Arxiu de la categoria: Celebracions i trobades

D’aniversaris a trobades blogueres.

I nou

Si avui és divuit, llavors estem de celebració: tal dia com avui fa nou anys va néixer Un que passava.

És, tanmateix, un aniversari una mica agredolç: el bloc fa una temporada que està més mort que viu. No és només que després de nou anys hom ja no sàpiga què escriure —crisis d’inspiració tots els blocaires en patim un dia o altre—; no són només les noves aficions a què dediques el teu temps, ni al fet que el poc temps que tens te’l deixis robar per collonades (de les quals, per sort, he aconseguit desenganxar-me); ni a haver obert un altre bloc… no és només això i és tot alhora.

Ara que, amb la cabuderia que em caracteritza, encara em resisteixo per donar-lo per acabat. Això sí, em prenc oficialment unes vacances del bloc, mentre reuneixo les ganes de tornar a donar la tabarra. La qual cosa no vol dir que, de tant en tant, no em despengi amb alguna nota. Com aquesta, per exemple.

Així que gràcies a tots per acompanyar-me i fins aviat.

Diada Nacional de Catalunya, 2011

Diu el senyor Madelman que si no li compro roba nova, a partir d’ara anirà vestit així. També diu que sí, senyor càrrec electe, la Diada és Nacional, per molt que a vostè li cogui. I diu també que tingueu molt bona Diada.

Ja no tenim edat per jugar amb ninos

El senyor Madelman us desitja una bona Diada Nacional de Catalunya

 

WWKIP a AYKL

Sempre va bé sortir de les rutines a què el temps ens va acostumant i fer alguna activitat que no havies fet mai abans o que no t’imaginaves que arribessis a fer. Amb aquest esperit, dissabte vaig agafar l’equip necessari i me’n vaig anar a celebrar el WWKIP day a AYKL; o el que és el mateix, a celebrar el World Wide Knit in Public day a All you knit is love. Perquè cada any els amics d’AYKL organitzen la trobada per celebrar el dia a la seva botiga, on es reuneixen un bon grup de «llanaferits» a fer mitja, ganxet, a xerrar, a filar i a tenyir al carrer, si el temps acompanya.

Des de les onze fins a les dues que vaig marxar, vam ser una trentena de persones, dones i homes, teixint, filant i tenyint al carrer de la Barra de ferro, atraient les mirades encuriosides dels turistes —sortirem a una bona pila d’àlbums de fotos, enguany— i els comentaris burletes d’alguns dels que passaven: des del heavy que ens va dir hippies, a la senyora que ens corregia la posició dels dits, o al senyor que va voler fer-se el graciós a costa meva i se’n va anar amb la cua entre cames —i això que no vaig deixar anar del tot la llengua—, o la turista que va fer fotos als homes de la trobada perquè el seu marit veiés que aquí els homes també teixeixen. També va servir per conèixer en persona alguns dels contactes de Ravelry, la xarxa social d’aficionats a la mitja i al ganxet, i per intercanviar consells i idees.

I tot gràcies a la bona disposició i a l’hospitalitat dels amics d’All you knit is love, la Jennifer, el Miquel i la Danielle, que sempre fan que anar a la botiga es converteixi en una estona ben agradable (i no, no em paguen per fer-los publicitat!).

Entre l’«equip necessari», per cert, hi havia la càmera de fotos, amb la qual vaig fer una mica de reportatge: «World Wide Knit in Public Day 2011» a Flickr.

World Wide Knit in Public Day

World Wide Knit in Public Day

PD. No patiu que recuperarem la programació habitual ben aviat.

L’ària del.. de l’Any nou: Marxa Radetzky, de Johann Strauss

Com no pot ser d’altra manera, no es pot dir que l’any nou ha començat fins que no hem vist el Concert d’Any Nou de l’Orquestra Filharmònica de Viena. I quina millor manera de començar l’any a ca l’Un que passava que recordar el de l’any passat? La marxa Radetzky s’ha convertit sens dubte en la cirereta del pastís d’aquest concert, i aquí us la deixo, dirigida per Georges Prêtre.

Molt bon any a tothom!


