

obert, bellíssim, d’aquella filla d’Agènor,

que un savi esguard veié prodigiosament passar

de la costa fenícia a les platges de Creta.

Quan arribi el dia, haurem fet el primer

i inesborrable pas vers la suprema

unió i igualtat entre tots els homes.

I potser aleshores ens serà permès de començar,

sense classes socials, ni odis religiosos,

ni diferències cruels i injustes pel color de la pell,

la nostra peregrinació a través de l’espai,

cap a la pensada llum,

i de seguir sense temença les misterioses

vies interiors de Déu, del no-res,

els infinits i lliures i alhora

necessaris camins veritables de la bondat.

Que no sigui decebuda la nostra esperança,

que no sigui escarnida la nostra confiança:

així molt humilment ho demanem.

Actualització 24.02.2010: la llista de participants ha arribat als 305: «22F – Blogs participants».