(vídeo pujat per goodefellas2005)

Sala de lectura, 130: Vida i obra de Màrius Torres, de Mercè Boixareu

Tal dia com avui, fa cent anys, naixia un dels nostres poetes de més anomenada, Màrius Torres. Com ja és habitual, la catosfera s’ha posat en marxa per retre-li homenatge i recordar-lo, i, també, per donar-lo a conèixer a qui no el conegués. No és el meu cas, per una vegada: avisat amb temps he fet els deures, uns deures pendents des que vaig llegir ja fa anys les cançons a Mahalta.

Així començava l’apunt que hauria publicat, si no hi hagués hagut tota una sèrie de circumstàncies que al final ho impediren, el 30 d’agost, dia assenyalat per a la commemoració del centenari del naixement de Màrius Torres, el poeta lleidatà. Un poeta que, per mi, sempre ha estat envoltat d’aquell halo romàntic que encara continua arrossegant la tuberculosi. Un poeta que, d’altra banda, conec poc: he repetit fins al cansament que no sóc gaire lector de poesia, per no dir que no ho sóc gens —que no seria veritat d’altra banda—; aquests homenatges catosfèrics tenen la virtut de posar-nos davant dels nassos les nostres mancances lectores i es converteixen, també, en un repte. Finalment, però, la poesia de Torres quedà al prestatge i només vaig arribar a llegir la meitat dels deures que m’havia autoimposat: l’estudi que en féu la filòloga Mercè Boixareu els anys seixanta del segle passat.

Vida i obra de Màrius Torres té dues parts ben diferenciades. La primera part té dos apartats: al primer Boixareu ens explica la vida del poeta, basant-se no només en el que s’havia publicat fins llavors sinó també en entrevistes, documents inèdits i correspondència amb persones que havien conegut Torres. Hi trobem la infantesa, l’adolescència i la maduresa del poeta, la família i les amistats, l’amor, i les creences religioses que, d’una manera més evident cap al final de la seva vida, amaren la seva poesia. Al segon apartat, en descriu l’obra a grans trets.

La poesia de Màrius Torres té la primera raó de ser en la seva capacitat per a sentir d’una manera especialment intensa cada moment de la seva existència. [p. 66]

A la segona part del llibre, Boixareu descriu la temàtica de l’obra poètica classificant-la en deu grans temes: estats d’ànim, natura, música, arts plàstiques, pàtria, família i amics, amor, sentiment de la vida i consciència del temps, mort i religiositat. Cadascun d’aquests apartats està dividit en subtemes, tots explicats i il·lustrats amb citacions de la poesia de Torres, tant de la ja estava publicada a l’època com de la que romania inèdita —alguna de la qual, diu l’autora, només la cita a manera d’exemple ja que no està a l’alçada de la resta de l’obra de Torres.

La sofrença és el primer factor circumstancial al qual devem la poesia de Màrius Torres, com la de tants altres poetes. És sempre el dolor el que ens obliga a sortir de tot el que és superficial, per fer-nos conscients del veritable sentit de la vida; ens fa comprendre millor les seves desgràcies i ens fa valorar més les seves felicitats. [p. 79]

El llibre acaba amb dos apèndixs, després de les conclusions, amb poemes inèdits de Màrius Torres i algunes de les seves composicions musicals.

Tot i els anys que fa que es va publicar, m’ha semblat una bona introducció a la vida i l’obra de Màrius Torres. En algun moment m’ha semblat que tenia un to una mica carrincló —potser per causa de la manera d’expressar-se en alguns moments, una mica allunyada de l’actual— i he trobat a faltar que l’autora es mullés una mica més a l’hora de citar les fonts de les seves afirmacions, que atribueix, de tant en tant, a uns plurals genèrics («ens expliquen que», «ens diuen també que») que amageun les fonts. Possiblement es degui al fet que en el moment de la publicació del llibre aquestes fonts eren encara vives i preferien mantenir l’anonimat. Aquests peròs, però, són obstacles menors a l’hora de llegir aquest assaig i aprendre una mica més sobre Màrius Torres.

El llibre:

  • Mercè Boixareu. Vida i obra de Màrius Torres. Barcelona: Selecta, 1968. 279 p.

PD. D’això se’n diu arribar a misses dites, però val més tard que mai…